Mostrando entradas con la etiqueta Feixisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Feixisme. Mostrar todas las entradas

miércoles, 5 de enero de 2022

Bombes contra Carraixet

 


M’assabente per les xarxes socials que Mari Giner, de la família Giner de Tavernes Blanques, del grup Carraixet, no només va ser discriminada pel fet d’entrar a un restaurant de Peníscola parlant valencià (bé, un restaurant no, sinó un en concret anomenat irònicament Piú Che Buono), sinó que va ser insultada i al remat literalment expulsada per impedir-li accedir al llibre de reclamacions. I no es tracta d’un rumor, així ho ha contat ella directament en un vídeo.

Espere que, si més no per tractar-se d’una persona ben coneguda i estimada al País Valencià, aquests fets tindran certa rellevància, però al remat és una de les innumerables agressions verbals a què s’arrisca qualsevol persona que tracte de viure amb naturalitat en valencià. I moltes vegades en efecte no és només el «no entiendo valenciano» d’Alessio Lisci de l’altre dia, sinó que moltes vegades va amanit del ja tòpic «en español, que estamos en España» d’evidents ressonàncies franquistes.

Per cert, que...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací un comentari en vídeo sobre el tema de l'article:




miércoles, 22 de diciembre de 2021

Pedres en la motxilla

 


Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.

D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.

El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén.... 


L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací el comentari setmanal en vídeo:



Que aquesta setmana per problemes tècnics m'ha quedat en dues parts:



miércoles, 15 de diciembre de 2021

Que torne el rei emèrit



Llig en un tuit que la Guàrdia Civil continua anomenant «bandolers» els guerrillers antifeixistes i es vanta de les caceres humanes que llançava contra ells. He escrit moltes vegades que cal no perdre la capacitat d'indignació. Si ho fem, arribarem a una mena d’anestèsia i aleshores tot ens tindrà igual perquè tot ho haurem deixat per impossible.

És evident que transitar de la llei a la llei no implica cap trencament, i la contigüitat dels poders genera complicitats i identificacions retrospectives. Per això, u pot ser condemnat per fer acudits sobre Carrero Blanco. Per això, els resistents contra el feixisme són bandolers en lloc d’herois. La continuïtat del lèxic és continuïtat de perspectiva. Per això és tan insultant i fa tanta ràbia i tanta pena que vagen amb la bandera rojigualda per davant a fer homenatges a Mauthausen. Els que allí van caure, els que lluitaven als maquis, els i les qui els ajudaren des dels pobles són homes i dones valentes, soldats d’una pàtria que ja no existeix. No ens enganyem. La democràcia borbònica no es va construir sobre cap herència republicana. Cap. La democràcia borbònica és en massa coses una continuació del franquisme per altres mitjans. La guàrdia civil del cas Almeria, de Tejero i de la caserna d’Intxaurrondo n'és una. I en aquest moment de la història ni tan sols s’amaguen.

Es comenta que potser en qualsevol moment el rei emèrit torne a Espanya... 

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I un vídeo amb comentaris sobre el tema de l'article pot trobar-se ací:




martes, 7 de diciembre de 2021

La cua dels egoistes

 


Les cues de gent per vacunar-se en l'últim moment i poder aconseguir el seu certificat Covid m'han semblat un espectacle lamentable de difícil qualificació. Sembla que tractar de fer la societat més resistent al virus mitjançant la vacunació massiva no va ser un motiu suficient per vacunar-se, però la possibilitat de no poder anar al bar o perdre's el sopar d'empresa ha fet que totes les seues teories conspiranoiques i altres raonaments alambinats i retorçuts per no vacunar-se han caigut d'un sol colp. O els microxips eixos que diuen que ens han injectat amb les vacunes no eren per a tant, o en realitat la seua convicció en els seus propis deliris eren tan fràgil com el seu trellat.

En general l'existència mateixa dels antivacunes és un fet que em resulta difícil d'entendre i més encara de prendre amb paciència...

L'article complet el podeu trobar ACÍ

I ací un vídeo amb comentaris al voltant de l'article:




martes, 23 de noviembre de 2021

Pablo Casado va a misa



Reconec que quan vaig veure un tuit que deia que Pablo Casado havia anat a una missa en sufragi per Franco pensava que era una fake news. No perquè no li pegue, perquè encaixa perfectament en la història del seu partit i perquè ells memòria històrica en tenen molta. No s'obliden que la guerra la van guanyar els seus i faran el que siga per garantir impunitats i herències rebudes. A més, crec que per a una part del seu electorat seria un gest de valor i coherència.

Però, vaja, pensava que no podria ser tan borinot, perquè eixes coses a la resta d'Europa no estan massa ben vistes i perquè després és una mica complicat parlar de centre liberal i eixes coses que diuen buidant de contingut qualsevol paraula que se'ls pose a tret. I sí, ho ha sigut. Ha anat a una missa en sufragi a Franco, i s'ha fet una foto amb un xicot a l'eixida per immortalitzar el moment. El que ja m'ha acabat de fascinar ha sigut la justificació que ha donat el partit. Diu que no ho sabia, que va anar precisament a eixa missa per casualitat.

Supose que la borinotada passarà desapercebuda...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo comentari ací:



martes, 16 de noviembre de 2021

Avatars inesperats de la socialdemocràcia constitucionalista

 


És ben sabut en aquests moments la complaença amb la qual la policia -suposadament sota les ordres de la delegada del govern, Gloria Calero- tracta les manifestacions feixistes o d'ultradreta en general. El darrer exemple el tinguérem dissabte, quan una colla d'energúmens membres de la patronal del transport pogueren acostar-se sense problemes a les cinc polítiques destacades que anaven a participar en un acte al Teatre Olympia. Però això no és nou. Els qui estiguérem a la manifestació per la llibertat d'expressió després de l'empresonament de Pablo Hasél (que per cert continua a la garjola i sembla que ens hem acostumat al que hauria de ser un escàndol) sabem com es va mostrar la policia, és a dir, com va repartir generosament llenya sense que hi hagués hagut cap aldarull previ. I és encara més mític el cas de la manifestació nazi a Benimaclet del 12 d'octubre de 2020 que va acabar amb detinguts i processats... entre els antifeixistes que els feren front.

No sé si aquestes coses les fa la policia per ordre de Gloria Calero o les fa pel seu compte. Però en qualsevol cas la diferència resulta irrellevant quan la il·lustre delegada de govern acostuma a validar aquestes actuacions fins i tot en declaracions públiques. Realment en la línia que uneix Paula Sánchez de León, de Juan Carlos Moragues i Gloria Calero sense oblidar Ricardo Peralta, resulta molt difícil distingir els membres del PSPV dels del PP.

Per una altra banda, el passat 30 d'octubre ens assabentàrem que la penya Yomus... 

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo està ací


martes, 12 de octubre de 2021

La dissolució de la "Curva Nord" és una bona notícia



El passat divendres em vaig sorprendre positivament amb el comunicat amb el qual la Curva Nord anunciava la seua dissolució i per dos motius, a més. L’un, perquè es va fer públic en versió bilingüe i el seu valencià era absolutament correcte. De fet, va motivar la resposta a Twitter d’algun ultradretà astorat que no ho podia concebre. L’altre, clar, pel fet mateix de la seua dissolució: sense dubte una molt bona notícia.

Que la penya que ocupava i es feia notar en la grada jove de Mestalla desaparega no hauria de ser un motiu de satisfacció en condicions normals, però és que aquesta no era una penya normal. Va nàixer en 2011 de la fusió de la penya Gol Gran amb la penya Yomus (dues penyes molt diferents en tarannà i ideologia) i haguera pogut ser un fet molt positiu, però ja el nom escollit, Curva Nord, malgrat estar al Gol Sud, no semblava precisament un indici positiu: era evidentment un gest de complicitat amb la penya del mateix nom de l’Inter de Milà, ben coneguda per la seua ideologia ultradretana i per la seua participació en aldarulls.  

I en efecte, aviat va resultar evident que la ultradreta, que ja havia hegemonitzat els Yomus poc després de la seua fundació als anys 80, ara havia hegemonitzat la nova penya...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 



martes, 14 de septiembre de 2021

La veritat i la ultradreta



 Aquesta setmana he tornat a pensar en com funciona la propaganda de la (ultra)dreta i com és de difícil no caure en els seus paranys. El problema és que eixa gent no té escrúpols ni cap respecte per la veritat. Entenc que pensen que el fi justifica els mitjans i com que pensen defensar l'ordre natural de les coses, els interessos de la gent elegant i benestant, qualsevol cosa queda justificada per l'honrosa finalitat. I clar, així no es pot, no n'hi ha manera. Per lluitar amb les mateixes armes caldria tindre la mateixa manca d'escrúpols que ells i això, clar, ens hi faria semblants. I sí, en efecte, aquesta frase traspua superioritat moral, però és que clar que som superiors moralment al feixisme. Només faltaria. Ho va dir Carlos Bardem en una entrevista i tenia tota la raó.

Ho vinc a dir per tot l'aldarull mediàtic que es va produir la setmana passada amb la suposada agressió homòfoba al barri de Malasanya i l'habilitat amb la qual els polítics feixistes suren.

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací:



martes, 20 de julio de 2021

Llei sense democràcia



En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.

I no és el president de Vox qui fa aquesta declaració de negacionisme, no, és el líder del PP, del partit hegemònic de la dreta espanyola. Declaracions com aquestes (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 6 de julio de 2021

L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme



Fa un parell de setmanes vaig escriure el meu Va com va sobre l’assassinat d’una persona migrant, Younes Bilal, a Mazarrón, Múrcia, i l’increment d’accions violentes racistes a aquesta comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. Hui, a penes una setmana després de l’orgull, vull parlar de l’increment de les agressions que la comunitat LGTBI està patint a l’estat espanyol. L’assassinat a colps del jove Samuel a Coruña, més enllà de l’incident concret perquè començara la palissa, té tot l’aspecte de ser un assassinat homòfob i se’ns apareix com la culminació d’una allau d’agressions que s’han anat denunciant les darreres setmanes, també al País Valencià.

Realment fa molta por. És com si els objectius de l’agenda de l’odi de la ultradreta, de la seua violència verbal, s’anaren concretant en clima d’assetjament constant i violència física un rere l'altre. Les persones migrants i el col·lectiu LGTBI no estan segures ni tan sols en ciutats on fa temps que van conquerir (o això semblava) el dret a la visibilitat, el dret a viure vides normals, sense amagar-se.

En el cas de l’homofòbia hi ha a més un fet que em sembla especialment preocupant... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




miércoles, 30 de junio de 2021

De preparat a Catifeta



Reconec que no m’ho veia vindre. Per una banda, Pablo Casado llançant hate contra el president de la CEOE i contra els bisbes; per l'altra, el president dels empresaris espanyols rebent assetjament a les xarxes per haver dit que benviguts siguen els indults si redueixen la tensió; i, encara per una altra, i això sí que és la bomba, la ultradreta espanyola, els de V.E.R.D.E i totes eixes ximpleries, fotent-li canya al Preparat i fins i tot posant-li un malnom graciós: Felpudo VI.

I com que no m’ho veia vindre, ja no sé ni què dir no siga cosa que esta columna faça el ridícul en un parell de mesos. Les coses semblen passar a velocitat de vertígen i el mercat de les fílies i les fòbies és més volàtil que mai.

De tota manera, m’atrevisc a fer alguns xicotets apunts conjecturals: crec que la dreta espanyola està en plena desorientació, per no dir descomposició. El seu discurs bel·ligerant, les seues crides a sotmetre a sang i foc Catalunya van massa lluny fins i tot per a gent tan poc sospitosa d’esquerranisme o dèries independentistes com alguns empresaris i els bisbes. Els uns volen estabilitat per poder vendre coses i continuar explotant el personal de manera ordenada; els altres tenen també bisbes catalans que saben que entre la mainada indepe hi ha molts feligresos i gent de comunió setmanal i cumbaià en diverses tonalitats. I més encara...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 22 de junio de 2021

El racisme a Espanya mata



Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara

Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.

Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 8 de junio de 2021

Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)

 


Qualsevol persona que conega una mica la història europea dels anys 30 sap que els feixismes tractaren de disputar llenguatge i simbologia a l’esquerra. Era evident que els primers partits polítics de masses havien sigut d’esquerres, havien tractat de desbordar el sistema i les seues desigualtats des de l’esquerra: primer el radicalisme i el republicanisme burgés i després els moviments obrers.

Com bastir un moviment de masses que defensara els privilegis, la desigualtat social, que blindara les jerarquies socials? Com articular moviments reaccionaris que pogueren seduir una part de les classes populars i detingueren la possibilitat d’una revolució social? A l’estat espanyol el primer intent exitós va ser el clericalisme, i el País Valencià no hi va ser una excepció. Ramir Reig ho va contar en el seu imprescindible Blasquistes i clericals.

Però calia alguna cosa més: calien moviments seductors i que participaren estèticament de la mateixa modernitat que els seus rivals. Eixa és una manera d’explicar l’emergència dels feixismes: (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



miércoles, 28 de abril de 2021

Ací en sobra un



Hi havia una frase que els agradava molt dir als abusadors del col·legi catòlic amb pretensions on vaig fer el BUP i el COU. L’amollaven en qualsevol context, i precisament el fet de ser inesperada la feia més efectiva: “Aquí sobra uno”… Era eixa broma del fort que no saps mai si és una broma perquè en el fons en cap cas ho és. De vegades ho deien mirant algú en concret. O fins i tot podien afegir un nom, o millor, un cognom, que és com ens anomenàvem uns a altres per imitació del que feien els professors en general i els retors -els germans de La Salle- en particular: “Peris, aquí sobra uno”, posem per exemple. De vegades la broma simplement acabava. Era prou amb sentir-se fort i superior i gaudir de la humiliació i de la incomoditat del que sobrava. Altres vegades l’al·ludit -o qui es donava per al·ludit- protestava i podia ser pitjor, perquè normalment es trobava sol en la protesta. Altres vegades, l’al·ludit -o qui es donava per al·ludit- simplement se n’anava.

En veure l’altre dia l’actitud de Rocio Monasterio...


I la versió en àudio la trobareu ací:



domingo, 11 de abril de 2021

De quan el Va com va eixia per la ràdio: Ni oblit ni perdó. Ni impunitat


 

Hi havia un temps en que Va com va era una columna setmanal a Radio Gandia. Quan més temps passa més estime aquell temps en que vaig aprofitar aquell raconet de lliure opinió que em va cedir Puri Naya ni més ni menys que a la Cadena SER. Després, algú (i alguna) es donà compte que a una emissora local de la cadena on, entre altres coses, Miguel Àngel Aguilar rota les seues columnes etíliques no es podien dir les coses que deia jo.

Passa el temps i cada dimarts amb el Va com va a Nosaltres la Veu i amb altres coses a Radio Gandia, amb la perspectiva m'augmenta l'orgull. 

Hui, aniversari de l'assassinat feixista de Guillem Agulló vull recuperar aquesta columna que vaig llegir en l'antena de Radio Gandia el 24 d'abril de 2018 i que no vaig pujar al blog. En aquella època algunes columnes apareixien publicades al desaparegut diari Micro. La primavera de Gandia podriem dir-li a aquella època

Hui com aleshores, com cada abril des del 1993, Guillem Agulló: ni oblit ni perdó.

_____________________________________


El dissabte es va inaugurar el Passeig Guillem Agulló als Jardins de Vivers a la Ciutat de València. Al dia següent la placa havia sigut arrencada i pintada de roig.

 El passat 11 d'abril es van complir 25 anys des que un nazi el va assassinar a Montanejos. Eren vacances de pasqua. Jo em vaig enterar en tornar a les classes. M'ho contà un company. Ho recorde com si fos ahir. Un nazi li havia llançat una ganivetada mortal a un xicot de Burjassot que estimava la terra, la nostra llengua, i que escoltava els mateixos grups de música que escoltàvem nosaltres.

Recorde també molt bé el tractament que determinada premsa donà al fet i també l'actitud d'una part de l'opinió pública. Aleshores i després, durant el judici als seus assassins. Crec que aquells dies molts perdérem la innocència. Se n'adonàrem que aquelles idees que ens havien ensenyat en les classes d'ètica, aquelles definicions de democràcia, en la qual totes les idees podien ser defensades, xocaven amb la realitat freda dels fets. Si un xicot nacionalista valencià, independentista, era assassinat per un feixista, la culpa havia d'haver sigut seua. Aquells dies amargs mostraren la complicitat, o com a mínim, la comprensió que la ultradreta trobava en un país encara malalt d'auto-odi després de l'anomenada batalla de València. Més tard, els càntics a camps de futbol i a nous d'octubre proclamant l'orgull dels assassins i l'humiliació de les víctimes. I les tèbies condemnes, i les reincidències i les absolucions.

Aquest cap de setmana veia policies requisant samarretes grogues a l'entrada d'un partit de futbol. A València, llegia que l'ultradreta se reorganitza, i prepara una nova plataforma política. L'altre dia sentia que un conegut columnista ultradretà profetitzava bombes a cafeteries bàvares. Pensava en tanta impunitat, en tanta naturalitat. I pensava en els rapers que es preparen per entrar en la presó, que va omplint-se poc a poc de presos que se semblen molt a presos polítics. Estos dies a més llegia novel·les de Rafael Chirbes, i tancava els ulls i podia veure els Guerrilleros de Cristo Rey apallissant estudiants mentre policies de gris es reien distrets. I aleshores he imaginat la placa del passeig de Guillem Agulló en terra i tacada de roig. I per un moment m'ha envait l'amargura. I el desànim. I la por. Tant de temps ha passat, i tantes coses. I encara estem en estes. I les imatges es confonen, 1974, 1993, 2018, i és el passat que retorna i que ens diu que mai se n'havia anat del tot.

Tot està encara per fer, i aleshores cal pensar que tot és possible. Cal seguir indignant-se, com el primer dia. Cal alçar la placa tantes vegades com la tomben. Cal desacostumar-se a la impunitat dels feixistes i a les dobles vares de mesurar. Ni oblit ni perdó, Guillem. La lluita per una societat lliure i democràtica continua.

martes, 15 de septiembre de 2020

El centre del feixisme valencià



Llig a un article de Lucas Marco a eldiario.es que Emilio Attard tenia entre els seus papers una còpia de l’acta de constitució del GAV. Evidentment no és cap sorpresa la vinculació de l’UCD amb el naixement i l’agitació del blaverisme, però sempre és interessant tindre proves documentals. I en estos temps a més en que estem revisant els mites de la transició, igual va sent hora de posar en el seu lloc l’autoproclamat ‘centrisme’ de l’UCD, el partit que va servir de pont perquè el darrer president nomenat directament pel successor de Franco es convertira en el primer escollit democràticament. Si ho pensem així sembla un truc de prestigitació, però eixa és la pedra angular de l’exemplar transició espanyola. I ja sabem el que li passà inclús a eixe president quan sembla que s’ho va creure això i va eixir-se’n del guió. Todos al suelo...


A l’UCD estava també Rodolfo Martín Villa, amb unes quantes morts a les seues esquenes, per les que ara ha hagut de respondre davant d’una jutgessa argentina amb la seguretat que no haurà mai de fer-ho davant un jutge espanyol. Ací a casa nostra estava Fernando Abril Martorell, cunero que se’n va recordar que era valencià per vindre de paracaigudista, Manuel Broseta, de qui es podrien dir moltes coses i poques bones sobre com va trair el valencianisme, i Emilio Attard, el que va tindre l’ocurrència del nom Comunitat Valenciana, que fins i tot ell mateix sabia que era despersonalitzador i feble. Eixa és la mala sort dels valencians i les valencianes. Quan per fi assolim un estatut d’autonomia perdem el nom pel camí… Després hi havia personatges com aquell Rafael Orellano que recorda l’article, els foscos enllaços amb el braç armat feixista.  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


martes, 1 de septiembre de 2020

Altra vegada la banalitat del mal



Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’unes treballadores a una residència de gent gran a Terrassa. Una d’elles parlava de manera terriblement despectiva a una anciana, que no es veia en l’enquadrament però que evidentment es trobava en una situació molt vulnerable, alzhèimer, per exemple. L’altra, mentres, es reia a les carcallades.


Ja se n’ha parlat molt del vídeo aquest i poc cal afegir sobre el que es veu. Les residències no haurien de ser una mena de camp de concentració, de magatzems impersonals on persones majors esperen la mort sense empatía ni respecte, sense ser tractades com a éssers humans. Però, personalment, el que més em va colpir de tot és que el vídeo aquest no es tracta d’una gravació amb càmera oculta feta amb propòsit de denúncia, sinó que va ser gravat per una de les dues treballadores, que es veu a més que és -o es considera- una influencer, i el va pujar com a una story del seu instagram. És a dir, que ni ella, ni la companya, que ho sap i fins i tot li parla a la càmera, consideraren que eixes imatges d’abús sobre una persona vulnerable, sobre una persona major amb molta més vida que elles a l’esquena, les comprometeren, les posaren en mal lloc, sinó que les van trobar divertides, i pensaven que serien celebrades pels seus seguidors.

 

Les xarxes socials han fet que qualsevol persona es puga sentir com al front d’un mitjà de comunicació que porta el seu nom, per això hi ha molta gent -i no només gent jove- que viu en una permanent confusió d’allò públic i allò privat, per als quals la vida és una mena de recerca d’imatges per a projectar al que abans es deia el ciberespai. En els darrers temps, l’avanç en les telecomunicacions ha fet que es generalitzen els vídeos, amb la qual cosa cada vida privada es retrasmet en directe, cadascú es pot sentir el corresponsal de la seua vida privada, en protagonista d’un reality show dirigit, produit i protagonitzat per ell mateix. Hi ha gent que gestiona millor aquesta exposició constant i construeix una mena de personatge, una versió telemàtica del seu semblant. Hi ha altra que provoca vergonya aliena amb el seu narcissisme o amb el que projecta d’ella mateixa que preferiríem no saber.

 

En veure aquelles xicones rient-se mentre humiliaven i maltractaven una persona en situació de feblesa i que consideraven que aquell abús afavoria el seu personatge d’influencer, va ser impossible no pensar en com aquesta ficcionalització constant de la pròpia vida resulta alienadora i els altres poden arribar a ser considerats més com a figurants dels propis gags... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


martes, 25 de agosto de 2020

Els personatges de Toni Cantó


La setmana passada vaig veure la versió per a televisió que RTVE va fer el 2005 de La doble historia del doctor Valmyd’Antonio Buero Vallejo. Aquesta obra va ser prohibida a Espanya en 1964 i es va estrenar a Anglaterra quatre anys després.  A l’Estat Espanyol es va estrenar en 1976. Buero, molt al límit del possibilisme teatral l’havia situada en un país imaginari però parlava de les tortures policials i de les seues conseqüències psicològiques en els perpetradors i en les seues famílies. És una obra valenta i contundent i val la pena revisitar-la en aquestos temps convulsos que estem vivint. La versió de RTVE és manifestament millorable per motius diversos que no venen ací al cas, però impressiona veure Victoria Rodríguez interpretant amb intensitat i veritat un dels personatges creats pel seu marit.

 

Però hi ha una altra cosa que personalment em va impressionar molt. El paper protagonista, el torturador assaltat per remordiments quan la seua dona descobreix els detalls del seu treball, estava interpretat per Toni Cantó. Reconec que en algun moment quasi em va fer desistir i que al principi no podia deixar de veure una versió més jove del líder de Ciudadanos al País Valencià. Però pocs minuts més tard ja estava totalment clavat en l’obra i he de dir que la seua actuació em semblà continguda i correcta, un bon treball de construcció del personatge.


En acabar, vaig haver de confessar-me la meua perplexitat. Però, vaja, és el verí del teatre, la seua màgia té també aquest vessant i evidentment si un pot interpretar personatges dolentíssims i després ser un tros de pa, és evident que es pot interpretar la presa de consciència d’un torturador i pocs anys després anar-se’n de la maneta de Rosa Díez i després arribar a Ciudadanos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)



martes, 18 de agosto de 2020

Miguel Bosé com a símbol


Que Miguel Bosé s’haja convertit en una patètica caricatura d’ell mateix té la seua gràcia. Enteneu-me, al rotllo aquest d’animar la gent perquè es lleve la mascareta que uneix intel·lectuals de tan reconegut prestigi com l’esmentat Bosé i Willy Bárcenas no li trobe punyetera gràcia. No sé on viuen la gentola aquesta que es va manifestar ahir a la plaça Colón de Madrid (no sé que té eixa plaça que hi ha que veure el tipus de manifestacions que atrau) que no coneixen cap sanitari o cap malalt o cap persona del seu entorn ha mort. Ja em sembla difícil. Però en qualsevol cas em sembla d’una gravetat i d’una irresponsabilitat inconcebibles. A més, com és a Madrid troba l’habitual altaveu en els mitjans de Madrid. I com són de bona família i no porten estelades ni republicanes la policia contempla la festa i els deixa escampar tranquil·lament el virus. També ho fa de fet la presidenta madrilenya amb el seu maquiavelisme neoliberal. Supose que com el nom del virus comença per “corona” no s’acaben d’animar a lluitar contra ell.


Però vos deia que el fet que Miguel Bosé, amante bandido, alertador que Don diablo se ha escapado, que tan malament es va portar amb Linda, corazón de seda, s’haja convertit en el líder i referent d’aquesta colla de tronats té gràcia. És com un símbol. Una altra icona de la Cultura de la Transició en caiguda lliure mostrant el que hi havia darrere d’aquell posat de buida modernor lleument progre: Miguel Bosé, com Alejandro Sanz, cortesá del Campetzano i de Guaidó, i ara defensant no sé quins deliris al servei de l’ultradreta; Joaquín Sabina, arribista decadent cantant una versió rimada del aporellos en un carnaval, i el senyor de la bodegiya, company infatigable de nostàlgies amb José María Aznar clarificant el record del seu passat (i els xicotets detalls de calç viva del seu passat) amb l’eloqüència del seu present.

 

Moltes coses indiquen la decadència de la cultura de la transició, (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto és una captura d'aquest vídeo indescriptible:


martes, 14 de julio de 2020

El classisme, el feixisme, les forces tel·lúriques i la Cultura de la Transició


Estos dies, per motius acadèmics, he estat rellegint les obres teatrals de Federico Garcia Lorca i alguns treballs canònics sobre elles. Per exemple, les introduccions a les edicions crítiques de l’editorial Cátedra de Bodas de sangre i de La casa de Bernarda Alba. A aquesta darrera, a la pàgina 87 es pot llegir la següent afirmació: “Como está clarísimo, Lorca se considera anarquista, es decir, artista, apolítico, por encima de la política”. A la introducció de Bodas de sangre, dels mateixos dos autors, es pot llegir el següent, exactament a la pàgina 80: “Es trágicamente irónico que Lorca cayera pocos años después víctima de fuerzas incontrolables en la psique humana”. Segons estos textos prestigiosos escrits per autors canònics en una col·lecció d’alta divulgació llegida per generacions senceres d’escolars a tot arreu de l’Estat Espanyol, Federico García Lorca era un escriptor apolític que va morir víctima de forces incontrolables en la psique humana. Els textos són de 1989 i 1990. Per aquells anys entrava jo a la Facultat de Filologia com a estudiant.

Encara podria parlar de més coses al voltant d’eixes introduccions. Els autors, per exemple, no superen el fet que una de les famílies protagonistes de Bodas de sangre visca en una cova, i així poden teixir tota una seguida de llocs comuns que literalment vinculen la societat andalusa amb la prehistòria. Tant que parlen d’Espanya i no tenen ni idea de com és en realitat. No tenen ni idea de com és i com viu el poble, els seus pobles.  Jo sempre, des que vaig llegir l’obra per primera vegada, em vaig imaginar la cova de la núvia, blanca i encalada, com una de les coves de Paterna. I. per això, com que tenia referents populars, no em va semblar gens prehistòric. I sembla que el mateix Lorca va insistir en que les coves no necessàriament havien de ser enteses com a signe de pobresa.

Escriptors com Federico Garcia Lorca (i entre nosaltres, per exemple, Enric Valor) s’acostaren al poble des d’una posició (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


La foto de les coves de Paterna prové de la Fundació General Universitat de València