Hi havia un temps en que Va com va era una columna setmanal a Radio Gandia. Quan més temps passa més estime aquell temps en que vaig aprofitar aquell raconet de lliure opinió que em va cedir Puri Naya ni més ni menys que a la Cadena SER. Després, algú (i alguna) es donà compte que a una emissora local de la cadena on, entre altres coses, Miguel Àngel Aguilar rota les seues columnes etíliques no es podien dir les coses que deia jo.
Passa el temps i cada dimarts amb el Va com va a Nosaltres la Veu i amb altres coses a Radio Gandia, amb la perspectiva m'augmenta l'orgull.
Hui, aniversari de l'assassinat feixista de Guillem Agulló vull recuperar aquesta columna que vaig llegir en l'antena de Radio Gandia el 24 d'abril de 2018 i que no vaig pujar al blog. En aquella època algunes columnes apareixien publicades al desaparegut diari Micro. La primavera de Gandia podriem dir-li a aquella època
Hui com aleshores, com cada abril des del 1993, Guillem Agulló: ni oblit ni perdó.
_____________________________________
El dissabte es va inaugurar el Passeig Guillem Agulló als Jardins de Vivers a la Ciutat de València. Al dia següent la placa havia sigut arrencada i pintada de roig.
El passat 11 d'abril es van complir 25 anys des que un nazi el va assassinar a Montanejos. Eren vacances de pasqua. Jo em vaig enterar en tornar a les classes. M'ho contà un company. Ho recorde com si fos ahir. Un nazi li havia llançat una ganivetada mortal a un xicot de Burjassot que estimava la terra, la nostra llengua, i que escoltava els mateixos grups de música que escoltàvem nosaltres.
Recorde també molt bé el tractament que determinada premsa donà al fet i també l'actitud d'una part de l'opinió pública. Aleshores i després, durant el judici als seus assassins. Crec que aquells dies molts perdérem la innocència. Se n'adonàrem que aquelles idees que ens havien ensenyat en les classes d'ètica, aquelles definicions de democràcia, en la qual totes les idees podien ser defensades, xocaven amb la realitat freda dels fets. Si un xicot nacionalista valencià, independentista, era assassinat per un feixista, la culpa havia d'haver sigut seua. Aquells dies amargs mostraren la complicitat, o com a mínim, la comprensió que la ultradreta trobava en un país encara malalt d'auto-odi després de l'anomenada batalla de València. Més tard, els càntics a camps de futbol i a nous d'octubre proclamant l'orgull dels assassins i l'humiliació de les víctimes. I les tèbies condemnes, i les reincidències i les absolucions.
Aquest cap de setmana veia policies requisant samarretes grogues a l'entrada d'un partit de futbol. A València, llegia que l'ultradreta se reorganitza, i prepara una nova plataforma política. L'altre dia sentia que un conegut columnista ultradretà profetitzava bombes a cafeteries bàvares. Pensava en tanta impunitat, en tanta naturalitat. I pensava en els rapers que es preparen per entrar en la presó, que va omplint-se poc a poc de presos que se semblen molt a presos polítics. Estos dies a més llegia novel·les de Rafael Chirbes, i tancava els ulls i podia veure els Guerrilleros de Cristo Rey apallissant estudiants mentre policies de gris es reien distrets. I aleshores he imaginat la placa del passeig de Guillem Agulló en terra i tacada de roig. I per un moment m'ha envait l'amargura. I el desànim. I la por. Tant de temps ha passat, i tantes coses. I encara estem en estes. I les imatges es confonen, 1974, 1993, 2018, i és el passat que retorna i que ens diu que mai se n'havia anat del tot.
Tot està encara per fer, i aleshores cal pensar que tot és possible. Cal seguir indignant-se, com el primer dia. Cal alçar la placa tantes vegades com la tomben. Cal desacostumar-se a la impunitat dels feixistes i a les dobles vares de mesurar. Ni oblit ni perdó, Guillem. La lluita per una societat lliure i democràtica continua.
