 |
| Text de la meua columna Va com va a Ràdio Gandia del 29 d'octubre de 2019 |
La setmana passada la
vaig passar a Catalunya. Primer a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili,
al congrés Literatura i Exili. Després a Reus, per visitar la gent de
l'associació cultural Carrutxa, que precisament vaig conéixer a Gandia, al
Congrés sobre els focs festius a la Mediterrània que es va celebrar l'abril de
2018.
No havia estat mai
abans a Reus, però va ser la manera que tenien de parlar de la seua festa i la
seua cultura popular el que em va despertar les ganes de conéixer-la. I la vam
gaudir: el vermut i el modernisme, la plaça del Mercadal i els carrers
comercials que eixen d'ella, la llibreria Gaudí, els Xiquets de Reus, la colla
castellera, i la tasca Desperta Ferro bullint d'activitat: ciutat de botiguers
i botigueres amb bon gust, d'arquitectes i de gent treballadora i amable. I ens
vam prometre que tornariem a conéixer la tronada i les festes de Sant Pere.
No només déiem bon dia
i ens contestaven bon dia, com volia Josep Pla, sinó que compartíem moltes més coses:
per exemple, clar, els focs festius, i més encara, la profunda estima per la
llengua compartida, per la pròpia ciutat i el propi país, la tendresa i el
somriure en assenyalar al viatger la façana preferida, la meravella que passa
desapercebuda, el racó vinculat a la pròpia memòria sentimental i que es vol compartir
amb l'amic o l'amiga com a ofrena d'amistat, perquè es té molt clar que el
cosmopolitisme ben entés comença en les arrels i s'exerceix amb portes obertes
als intercanvis entre iguals.
Per això em va
impressionar sentir parlar a tanta gent sobre el dolor que els ha causat la
sentència del procés pel que té de venjança de l'estat, d'humiliació de qui se
sent vencedor. I em van causar tristesa els relats de les detencions, de la
violència policial, les escenes que els meus amics describien: imaginar-los, ells i elles, eixa gent amb la qual tantes coses tinc en comú, amb la seua
saviesa i la seua tendresa, corrent perseguida per antiavalots que colpejaven a
tort i a dret per escamentar, al més pur estil dels grisos.
Crec que l'estima no es
pot forçar. Si l'estat espanyol, amb el PP i al PSOE d'acord, només pensa
retindre Catalunya per la força, enviant a la càrcel els seus líders i
esclafant la disidència i la protesta, l'haurà perduda per a sempre. De fet em
tem que l'ha perduda ja. I és que l'estima no es pot forçar, i no entra mai a
colps de porra.
