miércoles, 30 de octubre de 2019

Porres i presons contra Catalunya




Text de la meua columna Va com va a Ràdio Gandia del 29 d'octubre de 2019


La setmana passada la vaig passar a Catalunya. Primer a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili, al congrés Literatura i Exili. Després a Reus, per visitar la gent de l'associació cultural Carrutxa, que precisament vaig conéixer a Gandia, al Congrés sobre els focs festius a la Mediterrània que es va celebrar l'abril de 2018.

No havia estat mai abans a Reus, però va ser la manera que tenien de parlar de la seua festa i la seua cultura popular el que em va despertar les ganes de conéixer-la. I la vam gaudir: el vermut i el modernisme, la plaça del Mercadal i els carrers comercials que eixen d'ella, la llibreria Gaudí, els Xiquets de Reus, la colla castellera, i la tasca Desperta Ferro bullint d'activitat: ciutat de botiguers i botigueres amb bon gust, d'arquitectes i de gent treballadora i amable. I ens vam prometre que tornariem a conéixer la tronada i les festes de Sant Pere.

No només déiem bon dia i ens contestaven bon dia, com volia Josep Pla, sinó que compartíem moltes més coses: per exemple, clar, els focs festius, i més encara, la profunda estima per la llengua compartida, per la pròpia ciutat i el propi país, la tendresa i el somriure en assenyalar al viatger la façana preferida, la meravella que passa desapercebuda, el racó vinculat a la pròpia memòria sentimental i que es vol compartir amb l'amic o l'amiga com a ofrena d'amistat, perquè es té molt clar que el cosmopolitisme ben entés comença en les arrels i s'exerceix amb portes obertes als intercanvis entre iguals.

Per això em va impressionar sentir parlar a tanta gent sobre el dolor que els ha causat la sentència del procés pel que té de venjança de l'estat, d'humiliació de qui se sent vencedor. I em van causar tristesa els relats de les detencions, de la violència policial, les escenes que els meus amics describien: imaginar-los, ells i elles, eixa gent amb la qual tantes coses tinc en comú, amb la seua saviesa i la seua tendresa, corrent perseguida per antiavalots que colpejaven a tort i a dret per escamentar, al més pur estil dels grisos.

Crec que l'estima no es pot forçar. Si l'estat espanyol, amb el PP i al PSOE d'acord, només pensa retindre Catalunya per la força, enviant a la càrcel els seus líders i esclafant la disidència i la protesta, l'haurà perduda per a sempre. De fet em tem que l'ha perduda ja. I és que l'estima no es pot forçar, i no entra mai a colps de porra.

martes, 29 de octubre de 2019

Les lletres falleres tenen presidenta

Text de la meua columna Va com va a Ràdio Gandia per al 22 d'octubre de 2019


En mig d'estes setmanes tan intenses que estem vivint vull cridar-vos l'atenció sobre una notícia xicoteta que potser ha passat desapercebuda i que em sembla molt important. La Federació de les Lletres Falleres, impulsora dels Premis de les Lletres Falleres té nova presidenta, Gemma Altur, de la Falla del Portal de Valldigna de Tavernes, infatigable impulsora -membre de l'equip diria ella, però igualment infatigable- del Premi Portal de Valldigna al millor poema líric publicat en un llibret de falla.

Sense dubte, els Premis de les Lletres Falleres han sigut molt important estos anys per visibilitzar l'enorme tasca cultural que fan les comissions falleres en les diferentes comarques del nostre país. I és més important encara perquè és una iniciativa sorgida de la mateixa societat civil, de comissions falleres i associacions culturals que decidiren posar en xarxa premis que ja estaven atorgant. Després encara altres se sumaren. Des de 2012 les Festes de les Lletres Falleres s'han convertit en una cita obligada per a les comissions falleres. Que una falla arribe a estar nominada a algun dels premis és tot un honor. Que el guanye un enorme èxit que va molt més enllà de la seua localitat.

És molt destacable que una dona es convertisca en la cara visible d'estos premis i de la Federació. Les dones tenen un gran protagonisme en la vida organitzativa de les comissions, molt més del que les visions tòpiques i desfasades de la festa s'obstinen a perpetuar. Per això és molt bo que es visibilitze eixa importància i dones valentes com Gemma reben el protagonisme que el seu treball i la seua capacitat de dinamitzar una complexa associació i una xarxa associativa més complexa encara mereix. Però a més, amb el Premi Portal, junt als ja consolidats premis Joan Climent i Ajuntament de Benirredrà, amb la Mostra de Llibrets de Gandia i ara amb Gemma Altur al front de Lletres Falleres podem dir que la comarca de la Safor i la Valldigna és el vertader nucli cultural de les falles, amb Tavernes i Gandia com a capitals. Hi ha motiu per a l'orgull i per a la celebració. Que no se'ns oblide. I a les autoritats locals respectives, tampoc.

La fotografia de Gemma Altur i Hugo Morte prove d'aquest tuit:
https://twitter.com/LletresFalleres/status/1184924480696651777?s=20

miércoles, 16 de octubre de 2019

La tibantor del vent transmesa al fil

Text de la meua columna Va com va per al 15 d'octubre de 2019




Llig en la web de Ràdio Gandia que el diumenge va tindre lloc en la platja de Gandia un esdeveniment anomenat One sky one world que consisteix a envolar milotxes en llocs diversos del món. Sonen bé estes iniciatives: gaudir com a xiquets fent volar una milotxa en el nostre cel mediterrani i sentir-se part del món sencer, un punt en una xarxa, tan prop i tan lluny de molta gent que potser en aquell moment està fent exactament el mateix al mateix cel. L'ésser humà és estrany. Pot ser capaç de tant d'odi, de tanta violència, i tantmateix també d'embaladir-se mirant volar un tros de paper i unes canyes, sentint la tibantor del vent transmesa al fil. Em sembla bonic això, encara que lamentablent no sé si el món es troba ara per a volar milotxes en molts llocs. Pense en Kurdistán, o en Ecuador. O en Catalunya, però per raons que serien complicades d'explicitar, sembla que no és bona idea parlar-ne en esta secció.

Així que... parlaré de les milotxes. D'envolar la milotxa o d'empinar el catxerulo, que és com li deiem en les llunyanes vacances de pasqua de la infantesa, i com també diu una cançò de quasi innocent picardia. Un dia de pasqua, un xiquet plorava, ja sabeu. Done fe que el millor lloc per envolar-la és la platja, fora de temporada, quan podem correr oblidats de tots i de tot concentrats només en que el catxirulo s'enlaire, xafant fort en la sorra sense pensar tampoc en les petjades, convertits en pur present, amb un objectiu tan tangible i alhora tan fugisser. I després és bonic veure la milotxa, apenes un traç entre el blau del cel, i el blau de la mar i l'indefinit color de l'arena. Immenses bandes de color i entre elles apenes un traç, una marca, nosaltres projectats, comunicats per un fil amb un objecte tan fràgil i tantmateix tan poderós


La portada de Milotxa l'he treta de https://carmemiquel.com/llibre/milotxa/

miércoles, 9 de octubre de 2019

El mosquit que somniava que era un tigre

Text de la meua columna Va com va per al 8 d'octubre de 2019


L'escriptor llatinoamericà Augusto Monterroso va escriure que "Hay tres temas: el amor, la muerte y las moscas". I tenia els seus motius Jo crec que també haguera pogut fer una xicoteta variació i dir que hi ha tres temes, l'amor, la mort i els mosquits. Perquè trobe que els mosquits tenen més capacitat de penetració en els nostres somnis, i a més són ben capaços d'impedir-los. Especialment si són els anomenats mosquits tigre, que he sentit a Ràdio Gandia que estan proliferant tot i el començament de la tardor.

Per cert, el mateix Monterroso té una fàbula sobre la mosca que somniava que era un àguila. I això m'ha fet pensar que hi ha mosquits que somnien que són tigres. I no tenen mal gust, que els tigres són animals amb molt bona premsa perquè fan una impressió molt forta. Alguns relats imaginen que Cleopatra en tenia un. I Jasmine, la nóvia d'Aladí també. I què seria de Narnia sense tigres. Faria un poquet pobrissona, com d'anar per casa, malgrat els centaures i això. Perquè un tigre, sempre fa molt senyor.

També és de veres que José Martí imaginava el colonialisme amb la imatge d'un tigre ferit que fugia amb les seues potes de vellut i tornava a matar el caçador maldestre. Ahí era un tigre dolent però impressionant. Un enemic poderós en qualsevol cas. I és que malgrat l'amic de Winnie the Pooh i una tenda danesa de cosetes molt cuquis, un tigre és sempre un tigre.

Per això, trobe d'allò més legítim que hi hagen mosquits que somnien ser tigres, i trobe que en realitat no ho aconsegueixen, però un punt més fastigosos que els mosquits normals sí que són. És el que de vegades passa, que una criatura molt petita molt petita si s'obstina a somniar-se gran, potser no es faça gran al remat, però potser als grandots de debò els fique en problemes. O si més no, els pique. I això la veritat és que mai els ve de gust.


La foto prové de https://www.pinterest.ch/pin/219761656793353857/

domingo, 6 de octubre de 2019

Fiblada i esclat

Poema publicat al Llibret de la Falla Sagrada Familia-Corea del 2019



A la memòria de Ricard Sanmartín,
a qui m'haguera agradat enviar aquest poema
perquè el publicara al Pensat i Fet.


"...ales i cants, i flors, i branques noves..."
Maria Beneyto. Pensat i Fet, 1953


Cada nit de Sant Josep esclata
en un moment concret i lluminós.
La falla s'encen, puja la flama
i la gent i la falla fan un únic cos.

Cada nit de Sant Josep tremola
la mirada que es plena de records.
Fan la llum i l'ombra una tornada
de vells somriures i de vells amors.

Cada nit de Sant Josep és nova
i és la mateixa des del fons del temps,
i som xiquets, i som els joves
i som els pares tot voltant ensems.

Cada nit de Sant Josep, espurna
i meravella de l'estiu que ve,
cada branca florida i cada fulla,
i cada ala en el vol de cada ocell.

Cada nit de Sant Josep esclata
i som poble sol i sol anhel
som guspira i som la primavera,
som terra i som solc, som les arrels.

Cada nit de Sant Josep la flama
desvetlla cendres com un dard roent
i encomana futurs com les sibil.les
per escriure amb cada mot i cada gest.

Cada nit de Sant Josep retorna,
fiblada al cor la voluntat,
la llum i el goig, la persistència,
l'alegria que ens fa ser valencians.

 La portada del Pensat i Fet del 1917 és de Lluís Beüt

miércoles, 2 de octubre de 2019

Un compromís amb Íñigo Errejón

Text complet de la meua columna "Va com va" a Ràdio Gandia corresponent a l'1 d'octubre de 2019

Esta setmana passada em va agafar molt a contrapeu la notícia del pacte de Compromís amb una força que en aquell moment encara s'anomenava Más Madrid. Per més voltes que li done no li acabe de trobar la gràcia. Es parlava que es tractava d'un pacte entre iguals, entre dues forces autonòmiques, amb l'anunci que altres forces anaven a afegir-se en breu. Ahí es trobava la primera incongruència. En un estat asimètric com és el nostre una força "regionalista" de la capital em sona prou anòmal. I si damunt es diu Más Madrid l'anomalia es converteix en amenaçant. Una força regionalista de la capital no pot més que defensar i enfortir eixa asimetria estructural, afavorida en ocasions per llei. Mal soci sembla.

De tota manera, pronte començaren a disipar-se les incògnites: la força regionalista va mutar en Más País i el candidat a president de l'Assemblea de Madrid en les darreres eleccions autonòmiques va mutar en líder i per suposat candidat a la presidència del govern o si més no a portaveu en les negociacions. El regionalisme madrileny havia esdevingut nucleo irradiador centralista, i de cop i volta Compromís s'havia convertit en errejoner, és a dir, havia pres partit en la lluita entre dos líders carismàtics madrilenys que abans eren amics i ho havia fet a més pel que sembla tindre un discurs més esmunyedís i menys esquerrà i més disposat a pactar amb el PSOE a canvi de qualsevol micanga ornamental.

Guanya Compromís convertint-se en l'aliat d'Errejon en les províncies llevantines? Jo no ho tinc clar, encara que ja han sorgit enquestes beneint la unió. Les masses errejoners van a votar Compromís sabent que votar compromís és votar Errejon? Existeixen les masses errejoners als País Valencià? I suposant que això passe... el fet que Compromís haja esdevingut gojosament amic en províncies d'un líder capitalí no li llevarà vots entre els seus votants propis menys amics de dependències i sucursalismes i que ara se senten òrfens?

La gent de Compromís insisteix que tindran autonomia i veu pròpia... Però no acaben de concretar les condicions d'eixa veu pròpia i menys encara de la seua capacitat d'autonomia de vot. Posem per cas que a Errejón li done per beneir un pacte PSOE-Ciudadanos... Tindria Compromís llibertat de vot? A més, s'estan produint vacants en les llistes una mica sospitoses (sembla que el número 2 per València va a ser una persona independent... Serà independent d'Errejón també o és una manera d'edulcorar una negociació que afecta la composició mateixa d'eixes llistes que es suposava que eren només de Compromís?

No sé. Reconec que malgrat el triomfalisme oficial, aquest pacte cada vegada em genera més dubtes... Què voleu que vos diga. Jo haguera preferit que es presentaren a soles, i continuar somniant amb una veu pròpia a Madrid amb capacitat de negociació. Jo crec que la persistència és la clau de l'èxit, i que pot ser els valencians i les valencianes alguna vegada es desenganyaran dels nostres representants per partits estatals que s'obliden que són valencians tan aviat repleguen la credencial de diputat, o fins i tot governen contra els nostres interessos, com és el cas del tristament famós José Luis Àbalos. Així, molt em tem que Compromís pot convertir-se simplement en un peó provincià de les intrigues cortesanes capitalines. I aleshores s'haurien sacrificat els principis per un dubtós càlcul electoral. I això no només seria una llàstima, sino també una altra oportunitat històrica perduda.

La foto l'he treta d'aquest tuit: https://twitter.com/guillermolrbdl/status/1175849347692552192