El valencià, eixa llengua del dimoni

 

L'altre dia em va sorprendre la notícia que un regidor de l'Ajuntament de Mislata, de Ciudadanos ell, s'havia negat a llegir una declaració institucional demanant la gestió pública de l'àrea de salut de Manises perquè estava en valencià. Va dir de manera literal que no podia llegir-la «por cuestiones religiosas y porque mi ideología no me lo permite» i «porque no viene en la lengua que mi grupo liberal considera que debería de plasmarse». Realment crec que cal felicitar el regidor José María González Murgui, que aquest és el nom del destacat liberal en qüestió, perquè deixa molt clars alguns aspectes del panorama polític valencià, de la dreta en general i d'aquest partit polític en vies de dissolució en particular.

En primer lloc, crida l'atenció la manera com han buidat de sentit la paraula liberal. És evident que liberals en el sentit econòmic ho són, i molt, en concret són neoliberals, el que més puga per a ell, i que visca la llei del més fort, però de qualsevol altra accepció clàssica de la paraula van molt escassos. Curiós liberalisme aquest que es nega a llegir un document que no està escrit en la llengua que ells consideren que s'ha d'escriure; curiós liberalisme intolerant, terriblement sectari i tan proper en les seues realitzacions concretes al totalitarisme.

També -és clar- crida l'atenció que es negara a llegir el document en valencià per qüestions religioses. Cal entendre que aquest personatge considera... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Els personatges de Toni Cantó

La setmana passada vaig veure la versió per a televisió que RTVE va fer el 2005 de La doble historia del doctor Valmyd’Antonio Buero Vallejo. Aquesta obra va ser prohibida a Espanya en 1964 i es va estrenar a Anglaterra quatre anys després.  A l’Estat Espanyol es va estrenar en 1976. Buero, molt al límit del possibilisme teatral l’havia situada en un país imaginari però parlava de les tortures policials i de les seues conseqüències psicològiques en els perpetradors i en les seues famílies. És una obra valenta i contundent i val la pena revisitar-la en aquestos temps convulsos que estem vivint. La versió de RTVE és manifestament millorable per motius diversos que no venen ací al cas, però impressiona veure Victoria Rodríguez interpretant amb intensitat i veritat un dels personatges creats pel seu marit.

 

Però hi ha una altra cosa que personalment em va impressionar molt. El paper protagonista, el torturador assaltat per remordiments quan la seua dona descobreix els detalls del seu treball, estava interpretat per Toni Cantó. Reconec que en algun moment quasi em va fer desistir i que al principi no podia deixar de veure una versió més jove del líder de Ciudadanos al País Valencià. Però pocs minuts més tard ja estava totalment clavat en l’obra i he de dir que la seua actuació em semblà continguda i correcta, un bon treball de construcció del personatge.

En acabar, vaig haver de confessar-me la meua perplexitat. Però, vaja, és el verí del teatre, la seua màgia té també aquest vessant i evidentment si un pot interpretar personatges dolentíssims i després ser un tros de pa, és evident que es pot interpretar la presa de consciència d’un torturador i pocs anys després anar-se’n de la maneta de Rosa Díez i després arribar a Ciudadanos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

Senyorets de la segona Restauració

Hui vaig a comentar dues notícies xicotetes que s'han fet un poc velles, perquè tot envelleix ara molt ràpidament, però a les quals crec que encara se les pot pegar una volteta.

La primera va ser el vídeo de la vicealcaldessa d'Alacant dient a sa casa durant el confinament que s'avorreix molt. I ho feia amb cançoneta i tot, mostrant en efecte un desfici de grans dimensions. La segona, la notícia de la detenció -i posterior- dimissió de l'alcalde de Badalona per botar-se el confinament i anar conduint amb una considerable bufa...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

"Ciutatans" ataca de nou

Text de la meua columna Va com Va emesa a Ràdio Gandia el 7 de maig de 2019
L'àudio complet es pot escoltar ací

Ens esperen unes setmanes molt entretingudes. Si les campanyes electorals sempre ho són, les municipals resulten especialment intenses. Diuen que en estes eleccions es vota a la persona, i crec que no és només un tòpic. I en concret la política gandiana resulta apassionant. Vos ho dic jo que al remat no deixe de ser un observador extern.

Per això m'estan interessant molt els debats entre candidats que podeu veure a Telesafor. El de la setmana passada, dedicat a la política econòmica, va deixar moments memorables i alguns detalls que em van cridar molt l'atenció.

El primer és que va ser un goig sentir els quatre representants debatre amb naturalitat en valencià. Veure el debat em va fer sentir per un moment a un país normal al qual la llengua no és un problema sinó un espai compartit de comunicació. Llàstima que ja cap al final el representant de Ciutadans haguera de dir allò de que parla com li dona la gana i diu "dates" en lloc de "dades" o "ciutatá" en lloc de "ciutadà" perquè ell no és... catalanista!. Imaginar un argument semblant contra la gramàtica parlant del castellà faria enrogir de vergonya. Però vaja, va ser nomé un momentet en un debat de mitja hora. Haguera pogut ser pitjor. I l'home aquest es va quedar a soles amb la matraca.

L'altre detall va ser comprovar com en alguns aspectes i uns més que altres, els candidats reproduïen les estratègies dels seus referents al País Valencià i a Espanya. Especialment el representat de Ciutadans reproduïa alguns dels gestos televisius sobre tot d'Albert Rivera, tallant en tot moment als altres tres representants i ensenyant cartellets, fins i tot mentre parlaven els demés (fotos amb marquets no va traure). Hi hagué un que em resultà especialment enigmàtic: "Nada es gratis" es podia llegir amb la rotunditat d'un axioma, en bona mesura contradint la proposta ultraliberal que acabava de fer de reduir els impostos fins i tot més enllà de la llei i del pla d'ajust (sugeria que volia eliminar tots els impostos municipals) perquè cadascun s'ho gaste en allò que vulga. Tenint en compte que res és de bades, no sé com es pagarien en eixe cas els serveis públics.

També em va quedar clar que en aquest tema en el fons els altres tres tenien clar que es pot fer el que es pot fer donat l'estat del deute de l'Ajuntament. També evidentment feien una valoració positiva de la baixada del deute en 70 milions d'euros en esta legislatura, que no és poc. Diferien és clar en de qui era la responsabiltat principal del desastre anterior, però a banda del qui ensenyava cartellets i anunciava mesures sorpresa (el de "ciutatans") em va semblar un debat seriós i clarificador. Ah, i em va agradar moltíssim Marina Vallés, en el punt just per deixar i fer parlar i tallar les eixides de to. Els propers debats segur que no me'ls perdré.

On està la dreta democràtica espanyola?

Text de la columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 12 de febrer de 2019.
Es pot escoltar ací

He escoltat amb interés les notícies al voltant del projecte de construcció d'un centre per a menors immigrants a Real de Gandia per part de la Fundació Luis Amigó. Em semblaren molt oportunes les explicacions del seu alcalde a esta emissora deixant clar que immigrant no vol dir delinqüent. És tracta d'una obvietat però estava eixint al pas de les incendiàries declaracions del PP de la localitat tractant de criminalitzar a aquestos xiquets en posició d'extrema feblesa per provocar la reacció xenòfoba del poble i gestionar-la en benefici propi. Afortunadament aquesta reacció no s'ha produit i crec que les explicacions de Gustavo Mascarell hauran deixat el tema suficientment clar. El poble de Real està donant tota una lliçò de trellat i d'humanitat.

Agitar la xenofòbia per traure rèdits electorals és un fet gravíssim al qual s'estem acostumant. I no sembla un símptoma aillat. Despús-ahir partits als quals se'ls hauria de suposar conviccions democràtiques participaven en una manifestació a la capital del Reino de España per demanar que es talle qualsevol pont de diàleg amb Catalunya. Es tractava d'una manifestació sense objectius racionals, una simple i testosterònica agitació identitària, nacionalista espanyola, homogeneísta, que el que demana és esclafar els diferents, passar el corró de la identitat espanyola excloent com ells l'entenen sobre els pobles que parlen altres llengües i que tenen altres sentiments nacionals que haurien de ser compatibles amb una Espanya que ens incloguera a tots i a totes.

I ahí estaven, de la maneta, el PP i Ciutadans amb eixe partit que demana l'eliminació de les autonomies, la marginació de les llengues espanyoles que no són el castellà, i declara la guerra als sistemes públics de sanitat i ensenyament combinant falangisme i neoliberalisme. Ahí estaven, juntets, fent-se fotos i tot, fotos de família, units per l'odi. I em va fer molta pena veure en les xarxes socials fins i tot a algun conspicu membre del PP de Gandia tot orgullós per haver estat allí i fent-se fotos amb Pablo Casado, la cara visible de l'ultradretanització del partit. I tot plegat, les fotos, l'agitació de Real, m'ha esgarrifat perquè m'ha permés comprovar la sintonia entre els diferents nivells del partit.

Perquè si preocupant és el creiximent de l'extrema dreta, més preocupant és encara que els altres partits de dreta es troben còmodes en la seua companyia. I això, per emprar una frase que a ells els agrada molt, sí que és una anomalia entre els països del nostre entorn. És senzillament horrorós. Perquè sense una dreta amb conviccions democràtiques irrenunciables, sense nostàlgies franquistes, és molt difícil que es consolide i s'aprofundisca de debò la democràcia.