Petjades que no volem que s'esborren

Text complet de la meua columna Va com va que es va emetre per Ràdio Gandia el 26 de febrer de 2019
Es pot sentir ací l'àudio

"Quan era xiquet -i adolescent- m'agradava escriure paraules en la sorra. El meu nom, per exemple. O alguna frase bonica. O algun dibuix molt senzillet -jo sempre he dibuixat molt malament-. Ho feia sobre tot al vespre, quan eixia a passejar per la vora de la mar i havia molt poca gent a la platja.  Em resultava fascinant esperar que el mar l'esborrara. Primer el llepava tímidament, s'enduia apenes els primers traços. Després, de cop i volta arribava l'ona, el cobria sencer i en retirar-se no quedava absolutament res, ni rastre de la meua acció sobre la llisa superfície de l'arena..."

Així, d'aquesta manera tan paradoxal i metafòricament fallera -canviant el foc per l'aigua- comença el meu article d'enguany al llibret de la Falla Beniopa, "Les falles com petjades en la sorra", que ha guanyat el segon premi Ajuntament de Benirredrà al millor article publicat a un llibret de Gandia. El divendres passat el vaig recollir amb molta emoció, junt als guanyadors del premi Joan Climent i junt a Xavi Ròdenas, el guanyador del primer premi, al que aprofite per donar-li l'enhorabona.

Una vegada més em va impressionar la manera com les falles de Gandia viuen la cultura escrita al voltant de la festa. El Museu Faller estava ple de fallers i falleres desitjosos per conèixer els guanyadors o guanyadores, i sentint com un triomf important de la seua comissió que un article publicat al seu llibret obtinguera un guardó. Senten -perquè ho és- que els llibrets i la literatura en valencià formen una part essencial de la nostra festa, perquè són eixes petjades que no volem que s'esborren en la sorra, i que formen part d'una llarga sèrie d'elles que ens fan poble, que ens fan ser el que som.

A més, és molt important que una institució com l'Ajuntament de Benirredrà faça seu el premi i el recolze sostingudament. En efecte, que sentisca que és important vincular el nom d'aquest entranyable municipi a uns premis literaris tan arrelats a la cultura popular és un símptoma molt clar com de viva està la cultura en valencià a la Safor, com de més enllà de polèmiques estèrils i paralitzants es troba. I sí, en efecte, Benirredrà és molt guai i és un honor estar entre els guanyadors dels seus premis.

I un altre lloc que també és molt guai és Beniopa. Em dóna sort. Des que a l'any 2015  Patri Fuster em contactara per demanar-me un article perquè m'havia sentit a una Mostra de Llibrets i vam guanyar per primera vegada, tinc eixa sensació. A Gandia -i a Beniopa- em sent estimat i reconegut i això mai podré agrair-lo prou. Amb la falla Beniopa hem fet grans coses junts. I les que ens queden. Amb gent com Juanjo Reig i el seu equip. Perquè encara ens queden moltes petjades que afegir a la série, encara tenim per davant un futur per començar.

Les fotos de l'acte de lliurament dels premis són de Xavier Estruch

D'hiverns i d'exilis

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 19 de febrer de 2019.
Pot escoltar-se ací

Esta setmana he estat a punt de parlar sobre les eleccions generals anticipades, però de repent m'ha donat una mica de fàstic i de peresa, més que res perquè porte dues setmanes parlant de política. Total, el que he de dir sobre aquest tema -supose que ho diré- és que cal anar a votar. Però no diré allò tan socorregut de que cadascú vote en consciència el que siga. Val, que cadascú i cadascuna vote en consciència i lliurement sí, que tots som majorets i majoretes, però vaja, si pot ser, que no voten ni a l'extrema dreta ni a cap partit desitjós de pactar amb ella.

Però no. El que volia contar-vos hui és una altra cosa. Fa molts anys vaig passar un semestre -des de gener fins a juny- donant classe a una universitat del Midwest, dels Estats Units, a l'estat d'Indiana, en concret. Va ser una època bonica i la recorde amb carinyo. Però he de dir-vos que feia un fred que pelava, i que estiguérem setmanes senceres per davall de zero. Tot el món deia que la primavera era preciosa, i en efecte, quan finalment va arribar ho va ser, però es va fer esperar moltíssim.

Recorde un dissabte de matí ja al més d'abril que, en eixir amb el meu carro del supermercat (Kroger's, es deia), vaig sentir com començaven a caure flocs de neu molt xicotets. I allí, en mig del pàrking, amb el meu abric, la meua bufanda, amb les meues mans enguantades agafant fort el carro, vaig pensar que ja estava bé, que la neu era bonica però que ja estava bé. I vaig pensar en la primavera de València, que ja es plena al més d'abril. I vaig pensar en estos dies de febrer, quan de sobte el cel es posa el seu blau de primavera, i sentim que ja vé, que vol arribar i no pot esperar, i que són quasi falles. El mateix hivern és fa lluminós i càlid al migdia i amable, i dóna gust de viure, de ser valencians i valencianes i de viure. Vaig pensar en tot allò, immòbil, sentint com es desfeien els floquets al meu gorro, al meu abric, mentre la gent indiferent pujava als seus cotxes, als seus pickups al meu voltant, i vaig començar a plorar suaument i a sentir, aguda, dolorosa i dolça, com mai abans, la fiblada inclement de la nostàlgia.

Estos primers dies de febrer he recordat aquell moment. I he pensat que al cap i a la fi a mi em quedaven apenes dos mesos per tornar a casa. I ha sigut aleshores quan he recordat que vivim en un país que té exiliats polítics. I per això he volgut recordar-los, a elles i a ells, polítics, polítiques i rapers, perquè no poden tornar quan volen per gaudir aquesta imminència que és el nostre febrer, perquè l'alternativa és la presó. Però també he sentit, amb el blau del cel, amb la llum intensa i neta, amb la suavitat dels núvols i la solidesa de les nostres muntanyes entranyables, que també enguany arribarà la primavera, i que tenim dret a l'esperança, i a la justícia, i a la llibertat.

On està la dreta democràtica espanyola?

Text de la columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 12 de febrer de 2019.
Es pot escoltar ací

He escoltat amb interés les notícies al voltant del projecte de construcció d'un centre per a menors immigrants a Real de Gandia per part de la Fundació Luis Amigó. Em semblaren molt oportunes les explicacions del seu alcalde a esta emissora deixant clar que immigrant no vol dir delinqüent. És tracta d'una obvietat però estava eixint al pas de les incendiàries declaracions del PP de la localitat tractant de criminalitzar a aquestos xiquets en posició d'extrema feblesa per provocar la reacció xenòfoba del poble i gestionar-la en benefici propi. Afortunadament aquesta reacció no s'ha produit i crec que les explicacions de Gustavo Mascarell hauran deixat el tema suficientment clar. El poble de Real està donant tota una lliçò de trellat i d'humanitat.

Agitar la xenofòbia per traure rèdits electorals és un fet gravíssim al qual s'estem acostumant. I no sembla un símptoma aillat. Despús-ahir partits als quals se'ls hauria de suposar conviccions democràtiques participaven en una manifestació a la capital del Reino de España per demanar que es talle qualsevol pont de diàleg amb Catalunya. Es tractava d'una manifestació sense objectius racionals, una simple i testosterònica agitació identitària, nacionalista espanyola, homogeneísta, que el que demana és esclafar els diferents, passar el corró de la identitat espanyola excloent com ells l'entenen sobre els pobles que parlen altres llengües i que tenen altres sentiments nacionals que haurien de ser compatibles amb una Espanya que ens incloguera a tots i a totes.

I ahí estaven, de la maneta, el PP i Ciutadans amb eixe partit que demana l'eliminació de les autonomies, la marginació de les llengues espanyoles que no són el castellà, i declara la guerra als sistemes públics de sanitat i ensenyament combinant falangisme i neoliberalisme. Ahí estaven, juntets, fent-se fotos i tot, fotos de família, units per l'odi. I em va fer molta pena veure en les xarxes socials fins i tot a algun conspicu membre del PP de Gandia tot orgullós per haver estat allí i fent-se fotos amb Pablo Casado, la cara visible de l'ultradretanització del partit. I tot plegat, les fotos, l'agitació de Real, m'ha esgarrifat perquè m'ha permés comprovar la sintonia entre els diferents nivells del partit.

Perquè si preocupant és el creiximent de l'extrema dreta, més preocupant és encara que els altres partits de dreta es troben còmodes en la seua companyia. I això, per emprar una frase que a ells els agrada molt, sí que és una anomalia entre els països del nostre entorn. És senzillament horrorós. Perquè sense una dreta amb conviccions democràtiques irrenunciables, sense nostàlgies franquistes, és molt difícil que es consolide i s'aprofundisca de debò la democràcia.

Poema per a la meua filla Rosa el dia de la seua Presentació com a Fallera Major Infantil de la nostra falla

Està arribant, Rosa,
la teua primavera
amb soroll de coets
i música de banda.
Està arribant amb els cels blaus,
els núvols blancs, de cotó-en-pèl,
com espurnes de somnis.

Porta l'aire de l'horta
que ompli,
de matinada, 
el nostre barri
del Carme.
Flaire que arriba a tu,
-de tarongers antics i hortes llunyanes-
de Paterna, de Vinalesa,
i Burjassot.

Està arribant
amb alegria llauradora,
o alegria de barri
des de molt lluny:
cadena de rialles
teixides
des del fons de la història.

Està arribant. Està ací, ara,
amb la teua falla als teus peus
estimant-te regina.
Està arribant amb so de coets
i lluentor de flames.

La primavera de València
té hui les teues cames, Rosa,
-ràpides i vives-
la teua mirada,
i la teua llum

Les fotografies són de Silvia Garzón Pérez

Feixista hi ha que dir-ho més (i millor)

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 5 de febrer de 2019. Es pot sentir ací

La setmana passada el President de la Generalitat, junt a la consellera de justícia i l'alcaldessa i l'Ajuntament de Gandia van retre homenatge als gandians que visqueren l'horror absolut dels camps de concentració nazis: Enrique Calabuig, Francisco Escribà, José Ferrer, Jaime Ferrer, Francisco Prefasi i Valentín Garcia. Quatre d'ells, com diria Primo Levi, van viure l'experiència completa del camp i van trobar en ell la mort.

Aquestes accions de memòria són més importants i més necessàries que mai. Entre d'altres coses perquè aquestes persones mai han acabat de rebre a casa nostra el reconeiximent que es mereixen, pel seu patiment i per haver sigut lluitadors per la llibertat de tots i totes, per la democràcia i per la justícia social. Ja n'hi ha prou de tebiesa i d'equidistància.

A més, la memòria ha de ser una memòria recontextualitzadora. És a dir, a aquells sis gandians el que els passà no va ser un accident atmosfèric, ni una fatalitat. Ni ta sols es pot dir que van ser víctimes llunyanes d'una monstruositat que ens és aliena. Van anar a parar als camps d'extermini per ser lluitadors republicans i antifeixistes, davant la complaença quan no la col.laboració activa del règim de Francisco Franco, calorós i convençut aliat de Hitler. Enrique, Francisco, José, Jaime, Francisco i Valentín van ser víctimes de la violència política feixista. És el  pagament que reberen per lluitar per la República. Això i el llarg oblit.

Realment m'alegre molt que tots tinguem clar i que els mitjans així ho publiquen que els nazis eren els dolents. Però em preocupa molt la tebiesa amb que es jutja encara hui el seu aliat espanyol, el seu company d'ideologia, i els seus camps de concentració, com el d'Albatera, i els seus paredons, i els seus fossars comuns. Jo soc de Paterna i sé bé del que parle. Em preocupa i em repugna la impunitat amb la qual se senten apologies del franquisme en els mitjans, o banalitzacions inconcebibles com convertir el sinistre Serrano Suñer en el protagonista d'una telenovel.la rosa.

Per si això no fos prou, s'estem acostumant a que siguen els ultradretans els que empren la paraula "feixista", o "nazi" per atacar els demés. Parafrasejant el vell gag aquell que es va fer viral, en efecte, "feixista" hi ha que dir-ho més. Sense por i sense complexos, però als feixistes de debò, als partits racistes, revisionistes del franquisme, i als altres partits que no tenen cap inconvenient en pactar governs amb ells i en coincidir en ideologia, en llenguatge i en to, i fins i tot en la seua mirada cap al franquisme. Cal en efecte la memòria històrica, entre d'altres coses, per reconèixer d'on venen els conflictes de hui i qui són els hereus de qui enviaren a sis dels nostres a Mauthausen o a Dachau.

La foto de les escales del camp de Mauthausen l'he treta de www.lavanguardia.com