domingo, 11 de abril de 2021

De quan el Va com va eixia per la ràdio: Ni oblit ni perdó. Ni impunitat


 

Hi havia un temps en que Va com va era una columna setmanal a Radio Gandia. Quan més temps passa més estime aquell temps en que vaig aprofitar aquell raconet de lliure opinió que em va cedir Puri Naya ni més ni menys que a la Cadena SER. Després, algú (i alguna) es donà compte que a una emissora local de la cadena on, entre altres coses, Miguel Àngel Aguilar rota les seues columnes etíliques no es podien dir les coses que deia jo.

Passa el temps i cada dimarts amb el Va com va a Nosaltres la Veu i amb altres coses a Radio Gandia, amb la perspectiva m'augmenta l'orgull. 

Hui, aniversari de l'assassinat feixista de Guillem Agulló vull recuperar aquesta columna que vaig llegir en l'antena de Radio Gandia el 24 d'abril de 2018 i que no vaig pujar al blog. En aquella època algunes columnes apareixien publicades al desaparegut diari Micro. La primavera de Gandia podriem dir-li a aquella època

Hui com aleshores, com cada abril des del 1993, Guillem Agulló: ni oblit ni perdó.

_____________________________________


El dissabte es va inaugurar el Passeig Guillem Agulló als Jardins de Vivers a la Ciutat de València. Al dia següent la placa havia sigut arrencada i pintada de roig.

 El passat 11 d'abril es van complir 25 anys des que un nazi el va assassinar a Montanejos. Eren vacances de pasqua. Jo em vaig enterar en tornar a les classes. M'ho contà un company. Ho recorde com si fos ahir. Un nazi li havia llançat una ganivetada mortal a un xicot de Burjassot que estimava la terra, la nostra llengua, i que escoltava els mateixos grups de música que escoltàvem nosaltres.

Recorde també molt bé el tractament que determinada premsa donà al fet i també l'actitud d'una part de l'opinió pública. Aleshores i després, durant el judici als seus assassins. Crec que aquells dies molts perdérem la innocència. Se n'adonàrem que aquelles idees que ens havien ensenyat en les classes d'ètica, aquelles definicions de democràcia, en la qual totes les idees podien ser defensades, xocaven amb la realitat freda dels fets. Si un xicot nacionalista valencià, independentista, era assassinat per un feixista, la culpa havia d'haver sigut seua. Aquells dies amargs mostraren la complicitat, o com a mínim, la comprensió que la ultradreta trobava en un país encara malalt d'auto-odi després de l'anomenada batalla de València. Més tard, els càntics a camps de futbol i a nous d'octubre proclamant l'orgull dels assassins i l'humiliació de les víctimes. I les tèbies condemnes, i les reincidències i les absolucions.

Aquest cap de setmana veia policies requisant samarretes grogues a l'entrada d'un partit de futbol. A València, llegia que l'ultradreta se reorganitza, i prepara una nova plataforma política. L'altre dia sentia que un conegut columnista ultradretà profetitzava bombes a cafeteries bàvares. Pensava en tanta impunitat, en tanta naturalitat. I pensava en els rapers que es preparen per entrar en la presó, que va omplint-se poc a poc de presos que se semblen molt a presos polítics. Estos dies a més llegia novel·les de Rafael Chirbes, i tancava els ulls i podia veure els Guerrilleros de Cristo Rey apallissant estudiants mentre policies de gris es reien distrets. I aleshores he imaginat la placa del passeig de Guillem Agulló en terra i tacada de roig. I per un moment m'ha envait l'amargura. I el desànim. I la por. Tant de temps ha passat, i tantes coses. I encara estem en estes. I les imatges es confonen, 1974, 1993, 2018, i és el passat que retorna i que ens diu que mai se n'havia anat del tot.

Tot està encara per fer, i aleshores cal pensar que tot és possible. Cal seguir indignant-se, com el primer dia. Cal alçar la placa tantes vegades com la tomben. Cal desacostumar-se a la impunitat dels feixistes i a les dobles vares de mesurar. Ni oblit ni perdó, Guillem. La lluita per una societat lliure i democràtica continua.

martes, 6 de abril de 2021

La lliga espanyola de futbol i el racisme



El diumenge passat un altre partit jugat pel meu equip, el València CF, em va deixar mal sabor de boca, i no va ser pel joc ni pel resultat sinó per l’insult racista a Mouktar Diakhabi per part del jugador del Cadis Juan Cala, pel seguit de fets que es desencadenaren i per les seues implicacions.

A aquestes altures no fa falta tornar a fer una narració del que va passar perquè és sobradament conegut i comentat. Crec que els jugadors del València van estar molt bé en eixir del camp davant de l’insult i de la manca de reacció arbitral que, fins i tot, havia tret tarjeta groga a la víctima de l’agressió verbal racista. En eixe moment jo em vaig sentir molt orgullós d’ells i, malgrat tot el que va passar després, no podem oblidar que va ser la primera vegada que un equip de la lliga espanyola abandonava un partit com a reacció a un insult racista.

És de veres que haguera preferit que no tornaren a eixir. Eixe gest de fermesa i dignitat els haguera posat a ells a l’avantguarda de la lluita contra el racisme en el futbol i a la Lliga de Futbol Profesional en una posició molt difícil fins i tot en l’àmbit internacional, on hi ha molts països i moltes lligues molt menys tebis amb aquestos temes. En eixe sentit, el València CF va perdre una oportunitat històrica. Però crec que no cal llevar mèrit al que feren... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:





jueves, 1 de abril de 2021

Vacunes i prioritats



Vaig a aprofitar la columna d’aquesta setmana per comunicar als meus amics i a les meues amigues que s’han interessat en el tema que no, que no m’he posat la vacuna contra el covid19, ni la d’Astrazeneca ni cap altra. I vull a més fer constar, en aquestos temps que proliferen els antivacunes i els qui s’escaquegen de vacunar-se si poden amb motius entre el cunyadisme, l’arbitrarietat i l’egoisme, que si no m’he vacunat no ha sigut per manca de ganes, sinó perquè la Generalitat Valenciana no considera els professors i les professores universitaris personal docent a aquestos efectes. Així, encara que la premsa parlava de la vacunació del personal docent en general, això no ens incloïa als professors d’universitat, ves a saber perquè.

 

Sobre aquest fet m’agradaria fer alguns comentaris. Evidentment... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:



jueves, 25 de marzo de 2021

Classistes i desclassats



El dia que hauria d’haver sigut el de la plantà vaig tindre una xicoteta picabaralla a Twitter amb alguns antifallers. Va ser poca cosa en realitat, les he tingudes de molt pitjors. Només es va saldar amb tres bloquejos. I és que jo m’havia trobar algunes piulades disperses celebrant que no hi hagueren falles, i en la meua vaig reiterar, amb el to sintètic requerit per eixa xarxa social, que els qui diuen eixes coses són uns desarrelats, uns senyorets o uns desclassats. És de veres que aquesta formulació podria matisar-se, però continue pensant que és bàsicament correcta. No parle, és clar, dels qui simplement no els agraden les falles, sinó dels qui les menyspreen o les odien obertament, dels qui quasi fan un element identitari de la seua condició antifallera.

 

Uns dies després, encara en eixa setmana fallera sense falles, em va escriure un professor meu de la Facultat de Filologia, hui ja jubilat, un home molt savi, una de les persones que més admire i respecte intel·lectualment. Com que em coneix, em va preguntar si havia vist una vinyeta a la Cartelera Turia ... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 16 de marzo de 2021

El cel d’un març sense falles




Entre les referències a les falles que apareixen a l’obra de Max Aub recorde ara una molt concreta. Apareix a Campo de sangre, la segona novel·la del cicle que acabarà per anomenar El laberinto mágico. Un dels personatges habituals, Paulino Cuartero, s’ha vist sorprés a la ciutat de Barcelona pel terrible bombardeig feixista del 18 de març de 1938 i es refugia a una estació del metro. Amb els ulls tancats, mentre sent la remor sorda de les explosions fora i la seua vibració, “se revé niño”. És justament aleshores quan sent, entre la multitud refugiada junt a ell, un valencià que pregunta amb ironia i amargura: “¿dónde están los buñuelos?” Aleshores, el narrador omniscient, com fa moltes vegades, trasllada la seua focalització a aquell anònim company de bombardeig que per un moment presta els seus records i el seu imaginari a aquell enorme fresc coral de la guerra civil. Els lectors i lectores valencians sospitem que alguna cosa hi ha també dels records i de l’imaginari del mateix Max Aub.


Aquell valencià d’una estació de metro de Barcelona en un 18 de març sense falles "en un solo cerrar de ojos vuelve a ver los buñuelos, hinchados, cuscurrosos, redondos, lucientes”. I, a partir d’aquesta paraula que convoca una sensació...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 9 de marzo de 2021

Un príncep blau per al València C. F.



Reconec -i no és cap broma- que en sentir que un personatge anomenat el Príncep de Johor estava interessat a comprar el València C.F., o almenys les accions suficients per esdevenir gestor, vaig pensar que era una notícia fake. Després, en veure que era de veres i conéixer que eixe Johor és un dels estat que formen Malàisia amb la seua pròpia família reial me’l vaig imaginar com una mena de personatge de Xavi Castillo, com el capità moro eixe que diu constantment que “açò ho pague jo”. I aviat vaig descobrir que no era l´únic. I per les xarxes socials també que hi havia qui ho pensava seriosament.


I és que sobtadament van aparèixer experts en Johor i en la Lliga de futbol de Malàisia. I ens contaren que el príncep aquest havia convertit un equip decadent en un campió, i que, per si faltara alguna cosa... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



miércoles, 3 de marzo de 2021

La primavera de València



«La primavera de València té / vives i ràpides les cames…» Són uns versos de Vicent Andrés Estellés que sempre pense amb la veu de Joan Monleón en aquell tall, «Primavera popular», del Borumballes falleres, el disc dels Pavesos. I sempre venen a mi en aquestes dates, perquè arriba març a València «i sempre que arriba març / tots sentim com un glop en el cor / l’alegria de ser valencians». I és que «la primavera corre per València amb l’alegria de les traques. Opulenta, en el cel s’obri de nit i obri els jardins de les carcasses. I es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames». O, com diu Maria Beneyto en un altre poema que sempre recorde en aquestes dates, la primavera li donarà a València-mare «ocells de foc i espurna».

En aquesta arribada de la primavera, en aquest març, ens faltaran l’alegria de les traques i la selva de flames i ens faltaran ocells de foc i espurna. A diferència de l’any passat, enguany no tenim ni tan sols la imminència. Crec que des que em vaig apuntar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, fa ja més de vint anys, mai havia estat tant de temps sense creuar el llindar del seu casal.

I és que no és només que arriba març i no tenim crida ni estoreta a la plaça de l’Arbre, sent això tan trist com és, són les setmanes anteriors, els mesos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací: