miércoles, 12 de enero de 2022

Penal al Santiago Bernabeu

 


El dissabte el València CF jugava contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i qualsevol valencianista sap que les possibilitats de patir un atracament arbitral en eixes ocasions són molt elevades. De fet, és gairebé segur. L’únic dubte és si serà un atracament de baixa intensitat -diferent criteri a l’hora de pitar faltes o de traure targetes grogues o roges, per exemple- o serà un atracament amb traïdoria, acarnissament i espectacularitat. Enguany, hi havia pocs dubtes que aquesta segona seria la modalitat escollida.

La raó d’aquesta certesa era que l’àrbitre que havia de xiular el partit estava sota els focus de la premsa deportiva madrilenya. Sembla que Alejandro Hernández Hernández, que aquest és el seu nom, portava com quatre anys sense xiular un partit al Santiago Bernabéu perquè es veu que la darrera vegada que ho va fer els senyorets no quedaren contents. Ja el fet que fos el triat va alçar polseguera, però immediatament va començar la matraca. Un tuit del diari AS en enllaçar la notícia de la designació era molt eloqüent: «El sábado el Bernabéu mirará con lupa la actuación arbitral». I, clar, en aquestes condicions era evident que l’arbitratge seria apoteòsic, una combinació de les modalitats esmentades, és a dir, amb Casemiro i companyia repartint llenya com si foren piolins i, a la més mínima, penal de fireta.

I així va ser...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari al voltant del tema en aquest vídeo:



miércoles, 5 de enero de 2022

Bombes contra Carraixet

 


M’assabente per les xarxes socials que Mari Giner, de la família Giner de Tavernes Blanques, del grup Carraixet, no només va ser discriminada pel fet d’entrar a un restaurant de Peníscola parlant valencià (bé, un restaurant no, sinó un en concret anomenat irònicament Piú Che Buono), sinó que va ser insultada i al remat literalment expulsada per impedir-li accedir al llibre de reclamacions. I no es tracta d’un rumor, així ho ha contat ella directament en un vídeo.

Espere que, si més no per tractar-se d’una persona ben coneguda i estimada al País Valencià, aquests fets tindran certa rellevància, però al remat és una de les innumerables agressions verbals a què s’arrisca qualsevol persona que tracte de viure amb naturalitat en valencià. I moltes vegades en efecte no és només el «no entiendo valenciano» d’Alessio Lisci de l’altre dia, sinó que moltes vegades va amanit del ja tòpic «en español, que estamos en España» d’evidents ressonàncies franquistes.

Per cert, que...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací un comentari en vídeo sobre el tema de l'article:




miércoles, 29 de diciembre de 2021

Els punyets del rei

 


Reconec que soc de les persones que escolten amb atenció el discurs del rei la nit de Nadal. És un vici que tinc. No crec que siguem molts els que ho fem. Supose que alguns -pocs- monàrquics viscerals, dels qui pensen que realment el personatge aquest no és una persona com les altres i, per tant, està molt justificat que tinga privilegis per dret de naixement (jo tinc un amic així, vos ho jure, desconec amb quant de sinceritat i amb quant de posat), i després alguns -potser uns pocs més- republicans als quals ens encanta apurar fins al final el got de verí de sang blava.

Per això que puc dir amb coneixement de causa que no crec que siga exactament un discurs buit. Significa el que significa i això ho fa amb intensitat. D'una banda, totes eixes referències que mai manquen...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari en vídeo ací:



miércoles, 22 de diciembre de 2021

Pedres en la motxilla

 


Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.

D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.

El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén.... 


L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací el comentari setmanal en vídeo:



Que aquesta setmana per problemes tècnics m'ha quedat en dues parts:



miércoles, 15 de diciembre de 2021

Que torne el rei emèrit



Llig en un tuit que la Guàrdia Civil continua anomenant «bandolers» els guerrillers antifeixistes i es vanta de les caceres humanes que llançava contra ells. He escrit moltes vegades que cal no perdre la capacitat d'indignació. Si ho fem, arribarem a una mena d’anestèsia i aleshores tot ens tindrà igual perquè tot ho haurem deixat per impossible.

És evident que transitar de la llei a la llei no implica cap trencament, i la contigüitat dels poders genera complicitats i identificacions retrospectives. Per això, u pot ser condemnat per fer acudits sobre Carrero Blanco. Per això, els resistents contra el feixisme són bandolers en lloc d’herois. La continuïtat del lèxic és continuïtat de perspectiva. Per això és tan insultant i fa tanta ràbia i tanta pena que vagen amb la bandera rojigualda per davant a fer homenatges a Mauthausen. Els que allí van caure, els que lluitaven als maquis, els i les qui els ajudaren des dels pobles són homes i dones valentes, soldats d’una pàtria que ja no existeix. No ens enganyem. La democràcia borbònica no es va construir sobre cap herència republicana. Cap. La democràcia borbònica és en massa coses una continuació del franquisme per altres mitjans. La guàrdia civil del cas Almeria, de Tejero i de la caserna d’Intxaurrondo n'és una. I en aquest moment de la història ni tan sols s’amaguen.

Es comenta que potser en qualsevol moment el rei emèrit torne a Espanya... 

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I un vídeo amb comentaris sobre el tema de l'article pot trobar-se ací:




martes, 7 de diciembre de 2021

La cua dels egoistes

 


Les cues de gent per vacunar-se en l'últim moment i poder aconseguir el seu certificat Covid m'han semblat un espectacle lamentable de difícil qualificació. Sembla que tractar de fer la societat més resistent al virus mitjançant la vacunació massiva no va ser un motiu suficient per vacunar-se, però la possibilitat de no poder anar al bar o perdre's el sopar d'empresa ha fet que totes les seues teories conspiranoiques i altres raonaments alambinats i retorçuts per no vacunar-se han caigut d'un sol colp. O els microxips eixos que diuen que ens han injectat amb les vacunes no eren per a tant, o en realitat la seua convicció en els seus propis deliris eren tan fràgil com el seu trellat.

En general l'existència mateixa dels antivacunes és un fet que em resulta difícil d'entendre i més encara de prendre amb paciència...

L'article complet el podeu trobar ACÍ

I ací un vídeo amb comentaris al voltant de l'article:




miércoles, 1 de diciembre de 2021

Què va ser de l'Espanya plural?



 Els atacs i menyspreus cap a la nostra llengua han sigut constants durant la darrera setmana, des d’allò més anecdòtic a situacions vertaderament greus. Així, sense esforçar-me massa, recorde el tuit que es va fer viral del periodista Emilio Doménech mostrant una vegada més com hi ha un tipus de valencià que quan passa per Madrid se sent obligat a sobreactuar perquè no el prenguen per un separatista perillós i abans que cante el gall nega la seua llengua i la seua identitat tres vegades i les que facen falta. Recorde també uns suposats humoristes a Ràdio Nacional d’Espanya partint-se de riure de pensar que els títols de populars sèries de Netflix pugueren traduir-se a qualsevol llengua que no siga el castellà. Excepte que pensen que El juego del calamar és una série espanyola i que aquest és el seu títol original, les seues rialles només es poden entendre com una naturalització de la minorització i de la diglòssia. Les altres llengues de l’estat són coses de paletos que fan riure quan s’atreveixen a nomenar les coses serioses i del gran món. Recorde el Tribunal Suprem carregant-se amb cura la llei que crea l’Oficina de Drets Lingüístic situant una vegada més les togues per damunt dels vots a l’hora de legislar i impedint que es puguen defensar els drets dels valencianoparlants. Recorde Pablo Casado que, després de la seua missa de la setmana passada, ha trobat temps per parlar del mític i fictici metge, de Lleó en aquest cas, que vol treballar a Catalunya però no pot perquè no parla català mentre que a l’inrevés sí.

Són coses tan reiterades que donen ganes de no comentar-les, però si no les comentem d’alguna manera les normalitzem. No cal perdre la nostra capacitat d’escàndol.

Per començar em sorprén eixa mena de convicció sobreactuada que el valencià és una llengua absolutament incomprensible per a qualsevol parlant d’una altra llengua romanç en contacte amb ella com és el castellà. És com una mena de reivindicació del dret a la ignorància...

L'article sencer es pot llegir ACÍ

I un vídeo amb comentari ací: