miércoles, 27 de abril de 2022

Perifèria sorollosa

 

Foto Luís Fernández

Normalment no m’agrada escriure dues columnes seguides al voltant del mateix tema, encara que de vegades no queda més remei. La setmana passava vaig escriure sobre futbol i sobre aficions deslocalitzades i volàtils dels clubs més grans que un club que paguen amb desafecció i distància el pecat de la supèrbia i acaben per desarrelar-se, per convertir-se en marques globals sense ànima, i, per molt que ho diga la llei i els seus estatuts, en menys que un club, és a dir, en una empresa de màrqueting. Deia que, malgrat la propietat singapurenca el València CF precisament aquest problema no el té i la final de la copa de dissabte em va tornar a donar la raó.

Va ser emocionant comprovar la identificació de la gent amb l’equip, i això malgrat els tripijocs que va tornar a fer la propietat, aquesta vegada amb les entrades. Van ser emocionants les imatges que m’arribaven de valencians i valencianes llançant traques als carrers de Sevilla. Els meus amics de la Colla Blanc-i-Negra que estaven allà em van mantindre ben informat al moment. I després, van ser emocionants les llàgrimes de Gayà que ens parlen de futbol d’altres temps. I encara més... 

L'article complet a La Veu es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari per a Instagram, ací:



miércoles, 20 de abril de 2022

El Barça, l’Eintracht i el futbol modern

 


L'altre dia vaig veure per televisió el partit entre el Barça i l'Eintracht de Frankfurt. Ja he dit alguna vegada que ara per ara veure futbol és una de les activitats que sent com a oci real, com a desconnexió total, encara que de vegades acabe servint-me també per escriure columnes com aquesta. I clar, veient aquest partit ja vos podeu imaginar el que em va sobtar: hi havia més seguidors de l'Eintracht que del Barça, però molts més i més sorollosos. I a mi, que ni soc del Barça ni ho he sigut mai, em va impressionar.

(Bé, açò no és del tot exacte, perquè per casa tinc una foto en què aparec jo amb menys de huit anys vestit amb una samarreta culé. Però, vaja, eren els temps de Johan Cruyff i he de dir que per a la Copa del 79 jo ja era del València, fet que he d'agrair-li al meu company de classe Ismael Garcia Montilla. Això és una altra història que vos contaré millor un altre dia perquè té aspectes molt interessants. Peccata minuta en qualsevol cas. Mai, però mai mai, he tingut gens de simpatia per al Real Madrid, cosa que algun il·lustre cantant valencià que ara va donant lliçons de no se sap molt bé què, no pot dir).

Però, vaja, eixe no és el tema. El que volia dir és que malgrat que considere que ser valencià i del Barça és una altra manifestació d'autoodi, sí que he entés que no era el mateix el Barça que el Reial Madrid. Ja se sap, el Barça és -era- no ja més que un club sinó també -Manuel Vázquez Montabán dixit- l'exèrcit d'un país desarmat. Ja em va caure prou el mite amb el seguidisme de la directiva actual amb la «Superliga» de Florentino Pérez, però, malgrat tot, l'espectacle del Barça jugant de visitant en el seu propi estadi em va sobtar.

D'alguna manera es veia vindre.... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentaris que faig per a Instagram, ací:



jueves, 14 de abril de 2022

La rància noblesa fent coses ràncies

 


De tant en tant cedisc a la temptació de comentar l’actualitat de Madrid. És difícil no fer-ho, quan vivim bombardejats per cada xicoteta cosa que passa a la capital de l’estat. Si es tanca un bar castís, si plou, si neva, si no plou, si no neva, si se’n van de pont, si tornen del pont..., és motiu de prolixes i detallades cròniques per a consum intern i perquè els altres sentim que el forat negre devorador és quelcom nostre. Madrid és Espanya, que diria la seua presidenta.

També hi ha una altra raó. I és que a eixa ciutat viuen els que manen de debò, els senyors dels nostres destins, els compiyoguis del rei i la reina, els nobles i els cortesans. Crec que ara que amb Putin ha tornat a posar-se d’actualitat el terme «oligarques», puc fer servir amb modernor una de les meues paraules favorites per parlar de la societat espanyola. Així doncs, Madrid és no només la gran capital de l’oligarquia espanyola, sinó el cim de les xarxes clientelars, com va demostrar àmpliament tot l’entramat de la Gürtel. Per això, algunes de les notícies que tenen per seu a Madrid o bé ens afecten de veres o bé són excel·lents mostres de com funciona la societat espanyola.

Per exemple, m’assabente que Luis Medina Abascal ha actuat com a comissionista i es va embutxacar un milió d’euros per fer d’intermediari en la compra d’unes mascaretes de baixa qualitat, amb un considerable sobrepreu, durant el pitjor de la pandèmia. I aquesta història ho té tot...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari es pot veure ací: 



jueves, 7 de abril de 2022

La falla dels temps

 


Hi ha una comissió fallera a la ciutat de València que el passat setembre va decidir de manera unilateral no cremar la seua falla. I no qualsevol falla, sinó una de les catalogades com a «guais». Jo havia sigut crític amb la decisió de celebrar unes falles de cinc dies en setembre, però el que tenia clar és que les falles de 2020 havien de cremar-se. Calia tancar aquell cicle escapçat no només perquè les falles pugueren recuperar el ritme del seu cicle ritual sinó, fins i tot, per recuperar la continuitat de la cronologia. La suspensió de les falles del 2020 era com un rellotge aturat. El temps de la natura continuava però el temps simbòlic havia quedat detingut, suspés en un dia de març etern que mai acabava de passar. Per això calia cremar les falles de 2020, en setembre del 21 o quan fora, perquè el mes de març tornara a ser el mes de març, i, en arribar, València tornara a ser la capital de la primavera com vol el poema de Vicent Andrés Estellés que sempre cite.

Doncs bé: una comissió fallera va decidir que malgrat l’acord de les falles, ella no cremaria la seua falla del 2020 en setembre del 2021. Perquè sí, perquè ells s’ho valen. I, amb una notable imaginació digna de millor causa, van conventir la retirada del monument faller en una mena de performance, amb notes de premsa imaginatives i simpàtiques, tot amanit amb un toc de hipterisme i altre de pocavergonyes simpàtics...

L'article complet es pot trobar ACÍ

I el comentari en vídeo publicat a Instagram ací:



miércoles, 30 de marzo de 2022

Lex Luthor contra l'Albufera

 


Sobre el projecte d’ampliació del port de València vaig llegir l’altre dia a Eldiario.es un article excel·lent de Joan Romero que no puc per menys que recomanar. Té per títol «Puerto de Valencia. Una ampliación insuficiente» i dona amb molta ironia arguments sòlids a les intuïcions que molts i moltes tenim: que evidentment aquesta infrastructura innecessària causarà danys irreversibles a les platges del sud i especialment a l’Albufera, que a banda implica l’augment del trànsit de camions cap a la projectada eixida nord del port que de pas continuarà degradant també la costa pel nord, que ser un immens dipòsit de contenidors no té l’impacte positiu en l’àrea afectada que informacions interessades diuen que tindrà, que és un immens macroprojecte al servei d’un model de comerç que està mostrant evidententment el seu esgotament. Al remat, és la mateixa cançò, el mateix argumentari que feia servir l’Ajuntament de Paterna per a justificar el destrellat aquell de Puerto Mediterraneo: sacrifiquem el nostre patrimoni natural per uns beneficis il·lusoris de la comunitat, però també per uns beneficis enormes i ben concrets de grans corporacions i dels seus intermediaris. Quan vaig llegir que la patronal madrilenya estava d’acord amb l’ampliació del port ja estava tot clar. Sempre hi ha hagut a les colònies minories que han tret profit de l’espoli de la seua pròpia terra, les molles, sense dubte, però que per a ells suposaven un substanciós pessic, especialment perquè eixes molles deixades a la colònia es concentraven en unes poques butxaques.

Crec que el tema està prou clar perquè les meues línies afegisquen cap idea nova. Cap oposar-se a l’ampliació del Port per una qüestió de dignitat i també de supervivència. I també per memòria i per lleialtat amb la terra i amb el paisatge, amb els veïns i veïnes de La Punta als quals els ho llevaren tot. No fórem capaços d’aturar allò i aquesta gent, aquests interessos, mai en tenen prou. El capitalisme global colapsarà, però morirà matant.

Tanmateix, vull detenir-me en dos detalls significatius i curiosos... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentari per a Instagram es pot trobar ací:






miércoles, 23 de marzo de 2022

Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí

 


Ja he escrit en alguna ocasió que per a mi el Sàhara Occidental són els xiquets que cada any venien a passar l’estiu a Paterna, i especialment un d’ells, que finalment es quedà a viure, Bana Lekbir, al qual li vaig dedicar una columna fa un temps. Evidentment tinc tot el respecte i tota la compasió envers els refugiats ucraïnesos que estos dies estan havent d’abandonar precipitadament les seues cases per fer front a un futur extremadament incert, però em fa gràcia llegir que hi ha qui justifica la diferència en la reacció social i mediàtica cap a les respectives situacions basant-se en una suposada major proximitat cultural dels ucraïnesos respecte al poble sahrauí i al poble palestí. Sempre em sorprén un poc, però em diverteix, l’autopercepció de molts espanyols i espanyoles com a blancs caucàsics. En aquells estius amb Bana ens va quedar clar a tots els qui el vam conéixer on estan les afinitats evidents, els veïnatges i les proximitats culturals.

A més, Espanya té una enorme responsabilitat cap al Sàhara. Al remat són els qui estan pagant les aventures colonials espanyoles del segle XX, el patètic intent de compensació per haver perdut la condició d’imperi colonial a la guerra de Cuba. Traïts i abandonats una vegada i una altra des del 1975, definitivament haver sigut una colònia espanyola és una doble dissort.

Ara, a més, està clar i explícit que l’estat espanyol està al costat del Marroc al conflicte. I ho està perquè el govern més social de la història ha decidit fer-ho palés...

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram ací:



Sobre falles, xurreries i ús de l’espai públic


Per fi, després de dos mesos de març anòmals, podem dir una altra vegada que ja estem en falles. I aquesta tornada a la normalitat s’ha vist confirmada per la presència a les xarxes socials dels brams dels antifallers. Molts d’ells són rutinàries expressions de classisme. Ja he escrit en diverses ocasions que, especialment a la ciutat de València, un gest bàsic de distinció és el menyspreu emfàtic cap a les falles i cap als fallers i les falleres. «Un dels col·lectius que més odie», he llegit fa una estoneta sense anar més lluny a la piulada d’un suposat personatge d’esquerres. També torna una estranya i transversal declaració d’amor pels cotxes, pel dret inalienable de moure’s en cotxe per la ciutat, que confon una vegada a l’any els planys de la gauche divine amb els arguments habituals de la dreta forocotxera contra els carrils bici i les peatonalitzacions. Es veu que fer paelles una setmana a l'any al carrer és privatitzar l’espai públic, mentre que els carrers i les places estiguen absolutament presos pels cotxes és guai i sostenible. Recordeu com de guai i de hipster era allò de Desayuno con viandantes? Eixa activitat tan cool recuperadora dels espais públics per a la gent? On estan ara? Ubi sunt? Perquè les falles continuen fent esmorzars, dinars i sopars en el carrer, com sempre han fet.

Moltes vegades he explicat als meus estudiants estrangers que una de les coses que fan especials les falles és que és la celebració simultània de la festa gran de moltes xicotetes comunitats esteses per tota la ciutat. I em sembla bonic que les comunitats prenguen els carrers, perquè, en efecte, són seus. Si més no, són seus també, que això els divins de tot l’espectre ho solen oblidar. Però també explique que al costat d’això hi ha una festa de masses, amb una certa tendència a la burrera i el vandalisme, que ja fa anys que se'n va anar de les mans...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram és aquest: