martes, 27 de julio de 2021

El valencià, eixa llengua del dimoni


 

L'altre dia em va sorprendre la notícia que un regidor de l'Ajuntament de Mislata, de Ciudadanos ell, s'havia negat a llegir una declaració institucional demanant la gestió pública de l'àrea de salut de Manises perquè estava en valencià. Va dir de manera literal que no podia llegir-la «por cuestiones religiosas y porque mi ideología no me lo permite» i «porque no viene en la lengua que mi grupo liberal considera que debería de plasmarse». Realment crec que cal felicitar el regidor José María González Murgui, que aquest és el nom del destacat liberal en qüestió, perquè deixa molt clars alguns aspectes del panorama polític valencià, de la dreta en general i d'aquest partit polític en vies de dissolució en particular.

En primer lloc, crida l'atenció la manera com han buidat de sentit la paraula liberal. És evident que liberals en el sentit econòmic ho són, i molt, en concret són neoliberals, el que més puga per a ell, i que visca la llei del més fort, però de qualsevol altra accepció clàssica de la paraula van molt escassos. Curiós liberalisme aquest que es nega a llegir un document que no està escrit en la llengua que ells consideren que s'ha d'escriure; curiós liberalisme intolerant, terriblement sectari i tan proper en les seues realitzacions concretes al totalitarisme.

També -és clar- crida l'atenció que es negara a llegir el document en valencià per qüestions religioses. Cal entendre que aquest personatge considera... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 20 de julio de 2021

Llei sense democràcia



En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.

I no és el president de Vox qui fa aquesta declaració de negacionisme, no, és el líder del PP, del partit hegemònic de la dreta espanyola. Declaracions com aquestes (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



jueves, 15 de julio de 2021

Valencian(e)s a la cort: ix José Luis Àbalos, entra Diana Morant



En un país tan centralista com ho és de fet Espanya, sembla que la culminació de qualsevol carrera política de «províncies» siga arribar a ministre del govern central. I en el cas dels i de les procedents de les «províncies llevantines» és especialment consagrador per poc habitual. De president ni parlem. Crec que només el blasquista Ricard Samper va arribar a ser-ho en els anys de la Segona República. De fet, ni tindre ministres és massa habitual. Una bona part dels qui ho han aconseguit han sigut nascuts per ací però ben jovenets trasplantats a la capital del regne i seu de la cort i amb una perspectiva absolutament madrilenya, a l’estil de Fernando Abril Martorell, el maquiavèl·lic pare del blaverisme o de la seua utilització per la UCD per entrebancar l’autonomia valenciana, o del recentment defenestrat José Manuel Rodrigues Uribes, amb certa tendència al secessionisme lingüístic i que fins i tot havia adquirit a Madrid la incapacitat absoluta de pronunciar «Miquel» com a paraula aguda.

A més, encara que no és fenomen només valencià, en el cas dels polítics indígenes que aconsegueixen fer carrera a la cort, crec que per aquelles terres es veu com a mèrit afegit que deixen de banda qualsevol vel·leïtat «provincial». Com menys se’ls note que venen de terres anòmales i perifèriques, millor. I, per descomptat, que ni se’ls acudisca dir una paraula més forta que l'altra -ni a qualsevol volum en realitat- per defensar el finançament just en els consells de ministres, ni menys encara implementar des del ministeri que els haja correspost qualsevol política d’inversions que puga afavorir el més mínim els interessos de la seua terra d’origen, no per favoritisme, sinó per un mínim sentit de la justícia.

El cas de José Luis Ábalos és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 6 de julio de 2021

L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme



Fa un parell de setmanes vaig escriure el meu Va com va sobre l’assassinat d’una persona migrant, Younes Bilal, a Mazarrón, Múrcia, i l’increment d’accions violentes racistes a aquesta comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. Hui, a penes una setmana després de l’orgull, vull parlar de l’increment de les agressions que la comunitat LGTBI està patint a l’estat espanyol. L’assassinat a colps del jove Samuel a Coruña, més enllà de l’incident concret perquè començara la palissa, té tot l’aspecte de ser un assassinat homòfob i se’ns apareix com la culminació d’una allau d’agressions que s’han anat denunciant les darreres setmanes, també al País Valencià.

Realment fa molta por. És com si els objectius de l’agenda de l’odi de la ultradreta, de la seua violència verbal, s’anaren concretant en clima d’assetjament constant i violència física un rere l'altre. Les persones migrants i el col·lectiu LGTBI no estan segures ni tan sols en ciutats on fa temps que van conquerir (o això semblava) el dret a la visibilitat, el dret a viure vides normals, sense amagar-se.

En el cas de l’homofòbia hi ha a més un fet que em sembla especialment preocupant... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




miércoles, 30 de junio de 2021

De preparat a Catifeta



Reconec que no m’ho veia vindre. Per una banda, Pablo Casado llançant hate contra el president de la CEOE i contra els bisbes; per l'altra, el president dels empresaris espanyols rebent assetjament a les xarxes per haver dit que benviguts siguen els indults si redueixen la tensió; i, encara per una altra, i això sí que és la bomba, la ultradreta espanyola, els de V.E.R.D.E i totes eixes ximpleries, fotent-li canya al Preparat i fins i tot posant-li un malnom graciós: Felpudo VI.

I com que no m’ho veia vindre, ja no sé ni què dir no siga cosa que esta columna faça el ridícul en un parell de mesos. Les coses semblen passar a velocitat de vertígen i el mercat de les fílies i les fòbies és més volàtil que mai.

De tota manera, m’atrevisc a fer alguns xicotets apunts conjecturals: crec que la dreta espanyola està en plena desorientació, per no dir descomposició. El seu discurs bel·ligerant, les seues crides a sotmetre a sang i foc Catalunya van massa lluny fins i tot per a gent tan poc sospitosa d’esquerranisme o dèries independentistes com alguns empresaris i els bisbes. Els uns volen estabilitat per poder vendre coses i continuar explotant el personal de manera ordenada; els altres tenen també bisbes catalans que saben que entre la mainada indepe hi ha molts feligresos i gent de comunió setmanal i cumbaià en diverses tonalitats. I més encara...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 22 de junio de 2021

El racisme a Espanya mata



Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara

Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.

Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:




martes, 8 de junio de 2021

Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)

 


Qualsevol persona que conega una mica la història europea dels anys 30 sap que els feixismes tractaren de disputar llenguatge i simbologia a l’esquerra. Era evident que els primers partits polítics de masses havien sigut d’esquerres, havien tractat de desbordar el sistema i les seues desigualtats des de l’esquerra: primer el radicalisme i el republicanisme burgés i després els moviments obrers.

Com bastir un moviment de masses que defensara els privilegis, la desigualtat social, que blindara les jerarquies socials? Com articular moviments reaccionaris que pogueren seduir una part de les classes populars i detingueren la possibilitat d’una revolució social? A l’estat espanyol el primer intent exitós va ser el clericalisme, i el País Valencià no hi va ser una excepció. Ramir Reig ho va contar en el seu imprescindible Blasquistes i clericals.

Però calia alguna cosa més: calien moviments seductors i que participaren estèticament de la mateixa modernitat que els seus rivals. Eixa és una manera d’explicar l’emergència dels feixismes: (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací: