La cua dels egoistes

 

Les cues de gent per vacunar-se en l'últim moment i poder aconseguir el seu certificat Covid m'han semblat un espectacle lamentable de difícil qualificació. Sembla que tractar de fer la societat més resistent al virus mitjançant la vacunació massiva no va ser un motiu suficient per vacunar-se, però la possibilitat de no poder anar al bar o perdre's el sopar d'empresa ha fet que totes les seues teories conspiranoiques i altres raonaments alambinats i retorçuts per no vacunar-se han caigut d'un sol colp. O els microxips eixos que diuen que ens han injectat amb les vacunes no eren per a tant, o en realitat la seua convicció en els seus propis deliris eren tan fràgil com el seu trellat.

En general l'existència mateixa dels antivacunes és un fet que em resulta difícil d'entendre i més encara de prendre amb paciència...

L'article complet el podeu trobar ACÍ

I ací un vídeo amb comentaris al voltant de l'article:

La primavera de València

«La primavera de València té / vives i ràpides les cames…» Són uns versos de Vicent Andrés Estellés que sempre pense amb la veu de Joan Monleón en aquell tall, «Primavera popular», del Borumballes falleres, el disc dels Pavesos. I sempre venen a mi en aquestes dates, perquè arriba març a València «i sempre que arriba març / tots sentim com un glop en el cor / l’alegria de ser valencians». I és que «la primavera corre per València amb l’alegria de les traques. Opulenta, en el cel s’obri de nit i obri els jardins de les carcasses. I es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames». O, com diu Maria Beneyto en un altre poema que sempre recorde en aquestes dates, la primavera li donarà a València-mare «ocells de foc i espurna».

En aquesta arribada de la primavera, en aquest març, ens faltaran l’alegria de les traques i la selva de flames i ens faltaran ocells de foc i espurna. A diferència de l’any passat, enguany no tenim ni tan sols la imminència. Crec que des que em vaig apuntar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, fa ja més de vint anys, mai havia estat tant de temps sense creuar el llindar del seu casal.

I és que no és només que arriba març i no tenim crida ni estoreta a la plaça de l’Arbre, sent això tan trist com és, són les setmanes anteriors, els mesos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: