Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’unes treballadores a una residència de gent gran a Terrassa. Una d’elles parlava de manera terriblement despectiva a una anciana, que no es veia en l’enquadrament però que evidentment es trobava en una situació molt vulnerable, alzhèimer, per exemple. L’altra, mentres, es reia a les carcallades.
Ja se n’ha parlat molt del vídeo aquest i poc cal afegir sobre el que es veu. Les residències no haurien de ser una mena de camp de concentració, de magatzems impersonals on persones majors esperen la mort sense empatía ni respecte, sense ser tractades com a éssers humans. Però, personalment, el que més em va colpir de tot és que el vídeo aquest no es tracta d’una gravació amb càmera oculta feta amb propòsit de denúncia, sinó que va ser gravat per una de les dues treballadores, que es veu a més que és -o es considera- una influencer, i el va pujar com a una story del seu instagram. És a dir, que ni ella, ni la companya, que ho sap i fins i tot li parla a la càmera, consideraren que eixes imatges d’abús sobre una persona vulnerable, sobre una persona major amb molta més vida que elles a l’esquena, les comprometeren, les posaren en mal lloc, sinó que les van trobar divertides, i pensaven que serien celebrades pels seus seguidors.
Les xarxes socials han fet que qualsevol persona es puga sentir com al front d’un mitjà de comunicació que porta el seu nom, per això hi ha molta gent -i no només gent jove- que viu en una permanent confusió d’allò públic i allò privat, per als quals la vida és una mena de recerca d’imatges per a projectar al que abans es deia el ciberespai. En els darrers temps, l’avanç en les telecomunicacions ha fet que es generalitzen els vídeos, amb la qual cosa cada vida privada es retrasmet en directe, cadascú es pot sentir el corresponsal de la seua vida privada, en protagonista d’un reality show dirigit, produit i protagonitzat per ell mateix. Hi ha gent que gestiona millor aquesta exposició constant i construeix una mena de personatge, una versió telemàtica del seu semblant. Hi ha altra que provoca vergonya aliena amb el seu narcissisme o amb el que projecta d’ella mateixa que preferiríem no saber.
En veure aquelles xicones rient-se mentre humiliaven i maltractaven una persona en situació de feblesa i que consideraven que aquell abús afavoria el seu personatge d’influencer, va ser impossible no pensar en com aquesta ficcionalització constant de la pròpia vida resulta alienadora i els altres poden arribar a ser considerats més com a figurants dels propis gags... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario