L'abraçada dels cucs i el trencament del silenci

 

Aquest diumenge vam a anar a veure al Teatre Bernat i Baldoví de Sueca L’abraçada dels cucs, una obra molt recomanable escrita per Paula Llorens, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per ambdós. I és recomanable no només perquè és un text excel·lent, amb molta sensibilitat i molt ben muntat i interpretat, sinó perquè visibilitza i anima a parlar d’un dels temes invisibles a la nostra societat: el suïcidi.

De tornada, la meua parella i jo féiem memòria de casos que havíem conegut al llarg de les nostres vides, i un rere l'altre anaven desgranant exemples diversos, de coneguts, de familiars de coneguts, fins i tot en el meu cas d’un exestudiant. Un xicot nord-americà grandot i callat, que sempre eixia l’últim de classe, i un dia, uns mesos després, ens arribà la notícia, ja retornat a la seua universitat. Des d’aleshores reconec que mai sé com parlar del suïcidi de tants dels escriptors i escriptores del meu programa de literatura llatinoamericana, d’Horacio Quiroga, de Leopoldo Lugones, d’Alfonsina Storni, d’Alejandra Pizarnik. Com nomenar-lo, com tractar-lo, quan u mai sap què està passant per aquells caps, quina d’aquelles persones està potser temptada amb la idea d’acabar amb tot. Mai ho hauria pensat d’aquell xicot. També a aquell xicot li vaig donar classe sobre eixos autors i autores. On estaria aleshores...

La columna completa es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo que puge a Instagram ací:

Mónica Oltra

 

La final de la Champions League de 2000 la vaig veure per televisió. Alguns amics i amigues ens reunírem per gaudir junts del que somniàvem que seria no només el major triomf internacional de la història del nostre equip, sinó també la derrota de l’ominós Real Madrid. Les coses ja sabeu que no isqueren com ens haguera agradat, però em queda el record d’una nit entranyable en casa de Miquel Real. No va ser l'única. Érem veïns aleshores. En recorde una altra en que acabàrem sentint emocionats el darrer discurs de Salvador Allende.

Vinc a contar açò perquè una d’aquelles persones d’aquelles nits llunyanes es deia Mónica Oltra. L'havia coneguda uns anys abans quan era la coordinadora de Joves d’Esquerra Unida en la seu del col·lectiu de Paterna, el seu poble, i el meu. En aquella època parlàvem de moltes coses...

L'article complet es pot llegir a Nosaltres la Veu (ACÍ)

I un comentari en vídeo ací:

Penal al Santiago Bernabeu

 

El dissabte el València CF jugava contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i qualsevol valencianista sap que les possibilitats de patir un atracament arbitral en eixes ocasions són molt elevades. De fet, és gairebé segur. L’únic dubte és si serà un atracament de baixa intensitat -diferent criteri a l’hora de pitar faltes o de traure targetes grogues o roges, per exemple- o serà un atracament amb traïdoria, acarnissament i espectacularitat. Enguany, hi havia pocs dubtes que aquesta segona seria la modalitat escollida.

La raó d’aquesta certesa era que l’àrbitre que havia de xiular el partit estava sota els focus de la premsa deportiva madrilenya. Sembla que Alejandro Hernández Hernández, que aquest és el seu nom, portava com quatre anys sense xiular un partit al Santiago Bernabéu perquè es veu que la darrera vegada que ho va fer els senyorets no quedaren contents. Ja el fet que fos el triat va alçar polseguera, però immediatament va començar la matraca. Un tuit del diari AS en enllaçar la notícia de la designació era molt eloqüent: «El sábado el Bernabéu mirará con lupa la actuación arbitral». I, clar, en aquestes condicions era evident que l’arbitratge seria apoteòsic, una combinació de les modalitats esmentades, és a dir, amb Casemiro i companyia repartint llenya com si foren piolins i, a la més mínima, penal de fireta.

I així va ser...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari al voltant del tema en aquest vídeo:

Bombes contra Carraixet

 

M’assabente per les xarxes socials que Mari Giner, de la família Giner de Tavernes Blanques, del grup Carraixet, no només va ser discriminada pel fet d’entrar a un restaurant de Peníscola parlant valencià (bé, un restaurant no, sinó un en concret anomenat irònicament Piú Che Buono), sinó que va ser insultada i al remat literalment expulsada per impedir-li accedir al llibre de reclamacions. I no es tracta d’un rumor, així ho ha contat ella directament en un vídeo.

Espere que, si més no per tractar-se d’una persona ben coneguda i estimada al País Valencià, aquests fets tindran certa rellevància, però al remat és una de les innumerables agressions verbals a què s’arrisca qualsevol persona que tracte de viure amb naturalitat en valencià. I moltes vegades en efecte no és només el «no entiendo valenciano» d’Alessio Lisci de l’altre dia, sinó que moltes vegades va amanit del ja tòpic «en español, que estamos en España» d’evidents ressonàncies franquistes.

Per cert, que...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací un comentari en vídeo sobre el tema de l'article: