Falles contra el racisme

Esta setmana se m’acumulaven els temes per al Va com va: el sostingut desgavell als Rodali sense que s’albire en l’horitzó una solució, ni tan sols la voluntat d’una solució; l’obscenitat dels mitjans una vegada més amb ocasió del volcà de La Palma; l’obscenitat encara major de la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, assenyalant ràpidament que l’erupció podia ser un atractiu per al turisme monetitzable, mostrant de manera impúdica fins a quin punt hem venut l’ànima al turisme; les noves peripècies del jutge Llarena i el seu trilerisme una mica pueril amb les euroordres que torna a posar en evidència l’estat espanyol, o fins i tot les dèries neoliberals d’una part del govern més social de la història que ens vol fer treballar fins als setanta-cinc anys. Temes no me n’han faltat. El problema era triar

Doncs bé, finalment he decidit parlar d’una altra cosa que no m’agradaria que passara desapercebuda. Estos dies s’estan fent públics els noms —i les fotografies— de les candidates a Fallera Major de València. Una d’elles, Mayu Ruiz Bustamente, de la Falla Portal de Valldigna i Salinas del meu estimat Barri del Carme, ha sigut rebuda en les xarxes amb comentaris xenòfobs i racistes que, a més, traspuen un no menys repugnant classisme... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 

Alfonso Sastre

 

El divendres va morir l’autor teatral Alfonso Sastre, sense dubte un dels grans del teatre espanyol del segle XX. Se’l pot recordar per haver estat impulsor de nombrosos intents de renovació del teatre a l’estat espanyol des de 1945: al grup Arte Nuevo, primer; després al TAS (el Teatre d’Acció Social) i al Grup de Teatre Realista. Se’l pot recordar per la polèmica sobre el possibilisme amb Antonio Buero Vallejo, tant d’actualitat en l’Espanya de hui: què cal fer?, ¿escriure tractant d’evitar la censura per posar en escena el límit del possible a risc d’interioritzar la censura, com volia Buero, o escriure ignorant-la evidenciant la seua existència, com plantejava Sastre? Se’l pot recordar també per obres magnífiques, com Escuadra hacia la muerte, obra de referència del teatre independent, com La mordaza, com Guillermo Tell tiene los ojos tristes, com MSV. La muerte y la ceniza, o com l'extraordinària Oficio de tinieblas, estrenada en 1967 i que faig llegir als meus estudiants de Textos Teatrals Contemporanis al Grau d’Estudis Hispànics: una lúcida, hàbil i provocadora representació dels senyorets violents, cadells de la ultradreta, de la violència contra les dones i de la cultura de la violació. Se’l pot recordar pels seus assajos sobre el realisme, sobre la «tragèdia complexa», sobre la comèdia. Se’l pot recordar per moltes raons: per ser un dramaturg i un teòric fonamental de l’escena espanyola, un dels últims grans del segle XX que encara quedaven vius.

Tanmateix, la seua mort no ha tingut als mitjans espanyols el ressò que sense dubte es mereixia. Per què? La raó és ben senzilla. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 

La veritat i la ultradreta

 Aquesta setmana he tornat a pensar en com funciona la propaganda de la (ultra)dreta i com és de difícil no caure en els seus paranys. El problema és que eixa gent no té escrúpols ni cap respecte per la veritat. Entenc que pensen que el fi justifica els mitjans i com que pensen defensar l'ordre natural de les coses, els interessos de la gent elegant i benestant, qualsevol cosa queda justificada per l'honrosa finalitat. I clar, així no es pot, no n'hi ha manera. Per lluitar amb les mateixes armes caldria tindre la mateixa manca d'escrúpols que ells i això, clar, ens hi faria semblants. I sí, en efecte, aquesta frase traspua superioritat moral, però és que clar que som superiors moralment al feixisme. Només faltaria. Ho va dir Carlos Bardem en una entrevista i tenia tota la raó.

Ho vinc a dir per tot l'aldarull mediàtic que es va produir la setmana passada amb la suposada agressió homòfoba al barri de Malasanya i l'habilitat amb la qual els polítics feixistes suren.

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací:

Després de les falles de setembre

 Ja vaig explicar fa uns mesos en aquesta mateixa secció que no acabava de veure clar unes falles de cinc dies a setembre. Deia aleshores que entenia que calia tancar el cicle inconclús de 2020, però que per a això probablement no calia ni una ofrena ni menys encara repartiments de premis diversos. Pensava -i continue pensant- que per tancar el cicle no feien falta cinc dies, i que d'alguna manera tot estava sotmés als interessos de les grans falles, de les que fan caixa i quadren pressupostos sobredimensionats durant les setmanes falleres mitjançant els espònsors i la instal·lació de xurreries i paradetes diverses a les seues demarcacions.

Una vegada passades les falles de setembre, encara que continue pensant el mateix, em quede amb l'alegria d'haver retrobat la xicoteta comunitat que és la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, al barri del Carme de la ciutat de València i amb l'emoció d'haver cremat per fi les falles de 2020. Dos anys i mig després, 30 mesos, el foc ha tornat a la placeta i sentim que hem eixit d'aquesta interminable suspensió de la cronologia. Ara podem pensar, amb prudència però amb una mínima confiança... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

Esta temporada, a més, estic pujant a Youtube el vídeo que abans només pujava a Instagram, amb reflexions al voltant del tema de l'article: