domingo, 15 de mayo de 2016

Joc d'enterro

Aquest poema va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Sagrada Família - Corea de Gandia de l'any 2016, a la página 74.


Joc d'enterro



“Esperando como nosotros la resurrección”
                       ERNESTO CARDENAL 



Estos dies estic fent-me
un petit inventari de fracassos,
eixa perfecta xifra del que som,
eixa suma implacable
de desviaments,
d'improvisacions fallides,
de trencaments del guió,
de discontinuitats inesperades.

Recorde, per exemple, els tres gols
que ens clavà el Madrid
a la final de la Champions;
també aquell suspens en matemàtiques,
o quan ja a la Universitat
el meu professor favorit d'aquell temps
m'humilià a la revisió de l'examen.

Hi ha també -és clar i dolorós-
fracassos íntims escrits
a cartes oficials,
diagnòstics adversos
i mesos de novembre.

I hi ha també d'altres
fracassos que calle
per vergonya i sobre tot
perquè em seguiu creient interessant:
estacions de metro, dies de de pluja,
i molts dies assolellats
en què imaginàvem pluja.

I malgrat tot
de tots, el més amarg
va ser l'inesperada conseqüència d'un joc
una vesprada d'infantesa.

Jugava a soterrar uns ninotets
que havien patit un accident amb l'avioneta.
Els vaig soterrar al jardí de la casa
de camp dels pares. L'endemà
vaig intentar desenterrar-los,
amb seguretat primer, amb ànsies després,
fent clotets a cada pas
al voltant de la porta d'entrada
i també més lluny.
Però va ser tot en va.

Ara jauen sota el ciment
al jardí d'una casa que no és nostra.

Eren dos, un xic i una xica
de plàstic. I l'avioneta
era verda i amb les ales blanques.

Dos clicks de Famòbil esperant
            -com nosaltres-

                                   la resurrecció.

lunes, 9 de mayo de 2016

Oración a Alexia González Barros







Desgranan rosarios
las monjas siniestras
en el comedor.

Y nosotros, mientras, esperamos
a que se manifieste la santita
en el fondo del pasillo.

Pero todo es rigor y simetría
inexorable.

Mi hermano enciende la luz
de forma inesperada
y el silencio
entra en una fase diferente
de textura rugosa
y de salmodias.

La santita en las estampas.

El pliegue convocado.



lunes, 2 de mayo de 2016

El tiempo entre esas noches

El tiempo entre esas noches

"She calls my name, pulls my train..."
             The L.A.'s




Vas a tener que aprender a confiar,
a confiarte.
A no estar viviendo siempre en la víspera
de la catástrofe.
A no pensar que al otro lado de la niebla
está el abismo.
A creer esta vez que hay algo sólido
aunque no lo sea,
y a vivir esa solidez
como definitiva.

Vas a tener que dejar de volver
una y otra
vez a aquellas noches.
Vas a tener que dejar de caminar
arriba y abajo el andén
fumando teatralmente,
a dejar de transitar la zona iluminada
entre la tiniebla,
de aspirar el olor a campo más allá
y de mirar las luces de la ciudad a lo lejos.

O quizás debas volver sólo una noche
más. Girar aquella esquina  y mirar una vez
más el reloj nerviosamente.
Subir de dos en dos los escalones
y saltar al tren en el último momento
justo cuando están a punto
de cerrar las puertas.

Y adentrarte en la oscuridad confiando
porque sabes que al final del camino está la luz
y la ciudad. Y conoces el destino.
Porque no existe el futuro todavía
pero va a existir y ahora lo sabes.
Y confías esta vez. Y el tiempo
dejará de ser por fin el tiempo
entre esas noches.

Has de tomar el tren una vez más.
Una sola vez más.

Porque esta vez no habrá viaje

de regreso.