Senyorets de la segona Restauració

Hui vaig a comentar dues notícies xicotetes que s'han fet un poc velles, perquè tot envelleix ara molt ràpidament, però a les quals crec que encara se les pot pegar una volteta.

La primera va ser el vídeo de la vicealcaldessa d'Alacant dient a sa casa durant el confinament que s'avorreix molt. I ho feia amb cançoneta i tot, mostrant en efecte un desfici de grans dimensions. La segona, la notícia de la detenció -i posterior- dimissió de l'alcalde de Badalona per botar-se el confinament i anar conduint amb una considerable bufa...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

La memòria i el futur. Les falles, patrimoni i identitat

El meu admirat Ricard Sanmartin ho va entendre tot

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Abu Masaifa, de Xàtiva, #Ituquèvols?)

L'Associació d'Estudis Fallers, l'ADEF, va nàixer l'any 1990. Així com qui no fa la cosa estem a punt d'arribar als 30 anys d'existència ininterrompuda. Tota una fita. I tot eixe temps dedicats a la recerca sobre la festa i a la divulgació. Moltes coses han canviat des d'una data ja tan llunyana, i ens agrada pensar que la nostra associació ha col.laborat encara que siga d'una manera xicoteta i humil en aquest canvi.

Fa 30 anys no sovintejaven els estudis rigorosos sobre la festa de les falles. Els investigadors i investigadores no semblaven adonar-se de l'interés que un fet cultural com la festa de les falles presentava. Els episodis de la encara recent "batalla de València", quan la festa va convertir-se en braç armat de les forces més reaccionàries de la ciutat tampoc havien ajudat massa, encara que aquesta utilització populista és en ella mateixa un objecte d'estudi gens menyspreable: com la dreta, la reacció, l'espanyolisme més barroer havien reeixit a hegemonitzar la festa per excel.lència de les classes populars valencianes. I com l'esquerra -i els intel.lectuals- ho havien permés, barrejant derrotisme amb una mena de cosmopolitisme sobreactuat que de vegades semblava el classisme dels desclassats.

Però si des de la universitat rara vegada es mirava cap a les falles, a l'inrevés tampoc es pot dir que es prodigaren massa els contactes. El blaverisme, com a bon moviment populista, tenia un component anti-intel.lectual molt important, molt potent. I només el fet de parlar valencià amb correcció, de voler conrear la llengua en tots els seus registres i àmbits possibles d'ús, era motiu de l'expulsió d'aquesta comunitat imaginada, recolzada en l'auto-odi i que reduia el valencianisme a una successiò de gestos folklòrics superficials, però amb una interioritzada diglòssia que s'estenia també a allò cultural. Tot el que venia de la universitat era "catalanista", suprema paraula per convertir en alié el propi, per sabotejar qualsevol intent de vertader redreçament nacional.

Per això era tan necessària l'Associació d'Estudis Fallers. Perquè calia d'una banda pensar les falles amb rigor, mostrar el que tenien d'objecte de recerca i reflexió, no ja digne sinó profund, rellevant i oportú. I calia fer aquest acostament des d'un plantejament pluridisciplinar: des de la història, la filologia, els estudis culturals, la sociologia...

Però d'altra banda calia no tancar els resultats d'aquestes investigacions en les quatre parets de l'acadèmia, en publicacions de circulació restringida. Calia enfrontar els prejudicis i la incomunicació i fer tasca constant de divulgació: en forma d'exposicions, de xarrades, de col.laboracions amb comissions falleres com aquesta que el lector té entre les mans. Perquè no només s'anaven a trencar així prejudicis i prevencions, sinó que el poble valencià, els fallers i falleres, podien retrobar l'auto-estima i dotar l'orgull de contingut. Hui en dia tenim clar que les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat: ho ha dit la UNESCO i sembla que tots i totes -o si més no la gran majoria- ho tenim clar. Però per arribar ahí alguns valencians i algunes valencianes s'ho hagueren de creure primer: que les falles eren un patrimoni cultural digne de la salvaguarda global: original, valuós i entranyable. I puc dir que l'ADEF va estar en aquell camí des del principi.

Retrobar els motius per a l'orgull, retrobar la genealogia d'aquesta festa de les classes populars que esdevingué festa major per voluntat del poble, que es reconeixia en ella, que s'expressava en ella. Però també mirar a la cara els anti-fallers, els senyorets desubicats i sense pàtria, els botiflers insospitats, per dir-los: açò és la nostra cultura popular, la nostra cultura nacional-popular, com diria Gramsci, que de vegades sembla que la busqueu i sou incapaços de reconéixer-la tenint-la davant del nas. I mostrar-los també que d'aquesta matèria està feta la nostra identitat, els nostres somnis i els nostres anhels. I això, que és una de les coses que ens fa ser nosaltres, és patrimoni preciós, herència i llegat, d'un poble lliure i sorneguer. Alegre i combatiu.

Des d'aleshores, s'ha fet molt de camí. Hui les falles són objecte de cursos de postgrau i de cursos universitaris online. Hui les falles són percebudes com cultura viva, com sociabilitat popular, com camp cultural, com instal.lació artística popular i arrelada. Van superant-se estereotipus, velles percepcions limitadores. Però encara queda molta tasca per fer. I moltes reflexions necessàries que fer-se: respecte a la igualtat entre els géneres, respecte a la sostenibilitat. Perquè de vegades allò massiu pot ser el contrari d'allò popular.

I per reflexionar, per tirar endavant, cal tindre perspectiva, conéixer d'on venim, conéixer on anàvem i no va poder ser. I recuperar gestos, i potser dimensions. I que la festa de barri siga festa de barri. Conéixer bé la festa, el seu procés històric que ens ha portat fins ací és la condició de possibilitat de fer-la evolucionar de manera coherent, que canvie si ha de canviar, però sent més ella mateixa, sent fidel al seu origen.

Per això és tan important conéixer la història, l'arxiu, el patrimoni cultural acumulat per les dècades i les generacions: perquè, com passa moltes voltes, també ací la memòria és el que fa possible el futur.

La docència universitària en els temps de la pandèmia

Una de les conseqüències inesperades d'aquest confinament que estem vivint ha sigut la conversió integral de la docència en telemàtica, i és d'això del que m'agradaria parlar una mica aquesta setmana. En concret de la docència universitària, que és de la que puc opinar amb més coneixement de causa.

En general, la meua experiència ha estat positiva. Hi ha particularment dues de les meues classes amb les quals mantinc una relació molt fluida i, fins on es pot tindre, satisfactòria. Funcionem a base de vídeos i qüestionaris comentats, que és la manera que he trobat de fer més o menys equivalent el treball sobre els textos al que faríem en les classes presencials, és a dir, reals. El seguiment està sent molt majoritari i en general positiu, i tinc constància que alguns i algunes estudiants estan seguint les lectures amb passió des dels seus confinaments. Això és de veres i crec que és de justícia comentar-ho, perquè a més és molt reconfortant i li dóna sentit a tot.

Però també estan havent-ne altres aspectes menys positius que cal també esmentar. Per començar no totes... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

(La foto l'he treta de https://www.uv.es/filtradcom)

Pot esdevenir el llibret de falla objecte preciós i mut?

Fa uns anys, en la meua participació al catàleg de l'exposició El llibret de falla. Explicació i relació de la festa, comissariada per l'ADEF, establia tres períodes -i tres tipologies- en la història del llibret de falla. La primera era la del llibret pròpiament dit, l'original, la dels futllets amb l'explicació i relació de la falla que venien els xiquets pel carrer: "cinc centims val el llibret amb l'explicació i relació de la falla!". La segona era el llibret anuari, és a dir, que afegia informació sobre la vida de la comissió fallera (el president, la Fallera Major i en ocasions també el cens) i algun articlet en prosa. Eixe model coincideix amb la consolidació de la falla com a associació estable i serà el dominant des dels anys 40 al anys 80 del segle XX. De fet l'explicació en vers del monument anirà perdent protagonisme fins arribar en alguns casos a desaparéixer.

La tercera modalitat naix als anys 80, pren vol als 90 i es consolida amb l'arribada del segle XXI. És el llibret com a artefacte cultural: llibrets de gran format, amb monogràfics o reculls de continguts molt diversos. L'explicació i relació recupera empenta, però apareix quasi com un contingut més en exemplars de volum considerable. Amb algunes excepcions capitalines (fonamentalment Na Jordana) van ser les falles de les comarques les que prengueren el protagonisme, especialment a la Safor (Gandia) i les dues Riberes (Alzira i Cullera).

L'irrupció d'aquest model va ser sense dubte molt productiu i profitós. D'una banda feia que els llibrets assoliren un important nivell de llengua, no només en correcció gramatical (fonamental després dels foscos i estèrils anys de la Batalla de València i el mal que va fer el secessionisme lingüístic), sinó en qualitat literària. A més, en algun cas els llibrets acolliren vertaders articles de recerca que estengueren el coneixement sobre la festa i la consciència del seu valor patrimonial. És a dir, aquestos llibrets foren -són- una peça fonamental en el retrobament dels escriptors valencians i les escriptores valencianes, els i les intel.lectuals, amb la festa de les falles.

En aquest redreçament no es pot negar que tinguéren importància central els premis de la Generalitat Valenciana per la promoció i l'ús del valencià. Aviat aquest guardó va ingressar en l'imaginari faller com un dels més importants reconeixements. No només per l'ajut econòmic que implica, sent com és important, sinó també perquè és un premi al qual participen falles de totes les comarques falleres del País Valencià. Guanyar-lo implica obtindre reconeixement fora del propi municipi.

Que el llibret ocupe un lloc tan destacat en la vida fallera és sense dubte un fet molt important. Les falles han esdevingut vertaderes promotores culturals. Ara, com sol passar, aquest fet comporta també un risc. En part perquè la generalitat no es va atrevir a competir amb l'històric premi que atorga Lo Rat Penat a la ciutat de València, absolutament degradat en haver optat als anys setanta pel secessionisme més barroer i la seua arbitrària ortografia. Així, no hi ha premi a l'explicació i relació: el premi és al llibret sencer, i el seu tamany, el seu nombre de pàgines, continua sent un criteri important.

Això va dur a una mena de proliferació de gegantisme paralel.la a la que es va produir als monuments. L'important semblava ser fer el llibret més gran, amb format molt gran i amb moltes pàgines  El risc aleshores és produir llibrets enormes, poc còmodes de llegir. I no s'enganyem, si fem llibrets que ningú llig poc foment de l'ús del valencià estem fent. El llibret pot esdevenir un fetitxe, un objecte per un premi, i ja no una expressió de la xicoteta comunitat fallera, testimoni del seu any, divulgadora del contingut de la falla.

Com serà el futur del llibret? Com crec que serà o com vull que siga? És possible que continue aquesta tendència, que el llibret es faça per a tindre premi, i s'allunye de la vida quotidiana de la comissió. Però jo espere que el futur siga un altre. Potser siga hora de tornar al xicotet format, als llibrets que són més llibrets que llibrots. I contar la falla, el monument i la comissió. I incloure articles, i poemes, però no en acumulació informe, com a fi en ella mateixa, sinó fent possible un format llegidor, còmode, abastable. Que no baixe el nivell de llengua, que els nostres escriptors i escriptores continuen col.laborant en ells, però que tornen al seu públic natural, a la comissió, al barri, que la gent estiga desitjant no només rebre el llibret, no només saber quin premi guanya, sinó veure què posa, qui escriu, de què parla. El llibret ha de ser, al cap i a la fi, órgan d'expressió viu d'una comunitat viva.

(La foto de la rajola l'he tret de

http://ca.china-granito.com/granite/pink-granite-slabs/flamed-g648-granite-tile-for-outdoor-paving.html)

(Aquest article va ser publicat per primera vegada al Llibret 2020 de la falla Rei en Jaume I, de Cullera)

Madrid i el supremacisme

Fa un parell d'anys un poc abans d'aquestes dates, pel dia de la poesia, vaig organitzar una lectura poètica al Centre Internacional de la Universitat de València a Gandia amb dos poetes en valencià, Josep Lluís Roig i Begonya Pozo. Poc abans de començar se'ns acostaren dues dones. Ens digueren que eren de Madrid i ens demanaren si podíem fer la lectura en castellà. No van ser especialment maleducades, i això encara fa el gest més significatiu. Per a elles era d'allò més lògic que pel fet d'estar elles en la sala l'acte havia de ser en castellà. Fins i tot, supose, els poetes haurien de fer una mena de traducció repentitzada. Precisament per la naturalitat amb la qual assumien això no se m'acudeix un exemple millor de supremacisme, eixa categoria que tant agrada per aquelles contrades de ponent imputar als demés.

Estos dies hem assistit a l'arribada de viatgers de Madrid -i altres llocs- a les nostres costes. I d'aquest fet em criden l'atenció alguns aspectes... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

Dones falleres i directives: tres voltes rebels

Presa de posessió de Mamen Dobón Rovira com a presidenta de la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon el 28 de març de 2014. Foto de Cristina Blasco.

"A l’atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria Mercé Marçal

Hi hagué una època no massa llunyana en que semblava quasi impossible que una dona fos presidenta d'una comissió de falla. I no perquè mancaren referents. Tenim notícia de l'existència fins i tot de comissions formades íntegrament per dones als anys 30. Però la fossilització dels rituals, i la imposició de determinats protocols heteropatriarcals -per exemple que fos una parella home-dona el tàndem president-fallera major- ho dificultaven molt. Per això quan començaren a aparèixer les primeres presidentes hagueren d'enfrontar-se obertament a aquestos prejudicis i, en algun cas, a les irades protestes dels ultramontans. Hui, però, a ningú sorpren que les dones ocupen aquest càrrec. I encara que haurien de ser moltes més perquè poguérem parlar de normalitat, ja no és notícia que una dona assumisca la presidència de la seua falla.

I és que de fet les dones fa molt de temps que estan molt implicades a la gestió de les comissions. I crec que és erroni pensar que només han ocupat càrrecs relacionats amb els xiquets o les cures, marcats com a "femenins" per la societat heteropatriarcal. Podria citar fàcilment dones secretàries, tresoreres, vice-presidentes o editores de llibrets en comissions que conec. Les falles fa anys que en general són espais comunitaris on les veus dels homes i les dones es fan sentir per igual. No seria tampoc convenient pensar que es tracta d'una situació ideal, ni molt menys, però a les falles fa molts anys que les dones conqueriren l'espai públic i els seus problemes -que existeixen- no són diferents als de la resta de la societat.

Una amiga meua artista fallera, Marisa Falcó, porta anys reivindicant el treball que les dones feien als tallers dels artistes fallers: un treball decisiu en molts casos però que no tenia habitualment ni visibilitat ni reconeixent. Abans de sentenciar que els tallers dels artistes fallers eren un espai masculí cal acostar-se a la seua realitat, perquè sinó es corre el risc de reiterar el silenciament de les dones. Cal que les seues condicions de treball milloren, i s'equiparen als homes, però cal també visibilitzar tota aquesta tasca amagada.

Crec sincerament que el món de les falles es mirat encara amb massa prejudicis per altres sectors de la societat i que determinants estudis externs han anat més a confirmar estereotips que a fer una tasca profunda amb empatia i comprensió. La igualtat real és una tasca de totes i de tots, i un objectiu que no es pot quedar en les paraules. Però crec honestament que les falles ja no són la bambolla d'endarreriment i de carrincloneria que alguns i algunes s'obstinen a perpetuar.

(Aquest article va ser publicat per primera vegada al Llibret 2020 de la falla Beniopa, de Gandia)

Exèrcit i centralisme contra el coronavirus

Quan ja portem més de vint dies de confinament comence a llegir articles i posts que tracten d'esbrinar com serà el món -i l'estat espanyol- en eixir d'ací. Jo la veritat és que no soc massa partidari de projectar. Crec que el millor es concentrar-se a passar bé cada dia i conservar la pau d'esperit i l'equilibri, que no sempre és fàcil. Però de vegades és impossible substraure's totalmen a aquestes cabòries predictives.

Hi ha una tendència que diu que després d'açò serem millors com a societat, amb lliçons apreses d'aquest brutal impacte amb la realitat: s'hauran enfortit els vincles amb els veïnats, la societat civil serà més sòlida i haurem aprés per a sempre a no escoltar els cants de sirena neoliberals de destrucció d'allò públic. Tant de bo. Però que siga així al remat depen de nosaltres, i s'haurem de posar les piles, perquè observe també altres fets que semblen no convidar tant a l'optimisme... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

El miratge més gran de la història

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Màrtirs, de Gandia, Miratge)

Hi havia una vegada una entitat a la ciutat de València que des de lluny semblava una falla. Vull dir, plantava falles. De fet eren falles molt grans i molt cares. Tan grans i tan cares eren que no cabien en cap plaça ni en cap encreuament i les plantaven en un solar molt gran que era propietat d'un promotor molt famós que estava urbanitzant el barri. També semblaven una falla perquè tenien un casal, i fins i tot un president, i un gestor que anava a les tertúlies falleres a parlar i a opinar del present esplendorós de la festa, i del futur encara més brillant i de que ells havien trobat la clau del que havien de ser les falles: empreses, gestores d'espònsors, per plantar les falles més cares i més grans, i tindre cambrers amb esmòking portant les safates amb canapés i xampany al casal emmoquetat.

També semblava una falla perquè la premsa deia que ho era. Hi havia un periodista molt llegit que estava d'acord amb el gestor i deia que era un exemple del que havien de ser les falles en el futur. I en les seues cròniques parlava de la quantitat de camions que eren necessaris per transportar les peces d'aquelles falles tan grans. I parlava de mesures i de pesos. En aquell moment ningú se'n recordava de la sociabilitat fallera, això eren coses de l'antigor, poc fines per eixir al món global. I ningú parlava de patrimoni immaterial. Per a patrimoni el del constructor aquell. Les falles grans i molt materials. En tot cas el que hi havia immaterial era la bufa, la vanitat, el prestigi social.

També el poder polític deia que era una falla. En aquella ciutat en aquell moment hi havia una alcaldessa molt popular que somniava amb posar la ciutat en el mapa a colp de grans esdeveniments. I si aquells grans esdeveniments deixaven diners en bitllets de cinc-cents per al partit doncs millor que millor. I les falles anaven a ser un altre gran esdeveniment, macro-esdeveniment global, espectacle de masses.

Aquella entitat semblava una falla i fins i tot va semblar La Falla, emissària del futur, prototipus d'una nova espècie millor i més evolucionada de falles. I si t'acostaves -i pagaves entrada, és clar- estava allí, com una falla, amb ninots i més ninots i remats i molts contra-remats, gran, enorme, real, una falla. I després cremava i les flames es veien des de molts metres de distància, des de molts kilòmetres també perquè una televisió que havia aleshores la retransmetia diguent com era de gran, la més gran de la història i fins a on pujaven les flames i entrevistant el constructor i el gestor i la fallera major, conegudíssima i lluidora.

Però un dia, inesperadament, es va punxar una bambolla que ella sí que era molt gran molt gran i tenia a dins a tota la gent i a tota la ciutat, i en punxar-se, això que semblava una falla es va anar esvaint a poc a poc. Al principi encara va projectar una mena d'arquitectura amb tubets que es venien a terra, però aviat desaparegué del tot. Fins i tot el solar on es plantava va desaparèixer. I el gestor va deixar de gestionar, i el constructor va deixar de pagar. I el casal va deixar de ser casal. I res va continuar sent visible. Tot, al remat, havia resultat ser un miratge.

La televisió que retransmetia les cremades va desaparèixer també. I el periodista que deia que eixes falles del miratge eren les noves falles, les falles del futur, mai va rectificar. Simplement deia altres coses diferents amb la mateixa convicció i moltes cròniques sobre falleres majors, amb jocs de paraules picantets i tot, perquè ningú s'adonara que la seua condició de periodista era també un miratge.

La bufa era un miratge, el prestigi social servint-se de la festa era també un miratge. I de repent algú es va donar compte que allò que encara permaneixia eren les falles de barri, les falles dels pobles, les falles del poble. Això és el que era sòlid i real i contemplava rient el pas de la història. I aleshores decidiren que les falles podien ser patrimoni immaterial de la humanitat, i ho aconseguiren, i sobre la realitat més sòlida es construiren nous miratges.

I al remat s'oblidaren d'aquella alucinació col.lectiva. I ja ningú va parlar mai més d'aquella entitat que de lluny semblava una falla molt gran molt gran però era tans sols un efecte òptic produit per la llum del sol de març sobre la bambolla immobiliària.

(La foto l'he treta d'aquesta notícia, de quan la falla aquesta va batre tots els rècords)