Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.
D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.
El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén....
Els atacs i menyspreus cap a la nostra llengua han sigut constants durant la darrera setmana, des d’allò més anecdòtic a situacions vertaderament greus. Així, sense esforçar-me massa, recorde el tuit que es va fer viral del periodista Emilio Doménech mostrant una vegada més com hi ha un tipus de valencià que quan passa per Madrid se sent obligat a sobreactuar perquè no el prenguen per un separatista perillós i abans que cante el gall nega la seua llengua i la seua identitat tres vegades i les que facen falta. Recorde també uns suposats humoristes a Ràdio Nacional d’Espanya partint-se de riure de pensar que els títols de populars sèries de Netflix pugueren traduir-se a qualsevol llengua que no siga el castellà. Excepte que pensen que El juego del calamar és una série espanyola i que aquest és el seu títol original, les seues rialles només es poden entendre com una naturalització de la minorització i de la diglòssia. Les altres llengues de l’estat són coses de paletos que fan riure quan s’atreveixen a nomenar les coses serioses i del gran món. Recorde el Tribunal Suprem carregant-se amb cura la llei que crea l’Oficina de Drets Lingüístic situant una vegada més les togues per damunt dels vots a l’hora de legislar i impedint que es puguen defensar els drets dels valencianoparlants. Recorde Pablo Casado que, després de la seua missa de la setmana passada, ha trobat temps per parlar del mític i fictici metge, de Lleó en aquest cas, que vol treballar a Catalunya però no pot perquè no parla català mentre que a l’inrevés sí.
Són coses tan reiterades que donen ganes de no comentar-les, però si no les comentem d’alguna manera les normalitzem. No cal perdre la nostra capacitat d’escàndol.
Per començar em sorprén eixa mena de convicció sobreactuada que el valencià és una llengua absolutament incomprensible per a qualsevol parlant d’una altra llengua romanç en contacte amb ella com és el castellà. És com una mena de reivindicació del dret a la ignorància...
