jueves, 22 de febrero de 2018

El corredor mediterrani: corre molt però mai no arriba





A Madrid tenen una idea molt peculiar del concepte "mediterrani". Creuen, de veres ho creuen, que ells i elles són mediterranis. És lògic: pensen Espanya com una mena de rodalia de Madrid, amb la qual cosa tenen el seu port i tot (Alacant) i la seua platja (Gandia). Per això van presumint en Europa de dieta mediterrània o creuen que la cançò "Mediterraneo" de Joan Manuel Serrat, escrita en castellà, però abans que es fera col.lega de Sabina, parla d'ells. I s'emocionen cantant-la i tot.

Per això no és estrany que troben d'allò més normal que el corredor mediterrani passe per Madrid. I no és estrany que personatges com ara Susana Díaz en l'època en que volia fer el bot des de províncies a la capital del regne també ho defenguera com a normal. I supose que ara ho defensarà també. Perquè les provincies muy españolas y mucho españolas al que de veres aspiren és a estar ben comunicades amb Madrid. L'eix primigeni Sevilla Madrid de l'AVE és d'alguna manera el somni provincià fet tren xaxi.

A més fer un corredor mediterrani pel mediterrani, eixa tautologia "separatista", tindria altres conseqüències indesitjades per la villa y corte. Bàsicament vertebrar el territori de l'estat de manera no radial. És a dir, que els valencianets i valencianetes se n'adonen que el camí cap a Europa -eixa Europa idealitzada durant molt de temps, mercat i model de civilililili, com diu la cançò- passa per Barcelona i no per Madrid.  I és que anem espai, quan els mitjans i els polítics espanyolassos parlen de preservar la unitat d'Espanya no parlen de qualsevol unitat, no se'm despisteu, a veure si ací qualsevol territori amb llengua diferent al castellà es va a creure amb els mateixos drets que la sacrosanta Castella, la de Espanya-la-empresa-de-Castella. No es tracta d'una unitat federal, posem per cas. O una unitat en la plurinacionalitat reconeguda que garanteix que diverses nacions estiguen juntes precisament perquè se'ls reconeix el dret a no estar juntes si no volen. No, això ni és unitat ni és res. La vertadera unitat és la Madridcèntrica, amb el castellà com a única llengua del poder, radial i monàrquica -i corrupta- por la gracia de Dios. I com eixa unitat per molt que s'entesten "no és natural", que diria Josep Vicent Marqués, aleshores el corredor mediterrani mediterrrani se'ls apareix com un risc que no poden córrer, exactament al mateix nivell que la federació de comunitats autònomes, la desprovincialització i altres coses paregudes que les carrega el dimoni.

I això si parlem del corredor mediterrani, que el tema dels trens dóna per a molt. Heu provat a anar a Alcoi en tren? Des de Xàtiva encara es pot. I anar i tornar? Heu provat? La línia que uneix València i la que fou capital industrial valenciana llangueix sense remei, sense freqüències de pas, sense manteniment. De la línia Gandia-Alcoi (de quan Gandia era la platja d'Alcoi) queda un carrer a la capital de la Safor i una locomotora a Almoines. I del tren Gandia-Dènia, eixe vertader corredor mediterrani per a passatgers, de quan en quan es parla, sobre tot en campanya electoral i amb verbs conjugats en futur. És un tren mític, màgic, com el tren de Hogwarts. Es parla, es parla, però ningú l'ha vist. I no sé jo si l'arribarà a veure.

Les rodalies vertebren territori. Són transport sostenible i de qualitat. I popular. Transporten gent del poble, obrers i obreres, estudiants. Supose que són massa coses per a que els llunyans poders polítics de caire quasi colonial que ens han tocat en sort hi estiguen interessats.

Per això, malgrat que en els anys en que els valencians i les valencianes votaven majoritàriament al Virrei Camps, a la cacic Barberà o al cacic Rus quasi perd del tot l'esperança, crec que el corredor mediterrani, les rodalies i tantes altres coses que necessitem els valencians i les valencianes estan lligades a la nostra pròpia autopercepció com a nació. A la construcció nacional valenciana, que es deia abans. Ser un poble unit, alegre i combatiu, Vindre d'un silenci, però anar a la paraula, ferma i digna. Ser això. Voler ser això. Valencians i valencianes. Sense cacics, sense oligarquies botifleres, sense voler ser el port ni la platja de Madrid. Sense pensar que el camí al món passa per Madrid. Creure-s'ho. Sacudir-se culpes, i complexos. Tindre menys banderes d'eixes monàrquiques i castrenses als balcons i més solidaritat amb els altres pobles de l'estat, que pateixen l'estat madridcèntric i arrogant.

Possiblement no arribaran els corredors, ni els rodalies al dia següent de tot això. Però estic segur que serà el principi de la solució. Esdevenir subjecte és la primera condició per a parlar d'igual a igual amb el poder.



(Aquest article el vaig escriure perquè me l'havien encarregat per a un llibret de falla d'aquest 2018. Sembla que es va perdre pel camí. Serà la maledicció del corredor mediterrani...)

jueves, 15 de febrero de 2018

Elegia i fum de les cendres de la falla

Aquest poema aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Beniopa de Gandia 2017


"...cendra queda tan sols que escampa el vent"
         Francesc Puig i Espert



Recordes la plaça en silenci
amb les llums de la festa encara enceses.
Apenes alguns caminants perduts
tractaven d'aferrar-se a la darrera alegria
i no podien evitar que fos ja
anacrònica.

Tu miraves tendrament la cendra de la falla
i miraves enlairar-se les columnes de fum,
del fum ara ja blanc de la fusta.
La soledat era això
                              -pensaves-.
Aqueixa sensació d'estar suspés,
entre el passat
-entre tot el passat-
i el futur desconegut més enllà de les cendres.

Totes les nits de Sant Josep són la mateixa
-havies escrit no feia molt-.
Per això havies recordat la infantesa
un moment abans
il.luminada per les flames d'aquella nit incerta
i circular.
Per això havies quasi sentit de nou
el tacte rugós de la mà del pare,
o la mirada brillant de la mare
aparentant indiferència
perquè
            -d'alguna manera fosca-
entens que trobava de malt gust
que la sabereu feliç.

Estaven allà tots ells, en aquella plaça,
darrere de les flames,
en les ombres que són sempre
el revers necessari de la llum.

Tots els focs són el foc, com volia Cortàzar.
Però ara de repent, palplantat allà,
absort, amb un lleuger estupor,
entens que també totes les cendres són la cendra,
que tots els fums són el fum
i que a la fi
aquest és el lloc on acaben els cicles
i cendra i fum són finalment

-->
el que roman.



martes, 6 de febrero de 2018

Manel Marí

Manel Marí llegint poemes al Centre Internacional de Gandia en 2013
(Aquest text correspon a la columna "Va com va" emesa al programa "Hoy por hoy Gandia" de Ràdio Gandia el 6 de febrer de 2018. Ací es pot sentir l'àudio)

"Amb el fuet i el bram em mena / el mestratge la mort -me'n fot, / però és la mort qui ara es revolta / i diu la seva en represàlia". Estos versos són de Manel Marí, el gran poeta eivissenc i valencià, el meu amic Manu. I sí, el dimecres passat la mort va dir la seua en represàlia amb el fuet i el bram, i ens el va llevar i encara sembla mentida.

Manel Marí era un poeta savi i sorneguer, mestre de les paraules i dels ritmes, de les tradicions poètiques i dels tons. Havia llegit molt, sabia molt, i amb tot això havia construit la seua pròpia veu. Era gran, com a poeta i com a persona. I com passa amb les vertaderes persones grans, era senzill i proper en el tracte, i ací a Gandia en va deixar mostra i petjada.

Ho fa fer en la Trobada d'Escriptors Joves en 2006. Ho va fer en guanyar el Premi Senyoriu d'Ausiàs March el 2003 i el 2017 altra volta fent de mantenidor de l'acte de lliurament. I també el 2009 quan guanyà el premi Joan Climent. I quan el vaig convidar a llegir els seus versos als estudiants de la Universitat dels Majors del Centre Internacional de Gandia en 2013. Es va fer amb tots i amb totes, amb la manera precisa d'encarnar els seus poemes que tenia, amb la barreja exacta d'humor, de companyonia, i de profunditat, quan parlava de la vida, quan parlava de les nostres maltractades societats.

Manu era a més un amic generós i lleial. Encara que passaren temps sense veure'ns, quan ens trobàvem, a casa de Nuria, o al carrer Sant Ferran, o al Centre Octubre, sempre em rebia amb dos besos i amb la sensació que el lligam fet d'amistats comunes, de converses teixides, de nits electorals, de vins i de cerveses, i de pèrdues viscudes junts, estava intacte, ferm i constant, per molt gran que es fera com a poeta, per importants que foren els premis que guanyara. Enguany li vaig demanar un poema per al llibret de la meua falla, i no només va acceptar de seguida, sinó que va afegir que li abellia molt. I així ho fa fer: un sonet perfecte i rotund del seus, cridant-nos a la revolta vital i quotidiana i alegre.

Perquè Manu era profundament vitalista. Li agradava la vida, i li agradava la gent. No en va el seu darrer llibre es titula Tavernàries. En els bars era capaç de treballar, de llegir i de trobar en la remor una mena especial de silenci: el brunzir de la gent que té la textura de la vida, d'on naixen els textos, on troben sentit. Per això també sempre hi havia vi en els recitals que organitzava amb la seua colla a Ca Revolta. La poesia i el vi negre, plaers sensorials que reserven ensenyances amagades per a qui sap cercar, trinxeres i espais de resistència, revoltes viscudes íntimament i amb els altres.

"Qui diu d'anar-se'n? No pas jo, / que em quedo a despertar-me a soles / i cerco un roc a les palpentes / per bregar un dia més de nit", diuen altres versos seus. I en efecte, eixa ha de ser la nostra represàlia contra la mort: prendre-li la paraula al poeta, continuar teixint resistències, cercant rocs a les palpentes. I sostenir la memòria de l'amic, llegir i rellegir els versos, i sentir la seua veu, greu, sorneguera i rotunda, que continua bategant a dintre d'ells.