Una de les funcions
socials de les tradicions és fer-nos sentir que hi ha quelcom d'estable en mig
del vertígen de la vida moderna. Per això, malgrat el que podem pensar, el
concepte "tradició" és un concepte modern. No els fets tradicionals, sinó
aquesta manera de pensar-los. Cal la sensació moderna de que les coses estan en
constant moviment, és a dir, que estem constantment perdent coses i incorporant
de noves, per valorar les tradicions com aquesta mena d'illa de fixesa. I això
no es produeix en la història d'Occident abans del segle XIX. No és casualitat
que eixe siga el segle, per exemple, de consolidació de la festa de les falles.
Per això mateix, perquè se senteixen com iguals a elles mateixes i com venint
des de molt lluny en la nit dels temps, les tradicions estan íntimament
lligades a la identitat: tant a la identitat individual (l'educació
sentimental, que es diu), com a la identitat col.lectiva (proporcionen
sentiment de pertinença). Les falles tornen a ser un exemple excel.lent d'ambdues
coses.
Però que les tradicions
se sentisquen com invariables, com sembre idèntiques a elles mateixes, no vol
dir que ho siguen. Ni tan sols quan diguem que una cosa és "de tota la
vida" possiblement ho siga literalment. A poc que tornem la vista arrere,
que comprovem com se celebrava una determinada festa fa uns anys, comprovarem
diferències, algunes xicotetes, però altres molt grans. El que passa és que el
canvis es produeixen de manera gradual, gairebé imperceptible. I això passa en
totes les festes. Quan jo era xiquet, per exemple, en ma casa era molt més
important el dinar del dia de Nadal que el sopar de la nit anterior. I crec que
era així a moltes cases valencianes. Entre d'altres coses perquè la nit de
Nadal calia arribar mudat a la missa del Gall. D'un temps a esta part sembla
que el sopar de la nit de la Nadal s'ha anat fet més i més important. El mateix
es podria dir de les celebracions de les festes importades de Halloween. El que
passa és que el canvi -o la incorporació- es fa gradualment i aleshores la
temptació de la il.lusió retrospectiva és molt gran.
Si hi ha una festa on
aquestes il.lusions són especialment poderoses és en la festa de les falles.
Quanta gent -fins i tot quants fallers i falleres- saben que la festa de les
falles no tenia fallera major abans de 1929? O que no hi havia ofrena abans
dels anys 40 i que la Mare de Déu dels Desemparats no tenia res a veure amb les
falles abans d'eixa data? O que les falles es cremaven originalment la vespra
de Sant Josep, és a dir, la nit del 18 després d'haver estat plantades només un
dia? O que no hi havia mascletades, sinó traques corregudes fins a ben entrat
el segle XX.? Algú pot imaginar unes falles sense fallera major, cremant-se el
18 per la nit, sense ofrena i sense mascletades? Molts fallers i falleres
sentirien que això ja no eren falles. I, tanmateix, generacions senceres
conegueren les falles exactament així. Això eren les falles per a ells. I eren
tan falles com són les de hui en dia per a nosaltres.
Per això, són freqüents
aquesta mena de ficcions retrospectives. Recorde per exemple que, en
l'adaptació televisiva que es va fer fa uns anys de la novel.la de Vicente
Blasco Ibáñez Arroz i Tartana, la
protagonista, interpretada per Carmen Maura, apareixia vestida de fallera en la
cremà de la falla, un fet que resulta absolutament anacrònic.
És a dir, encara que
les falles -que les tradicions en general- són sentides com a immutables i per
això mateix són resistents al canvi, la realitat és que els procesos històrics
i socials no deixen de produir canvis en elles, i eixos canvis, per molta
resistència que es faça, acaben per ser imparables, per ser una conseqüència
lògica del mateix transcurs del temps. I crec que caldria ser-ne molt conscient
per obrar en conseqüència. És a dir, si les falles van a canviar com qualsevol
esdeveniment històric, seria molt convenient que els fallers i les falleres ens
plantejàrem en quin sentit volem que canvien, i, el que em sembla encara més
importants, que el col.lectiu fos una mica més tolerant pel que fa a les diferències
entre comissions falleres o entre pobles i ciutats.
Per exemple: és ben
sabut que molts falles consideren que les falles anomenades
"innovadores" no són falles o són menys falles que les falles
"tradicionals", la qual cosa a poc que s'analitze de prop no té cap
sentit. Per una banda, algunes de les falles "innovadores", per
exemple les de Giovanni Nardin, que per cert planta en la meua, Ripalda,
Beneficència i Sant Ramon, del barri del Carme de València, encara que tenen
formes no exactament figuratives que s'acosten a la avantguarda històrica
expressionista, estan fetes íntegrament de fusta. Mentrestant, algunes de les
falles "tradicionals", que els fallers més conservadors consideren
falles de tota la vida, estan fetes de poliexpan, de suro blanc, i en molts
casos tenen fins i tot estructures de ferro. Per tant, si invertim el criteri,
serien molt més falles les de Giovanni Nardin que aquestos enormes homenatges a
la química i als materials sintètics.
Però, d'altra banda,
fins i tot la construcció de ninots en cartró-pedra es va començar a
generalitzar als anys 50 del segle XX. Abans els ninots estaven fet de fusta,
palla, cera i roba. I les falles del segle XIX eren en la seua major part
falles escenari, amb un cadafal i una única escena representada per ninots al
damunt. Crec que la conclusió és clara: una falla ha d'expressar una idea,
generalmente satírica, i s'ha de cremar la nit de Sant Josep. Això és una
falla. Les respostes estètiques dels artistes han canviat al llarg del temps, i
és molt bo, i molt propi de la nostra època a més, que les falles del segle XXI
siguen diverses estèticament (i plurals ideològicament).
Un altre tema
interessant és el paper de la dona en la festa. Ja hem vist que abans de 1929
no existia la figura de la fallera major. De fet, en les dècades anteriors, la
presència de la dona en la festa de les falles era gairebé inexistent. Com es
pot comprovar en la descripció que fa Blasco Ibáñez en la novel.la abans
esmentada les falles del segle XIX eren una festa bàsicament masculina. La
incorporació de la dona es farà empeltant rituals importats de l'alta burgesia
(és evident el parel.lisme existent entre l'exaltació o presentació de les
falleres majors i els rituals relacionats per exemple amb les Regines dels Jocs
Florals) amb altres que recorden la figura moderna de les misses, bàsicament el concepte de concurs de bellesa. És a dir, la
societat valenciana dels anys 20 incorporà la dona a la festa utilitzant els
codis propis de l'època relacionats amb la inserció de la dona en els espais
públics i socials. I l'èxit va ser tan total que va esdevindre tradicional, i
fins i tot central a la festa de les falles tal com hui la coneixem.
Però, clar, recordem-ho
tot. Les comissions falleres en el moment de la seua configuració com a associacions
estables, continuaven sent masculines. Les juntes directives estaven formades
únicament per homes. Més endavant es crearan les seccions femenines, amb un
delegat en les juntes directives que moltes vegades era també un home. Com em
va dir una vegada un veterà de la meua falla, les falles eren una festa feta
pels homes en homenatge a les dones. Això és una manera amable de dir-ho. Eren
una festa feta pels homes i per als homes, en la qual les dones apareixien en
càrrecs simbòlics i passatgers que sublimaven el seu silenci i la seua posició
subalterna en la societat. Les dones no eren subjecte de dret en les falles com
tampoc ho eren en la societat.
Hui, evidentment, les
coses han canviat. Les comissions falleres estan formades per homes i per dones
en pla d'igualtat. I també les juntes directives. Fins i tot, ha deixat de ser
notícia l'existència de dones presidentes de la seua falla. És normal que
aquest canvi afecte la posició simbòlica de la fallera major? Que hi haja
falles que no en tenen, o que fins i tot es poguera pensar en figures
simbòliques que no foren necessariament femenines? Eixa seria de fet la
igualtat real: homes i dones en pla d'igualtat en els càrrecs simbòlics i en
els executius. No em sembla gens descabellat. I crec que alguna d'estes coses
acabarà per passar. L'existència de falles sense fallera major és en realitat
habitual. I crec que no s'acabarà el món. La figura de la fallera major
aparegué en la història de la festa en un moment històric concret i es
transformarà sense dubtes, i potser desaparega en els termes que hui la
coneguem, i no passaria res en eixe cas, les falles seguirien sent falles i els
fallers i les falleres del futur tindrien la mateixa relació simbòlica amb les
falles en tant que tradició que hi tenim nosaltres.
I en termes pareguts
pense respecte a altres temes, com per exemple la famosa proposta de traslladar
la cremà al tercer dilluns de març, encara que en aquest cas la resposta siga
diferent. És a dir, si els fallers i les falleres decidiren canviar la festa no
passaria res, les falles continuarien sent falles, com ho són les de Torís o
Montserrat, que no es cremen la nit de Sant Josep. El motiu per canviar la data
o no no ha de ser la suposada
immutabilitat de la tradició, perquè ja hem vist que no ho és tal. La qüestió
verdaderament important és quina és la implicació d'eixe canvi. Volem fer unes
festes en cap de setmana perquè puguen vindre més turistes? És a dir, volem que
la festa de les falles siga més una festa per al turisme, integrada en el mercat
global de productes turístics de masses i menys una festa per a la pròpia
comunitat que ritma el cicle anual amb ella? Eixa és la pregunta vertaderament
rellevant. I en aquest cas jo ho tinc clar. Jo no canviaria la cremà de data.
No perquè serien menys falles si es canvia, sinó perquè serien altres falles,
amb una definició diferent del subjecte de la celebració i també del
destinatari. Les falles, a València ciutat al menys, ja estan prou
massificades, ja generen prou problemes per aquesta condició massiva,
cremant-se cada any el 19 de març. El que cal és més bé una
redimensionalització, un tornar a la festa de barri i de comunitat, i menys a
l'esdeveniment de masses definit per la seua condició gegantina. És a coses com
aquesta al que em referisc quan parle de decidir conscientment cap a on volem
que es produisquen els canvis.
Perquè és així. La
festa canviarà, tant si volem com si no. Prenim nosaltres el control d'eixos
canvis. Que siguen fruit de les nostres decisions col.lectives i no de
decantaments cecs. Podrem aleshores aconseguir que les falles siguen més
diverses estèticament, menys masclistes i menys influides per la lògica del
mercat neoliberal dels productes culturals.