martes, 27 de julio de 2021

El valencià, eixa llengua del dimoni


 

L'altre dia em va sorprendre la notícia que un regidor de l'Ajuntament de Mislata, de Ciudadanos ell, s'havia negat a llegir una declaració institucional demanant la gestió pública de l'àrea de salut de Manises perquè estava en valencià. Va dir de manera literal que no podia llegir-la «por cuestiones religiosas y porque mi ideología no me lo permite» i «porque no viene en la lengua que mi grupo liberal considera que debería de plasmarse». Realment crec que cal felicitar el regidor José María González Murgui, que aquest és el nom del destacat liberal en qüestió, perquè deixa molt clars alguns aspectes del panorama polític valencià, de la dreta en general i d'aquest partit polític en vies de dissolució en particular.

En primer lloc, crida l'atenció la manera com han buidat de sentit la paraula liberal. És evident que liberals en el sentit econòmic ho són, i molt, en concret són neoliberals, el que més puga per a ell, i que visca la llei del més fort, però de qualsevol altra accepció clàssica de la paraula van molt escassos. Curiós liberalisme aquest que es nega a llegir un document que no està escrit en la llengua que ells consideren que s'ha d'escriure; curiós liberalisme intolerant, terriblement sectari i tan proper en les seues realitzacions concretes al totalitarisme.

També -és clar- crida l'atenció que es negara a llegir el document en valencià per qüestions religioses. Cal entendre que aquest personatge considera... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 20 de julio de 2021

Llei sense democràcia



En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.

I no és el president de Vox qui fa aquesta declaració de negacionisme, no, és el líder del PP, del partit hegemònic de la dreta espanyola. Declaracions com aquestes (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



jueves, 15 de julio de 2021

Valencian(e)s a la cort: ix José Luis Àbalos, entra Diana Morant



En un país tan centralista com ho és de fet Espanya, sembla que la culminació de qualsevol carrera política de «províncies» siga arribar a ministre del govern central. I en el cas dels i de les procedents de les «províncies llevantines» és especialment consagrador per poc habitual. De president ni parlem. Crec que només el blasquista Ricard Samper va arribar a ser-ho en els anys de la Segona República. De fet, ni tindre ministres és massa habitual. Una bona part dels qui ho han aconseguit han sigut nascuts per ací però ben jovenets trasplantats a la capital del regne i seu de la cort i amb una perspectiva absolutament madrilenya, a l’estil de Fernando Abril Martorell, el maquiavèl·lic pare del blaverisme o de la seua utilització per la UCD per entrebancar l’autonomia valenciana, o del recentment defenestrat José Manuel Rodrigues Uribes, amb certa tendència al secessionisme lingüístic i que fins i tot havia adquirit a Madrid la incapacitat absoluta de pronunciar «Miquel» com a paraula aguda.

A més, encara que no és fenomen només valencià, en el cas dels polítics indígenes que aconsegueixen fer carrera a la cort, crec que per aquelles terres es veu com a mèrit afegit que deixen de banda qualsevol vel·leïtat «provincial». Com menys se’ls note que venen de terres anòmales i perifèriques, millor. I, per descomptat, que ni se’ls acudisca dir una paraula més forta que l'altra -ni a qualsevol volum en realitat- per defensar el finançament just en els consells de ministres, ni menys encara implementar des del ministeri que els haja correspost qualsevol política d’inversions que puga afavorir el més mínim els interessos de la seua terra d’origen, no per favoritisme, sinó per un mínim sentit de la justícia.

El cas de José Luis Ábalos és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:



martes, 6 de julio de 2021

L’homofòbia i els companys (i companyes) de viatge del feixisme



Fa un parell de setmanes vaig escriure el meu Va com va sobre l’assassinat d’una persona migrant, Younes Bilal, a Mazarrón, Múrcia, i l’increment d’accions violentes racistes a aquesta comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. Hui, a penes una setmana després de l’orgull, vull parlar de l’increment de les agressions que la comunitat LGTBI està patint a l’estat espanyol. L’assassinat a colps del jove Samuel a Coruña, més enllà de l’incident concret perquè començara la palissa, té tot l’aspecte de ser un assassinat homòfob i se’ns apareix com la culminació d’una allau d’agressions que s’han anat denunciant les darreres setmanes, també al País Valencià.

Realment fa molta por. És com si els objectius de l’agenda de l’odi de la ultradreta, de la seua violència verbal, s’anaren concretant en clima d’assetjament constant i violència física un rere l'altre. Les persones migrants i el col·lectiu LGTBI no estan segures ni tan sols en ciutats on fa temps que van conquerir (o això semblava) el dret a la visibilitat, el dret a viure vides normals, sense amagar-se.

En el cas de l’homofòbia hi ha a més un fet que em sembla especialment preocupant... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací: