Perifèria sorollosa

 

Foto Luís Fernández

Normalment no m’agrada escriure dues columnes seguides al voltant del mateix tema, encara que de vegades no queda més remei. La setmana passava vaig escriure sobre futbol i sobre aficions deslocalitzades i volàtils dels clubs més grans que un club que paguen amb desafecció i distància el pecat de la supèrbia i acaben per desarrelar-se, per convertir-se en marques globals sense ànima, i, per molt que ho diga la llei i els seus estatuts, en menys que un club, és a dir, en una empresa de màrqueting. Deia que, malgrat la propietat singapurenca el València CF precisament aquest problema no el té i la final de la copa de dissabte em va tornar a donar la raó.

Va ser emocionant comprovar la identificació de la gent amb l’equip, i això malgrat els tripijocs que va tornar a fer la propietat, aquesta vegada amb les entrades. Van ser emocionants les imatges que m’arribaven de valencians i valencianes llançant traques als carrers de Sevilla. Els meus amics de la Colla Blanc-i-Negra que estaven allà em van mantindre ben informat al moment. I després, van ser emocionants les llàgrimes de Gayà que ens parlen de futbol d’altres temps. I encara més... 

L'article complet a La Veu es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari per a Instagram, ací:

El Barça, l’Eintracht i el futbol modern

 

L'altre dia vaig veure per televisió el partit entre el Barça i l'Eintracht de Frankfurt. Ja he dit alguna vegada que ara per ara veure futbol és una de les activitats que sent com a oci real, com a desconnexió total, encara que de vegades acabe servint-me també per escriure columnes com aquesta. I clar, veient aquest partit ja vos podeu imaginar el que em va sobtar: hi havia més seguidors de l'Eintracht que del Barça, però molts més i més sorollosos. I a mi, que ni soc del Barça ni ho he sigut mai, em va impressionar.

(Bé, açò no és del tot exacte, perquè per casa tinc una foto en què aparec jo amb menys de huit anys vestit amb una samarreta culé. Però, vaja, eren els temps de Johan Cruyff i he de dir que per a la Copa del 79 jo ja era del València, fet que he d'agrair-li al meu company de classe Ismael Garcia Montilla. Això és una altra història que vos contaré millor un altre dia perquè té aspectes molt interessants. Peccata minuta en qualsevol cas. Mai, però mai mai, he tingut gens de simpatia per al Real Madrid, cosa que algun il·lustre cantant valencià que ara va donant lliçons de no se sap molt bé què, no pot dir).

Però, vaja, eixe no és el tema. El que volia dir és que malgrat que considere que ser valencià i del Barça és una altra manifestació d'autoodi, sí que he entés que no era el mateix el Barça que el Reial Madrid. Ja se sap, el Barça és -era- no ja més que un club sinó també -Manuel Vázquez Montabán dixit- l'exèrcit d'un país desarmat. Ja em va caure prou el mite amb el seguidisme de la directiva actual amb la «Superliga» de Florentino Pérez, però, malgrat tot, l'espectacle del Barça jugant de visitant en el seu propi estadi em va sobtar.

D'alguna manera es veia vindre.... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentaris que faig per a Instagram, ací:

La rància noblesa fent coses ràncies

 

De tant en tant cedisc a la temptació de comentar l’actualitat de Madrid. És difícil no fer-ho, quan vivim bombardejats per cada xicoteta cosa que passa a la capital de l’estat. Si es tanca un bar castís, si plou, si neva, si no plou, si no neva, si se’n van de pont, si tornen del pont..., és motiu de prolixes i detallades cròniques per a consum intern i perquè els altres sentim que el forat negre devorador és quelcom nostre. Madrid és Espanya, que diria la seua presidenta.

També hi ha una altra raó. I és que a eixa ciutat viuen els que manen de debò, els senyors dels nostres destins, els compiyoguis del rei i la reina, els nobles i els cortesans. Crec que ara que amb Putin ha tornat a posar-se d’actualitat el terme «oligarques», puc fer servir amb modernor una de les meues paraules favorites per parlar de la societat espanyola. Així doncs, Madrid és no només la gran capital de l’oligarquia espanyola, sinó el cim de les xarxes clientelars, com va demostrar àmpliament tot l’entramat de la Gürtel. Per això, algunes de les notícies que tenen per seu a Madrid o bé ens afecten de veres o bé són excel·lents mostres de com funciona la societat espanyola.

Per exemple, m’assabente que Luis Medina Abascal ha actuat com a comissionista i es va embutxacar un milió d’euros per fer d’intermediari en la compra d’unes mascaretes de baixa qualitat, amb un considerable sobrepreu, durant el pitjor de la pandèmia. I aquesta història ho té tot...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari es pot veure ací: 

La falla dels temps

 

Hi ha una comissió fallera a la ciutat de València que el passat setembre va decidir de manera unilateral no cremar la seua falla. I no qualsevol falla, sinó una de les catalogades com a «guais». Jo havia sigut crític amb la decisió de celebrar unes falles de cinc dies en setembre, però el que tenia clar és que les falles de 2020 havien de cremar-se. Calia tancar aquell cicle escapçat no només perquè les falles pugueren recuperar el ritme del seu cicle ritual sinó, fins i tot, per recuperar la continuitat de la cronologia. La suspensió de les falles del 2020 era com un rellotge aturat. El temps de la natura continuava però el temps simbòlic havia quedat detingut, suspés en un dia de març etern que mai acabava de passar. Per això calia cremar les falles de 2020, en setembre del 21 o quan fora, perquè el mes de març tornara a ser el mes de març, i, en arribar, València tornara a ser la capital de la primavera com vol el poema de Vicent Andrés Estellés que sempre cite.

Doncs bé: una comissió fallera va decidir que malgrat l’acord de les falles, ella no cremaria la seua falla del 2020 en setembre del 2021. Perquè sí, perquè ells s’ho valen. I, amb una notable imaginació digna de millor causa, van conventir la retirada del monument faller en una mena de performance, amb notes de premsa imaginatives i simpàtiques, tot amanit amb un toc de hipterisme i altre de pocavergonyes simpàtics...

L'article complet es pot trobar ACÍ

I el comentari en vídeo publicat a Instagram ací:

Lex Luthor contra l'Albufera

 

Sobre el projecte d’ampliació del port de València vaig llegir l’altre dia a Eldiario.es un article excel·lent de Joan Romero que no puc per menys que recomanar. Té per títol «Puerto de Valencia. Una ampliación insuficiente» i dona amb molta ironia arguments sòlids a les intuïcions que molts i moltes tenim: que evidentment aquesta infrastructura innecessària causarà danys irreversibles a les platges del sud i especialment a l’Albufera, que a banda implica l’augment del trànsit de camions cap a la projectada eixida nord del port que de pas continuarà degradant també la costa pel nord, que ser un immens dipòsit de contenidors no té l’impacte positiu en l’àrea afectada que informacions interessades diuen que tindrà, que és un immens macroprojecte al servei d’un model de comerç que està mostrant evidententment el seu esgotament. Al remat, és la mateixa cançò, el mateix argumentari que feia servir l’Ajuntament de Paterna per a justificar el destrellat aquell de Puerto Mediterraneo: sacrifiquem el nostre patrimoni natural per uns beneficis il·lusoris de la comunitat, però també per uns beneficis enormes i ben concrets de grans corporacions i dels seus intermediaris. Quan vaig llegir que la patronal madrilenya estava d’acord amb l’ampliació del port ja estava tot clar. Sempre hi ha hagut a les colònies minories que han tret profit de l’espoli de la seua pròpia terra, les molles, sense dubte, però que per a ells suposaven un substanciós pessic, especialment perquè eixes molles deixades a la colònia es concentraven en unes poques butxaques.

Crec que el tema està prou clar perquè les meues línies afegisquen cap idea nova. Cap oposar-se a l’ampliació del Port per una qüestió de dignitat i també de supervivència. I també per memòria i per lleialtat amb la terra i amb el paisatge, amb els veïns i veïnes de La Punta als quals els ho llevaren tot. No fórem capaços d’aturar allò i aquesta gent, aquests interessos, mai en tenen prou. El capitalisme global colapsarà, però morirà matant.

Tanmateix, vull detenir-me en dos detalls significatius i curiosos... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentari per a Instagram es pot trobar ací:

Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí

 

Ja he escrit en alguna ocasió que per a mi el Sàhara Occidental són els xiquets que cada any venien a passar l’estiu a Paterna, i especialment un d’ells, que finalment es quedà a viure, Bana Lekbir, al qual li vaig dedicar una columna fa un temps. Evidentment tinc tot el respecte i tota la compasió envers els refugiats ucraïnesos que estos dies estan havent d’abandonar precipitadament les seues cases per fer front a un futur extremadament incert, però em fa gràcia llegir que hi ha qui justifica la diferència en la reacció social i mediàtica cap a les respectives situacions basant-se en una suposada major proximitat cultural dels ucraïnesos respecte al poble sahrauí i al poble palestí. Sempre em sorprén un poc, però em diverteix, l’autopercepció de molts espanyols i espanyoles com a blancs caucàsics. En aquells estius amb Bana ens va quedar clar a tots els qui el vam conéixer on estan les afinitats evidents, els veïnatges i les proximitats culturals.

A més, Espanya té una enorme responsabilitat cap al Sàhara. Al remat són els qui estan pagant les aventures colonials espanyoles del segle XX, el patètic intent de compensació per haver perdut la condició d’imperi colonial a la guerra de Cuba. Traïts i abandonats una vegada i una altra des del 1975, definitivament haver sigut una colònia espanyola és una doble dissort.

Ara, a més, està clar i explícit que l’estat espanyol està al costat del Marroc al conflicte. I ho està perquè el govern més social de la història ha decidit fer-ho palés...

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram ací:

Sobre falles, xurreries i ús de l’espai públic

Per fi, després de dos mesos de març anòmals, podem dir una altra vegada que ja estem en falles. I aquesta tornada a la normalitat s’ha vist confirmada per la presència a les xarxes socials dels brams dels antifallers. Molts d’ells són rutinàries expressions de classisme. Ja he escrit en diverses ocasions que, especialment a la ciutat de València, un gest bàsic de distinció és el menyspreu emfàtic cap a les falles i cap als fallers i les falleres. «Un dels col·lectius que més odie», he llegit fa una estoneta sense anar més lluny a la piulada d’un suposat personatge d’esquerres. També torna una estranya i transversal declaració d’amor pels cotxes, pel dret inalienable de moure’s en cotxe per la ciutat, que confon una vegada a l’any els planys de la gauche divine amb els arguments habituals de la dreta forocotxera contra els carrils bici i les peatonalitzacions. Es veu que fer paelles una setmana a l'any al carrer és privatitzar l’espai públic, mentre que els carrers i les places estiguen absolutament presos pels cotxes és guai i sostenible. Recordeu com de guai i de hipster era allò de Desayuno con viandantes? Eixa activitat tan cool recuperadora dels espais públics per a la gent? On estan ara? Ubi sunt? Perquè les falles continuen fent esmorzars, dinars i sopars en el carrer, com sempre han fet.

Moltes vegades he explicat als meus estudiants estrangers que una de les coses que fan especials les falles és que és la celebració simultània de la festa gran de moltes xicotetes comunitats esteses per tota la ciutat. I em sembla bonic que les comunitats prenguen els carrers, perquè, en efecte, són seus. Si més no, són seus també, que això els divins de tot l’espectre ho solen oblidar. Però també explique que al costat d’això hi ha una festa de masses, amb una certa tendència a la burrera i el vandalisme, que ja fa anys que se'n va anar de les mans...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram és aquest:

El foc als ulls

“…retalls d'estrella

que els ulls feriu de llum…”

     Lluís Margarit

De vegades quan les flames
arriben de sobte al cim de la falla
i busquen el cel com sagetes
de llum en la foscor,
quan la plaça del barri esdevé

plaça del poble i la nit

sembla ser quasevol nit fora del temps

i de la història,

de vegades mire

les cares

de la meua gent,

i veig les flames en la resplendor

dels seus ulls,

en les galtes roges

en les llàgrimes que eixen apenes,

o cauen incontenibles

i encara brillen més.

Mire les cares dels infants,

les boques obertes i els ulls encesos.

I sorprenc les mirades greus

de gent gran, dels qui ja saben

que el temps i el foc són irreversibles.

Totes les mirades en la mateixa direcció,

cos místic pagà,

i en totes la mateixa espurna, en totes

la mateixa lluentor reflexada.

I aleshores

en aquell moment en que el foc

esdevé tots els focs i la nit

totes les nits,

en els ulls i en les galtes,

en les boques obertes dels infants,

es palesen de sobte les absències

dels ulls que brillaren altres nits,

de les galtes que enrogiren altres nits

i ara són cendra.

I s’aferrem a la llum i a la flama

per espantar les tenebres.

Guerra a la guerra

 

L’altre dia vaig recordar de sobte una vella cançò de Paul McCartney: «Pipes of peace». És de 1983 i crec que va ser la primera cançó seua que vaig escoltar, almenys amb plena consciència. Aquell any jo en complia 12 i estava començant a formar els meus propis gustos musicals. Crec que era per aleshores quan també cantava «Say, say, say» amb Michael Jackson. Pocs anys més tard començaria a sentir vertadera passió pels Beatles i a aconseguir els seus discos un rere l'altre, en vinil o en casette.

Però «Pipes of peace» m’agradava molt. També el seu videoclip. Hui sé que està basat en fets històrics, en les treves espontànies que van recórrer el front de la Gran Guerra el Nadal de 1914. L’altre dia me la vaig posar una altra vegada i vaig sentir intensa la vella emoció.

Un record em va portar a l'altre i em vaig veure a mi mateix amb el cor encollit veient Johnny got his gun... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb la meua reflexió al voltant del tema ací:

I Paul McCartney ací:

Retorn a Bacàvia

Jo crec que una de les coses que va deixar clares l’anomenat Procés és que quan Catalunya pensa en sobiranies i autodeterminacions pensa estrictament en ella mateixa: les fronteres de la República dels cinc segons coincidien de manera exacta en les fronteres autonòmiques.

Per descomptat, no els culpe. Al remat és la constatació que els processos històrics i socials a Catalunya han sigut diferents, i no només en les darreres dècades. D’alguna manera és el que volia dir Teodor Llorente en el seu poema València i Barcelona: «Enjamay disputeuvos, germans, vostra corona / Les dos podeu ser reynes, Valencia y Barcelona: / La corbella es un ceptre lo mateix que'l trident». I és que el vell Llorente podrà ser moltes coses, però el que no era és centralista. Rafael Roca ho ha demostrat cumplidament. També es demostra que els identificadors populars són, allà i ací, Catalunya i el País Valencià (encara que en el nostre cas lamentablement massa vegades no amb aquest nom).

A més, he observat a twitter un fenòmen preocupant i una mica paradoxal, i és l’existència creixent d’un secessionisme lingüístic a Catalunya...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I la reflexió en vídeo al voltant del tema ací:

La Ribera Baixa antifeixista

 

El passat dissabte Verònica i jo anàrem a Sueca a la presentació de l'Assemblea Antifeixista de la Ribera Baixa. Va ser una experiència molt gratificant, entre altres coses perquè la immensa majoria dels assistents a l'esdeveniment eren gent molt jove i, això, unit a l'estètica d'alguns dels xicons i xicones i al to del debat que s'encetà al final de les intervencions, em va rejovenir una mica. Per un moment semblava tornat als anys 90.

Però al mateix temps sentíem que estaven assistint a la darrera encarnació de la Ribera Baixa lluitadora i revolucionària, que aquells jovenets eren també els darrers descendents dels llauradors i llauradores que somniaren una societat més justa i s'atreviren a plantar cara als senyorets. Vaig pensar en Juan Andrés Córdoba -en realitat pense molt en ell, no puc deixar d'imaginar-lo-, que va viure al mateix barri de Sollana on vivim nosaltres, va empunyar el fusell per «dignitat antifeixista», com diu la cançó, i va morir a Mauthausen molts anys abans que nosaltres arribàrem al poble. «En les fosses de Mauthausen un de Sollana ha fet la pell...» La seua lluita, la seua causa, és la nostra.

Em va agradar estar en companyia d'aquells i aquelles joves que tenen clar que ser antifeixista és un imperatiu ètic per fer la nostra societat més habitable, i no dubten a posar el cos i la veu per alçar la bandera de la llibertat. Em va agradar sentir-los teoritzar, i reflexionar, i voler entendre el món i fer dens el discurs i desenvolupar els objectius de la lluita. En un món d'identitats de guarda-roba com les anomena Zygmunt Bauman, aquells xicots volen arrelar i fonamentar discursivament les pròpies conviccions.

El text complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo ací:

És el moment de deixar de dir que no és el moment

 

La setmana passada ja li vaig dedicar la columna a Yolanda Díaz i al Yolandisme rampant i no m’agrada dedicar dues columnes seguides al mateix tema. Però el cert és que mentre l’escrivia s’estava emetent el Salvados on deia que no és el moment d’un referèndum per triar entre monarquia i república i que Felip VI no té explicacions a donar. El pare està fugit després d’una vida sencera d’estar per damunt de la llei, el fill, cap de l’estat per dret successori, abandonà la neutralitat institucional, costa pensar que no tenia res a veure amb els negocis bruts del pare i ni ha de donar explicacions ni cal plantejar el model d’estat. Ambició per il·lusionar els votants, clar que sí. Que quede clar que les coses no poden canviar, que quan governa la dreta pot fer el que li vinga en gana i quan governa l’esquerra ha de fer-ho amb por, perquè qui mana de veritat no done per acabada la festa, com en 1823, com en 1874, com en 1936, en aquesta història desesperantment circular en la qual, al remat, els senyorets són els mateixos amb cícliques incorporacions de nous efectius i renovació d’adhesions, això sí.

Ara fa un segle, després del «desastre» d’Annual, les morts de soldadets provinent de les classes populars en una guerra colonial absurda al servei de les nostàlgies imperials tronades de governs oligàrquics, i la corrupció estructural que es feia evident, tenien enfront sindicats potents, i tenien el vell republicanisme rearmant-se, llepant-se les ferides de la desfeta de la Primera República. Hi havia una opinió pública insòlitament potent si pensem en el grau d’alfabetització. Sabem on va acabar eixe republicanisme, en els fossars de Paterna, en les cunetes, en el barranc de Víznar, en l’exili, en el cementeri de Cotlliure. Sabem on va acabar, i sabem també que el país que xafem es va construir sobre la seua derrota, sobre les seues morts, i pràcticament res queda d’aquella tradició anterior a la guerra, com va comprovar Max Aub en el seu trist viatge de 1969. Parafrasejant la darrera frase de Cien años de soledad, els pobles condemnats a cent anys de soledat no tenen una segona oportunitat sobre la terra.

Tot això ho sé. Ho sé massa bé. Però... (L'article complet pot llegir-se ACÍ)

I el vídeo fet per a Instagram al voltant de l'article, ací:

Conquerir els cels era açò o llarga vida al règim del 78

 

Doncs al remat m’he decidit a escriure al voltant de la reforma laboral. No soc un expert en dret, evidentment, i em resulta difícil valorar un text legal i les seues conseqüències. Tampoc fa falta això, és de veres, per adonarse que la indemnització per l’acomiadament, per exemple, no varia amb la reforma; o que fer un ERO continua sent molt senzill, amb la qual cosa acomiadar treballadors i treballadores continua eixint barat. Però no és ja només això sent com és important, és la successió dels fets, els exercicis de prestidigitació amb les paraules, el relat, que es diu ara.

Un govern del PP fa una reforma laboral molt canyera de manera unilateral. És clar que pot fer-ho, té no només el vent a favor sinó també -i sobretot- els poders reals, eixos que no són triats en les eleccions. Després arriba al poder un govern d’esquerres que es presenta a ell mateix com «el govern més social de la història». Per haver, n’hi han fins i tot comunistes. Espectacular. I arriben al poder dient que derogaran la darrera reforma laboral del PP (i la llei Mordassa també, tot siga dit), i va passant el temps i res de res. Aleshores van modulant-se les posicions. El PSOE, en un dels seus coneguts exercicis de contorsionisme, diu que no cal derogar, que qui ha dit derogar, que en uns retocs ja va bé. Podemos, o qui siga en nom de qui parla Yolanda Díaz, diu que ni pensar-ho, que cal derogar-la perquè s’ha promés. I escenifica el pols amb Nadia Calviño.

Ves per on que un bon dia és la mateixa Yolanda Díaz la que diu...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari en vídeo ací:

Tres tanxugueiras a Bénidorm

 

No començaré la columna amb la típica captatio benevolentiae que he vist repetida estos dies en gent que es disposava a parlar d’Eurovisió i del Festival de Benidorm. No és que siga un eurofan d’eixos, però al llarg del temps he passat nit molt divertides veient i comentant diverses edicions del festival. I, enguany, la veritat és que estava d’allò més motivat seguint les diferents candidatures. Les meues preferides eren, evidentment, Tanxugueiras per moltes raons. També a última hora li vaig trobar el punt a la proposta de Varry Brava, de manera que el pla clar per al dissabte a la nit era seguir els avatars del festival i comentar en casa i en twitter les diferents actuacions i el resultat.

No era per a menys. A més, a les xarxes hi havia una gran divisió entre els partidaris de Tanxugueiras i els de Rigoberta Bandini, que era un poc entre perifèrics i hipsters urbanites, però que a més tenien el tret comú de tindre sensibilitat feminista i la cosa havia estat d’allò més divertida. Crec que els responsables de RTVE podien estar contents. Havien aconseguit que els dies previs no es parlara d’una altra cosa.

I ves per on, que al remat ni Tanxugueiras ni Rigoberta ni cap versió del feminisme en cap to, sinó un producte en sèrie amb una dona amb nom de perfum car que balla molt bé i perreja de manera contundent mentre proclama als quatre vents que «si tengo un problema, no es monetary / yo vuelvo loquitos a todos los daddies». I clar, tota l’expectació que havien aconseguit crear es va tornar decepció i indignació....

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el meu comentari en vídeo al voltant del tema ací:

L'abraçada dels cucs i el trencament del silenci

 

Aquest diumenge vam a anar a veure al Teatre Bernat i Baldoví de Sueca L’abraçada dels cucs, una obra molt recomanable escrita per Paula Llorens, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per ambdós. I és recomanable no només perquè és un text excel·lent, amb molta sensibilitat i molt ben muntat i interpretat, sinó perquè visibilitza i anima a parlar d’un dels temes invisibles a la nostra societat: el suïcidi.

De tornada, la meua parella i jo féiem memòria de casos que havíem conegut al llarg de les nostres vides, i un rere l'altre anaven desgranant exemples diversos, de coneguts, de familiars de coneguts, fins i tot en el meu cas d’un exestudiant. Un xicot nord-americà grandot i callat, que sempre eixia l’últim de classe, i un dia, uns mesos després, ens arribà la notícia, ja retornat a la seua universitat. Des d’aleshores reconec que mai sé com parlar del suïcidi de tants dels escriptors i escriptores del meu programa de literatura llatinoamericana, d’Horacio Quiroga, de Leopoldo Lugones, d’Alfonsina Storni, d’Alejandra Pizarnik. Com nomenar-lo, com tractar-lo, quan u mai sap què està passant per aquells caps, quina d’aquelles persones està potser temptada amb la idea d’acabar amb tot. Mai ho hauria pensat d’aquell xicot. També a aquell xicot li vaig donar classe sobre eixos autors i autores. On estaria aleshores...

La columna completa es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo que puge a Instagram ací:

Mónica Oltra

 

La final de la Champions League de 2000 la vaig veure per televisió. Alguns amics i amigues ens reunírem per gaudir junts del que somniàvem que seria no només el major triomf internacional de la història del nostre equip, sinó també la derrota de l’ominós Real Madrid. Les coses ja sabeu que no isqueren com ens haguera agradat, però em queda el record d’una nit entranyable en casa de Miquel Real. No va ser l'única. Érem veïns aleshores. En recorde una altra en que acabàrem sentint emocionats el darrer discurs de Salvador Allende.

Vinc a contar açò perquè una d’aquelles persones d’aquelles nits llunyanes es deia Mónica Oltra. L'havia coneguda uns anys abans quan era la coordinadora de Joves d’Esquerra Unida en la seu del col·lectiu de Paterna, el seu poble, i el meu. En aquella època parlàvem de moltes coses...

L'article complet es pot llegir a Nosaltres la Veu (ACÍ)

I un comentari en vídeo ací:

Penal al Santiago Bernabeu

 

El dissabte el València CF jugava contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i qualsevol valencianista sap que les possibilitats de patir un atracament arbitral en eixes ocasions són molt elevades. De fet, és gairebé segur. L’únic dubte és si serà un atracament de baixa intensitat -diferent criteri a l’hora de pitar faltes o de traure targetes grogues o roges, per exemple- o serà un atracament amb traïdoria, acarnissament i espectacularitat. Enguany, hi havia pocs dubtes que aquesta segona seria la modalitat escollida.

La raó d’aquesta certesa era que l’àrbitre que havia de xiular el partit estava sota els focus de la premsa deportiva madrilenya. Sembla que Alejandro Hernández Hernández, que aquest és el seu nom, portava com quatre anys sense xiular un partit al Santiago Bernabéu perquè es veu que la darrera vegada que ho va fer els senyorets no quedaren contents. Ja el fet que fos el triat va alçar polseguera, però immediatament va començar la matraca. Un tuit del diari AS en enllaçar la notícia de la designació era molt eloqüent: «El sábado el Bernabéu mirará con lupa la actuación arbitral». I, clar, en aquestes condicions era evident que l’arbitratge seria apoteòsic, una combinació de les modalitats esmentades, és a dir, amb Casemiro i companyia repartint llenya com si foren piolins i, a la més mínima, penal de fireta.

I així va ser...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari al voltant del tema en aquest vídeo:

Bombes contra Carraixet

 

M’assabente per les xarxes socials que Mari Giner, de la família Giner de Tavernes Blanques, del grup Carraixet, no només va ser discriminada pel fet d’entrar a un restaurant de Peníscola parlant valencià (bé, un restaurant no, sinó un en concret anomenat irònicament Piú Che Buono), sinó que va ser insultada i al remat literalment expulsada per impedir-li accedir al llibre de reclamacions. I no es tracta d’un rumor, així ho ha contat ella directament en un vídeo.

Espere que, si més no per tractar-se d’una persona ben coneguda i estimada al País Valencià, aquests fets tindran certa rellevància, però al remat és una de les innumerables agressions verbals a què s’arrisca qualsevol persona que tracte de viure amb naturalitat en valencià. I moltes vegades en efecte no és només el «no entiendo valenciano» d’Alessio Lisci de l’altre dia, sinó que moltes vegades va amanit del ja tòpic «en español, que estamos en España» d’evidents ressonàncies franquistes.

Per cert, que...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I ací un comentari en vídeo sobre el tema de l'article: