Lex Luthor contra l'Albufera

 

Sobre el projecte d’ampliació del port de València vaig llegir l’altre dia a Eldiario.es un article excel·lent de Joan Romero que no puc per menys que recomanar. Té per títol «Puerto de Valencia. Una ampliación insuficiente» i dona amb molta ironia arguments sòlids a les intuïcions que molts i moltes tenim: que evidentment aquesta infrastructura innecessària causarà danys irreversibles a les platges del sud i especialment a l’Albufera, que a banda implica l’augment del trànsit de camions cap a la projectada eixida nord del port que de pas continuarà degradant també la costa pel nord, que ser un immens dipòsit de contenidors no té l’impacte positiu en l’àrea afectada que informacions interessades diuen que tindrà, que és un immens macroprojecte al servei d’un model de comerç que està mostrant evidententment el seu esgotament. Al remat, és la mateixa cançò, el mateix argumentari que feia servir l’Ajuntament de Paterna per a justificar el destrellat aquell de Puerto Mediterraneo: sacrifiquem el nostre patrimoni natural per uns beneficis il·lusoris de la comunitat, però també per uns beneficis enormes i ben concrets de grans corporacions i dels seus intermediaris. Quan vaig llegir que la patronal madrilenya estava d’acord amb l’ampliació del port ja estava tot clar. Sempre hi ha hagut a les colònies minories que han tret profit de l’espoli de la seua pròpia terra, les molles, sense dubte, però que per a ells suposaven un substanciós pessic, especialment perquè eixes molles deixades a la colònia es concentraven en unes poques butxaques.

Crec que el tema està prou clar perquè les meues línies afegisquen cap idea nova. Cap oposar-se a l’ampliació del Port per una qüestió de dignitat i també de supervivència. I també per memòria i per lleialtat amb la terra i amb el paisatge, amb els veïns i veïnes de La Punta als quals els ho llevaren tot. No fórem capaços d’aturar allò i aquesta gent, aquests interessos, mai en tenen prou. El capitalisme global colapsarà, però morirà matant.

Tanmateix, vull detenir-me en dos detalls significatius i curiosos... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentari per a Instagram es pot trobar ací:

Eixe costum espanyol (i del PSOE) de trair el poble sahrauí

 

Ja he escrit en alguna ocasió que per a mi el Sàhara Occidental són els xiquets que cada any venien a passar l’estiu a Paterna, i especialment un d’ells, que finalment es quedà a viure, Bana Lekbir, al qual li vaig dedicar una columna fa un temps. Evidentment tinc tot el respecte i tota la compasió envers els refugiats ucraïnesos que estos dies estan havent d’abandonar precipitadament les seues cases per fer front a un futur extremadament incert, però em fa gràcia llegir que hi ha qui justifica la diferència en la reacció social i mediàtica cap a les respectives situacions basant-se en una suposada major proximitat cultural dels ucraïnesos respecte al poble sahrauí i al poble palestí. Sempre em sorprén un poc, però em diverteix, l’autopercepció de molts espanyols i espanyoles com a blancs caucàsics. En aquells estius amb Bana ens va quedar clar a tots els qui el vam conéixer on estan les afinitats evidents, els veïnatges i les proximitats culturals.

A més, Espanya té una enorme responsabilitat cap al Sàhara. Al remat són els qui estan pagant les aventures colonials espanyoles del segle XX, el patètic intent de compensació per haver perdut la condició d’imperi colonial a la guerra de Cuba. Traïts i abandonats una vegada i una altra des del 1975, definitivament haver sigut una colònia espanyola és una doble dissort.

Ara, a més, està clar i explícit que l’estat espanyol està al costat del Marroc al conflicte. I ho està perquè el govern més social de la història ha decidit fer-ho palés...

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram ací:

Sobre falles, xurreries i ús de l’espai públic

Per fi, després de dos mesos de març anòmals, podem dir una altra vegada que ja estem en falles. I aquesta tornada a la normalitat s’ha vist confirmada per la presència a les xarxes socials dels brams dels antifallers. Molts d’ells són rutinàries expressions de classisme. Ja he escrit en diverses ocasions que, especialment a la ciutat de València, un gest bàsic de distinció és el menyspreu emfàtic cap a les falles i cap als fallers i les falleres. «Un dels col·lectius que més odie», he llegit fa una estoneta sense anar més lluny a la piulada d’un suposat personatge d’esquerres. També torna una estranya i transversal declaració d’amor pels cotxes, pel dret inalienable de moure’s en cotxe per la ciutat, que confon una vegada a l’any els planys de la gauche divine amb els arguments habituals de la dreta forocotxera contra els carrils bici i les peatonalitzacions. Es veu que fer paelles una setmana a l'any al carrer és privatitzar l’espai públic, mentre que els carrers i les places estiguen absolutament presos pels cotxes és guai i sostenible. Recordeu com de guai i de hipster era allò de Desayuno con viandantes? Eixa activitat tan cool recuperadora dels espais públics per a la gent? On estan ara? Ubi sunt? Perquè les falles continuen fent esmorzars, dinars i sopars en el carrer, com sempre han fet.

Moltes vegades he explicat als meus estudiants estrangers que una de les coses que fan especials les falles és que és la celebració simultània de la festa gran de moltes xicotetes comunitats esteses per tota la ciutat. I em sembla bonic que les comunitats prenguen els carrers, perquè, en efecte, són seus. Si més no, són seus també, que això els divins de tot l’espectre ho solen oblidar. Però també explique que al costat d’això hi ha una festa de masses, amb una certa tendència a la burrera i el vandalisme, que ja fa anys que se'n va anar de les mans...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo per a Instagram és aquest:

El foc als ulls

“…retalls d'estrella

que els ulls feriu de llum…”

     Lluís Margarit

De vegades quan les flames
arriben de sobte al cim de la falla
i busquen el cel com sagetes
de llum en la foscor,
quan la plaça del barri esdevé

plaça del poble i la nit

sembla ser quasevol nit fora del temps

i de la història,

de vegades mire

les cares

de la meua gent,

i veig les flames en la resplendor

dels seus ulls,

en les galtes roges

en les llàgrimes que eixen apenes,

o cauen incontenibles

i encara brillen més.

Mire les cares dels infants,

les boques obertes i els ulls encesos.

I sorprenc les mirades greus

de gent gran, dels qui ja saben

que el temps i el foc són irreversibles.

Totes les mirades en la mateixa direcció,

cos místic pagà,

i en totes la mateixa espurna, en totes

la mateixa lluentor reflexada.

I aleshores

en aquell moment en que el foc

esdevé tots els focs i la nit

totes les nits,

en els ulls i en les galtes,

en les boques obertes dels infants,

es palesen de sobte les absències

dels ulls que brillaren altres nits,

de les galtes que enrogiren altres nits

i ara són cendra.

I s’aferrem a la llum i a la flama

per espantar les tenebres.

Guerra a la guerra

 

L’altre dia vaig recordar de sobte una vella cançò de Paul McCartney: «Pipes of peace». És de 1983 i crec que va ser la primera cançó seua que vaig escoltar, almenys amb plena consciència. Aquell any jo en complia 12 i estava començant a formar els meus propis gustos musicals. Crec que era per aleshores quan també cantava «Say, say, say» amb Michael Jackson. Pocs anys més tard començaria a sentir vertadera passió pels Beatles i a aconseguir els seus discos un rere l'altre, en vinil o en casette.

Però «Pipes of peace» m’agradava molt. També el seu videoclip. Hui sé que està basat en fets històrics, en les treves espontànies que van recórrer el front de la Gran Guerra el Nadal de 1914. L’altre dia me la vaig posar una altra vegada i vaig sentir intensa la vella emoció.

Un record em va portar a l'altre i em vaig veure a mi mateix amb el cor encollit veient Johnny got his gun... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb la meua reflexió al voltant del tema ací:

I Paul McCartney ací:

Retorn a Bacàvia

Jo crec que una de les coses que va deixar clares l’anomenat Procés és que quan Catalunya pensa en sobiranies i autodeterminacions pensa estrictament en ella mateixa: les fronteres de la República dels cinc segons coincidien de manera exacta en les fronteres autonòmiques.

Per descomptat, no els culpe. Al remat és la constatació que els processos històrics i socials a Catalunya han sigut diferents, i no només en les darreres dècades. D’alguna manera és el que volia dir Teodor Llorente en el seu poema València i Barcelona: «Enjamay disputeuvos, germans, vostra corona / Les dos podeu ser reynes, Valencia y Barcelona: / La corbella es un ceptre lo mateix que'l trident». I és que el vell Llorente podrà ser moltes coses, però el que no era és centralista. Rafael Roca ho ha demostrat cumplidament. També es demostra que els identificadors populars són, allà i ací, Catalunya i el País Valencià (encara que en el nostre cas lamentablement massa vegades no amb aquest nom).

A més, he observat a twitter un fenòmen preocupant i una mica paradoxal, i és l’existència creixent d’un secessionisme lingüístic a Catalunya...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I la reflexió en vídeo al voltant del tema ací: