Aquest és el text íntegre que vaig llegir a la presentació del llibret de la Falla El Mocador, de Sagunt, el 2 de març de 2016.
_________________________________
Enguany els amics de la falla El Mocador,
de Sagunt, dediquen el seu llibret, és a dir, la seua excel.lent monografia a la
poesia a les falles. Valga la redundància, es podria dir. Perquè en efecte les
falles estan plenes de poesia. Envoltades de poesia. I vosaltres, amics, ho heu
sabut veure molt bé.
Què és poesia? Seria la pregunta inicial. La
pregunta a la que han tractat de respondre al llarg dels segles poetes i crítics
i teòrics. De fet, com moltes vegades dic als meus estudiants, un dels grans
temes de la poesia des del segle XIX ha sigut precisament tractar d'esbrinar,
de clarificar i clarificar-se què és exactament la poesia.
¿Qué es poesia? Dices mientras clavas en
mi pupila tu pupila azul. ¿Qué es poesia? Y tu me lo preguntas... Poesia eres
tú... Quasi ens ix automàtica eixa resposta en plantejar la pregunta. De vegades
amb un somriure. Això va escriure Gustavo Adolfo Bécquer en algun moment de la
dècada dels 60 del segle XIX. Sembla una banalitat, de tant que s'ha repetit,
de vegades amb caxondeo o sentit paròdic. Malgrat tot, amb la seua aparent
senzillesa amaga una gran veritat, com totes les coses sàviament senzilles.
Perquè la clau de la poesia està fora d'ella. La clau de la poesia està en eixa
remor interior que li produia al poeta la mirada expectant de les pupil.les
blaves de la seua estimada. La poesia és el sostingut intent de posar-li
paraules a eixa remor. I tanmateix, la remor persisteix, com deia Miquel Martí
i Pol, perquè el destí de qualsevol paraula és no arribar a dir-la del tot.
Rodejar-la apenes. Assenyalar-la. La poesia tracta de posar paraules a allò que
essencialment no es pot dir amb paraules.
I què te que veure tot això amb les
falles? I vosaltres m'ho pregunteu? Les falles són poesia. I ho són en aquest
sentit profund que esmente. Ho són perquè tenen a veure amb eixa remor
profunda. Les falles ens parlen de la nostra memòria, de la nostra educació
sentimental. Les falles sempre són cifra de les falles de la nostra infantesa,
són retorn fantasmàtic d'un original perdut per sempre, la felicitat plena de
ser xiquet i valencià en març, de ser xiquet i faller i mirar amb ulls redons i
oberts la falla nova en mig de la plaça sota el cel blau i la llum ja quasi de
primavera, més bonica encara perquè és la primera llum després de l'hivern, com
la primera alegria, suau, indecisa i creixentment ferma que sentim quan arribem
a ella des de la tristesa. I eixe toc suau o intens de melancolia banyada de
claredat, i eixa nítida sensació de que cada nit de Sant Josep, cada moment que
les flames s'enlairen és un repetit moltes voltes, és i no és el de la nit de
Sant Josep del 82, del 96, del 2000, una porta d'entrada del temps, un
replanell de l'escalada cap a la mort, una treva de la successió, que ens
retorna trasbalsats, i estranyament enfortits a la seua evidència implacable, eixa
nítida sensació només pot dir-se amb poesia. Només pot apuntar-se amb poesia.
Així per exemple ho va fer Joan Fuster en
març de 1948:
Però no és això només. Perquè les
sensacions que ens provoquen les falles són complexes, són diverses i
simultànies. Les falles són també -sobretot- goig pur, net i clar, alegria de
ser poble, de estar junts rebent la primavera. Alegria de ser amb els nostres
companys de falla, amb els nostres companys de festa i de somnis, alegria de
ser valencians: de ser comunitat, d'estar junts. Les falles són l'expressió de
l'alegria d'estar junts. Són, per això, una de les nostres festes nacionals.
L'estima a les falles, el goig de les falles és la nostra alegria de ser, de
reconèixer-nos, junts, i reiterant els gestos dels nostres avant-passats, i
renovant-los, i projectant-los cap a gestos futurs que seran diferents als
nostres i malgrat tot -per això mateix- els repetiran. I eixe goig de sentir-se
part d'una cadena de persones que celebren la comunitat, que ve de lluny i que
va lluny, una comunitat oberta, una
comunitat de portes obertes, perquè és faller qui celebra les falles, qui truca
a la porta del casal i ve per quedar-se, eixa alegria que es desborda més enllà
d'ella mateixa, també té quelcom d'inefable, i és, com els somnis, matèria de
la poesia, de la poesia en valencià que cercarà les paraules que la diguen, i
produirà la bellesa, i el llampec de l'emoció al seu intent.
Eixa és la sensació de la que parlava
Carles Salvador en aquest poema.
Però la poesia és també les falles d'una
altra manera. Les falles varen nàixer unides al vers, a la poesia satírica. Les
falles no es poden concebre sense la seua explicació i relació. I la sàtira, en
ser les falles, en significar-les, té sempre dos significats -o tres-: el de la
seua sàtira concreta, el de renovar la comunitat que riu al seu voltant, i el
de significar les falles, la cadena, la cadena infinita de generacions que
riuen junts. I inclús un quart significat afegit: eixa actitud nostra
fatalistament sorneguera envers la vida, envers les injustícies, envers el
temps i el poder que ens passen per damunt, i ens poden fer trontollar però mai
caure. I el que precisament ens evita caure és la nostra capacitat intacta de
riure. Sí. La poesia satírica, la poesia del poble és també poesia. És també
-profundament- poesia.
A això es referia Francesc Andrés Romero a
estos versos de les seues "Purnes falleres", publicades al Pensat i Fet de 1930.
"Un valencià cuan té penes,
pera ferles alluntar,
pega fòc a un tròs de traca
i les penes li s'en van".
Per totes estes coses, perquè de totes
parla, el llibret de la falla El Mocador reïx en el seu intent d'acostar-se a
la poesia i les falles des de molts dels punts de vista possibles, en la
certesa de que el seu objecte no pot ser esgotat. Com diu el seu president,
Rubén Morte, en les seus pàgines inicials, ho fa amb "els mateixos valors
de sempre: humilitat, valencianisme, solidaritat, igualtat, sostenibilitat,
innovació i cultura". I amb eixes claus, unides a l'entusiasme, al rigor i
a la capacitat de fer xarxa, l'èxit estava garantit. Fan Falla. Fan Mocador.
Poesia eres tu. Des del començament.
Poesia són Oriol i Paula, els seus somriures oberts cap a l'any dens de
emocions i de significat. I poesia són les explicacions i relacions de les
falles, de Salvador Bolufer, Josep de Morvedre i Carles Cano, que renoven el
gest al mateix llibret al qual se'n parla. Poesia -metapoesia- és fer memòria
de la poesia viva a Sagunt en la persona del Premi Vip d'enguany, en Josep
Martínez i Rondan. Poesia són els redolins i les endevinalles de Teresa Cebrian
i Fina Girbés o el conte de Joan Isach. I poesia són les aproximacions
gràfiques: els esbossos d'Anna Ruiz i Rafa Guillot, les fotografies que ens
parlen de la poesia dels cossos, de la comunicació profunda entre els amants que
només pot fer-se amb poesia, que sempre que es produeix és poesia, i les
interpretacions, simbòliques o el-líptiques dels artistes gràfics que
il.lustren el concepte de la poesia. Ortifus, Alberto Silla, Toni Colomina,
Roberto Heredia, Marina Puche tracten de dir sense paraules allò que tracta de
dir amb paraules el que no hi ha paraules per dir.
Després, la impressionant nòmina de
col.laboradors, precedits per les sàvies paraules d'Anna Ballester, que ens
recorda que la poesia en realitat és una cosa que més que ensenyar-la als
xiquets el que cal fer és evitar que la perden, ells acabats d'arribar al món
de la prosa des de les regions vertaderes de la remor i la intuició.
Els 24 articles i poemes numerats assegen
el seu tema des d'una pluralitat de perspectives. Nomenar-los és tota una
declaració de la força d'aquesta comissió, és a dir, del poder de l'amistat.
Josep Palomero, Josep Lluís Doménech, Quino Puig, Miguel Àngel Gascon, Josep
Lluís Marín, Gonçal López Pampló, Rafa Solaz, Òscar Pérez, Pasqual Molina,
Vicenta Llorca, Josep Vicent Frechina, Jesús Català, Josep Gonga, Josep Maria
Martínez Izquierdo, Toni Lluís Martínez, Enric Xavier Ferrús, Lluís Mesa,
Manolo Sanchis, Ramón Estellés, Juanjo Medina, Antoni Gómez, Sergi Durbà, Joan
Isach, Reme Hervàs, Josep Martínez Rondan i jo mateix parlem de Vicent Andrés
Estellés, de Bernat Artola, de Josep Peris Celda, de Carles Salvador, dels
premis de Gandia, de música, de poesia satírica, del sainet, de la poesia a la
premsa fallera, dels poetes saguntins...
Tot plegat, per tant, un llibret d'història
que farà història, una monografia imprescindible per als qui vulguen entendre
la relació entre la poesia i les falles i també la història d'eixa relació.
Aquest llibret és poesia perquè naix com la poesia. És un intent de respondre a
eixa remor de sentiments complexos, subtils, delicats i profunds que ens
provoquen les falles. El llibret de la falla El Mocador de Sagunt és, com la
poesia, un acte d'amor.
I, per suposat, la presentació d'un
llibret sobre poesia només pot acabar que amb poesia. Vull compartir amb
vosaltres estos versos de Maria Beneyto, publicats l'any 1953, que reeixen en
l'escriptura d'eixa sensació: la poesia com intent bellament condemnat al
fracàs de trobar les paraules exactes per nomenar, en aquest cas, la primavera
de València, per posar cifra al sentiment. Però, com poesia eres tu, el foc de
la falla serà qui tanque el poema, qui escriga al cel de la nit, el poema
perfecte.
La fotografia de l'acte de presentació és de Remei Torrent Ortizá
