Contra Halloween

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 30 d'octubre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

Hui és 31 d'octubre, és a dir, la vespra de Tots Sants, o el que és el mateix per a molta gent, Halloween. I com és vespra de festiu el nostres carrers s'ompliran de gent disfressada de Monstre de Frankenstein, de Dracula o de bruixa. En principi no tinc res contra la importació de festes. Fa un parell de setmanes celebràrem a la falla la Oktoberfest i s'ho passàrem d'allò més bé menjant frankfurt i bevent cervesa alemanya. Al cap i a la fi les festes s'integren en la mesura en que encaixen en gustos locals i són redefinides per acabar d'encaixar. Les fogueres d'Alacant, per posar un exemple molt evident, no deixen de ser una festa duta tal qual des de València i hui en dia ben alacantines que són i amb trets propis que les fan inconfusibles.

El mateix passa amb Halloween. També l'adaptem. Una cosa que els crida l'atenció als meus estudiants nord-americans és que ací tot el món és disfressa de coses de les que allà només es disfressen els xiquets. És a dir, la gent creu que està fent el mateix que fa el model, però en realitat el re-interpreta. I de fet crec que Halloween correspon a tendències profundes de la nostra societat.

No fa tants anys, per exemple, encara podiem vetlar els éssers estimats a casa quan morien. El cadàver era acompanyat i despedit des del mateix lloc on havia viscut. Per això també era habitual creuar-se amb seguicis fúnebres que anaven des de qualsevol lloc del poble o de la ciutat cap a l'església. Hui amaguem la mort, la portem a tanatoris que es troben a les afores de la ciutat i d'esquenes a ella, com si per no veure la mort la gent ja no s'anara a morir. El dia de Tots Sants amb la visita ritual al cementeri era una prova més de la naturalitat amb la qual la societat convivia amb la idea de la mort, amb els buits que deixa en la societat i en les famílies. Fins i tot diria que l'animació que es respirava -que encara es respira- als cementeris eixe dia és un saludable exercici de vida arrelada en la consciència de la temporalitat.

Disfressar-se de mòmia o de zombie i agafar una castanya la vespra de tots sants és tot el contrari d'això. És carnavalitzar la mort per no mirar-la a la cara. Atordir-se i fingir que al remat tot és un joc, com una pel.lícula d'horror que mirar pegant crits i menjant roses. I de pas donar l'esquena als qui ens precediren i amb qui tenim el deute del record. El pitjor de Halloween no és que siga una importació de la cultura dominant, un plegar-se a l'imperialisme cultural dels Estats Units fent nostres les seues tradicions. El pitjor és això, que ens allunya de nosaltres mateixos, i dels nostres avantpassats, ens desarrela profundament i revela una certa malaltia social, una mena de neurosi. Només morim del tot quan ens obliden. No hauriem d'accelerar eixa segona i definitiva mort.

(La foto l'he treta de valenciasecreta.com)

Aquesta pluja que ho banya tot

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 23 d'octubre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

"Al meu país la pluja no sap ploure", cantava Raimon en una cançò que molts i moltes de nosaltres hem tornat a sentir estos dies. "Si plou poc és la sequera / si plou massa és un desastre". I és que la pluja del nostre país ha tornat a fer honor a la dita.

"No estem acostumats", vaig sentir dir a un tertulià. En realitat jo trobe que sí estem acostumats. Passa en major o menor mesura tots els anys. Les pluges d'octubre són així: els cels semblen descarregar-se amb ira sobre el País Valencià. La gota freda, en diuen. però potser en realitat siga la condensació de tant de mal humor com acumulem el dia 9 del mes, quan l'auto-odi i el feixisme campen pels nostres carrers. Tant se val. En qualsevol cas octubre ens porta eixes pluges: el dia 14 va ser la riuada de València el 57; el 20, la pantanada del 82. El 12, el riu Girona es va dur per davant el pont a Beniarbeig l'any 2007.

Del 1957 conserve memòria de memòria: els relats de ma mare i l'àvia que vivien al Barri del Carme de València de com anava pujant el nivell de l'aigua i els veïns i les veïnes anaven pujant al mateix ritme als pisos superiors. A mi de xiquet em sonava divertit. De la pantanada del 82 recorde que haviem anat a visitar amb la mare un amic de la família a Almussafes. El retorn a Paterna va ser èpic. Queien cortines d'aigua i apenes es veia res. Recorde el soroll de la pluja sobre el cotxe i el del netejaparabrisa que es menejava frenètic de manera infructuosa. Per tot el camí es veien cotxes aturats i nosaltres mateixos vam estar a punt de parar. Finalment s'estimàrem més no fer-ho, al costat del Túria com estàvem i arribàrem lenta i penosament a casa. Al dia següent el cotxe no va poder arrancar. "Menys mal que no paràrem", va dir ma mare. I ho recorde ara, i recorde també la por retrospectiva que aleshores vaig sentir, que anà augmentant a mesura que veia a la televisió com hipnotitzat les imatges de La Ribera inundada.

De les pluges del 2007 recorde l'aigua formant xicotetes cascades als esglaons de les escales d'Almudaina. I també, segur que com molts i moltes de vosaltres, la veu tremolosa de la reportera de Canal 9 diguent allò de "En estos moments acaba de caure el pont". Eixa és una de les imatges que guarde amb estima d'aquella televisió que es van carregar els manipuladors i els lladres.

 Enguany la pluja ha tornat a caure en octubre com si s'acabara el món. Res massa greu ha passat a casa nostra, les alertes han funcionat i se les hem pres seriosament, perquè estem acostumats. I la televisió valencia ha exercit de servei públic. Només podem que donar les gràcies a totes i a tots els que treballaren els dies de la pluja perquè res passara mentre els xiquets miraven per les finestres relliscar la pluja en un dia sense escola. "Aquesta pluja que ho banya tot / treu de ses coses s'olor del món", cantaven Antònia Font. Ara el món està una mica més net. Veurem el que tardem a embrutar-lo.

You'd better free your mind instead

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 16 d'octubre de 2018
L'àudio complet es pot escoltar ací

Una de les cançons dels Beatles que més perplexitat em causaren quan comencí a pensar en el que deien és "Revolution". "Em dius que és la institució, ja saps -acabaven cantant; traudisc de memòria- però millor allibera en el seu lloc la teua ment".

És de veres que el John Lennon polititzat dels anys 70 es distanciaria d'això, però el cert és que quan jo, en la meua adolescència dels anys 80, descubria un darrere de l'altre els discos dels Beatles, la vaig incorporar sense problemes amb les seues guitarres distorsionades i la seua potència al grup de les meues cançons preferides.

Tampoc les acabava d'entendre, per a què s'anem a enganyar, perqué el meu anglés no donava per a més, però aquella proposta de revolució individual quadrava molt bé amb la meua adolescència introvertida. Va ser després, en convertir-me jo mateix en un jove polititzat, quan començà la meua perplexitat amb aquesta cançò. Per què oposar el canvi col.lectiu, la reforma profunda de les institucions, i fins i tot la revolució social a la revolució íntima, individual, la revisió crítica i exigent de la pròpia personalitat i de la pròpia vida i de la pròpia àrea d'influència? Fins i tot eixa revolució individual pop em va semblar una coartada per a no implicar-se de veres en la pròpia societat, així que em vaig quedar amb Imagine i Some time in New York City, que passaren a ser els meus discos preferits de Lennon.

Tot això ho vinc a dir perquè estava pensant l'altre dia que sí que hi ha revolucions personals, modestes, que tenen efectes reals, i que tenen darrere un discurs coherent que implica un projecte col.lectiu i que predica amb l'exemple. I el motiu d'aquesta reflexió va ser assabentar-me que Ana i Pep, els propietaris del restaurant Fusta Orgànic, havien aconseguit amb el seu crowfunding el que necessitaven per tirar endavant el seu projecte de cuina circular, és a dir que els residus produits pel seu restaurant acabaran convertits en fertilitzant orgànic per al camp que produeix els excel.lents productes de proximitat amb els quals fan la seua excel.lent cuina. Que tot comence i acabe al camp. Sostenibilitat absoluta.

Esta setmana havia estat temptat de parlar-vos del nou i del 12 d'octubre, però vaig pensar que això ja ho havia fet i que probablement acabaria parlar d'abstraccions. Per això el que vaig a fer és felicitar a Pep i Ana per haver-lo aconseguit, però també per creure en el que fan, per poder dedicar tot el temps dels seus dies a fer coses en les que creuen, i per tractar de canviar un poquet el món en un sentit determinat i connectat amb la resta de la ciutat i de la comarca. I és que millor que imaginar un món millor és tractar de fer-lo realitat amb accions concretes. I al final serà de veres que alliberar la ment pot ser el principi de xicotetes però profundes revolucions.

(La foto de les coques l'he treta de /www.lateuaterra.com/fusta-del-camp-a-la-taula-i-de-la-taula-al-camp)

La ideofòbia fallera

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Sant Nicolau-Mosquit de Gandia de l'any 2018

El meu amic Gil Manuel Hernàndez ha parlat a sovint de l'anti-intel.lectualisme dels fallers. I té raó. Però crec que en realitat es tracta d'un fenòmen més profund, i que es percep a altres sectors de la societat valenciana i que en certa mesura pot considerar-se general als pobles hispànics. Ja Miguel de Unamuno parlava a les darreries del segle XIX de la "ideofòbia" com un dels mals crònics que explicaven la crisi d'Espanya.

Ideofòbia, és a dir, literalment, por a la idea. I deia a més que el revers de la ideofòbia era la ideocràcia. És a dir, els espanyols tenien poques idees, a sovint una només, i l'idolatraven i la convertien en el centre de la seua vida, en la base sobre la que reposaven les seues certeses i la seua apacibilitat. No és extrany aleshores que tingueren por de les altres idees, donat que podrien desestabilitzar el seu plàcid sistema de pensament.

Realment alguna part de raó tenia el catedràtic de la universitat de Salamanca. A l'Estat Espanyol -i particularment al País Valencià- els intel.lectuals -exceptuant curts periodes històrics concrets- mai han gaudit de vertadera rellevància social. Joan Fuster, un dels millors assagistes i divulgadors de tot l'estat, va patir l'odi d'una part dels seus coterranis, i particularment dels fallers, que el cremaren en efígie en la Cavalcada del Ninot del 1963. Manuel Sanchis Guarner, malgrat la seua profunda estima per la ciutat, i la seua enorme cultura i erudició, va patir també els atacs de sectors reaccionaris. O el mateix Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més importants del segle XX en qualsevol llengua ibèrica, també va patir el rebuig i el bandejament d'una part de la societat valenciana.

Lamentablement, durant anys, els sector més reaccionaris de la societat aconseguiren hegemonitzar, especialment a la ciutat de València, una festa tan popular com les falles. I des d'ahí, aquest anti-intel.lectualisme, aquesta visceral ideofòbia, va ser atiada convenientment. La ideocràcia era la d'una determinada manera d'entendre la valencianitat, només folklorista, i amb un marcat espanyolisme. Qualsevol persona que reconeguera ni que fos de manera implícita la unitat de la llengua, o que es plantejara la recuperació real del valencià en els diferents àmbits d'ús, o pensara la identitat valenciana en clau nacional, immediatament era l'objecte preferit de la ideofòbia. I naturalment, qualsevol persona amb un mínim coneixement lingüístic havia de considerar la unitat de la llengua un fet obvi. De manera que no només els escriptors esmentats, sinó qualsevol filòleg, qualsevol lingüista, anava a ser acusat de "catalanista", de traidor, i de qui sap quines malifetes. A més el seu domini del discurs, la seua cultura, el convertia en algú temible, un encantador, un manipulador, amb ocults designis i projectes.

Evidentment, el franquisme -i el post-franquisme- tinguéren molt a veure en la consolidació de la ideofòbia fallera. La dictadura és també una ideocràcia potent. En alguns moments semblava -especialment al Cap i Casal-, que per ser bon faller calia ser ideòfob. També és de veres que la reacció dels sectors intel.lectuals i acadèmics no va ser la més inteligent i sí una mica superba. Despreciant publicament a qui els temia, només feren que retroalimentar l'odi. I el resultat va arribar a ser una certa alienitat mútua.

Eixe era encara l'estat de coses quan va nàixer l'Associació d'Estudis Fallers l'any 1990. En aquell moment -i també després- ser faller de manera oberta a la universitat era motiu de rialletes apenes dissimulades, o de desconfiança. Jo sóc filòleg, i durant els meus estudis de llicenciatura vaig amagar la meua condició d'amant de la festa fallera. Quan finalment vaig decidir declarar-la, sempre havia d'acompanyar-la amb tota mena d'aclariments: "no és el que penses", val a dir, no sóc fatxa, ni cutre, ni blavero. També al món de la festa la nostra doble militància alçava sospites. Bàsicament, no erem de fiar. No podia ser que la nostra estima per la festa fos sincera. Hi havia d'haver algun motiu inconfesable amagat.

Crec que les coses han canviat en les darreres dècades, al menys en part. Crec que a la major part dels nostres pobles i ciutats aquesta radical incomunicació s'ha anat esvaint. Fins i tot, tenim casos com el de Gandia, on la relació entre les falles i el món de la literatura i el pensament és modèlica. I inclús al Cap i Casal tenim sectors cada vegada més amples de la cultura -i de la universitat- que s'acosten a la festa per entendre-la, estudiar-la, reflexionar al seu voltant, i viure-la. I només els sectors més recalcitrants continuen amb la seua actitud de rebuig i de por.

De tota manera, la ideofòbia dels fallers, com la del conjunt de la societat, ha sigut el resultat d'un procés històric. I només una certa reversió dels factors centrals d'eixe procés acabarà totalment amb ella. La ideofòbia és conseqüència de la manca de cultura democràtica, de segles de caciquisme, de dictadura, de cultura autoritària. Només l'aprofundiment general en la democràcia en tots els àmbits de la societat acabarà del tot amb la ideofòbia. I només una comprensió vertaderament democràtica de la seua funció social per part dels intel.lectuals serà la contrapart adequada. De tota manera, els llargs procesos necessiten també de gestos individuals i de tendències sectorials. Llibres com aquest, lliures de pors, o enfrontant-se a la cara a les pors, i carregats de curiositat intel.lectual, són gestos esperançadors i necessaris en la bona direcció.