Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara
Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.
Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia...
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
No hay comentarios:
Publicar un comentario