Les rodalies de RENFE i el classisme hispànic

(Si voleu escoltar aquesta columna, trobareu el podcast en Soundcloud fent clic ací)

El divendres passat quan una usuària del servei de Rodalies de Renfe estava mostrant a l'estació del Nord de València el seu cabreig davant del'enèssim retard de la seua línia va ser identificada per la policia nacional que fins i tot va voler retindre-la.

Aquest fet em sembla gravíssim per dos motius. D'una banda marca una progressió embogida en l'actitud habitual de RENFE. Ara no només incumpleix sistemàticament els seus horaris sense donar explicacions o donant excuses genèriques de talla i pega, sino que si et desesperes, t'envia a la policia.

Açò confirma una sospita que tenia fa molt de temps. Ja se'ls pot omplir la boca parlant de sostenibilitat i de la importància del transport públic. El que demostren és que segueix en vigor a Espanya el classisme més ranci. El cotxe continua sent una marca d'estàtus i agafar el tren és de pobres. I per això ens tracten com tracten els senyorets als pobres, amb menyspreu i condescendència. Ens condueixen com a ramat, ens consideren clientela cautiva. I si algú es queixa, doncs se li envia a la policia perquè ens recorde qui mana. Què ens haurem cregut. O és que algú pensa que a algun viatger de l'AVE li hagueren amollat la policia en les mateixes circumstàncies? Als que sí que li l'enviaren va ser als qui tractaven d'evitar la destrucció de l'horta en l'ampliació de la V21, que això és per als cotxes i fins ahí podiem arribar.

D'altra banda, aquest fet ens recorda les implicacions quotidianes de la Llei Mordassa. No es tracta de Catalunya. Quasevol xicoteta protesta per qualsevol fet a qualsevol nivell està criminalitzada i això ens pot instal.lar en la por. Protestarà aquesta persona la propera vegada que li retrasen un tren o li'l cancel.len, o a partir d'ara s'ho pensarà dues voltes? I què farem la resta, se'n recordarem d'ella i s'estarem ben calladets i calladetes davant la possibilitat de trobar-nos retesos per la policia? He vist que no, que hui la gent ha tornat a protestar. Bé està, perquè si no aturem -i revertim- aquesta tendència repressiva, aviat haurem d'assumir que el règim del 78 ha anat convertint-se en un estat autoritari.

La foto l'he treta d'aquest tuit: https://twitter.com/eldiariocv/status/1220664864357650433?s=20

De torres a torres

(Si voleu escoltar aquesta columna, trobareu el podcast en Soundcloud fent clic ací)

Crec que va ser la meua àvia Rosa, veïna del carrer Mare Vella, la primera persona a la qual li vaig sentir explicar que el Barri del Carme de la Ciutat de València, el seu, anava de torres a torres. És molt senzill i molt lògic, perquè pren com a referència artèries principals de Ciutat Vella: Entrem per les Torres de Serrans, creuem la plaça dels Furs i tirem pel carrer de Serrans fins Cavallers. Ahí girem a la dreta: Cavallers, Tossal, carrer de Quart fins les altres torres, les de Quart. Després alta volta a la dreta per Guillem de Castro fins al riu. Allí girem a la dreta, continuem vora riu, passem la plaça del Portal Nou i arribem altra vegada per Blanqueries fins a les Torres de Serrans. El que està dins d'eixe cercle és el Barri del Carme, el que està fora, no: clar, lògic i senzill.

Ho vinc a dir perquè fa un temps vaig cometre l'error de seguir els hashtags #barridelCarme i #barriodelCarmen, a instagram, i des d'aleshores no isc del meu estupor, perquè arriba a ser estrany que, sobre tot l'etiqueta en castellà, la porte una foto presa efectivament al Barri del Carme: he vist fotos del Mercat Central, del palau Arquebisbal, de l'Ajuntament, o fins i tot -vos ho jure- del Mercat de Russafa. Tot és Barri del Carme, qualsevol cosa que li semble vella o típica al fotògraf és Barri del Carme. I no estic parlant només de fotos fetes per turistes mal informats. En un parell d'ocasions he tingut ganes de polèmica i li ho fet notar a algun establiment que incloïa eixa menció a una foto seua. Un, que estava al carrer Moro Zeit, encara tingué la barra de discutir-m'ho. O no els agradava estar a Velluters -no els semblaria cool- o la seua ignorància i desarrelament era infinita. No és estrany, donat que hi ha un baret que es diu "La vermuteria del Carmen" i no està en realitat al Barri del Carme. El carrer Calatrava no ho és.

El problema per a mi és doble: d'una banda, el Carme es desperfila, es despersonalitza, perd identitat. I d'altra, barris sencers com ara Velluters, el Mercat, la Seu o la Xerea desapareixen de l'imaginari col.lectiu i de la geografia urbana. Ambdues coses em fan molta tristesa. Borrar els barris o desperfilar-los és una altra manera de gentrificar, de convertir el centre històric en un parc temàtic indiferenciat per a turistes.

Les veus i els brams

(Si voleu escoltar aquesta columna trobareu el podcast en soundcloud fent clic ací)

El dissabte vaig anar al Cementeri General amb alguns companys de l'Associació d'Estudis Fallers per retre homenatge al nostre president fundador: Enric Soler i Godes.  Va ser un acte íntim i molt emotiu, un projecte personal del meu amic Ricard Català, president de l'associació des del passat juliol. Junt a la seua tomba vam llegir alguns dels seus textos representatius de les diferents vessants de la seua obra: com a estudiós de les falles, com a pedagog -com a mestre-, com a filòleg i com a poeta, és a dir, quatre diferents maneres de ser valencianista, de fer país. Ressonaven profundament les seues paraules en el cementeri un matí fred de gener. Perquè les paraules romanen més enllà de la mort quan troben algú que les sosté. I hui, amb la mort tan recent d'Isabel Clara Simó encara es fa més palés i més necessari.

Després, amb altre bon amic i company de l'ADEF, Rafa Solaz, l'ànima del Museu del Silenci, vaig buscar -i amb Rafa per suposat vaig trobar-, la tomba de Ricard Sanmartín i Bargues, l'ànima de la revista Pensat i Fet. Em va emocionar estar al costat d'ell, del que queda d'ell, després d'haver parlat tant de la seua figura i de la seua tasca i de fer la seua revista objecte de la meua recerca.

Enric Soler i Godes i Ricard Sanmartín. Dos homenots valencians que sostingueren la flama de la nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra identitat com a poble en els temps més foscos. I el que ens va emocionar tant va ser recuperar una altra vegada la sensació de ser una altra veu en una cadena de veus que ve de lluny i ha d'arribar lluny. Nosaltres no podem fallar, perquè ells, que ho tenien molt difícil, mai van defallir.

Després, el diumenge, vaig llegir que la ultradreta havia tornat a irrompre en la Cavalcada de les Magues de Gener a València, i que fins i tot havien agredit un dolçainer. Eixos malalts d'auto-odi, eixa gentola que odia la cultura del país en el que viu, i que no per casualitat també odia la llibertat, la igualtat, i la Fraternitat / Sororitat, (no són altres els noms de les Magues), eixos fills i nets del vivan las cadenas, són una part de la trista herència que ens deixà el franquisme. També el seu bram és un altre bram en una cadena de brams.

Hi ha molt que fer, cada dia, parlant valencià, escrivint valencià, recordant els homes i les dones que ens precediren, fent país. Perquè, com es pot llegir al mític cartell d'Arturo Ballester, un altre dels nostres, "cultura és llibertat, feixisme és esclavitud". I com diu a més una cançò que parla també d'estes coses "la lluita és dura / però sura sobre el temps".

El cartell d'Arturo Ballester prové de http://weblioteca.uv.es/bdigital/carteles/Cart_01_0021/00000001.jpg

La til.la necessària

(Si voleu sentir aquesta columna, trobareu el podcast en soundcloud fent clic ací)

He de reconéixer que m'ha sorprés molt positivament la visibilitat que ha tingut Joan Baldoví durant la sessió d'investidura. Ha demostrat ser un parlamentari molt intel.ligent, capaç de traure molt de rèdit al escàs temps de que disposa. El vaig veure en una televisió a més responent a una pregunta sobre la Nit de Reis com una persona normal, com un avi orgullós, que és el que també és, i això immediatament el va situar en un pla diferent al de la resta de polítics entrevistats que tractaven de fer jocs de paraules i metàfores polítiques de molt poqueta alçada. Crec que va tindre fins i tot més visibilitat que Más Madrid. També el pacte d'investidura amb Pedro Sánchez de Compromís com a tal, com a Compromís. Volia dir-ho perquè he sigut molt crític amb el pacte amb Más País i m'ha agradat molt com s'ha fet estos dies i crec que era just expressar-ho. Enhorabona!

D'altra banda, crec que va estar molt encertat el gest amb la til.la com a resposta a la manca d'educació i a la crispació constant dels diputats de la dreta i la ultradreta que estos dies han resultat indistingibles. És una bona manera de respondre, amb humor i sornegueria, sense deixar que ens arrosseguen al seu terreny. La dreta i la ultradreta es caracteritzen per tenir la llengua molt llarga i la corda molt curta. Diuen animalades -i tant de bo que només les diguen- i després reaccionen amb victimisme sobreactuat quan se'ls respon. Inés Arrimadas és una experta, però és habitual.

Cal que es posen en evidència, que es veja qui són els radicals, els intolerants, qui està mancat de la més elemental cultura democràtica, qui són els que volen trencar Espanya per la via d'expulsar a províncies senceres, a ideologies, a les nacions diverses que la composen. Eixa, deixar que es posen en evidència i respondre amb serenitat i sornegueria, sembla la manera de consolidar una hegemonia no ja de l'esquerra, sinó dels valors democràtics mínims que fan possible la convivència, perquè trobe que moltíssima gent està farta de crits i d'insults i d'inestabilitat constant.

Però ja veurem. Perquè també vos vull dir que l'actitud ortodoxament franquista de tants diputats de la dreta, negant legitimitats, insultant a qui està en l'ús de la paraula, orgullosos de la seua intolerància i el seu nacionalisme espanyol essencialista i xicotet, emprant vocabulari gros, fent fins i tot crides més o menys oblíques al colp d'estat militar, a mi em fan molta por, perquè fan pensar que podrien fer qualsevol cosa per obtindre el poder.

(La foto és d'Europa Press i l'he treta de eldiario.es)