miércoles, 27 de marzo de 2019

La lluita dels jubilats i les jubilades és la nostra

Text de la meua columna, Va com va, emesa per Ràdio Gandia el 26 de març de 2019


Ja vos he contat diverses vegades que una de les experiències més agradables de la meua vida professional és donar classe en la Universitat dels Majors de Gandia, al centre Internacional de la Universitat del València al carrer del Tossal: per la llibertat que sent en confeccionar els temaris, per l'ambient que es crea i perquè tinc ocasió d'aprendre dels meus estudiants i de les meues estudiants.

Pertanyen a una generació de lluitadores i lluitadors amb una gran consciència cívica. Per això, no em va sorprendre gens que l'altre dia, en acabar la darrera classe abans de falles, se m'acostara un d'ells, Alfredo Cortell, i em parlara de l'Associació de Jubilats i Pensionistes de la Safor, integrada en la Coordinadora Valenciana per la Defensa del Sistema Públic de Pensions, i em demanara que els ajudara a fer difusió de l'acte que estan preparant per al dia 28 de març. Porta per títol "Pensions ¿Hi ha futur?" i consistirà en una xarrada amb Hèctor Illueca, professor de Dret del treball a la Universitat de València amb una llarga trajectòrica de lluita pels drets civils i amb José Garcia Polo, de la Coordinadora Valenciana. I per suposat li vaig prometre que ho faria, i això estic fent en estos mateixos moments.

Precisament crec que un dels motius d'esperança que ens dóna la nostra societat és que els i les nostres majors siguen capaços d'associar-se en defensa dels seus drets, que són els drets de tots. Ells i elles mantenen viva la societat civil valenciana i són un exemple de lluita i de compromís.

A més, la seua causa és la causa de cadascun de nosaltres. Les pensions de jubilació són un dret que ells, elles, nosaltres, ens guanyem amb cada dia de treball. No és una concesió graciosa del poder, és un dret, i és una qüestió de justícia. Com ho és no condemnar a la marginalitat a qui en algun moment de la seua vida laboral va perdre el ritme o va ser llançat a la desocupació com a conseqüència dels desastres de la nostra economia. Justícia i dignitat i ni un pas enrere en els drets que tant han costat de guanyar i que ara es veuen amenaçats per la confluència entre el neoliberalisme i la ultradreta.

Ells són hui els majors. Nosaltres ho serem demà. Per això hem de ser conscients que defensar el sistema públic de pensions no és una qüestió sectorial, d'un grup, sinó una necessitat transversal. Per això li he fet cas al meu estudiant Alfredo i vos recomane l'acte, que tindrà lloc al CEAM de Gandia, a la avinguda de la República Argentina 52 el dijous 28 a les 18.30. Jo crec que val la pena. La consciència i la informació fiable enforteixen les societats.



miércoles, 13 de marzo de 2019

...I amb el somriure, la revolta (antifeixista)




Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 12 de març de 2019.
L'àudio es pot sentir ací


El dissabte passat vaig participar al col.loqui "Feixisme i falles" organitzat per la gent de la Falla Popular i Combativa La Delicà al Casal Popular el Cabasset. Vaig tindre ocasió de fer una de les coses que més m'agraden: parlar de falles, i de com d'importants són per a la nostra cultura i per a la nostra societat. La meua intervenció portava per títol "El feixisme i les falles, una llarga relació" i tractava d'explicar les arrels històriques d'aquesta relació i com malgrat tot, les falles continuen sent cultura popular, valenciana i viva. El feixisme va entendre la seua importància, i per això les va tractar d'hegemonitzar, però al remat les falles són del poble i seran el que nosaltres fem d'elles o el que deixem que facen amb elles. Ser conscients de la història ens permetrà fer que no es repetisca i que el feixisme traga les seues urpes per sempre més de la nostra festa major, de la festa que les classes populars de molts pobles i ciutats dels nostre País han escollit com la seua festa major. La imatge l'altre dia de la fallera major de València, Marina Civera, alçant el puny amb un mocador violeta el dia de la dona em va emocionar, per icònica i per ser una mostra de com les falles ja estan tornant a ser contemporànies de la societat valenciana, a bategar amb ella.



El col.loqui del dissabte em va permetre a més tornar a comprovar la vitalitat de la societat civil gandiana. El mateix casal popular El Cabasset, amb la Falla La Delicà i la Fira de Gandia Autogestionada és una bona mostra de com es pot fer activisme i cultura, de com fer realitat en xicotets espais altres formes de funcionar, xicotetes utopies vivents, i de com fer-ho amb alegria i sensibilitat. Amb el somriure -i el treball constant- la revolta. Espais com el cabasset són llavor de llibertat i prova de que altra societat és possible.

A més vaig tindre ocasió de conéixer la tasca que duen a terme els xicons i xicones de CaSaforaui, a Beniopa. Ja els seguia a les xarxes socials, però sentir-los va ser una d'eixes experiències que et retornen l'esperança en el génere humà: per la naturalitat amb la que transpuaven generositat, per com de clares tenien les idees, per com les ideologies d'esquerres, la lluita per un món millor, per la justícia social i la llibertat, es tradueixen en accions locals, constants, i decidides, posant en contacte la gent amb la gent, fent barri, fent xarxes, i també ells i elles amb alegria i amb sensibilitat.

Podrà tornar el feixisme però no podrà amb estos espais, amb un poble alegre i combatiu, que deia el poeta. Definitivament, amb el somriure, la revolta. I aleshores no passaran. Esta vegada no. Per ací no.



miércoles, 6 de marzo de 2019

Sobre homes, professors i la vaga del 8 de març

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 5 de març de 2019.
L'àudio es pot escoltar ací


Tornem a estar en la setmana del 8 de març i, per segon any consecutiu, s'anuncia una vaga feminista. És cert que fer vagues en dates simbòliques amb objectius molt genèrics corre el risc de ritualitzar-se i acabar ser integrat pel sistema. L'anunci de que la reina Letizia, dona representant d'una institució anacrònica entre altres molts motius per la manera com fa prevaldre el dret dels homes per davant del de les dones és un signe preocupant en eixe sentit.

Tanmateix és de veres que el feminisme és ara per ara, i deixant a banda el cas de Catalunya, l'únic subjete polític col.lectiu capaç de produir inquietud als poders establerts, i el furibund antifeminisme de la ultradreta n'és una bona prova. Hui podem dir que no està neutralitzat, sinó més bé al contrari, té una gran capacitat de revulsió i de mobilització social. Per això respecte la vaga feminista del proper divendres.

Ara bé. Tinc molt clar que sóc un home i per tant no vaig a dir-li a les dones el que han de fer o deixar de fer. M'interessa molt eixe moviment social i té tota la meua solidaritat, però cal ser conscient que el nostre lloc en eixe moviment és eixe, el de la solidaritat. No ens correspon protagonisme. No ens hem de sentir amenaçats -qui s'ho senta pot preguntar-se perquè, si es tracta d'aferrar-se a privilegis o d'un masclisme barroer i primari- però tampoc hem de caure en la temptació o en la inèrcia del paternalisme.

Quin ha de ser per tant el nostre paper en la vaga? Facilitar que les companyes que vulguen fer-la la facen. Però crec que no ens correspon fer-la nosaltres mateixos. L'objectiu és visibilitzar el lloc que les dones ocupen en la nostra societat, en els llocs de treball i en les llars. Participar nosaltres distorsiona el resultat. Cal que es note que les coses no poden funcionar sense elles colze a colze amb nosaltres.

Jo tinc una classe a la facultat de filologia divendres per la vesprada. L'altre dia una estudiant em preguntà si hi havia vaga i em va possar en un compromís, perquè no sóc jo qui ha de prendre eixa decisió. Li ho vaig dir, i li vaig recomanar que feren una assemblea a la classe i ho decidiren per majoria. També vaig pujar a l'aula virtual, l'enllaç a la pàgina web de la comissió 8 de març. Sent que fins i tot vaig fer una mica massa. Però també soc conscient que cal orientar als i les estudiants en eines tan fonamentals i tan increiblement perdudes en esta etapa post 15M com l'assemblea. Espere que ho debatisquen i finalment no vinga cap estudiant a classe. Si venen xics parlarem d'estes coses. De què podem fer nosaltres per ser companys, per repensar la masculinitat, per combatre el masclisme dels homes. També el que nosaltres tinguem de masclisme. Eixa és exactament la nostra tasca. I és ben important.