Aquest text el vaig escriure per al Llibret de la Falla Escoles Pies de Gandia. I és una reflexió a partir de la meua experiència com a professor de la Universitat dels Majors de la Universitat de València, un lloc on retrobí el plaer de donar classe pel gust de compartir coneixements, sense deixar-se ofegar per la burocràcia. Un plaer no gens habitual en aquestos temps que corren a l'ensenyament a Espanya
______________________________
Enguany he cumplit cinc anys donant classe a la Universitat
dels Majors de Gandia. Quan vaig començar no sabia molt bé què podia esperar.
Em pensava que serien unes classes paregudes a les de la La Nau Gran en
València que havia donat en els meus temps de Becari d’Investigació. I bo,
d’alguna manera ho són, però al mateix temps són molt diferents. Perquè Gandia
és diferent.
Jo ja tenia
proves del dinamisme i de la força de la societat gandienca. Com a membre
primer i com a president després de l'Associació d'Estudis Fallers porte anys
assistint a la Mostra de Llibrets de Falla que organitza la Federació de Falles
de Gandia. Conec bé com la cultura és important per a la gent de Gandia. Com la
cultura popular és ací cultura en el més ample sentit de la paraula, perquè no
hi ha fronteres artificials. Com se l'estima i se la viu. I aviat les meues
classes em varen confirmar aquestes impressions prèvies.
Per
començar, les classes a la Universitat de Gandia són diferents perquè hi ha més
estudiants. I sobre tot pel clima tan especial que es respira en les classes.
Malgrat que hi són al voltant de 50 estudiants hi ha pràcticament sempre un
silenci molt respetuós que impressiona, tant quan parla el professor, com quan
algun company fa una intervenció. I les preguntes obrin el diàleg cap als
aspectes més diversos, sempre relacionats amb el tema inicial.
La meua és
la classe de Literatura. I des del principi, els directors que ha tingut la
Universitat m'animaren a exercir la llibertat de càtedra. És la única classe a
la qual puc barrejar amb naturalitat textos de literatura Llatinoamericana, de
Literatura Espanyola, i de literatura escrita en català (o valencià), la qual
cosa ens permet traçar relacions i contigüitats molt interessants i
enriquidores. Determinats fenòmens culturals s'entenen molt millor llegits
transversalment.
I en efecte,
llibertat és el que es respira a l'aula. Sé que el temari que presente escrit
és un requisit burocràtic, però només aixó: que me'l puc botar d'acord amb la
dinàmica de les classes i les preguntes i els interessos dels estudiants. Hi ha
vertadera curiositat intel.lectual. I gust per la literatura i la poesia. Es
nota que aquells homes i dones estan a
classe perquè els interessa el tema. Perquè volen aprendre, i tornar a llegir
textos que llegiren en la joventut. O descobrir noves obres, nous autors.
M'emociona
molt, per exemple, com es rep la lectura en veu alta de la poesia. D'alguna
manera sentisc que a aquestes classes es retroba el vertader sentit de la
Universitat, de la Universitas:
llegim per pensar, per discutir, per xarrar, per raonar, per tornar a casa una
mica més savis, o siga amb una mica menys de certeses immutables. No hi ha
exàmens que condicionen la nostra relació. És el gaudi pur de crèixer
intelectualment, de compartir cultura, d'escoltar la bellesa de les paraules i
sentir les seues insospitades resonàncies. En aquestos anys en què des del
govern s'ataca constanment a la Universitat Pública i es qüestiona la seua
importància, projectes il.lusionants com aquest ens recorden com d'important és
per a la nostra societat la Universitat pública. Perquè coses com aquestes
només poden fer-se des d'una universitat posada al servei de la gent i no de
les empreses i la lògica del mercat.
Un dels meus
moments preferits és immediatament després d'acabar la classe, en el descans o
al final. Sempre se m'acosta algun estudiant per dir-me alguna cosa, per fer-me
alguna pregunta, per fer-me alguna reflexió. O per donar-me mostres d'afecte
que em commouen profundament i em recarreguen les piles per a la resta de la
setmana.
Una senyora
em donà un caramelet de regalíssia un dia que havia tossit una mica durant la
classe. Li vaig dir que m'agradava moltíssim la regalíssia des que era xiquet.
A la següent setmana em va regalar un bossa sencera. Altre dia, em regalen un
punt de llibre fet artesanal, o un llibre antic que guarden a casa i pensen
-saben- que jo el valoraré i l'estimaré. O un retall de premsa que volen
compartir. Un altre dia els llisc un poema inèdit que guarde a una carpeta
esperant temps millors. I així es va teixint una relació humana, entranyable,
una vertadera comunitat en que el professor dóna i rep, ensenya i apren. Perquè
els estudiants són generosos en compartir l'experiència que la vida els ha
donat, la cultura, les lectures, la seua visió del món.
Un moment
important de les classes és sense dubte el descans de mitja hora, entre les
10.30 i les 11.00: la xarrada i l'esmorzaret. Perquè a banda de tot, la
Universitat dels Majors de Gandia és un lloc de trobada, un espai on es creen i
es reforçen vincles, on es fa comunitat i comarca. On, per tant, es fa País,
això que tanta falta ens fa. I jo sempre em quede xarrant amb algun estudiant o
amb alguna estudiant, que em parlen dels nets, que han de replegar d'escola, de
quan treballaven al meu poble en una sucursal bancària, del anys passats
dirigint una banda de música, o cantant nova cançò o donant classe, del que han
llegit en vacances, de les falles de Gandia, de les nits d'hivern als poblets
de la Safor, del Comptat també, de la Marina. I em recomanen forns i
restaurants, on es fan les millors empanadilles, quin menú del dia no em puc
perdre. I em diuen que a veure quan vaig a Gandia per passejar. I ahí naixen
projectes, iniciatives com els recitals de poesia que ja hem organitzat dos
anys, com l'espectacular final de curs que l'any passat l'estudiant Vicent
Vallés es va traure de la mànega. En això, la Universitat dels Majors és un poc
com una falla: és una xarxa, un espai d'intercanvi social del qual pot eixir
qualsevol cosa.
L'altre dia,
un estudiant que em trobí pel carrer em va dir: "al final et faràs de
Gandia". I, bo. Alguna cosa d'això hi ha. Quan aquell dia d'octubre de
2009 vaig donar la meua primera classe no em podia imaginar fins a quin punt la
Universitat dels Majors de Gandia anava a ser important per a mi, des del punt
de vista professional, en les seues gratificants classes, però també fins a
quin punt, passet a passet, anava a sentir-me inclòs en aquella comunitat, com
anava a gaudir de la sensació de caminar pels seus carrers i trobar cares
conegudes i somrients. Gandia, al coret del País Valencià, és ja així una part
important de la meua vida. I això no té marxa enrere. I va a anar a més.
Ens trobem a
classe, o al carrer. A les falles o a la fira. O al Museu Faller en la propera
edició de la Mostra de Llibrets, on vos espere a tots. I en qui sap en quines
ocasions que segur vindran.
