La impunitat de l’elit i els feliços subalterns

L’últim diumenge de desembre han començat les vacunacions contra la Covid-19 a l’Estat Espanyol i al País Valencià. Abans d’acabar el 2020 i encara contenint la respiració pel previsible empitjorament de les dades de contagis després del Nadal, malgrat tot, a açò se li comença a veure el final. Serà una llarga davallada, però s’albira per fi.

I davant això em fa gràcia el soroll mediàtic de la dreta tractant de convertir-ho en una mala notícia. De vegades se’ls hi veuen per les costures de la seua propaganda el seu profund despreci al poble, apenes figurant dels seus deliris nacionals. Ho he escrit moltes vegades, però no em cansaré de repetir-ho: la dreta espanyola es poc democràtica perquè és profundament oligàrquica. No sé perquè no s’empra més eixa paraula clàssica: explica tantes coses! Són senyorets...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Un altre missatge del rei

Reconec que soc una d’eixes persones que no poden deixar d’escoltar el missatge del rei per televisió la nit de Nadal. Em sembla fascinant i em genera una mena de gaudi estrany. És una de les vegades en les quals és més evident l’anacronisme i el component mític que implica la monarquia. Un senyor que ocupa el lloc que ocupa per ser qui és i fill de qui és es dirigeix a nosaltres sentint-se legitimat -legalment ho està- per parlar-nos amb paternalisme i condescendència.

 

L’estil, malgrat que un suposa que al llarg de les dècades i el pas del Campetxano al Preparat hi haurà hagut diverses plomes en la seua redacció, negres, se’n deia abans, ai el racisme banal, és prou paregut. Fa una repassada als temes estrella de l’any -la crisi, l’atur, el terrorisme- i un enfilall de llocs comuns de coaching barat parlant de la capacitat d’esforç, de superació i de resistència del poble espanyol davant els problemes de cada any. I el que em sembla més divertit i sempre m’ho ha semblat és que parla del poble espanyol, d’Espanya, dels espanyols -molta Espanya ha d’haver en el discurs, és clar-, des de fora i des de dalt.

 

El rei parla als seus súbdits i súbdites...

  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

L'àvia del futbolista

L’altre dia vaig veure per televisió el partit entre la S.D. Huesca i l’Alavés. Tenia la televisió posada sense volum i, mentres, estava llegint sentat al sofà i amb la manteta, un dels plaers dels caps de setmana hivernals. Em va cridar l’atenció el gol del Huesca, marcat per un jove jugador, Javi Ontiveros, cedit per cert a l’equip aragonés pel Vila-real. Va ser un golàs. I molt important i treballat, perquè el seu equip havia marcat un altre gol pocs minuts abans anulat per fora de joc i perquè encara no havien pogut guanyar cap partit enguany a la primera divisió.

Però encara em va cridar més l’atenció la celebració del gol. El jugador mostrava a la càmera la seua canellera i es podia llegir al seus llavis “te amo”...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Vint-i-sis milions

Diu el general Beca Casanova en un grup de Whatsapp amb els seus amigots de la promoció que caldria afusellar vint-i-sis milions d’espanyols i espanyoles. La idea no és nova. El genocidi ideològic ja era defensat per Ramiro de Maeztu al seu llibre Defensa de la hispanidad de 1934: “ha de eliminarse y atenuarse todo lo que hay de no ser en nosotros”, deia parlant de la societat espanyola i de la seua “voluntad de ser”, i Franco (l’”irrepetible” per als militarots del Whatsapp) va posar-lo en pràctica a mesura que anava conquerint territori republicà i en la llarga postguerra. Els fossars del cementeri de Paterna són una prova, però hi ha molt més, com sabem, a tot l’Estat Espanyol.

Supose que no hauria de sorprendre’m que un general en la reserva encara acarone aquest projecte, però reconec que m’ha sobtat i m’ha esgarrifat. També els dubtes i les vacil·lacions del PP  per condemnar-lo i desmarcar-se’n. Supose que el fet d’estar segur de formar part d’eixos vint-i-sis milions de persones que aquest senyor voldria afusellar no m’ha tranquilitzat gens. Això i 

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Quan el vent vaja a favor i enmig del temporal

Últimament estic tornat a veure futbol. Per televisió, és clar, no hi ha cap altra manera de veure’l en aquestos temps de pandèmia. És per a mi oci pur, i, malgrat tot, malgrat l’estranyesa dels estadis buits, estic gaudint-lo. Eixe espectacle a porta tancada només per ser retransmés per televisió està també fent-me enyorar totes les vesprades i les nits passades a Mestalla, el camí cap a l’estadi, l’entrepà en el descans, la posada en acte de la massa, però també de la comunitat. El futbol era un doble espectacle, el del camp i el de la grada, eixa sensació de veure la multitud de la qual formes part. Això és el futbol, ja ho vaig escriure fa molt de temps. Qui només ho veu per televisió i és d’algun equip llunyà i prepotent ni ho ha viscut ni ho viurà.

Per suposat estic seguint el meu equip, el València, i ho estic fent amb una passió que a mi mateix em sorpren. Hi ha quelcom d’èpic en aquest equip literalment format amb mínims... 

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

“Mig moros”, mig "hispanics" i els límits de la blancor

A ma casa recorde que de vegades deiem que mon pare i jo érem “mig moros”. Ho déiem simplement perquè teníem la pell més bruna i el nostre bronzejat en arribar l’estiu era més ràpid. Mig moros. No vaig a posar-me a discutir ara sobre si això era micro-racisme o no. De fet, estic segur que no, perquè es deia de veres. Mon pare, de família de llauradors de Paterna, és normal que fos “mig moro”. Això formava part de la nostra cultura popular, de la nostra identitat popular, com l’arrop i tallaetes, els socarrats i les manises, els catxaps (els pastissos de Paterna), l’arnadí, les séquies i la paella al mig de la taula. Les novel·les de Blasco Ibáñez estan plenes de referències a la “sangre moruna” dels llauradors valencians, i, en el seu cas, per a què ens anem a enganyar, el matís racista sí hi és. I classista, tot barrejat, com acostuma a ser el racisme.

Ho vinc a dir perquè de broma, com no donant-li massa importància, assolíem que no érem exactament blancs. Potser per això quan molts anys després vaig anar als Estats Units

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Bana Lekbir

Últimament pense sovint en Paterna, el meu poble, el poble de mon pare i de generacions dels Peris. Seran coses de l’edat, o que vindre a viure a Sollana m’ha fet recordar que soc de poble, perquè la Paterna de mon pare era plenament un poble. Que sí, que ma mare era del Barri del Carme i que jo n’estic molt unit emocionalment, però al remat jo vaig nàixer a Paterna, i tant que cite Max Aub deient que un és d’on estudia el Batxillerat, doncs seguint aquest criteri també soc de Paterna. 

 

Ho vinc a dir perquè en sentir que recomença la guerra entre Marroc i el Front Polisari jo he pensat en les campanyes que cada any portaven xiquets del Sahara a Paterna, he pensat en Rodri i en Conxa, i especialment en Bana Lekbir, un xiquet que venia cada estiu i que acabà quedant-se i que anys més tard trobaria la mort en un accident absurde d’eixos que de vegades passen i ens recorden que continuar vius és entre d’altres coses una qüestió d’atzar. Fer-se gran és també això, revisar records i adonar-se de quants dels seus protagonistes estan morts: que les terres de la mort estan molt més poblades que les de la vida és una cosa que obscurament saps però que és el temps qui definitivament t’ho ensenya.

Per això potser he tingut l’impuls d’escriure el nom de Bana i recordar-lo xiquet i entremaliat en els estius lluminosos de la meua juventut, recordar-lo a ell viu i a nosaltres joves. Però també per mostrar que el conflicte del Sahara amb el Marroc no ens pot agafar lluny...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Austeritat, espolis i un sil·logisme

Llig en una crònica de Paola Ovelleiro a eldiario.es que la família Franco està buidant el Pazo de Meirás abans de lliurar-lo. I no és una mudança qualsevol: estem parlant de cinquanta camions carregats d’obres d’art, moltes d’elles d’un valor patrimonial incalculable, perquè literalment no es pot mesurar en diners, entre elles ni més ni menys que dues figures d’apòstols que estaven originalment al Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago. És curiós com la propaganda oficial del franquisme sempre representava Franco com un home sobri, un dur militar de costums quasi espartanes, mentres ell i la seua estimada esposa es dedicaven al saqueig desfermat per just dret de conquesta, que haguera dit Felip V. La història de com el Pazo de Meirás va acabar en les seues mans és exemplar, amb la seua barreja d’adulació, coacció i por. Hui els descendents del dictador genocida no només no s’avergonyeixen del seu cognom sinó que continuen gaudint dels productes de l’espoli. I no són els únics, és ben sabut: moltes fortunes actuals de gent elegantíssima i benpensant tenen el seu origen en espolis de postguerra, com entre tantes altres coses ens va contar tan bé Rafael Chirbes.

 Llig també estos dies que el Campetxano anava repartint targetes black amb la família...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Adelante Andalucia, les perifèries i el jacobinisme de l’esquerra espanyola

 

Des del País Valencià -i supose que també des d’altres llocs de l’Estat Espanyol- la relació imaginària amb Andalusia i la cultura andalusa ha sigut si més no complexa. La meua experiència com a professor de cultura espanyola a estudiants dels Estats Units consistia en part a tractar que distingiren la pluralitat de les cultures d’Espanya de la cultura andalusa. Quan jo vaig donar classe a un college del Midwest el meu gust pel flamenc i les sevillanes se’m suposava, amb la qual cosa em passava la vida desmarcant-me de la cultura andalusa percebuda com una cultura imposada i per tant despersonalitzadora.

Com en moltes altres coses va ser la literatura i mestres més enllà del temps com Max Aub o Miguel Hernández qui m’oferiren una visió més complexa de les coses. I bàsicament m’ensenyaren a distingir el poble andalús, que no pot ser mai el nostre enemic ni tan sols el nostre rival, dels senyorets 

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Aquell pati és sa casa

He estat llegint aquest matí l’article sobre la sentència aquesta que blinda els concerts educatius que signa Moisés Pérez a El Temps i he descobert que els iniciadors del procediment judicial van ser el col.legi El Pilar de València i La Salle, de Paterna, encara que sembla que són les escoles professionals, “La Salle dels pobres”, com deien en l’altre, el del barri del Campament a Paterna, al qual jo vaig fer l’ensenyament secundari.

Del col·legi del Pilar no sabia molt. Que el porten els marianistes i que va ser en algún moment un dels col·legis més exclusius de la ciutat. També que té un enorme cartell que sempre m’ha cridat l’atenció: dóna al seu pati però està pintat amb la clara intenció que es veja des de fora. “Este patio es mi casa”, en una emfàtica declaració de propietat privada. Sempre em va fascinar des que el van pintar i mostra el agut concepte patrimonial que tenen els cadells de les classes dominants o els qui se’n senten part per portar els xiquets a una escola concertada d’eixes fines. El curiós és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

En la mort d'Espanyeta

 

 

És curiós com funciona la memòria. Recorde amb nitidesa el lloc, però no la seua funció. Era una sala d’espera d’algun despatx de coses de majors al qual acompanyava els pares quan jo era un xiquet. Tenia butaques i una taula central de fusta i vidre amb revistes. Si tanque els ulls quasi ho poc veure, però no recorde si era un metge, o un gestor, o un advocat. Sé que els pares hi anaven, i que jo, com a molts llocs, sovint els acompanyava. Abans els xiquets anàvem acompanyant a coses de majors amb molta naturalitat, crec. Jo ho feia. Però a diferència d’altres llocs avorridíssims, a mí m’agradava anar a aquell, perquè la sala d’espera guardava tresors de valor incalculable per a mi: estava la revista del València C. F., així que per mi la gestió podia durar tot el temps que necessitaren perquè jo estava entretingut, més encara, absort. Un parell de vegades em donaren algun exemplar i els vaig llegir una i altra vegada, i els vaig guardar amb cura i de fet encara els conserve en una caixa de relíquies futbolístiques.

Ho vinc a dir perquè vaig recordar aquell despatx i aquelles vesprades l’altre dia en conéixer la notícia de la mort de Bernardo España, és a dir, “Espanyeta”, que ja era personatge secundari però habitual en aquelles revistes mítiques per als meus ulls d’infant...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

12 d'octubre: l'imperi contraataca

Ahir va ser la “festa nacional espanyola”. Realment, si ens parem a pensar-ho és impressionant l’elecció de la data i ens parla dels pressupostos des d’on es pensa i se celebra la suposada i problemàtica identitat nacional espanyola. Vull dir, si es pensara des de criteris de nacionalisme burgés liberal del XIX, com altres festes nacionals d’estats veïns, un podria pensar com a lògica la data fallera del 19 de Març, aniversari de l’aprovació de la constitució liberal de 1812 per les Corts de Cadis. O la del 18 de setembre, aniversari de la Gloriosa, la primera revolució burgesa d’ampli espectre i ambició. O la de l’11 de febrer, aniversari de la proclamació de la Primera República Espanyola. La del 14 d’abril seria meravellosa, és clar. Fins i tot un podria pensar que des del relat mitificador de la transició que s’hem hagut d’empassar durant tants anys la data del 6 de desembre tindria certa lògica des del relat de la Cultura de la Transició.

I és que el dia de l’anomenada festa nacional no és qualsevol cosa: a més de ser una mena de declaració de principis i d’identitat és el dia en que es trau a passejar l’exèrcit amb les seues millors gales, exhibició d’armament i paracaigudistes que s’estavellen contra faroles. Al servei de què està l’exèrcit i fins i tot la cabra de la legió? 

 L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

L'habitació del fill

El divendres no vaig ser capaç de veure La mort de Guillem. M’ho havia apuntat des que vaig conéixer de l’emissió simultània per al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, un fet històric, sense cap dubte. Però finalment no vaig poder, no em vaig fer l’ànim. Recorde perfectament el dia que em contaren la mort de Guillem en tornar d’unes vacances de pasqua, recorde qui m’ho va contar i on, en el hall de la facultat que aleshores compartíem Filologia i Geografia i Història. Recorde també el que va passar després, la bruta campanya de Las Provincias, la sensació d’impunitat dels nazis, les vergonyoses complicitats i la por. Recorde els rostres del pare i de la mare de Guillem, la seua fermesa, la seua dignitat, el seu dolor immens d’haver perdut un fill, el dolor inexplicable, aberrant, contra natura d’un pare, d’una mare, que han perdut un fill de divuit anys, de colp un dia, sense comiat, perquè la mà d’un feixista ho ha fet, ho ha volgut.

No vaig poder veure-la perquè ara jo tinc un fill de dèsset anys, i puc entendre molt millor eixe dolor, la qualitat brutal inimaginable d’eixe horror, més enllà de les paraules, molt millor que aleshores, el 1993, quan la meua edat estava més propera a la del mateix Guillem que a la dels pares. Però sobretot no vaig poder veure-la eixe dia, el dia 2 d’octubre de 2020, perquè precisament eixe dia havia mort un amic meu, un xicot de trenta-dos anys que havia sigut estudiant meu, que es deia Tony Garcia del Río... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

La llibertat il·lumina totes les coses amb la seua llum (sobre la universitat en els temps del neoliberalisme)

Per un moment he estat a punt de tornar a parlar esta setmana sobre Isabel Díaz Ayuso o sobre el Preparat, que els dos ens han donat ocasió, però crec que haguera sonat reiteratiu, perquè haguera sigut glossar noves aventuretes per arribar a les mateixes conclusions: que la presidenta de Madrid és una oligarca furibundament neoliberal amb molta consciència de classe i que al Preparat li agrada, com a molts dels seus precedessors, borbonejar.

 

Així que he decidit parlar d’altra cosa de la qual porte un parell de setmanes amb ganes: de la tornada a les classes a la Universitat i alguna reflexió relacionada. I és que igual que crec que mai oblidaré el dia que vaig anar a la facultat a replegar uns llibres demanant el pertinent permís allà pel mes de maig, el silenci post-apocalíptic dels corredors, crec que mai oblidaré l’alegria que em va donar veure altra vegada, ni que siga amb mascareta i amb docència híbrida, estudiants a la porta de la facultat i estudiants a les aules. A més, vaig tindre ocasió de participar en la rebuda als estudiants de primer del Grau d’Estudis Hispànics i va ser molt emocionant veure’ls, tan jovenets i jovenetes, amb mascaretes i distància de seguretat omplint de manera saltejada l’espai de l’enorme saló d’actes, amb doble estupor, el que sempre se sent el primer dia a la universitat més l’afegit d’enguany entre protocols COVID-19 i incerteses. Vaig pensar que era una llàstima per ells i elles que fos així, però també, quasi de manera simultània, que era una alegria que encara que fos així ens poguérem trobar.

 

Les classes híbrides produeixen una sensació estranya, però almenys estàs a la classe, i parles a una part del grup de la classe. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Díaz Ayuso i la perspectiva oligàrquica

Fa molts anys vaig ser a Caracas en una estada a la Universitat Simón Bolívar mentres era Becari d’Investigació. En concret va ser a juliol de 1998. Ho vinc a dir perquè aleshores encara no governava Hugo Chávez. Estava com a president Rafael Caldera i Chávez liderava el MVR (Movimiento V República) i tot feia presagiar la seua victòria, que en efecte acabaria per produir-se només cinc mesos després.

 

Però no vos volia parlar hui d’això, encara que és un tema molt interessant. Igual un dia li dedique una columna. Només faré un apunt. Mai oblidaré les imatges tan brutals de diferències socials que vaig poder veure. I soc conscient que les realitats més extremes evidentment no les vaig veure, o les vaig veure de lluny, perquè Caracas, eixa gran ciutat encaixada en una vall, no pot amagar la seua perifèria. Així que podia veure per la nit les llumenetes de les casetes penjades dels cerros. Els rics veneçolans eren molt rics aleshores en aquell país exportador de petroli. I els pobres eren molt pobres.

 

En algun moment vaig tindre ocasió de sentir parlar gent de la classe alta sobre els pobres i sobre els marginats. I el que em va cridar més l’atenció no va ser el despreci de classe, sinó l’estranyesa amb la qual parlaven. Assenyalaven els seus costums com si estigueren parlant d’una ètnia diferent amb hàbits, tendències i costums grotescos, aliens i indescifrables. Els pobres eren l’alteritat absoluta, llunyana i temuda.

 

Doncs bé, l’altre dia en sentir Isabel Díaz Ayuso vaig recordar aquelles converses... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

El centre del feixisme valencià

Llig a un article de Lucas Marco a eldiario.es que Emilio Attard tenia entre els seus papers una còpia de l’acta de constitució del GAV. Evidentment no és cap sorpresa la vinculació de l’UCD amb el naixement i l’agitació del blaverisme, però sempre és interessant tindre proves documentals. I en estos temps a més en que estem revisant els mites de la transició, igual va sent hora de posar en el seu lloc l’autoproclamat ‘centrisme’ de l’UCD, el partit que va servir de pont perquè el darrer president nomenat directament pel successor de Franco es convertira en el primer escollit democràticament. Si ho pensem així sembla un truc de prestigitació, però eixa és la pedra angular de l’exemplar transició espanyola. I ja sabem el que li passà inclús a eixe president quan sembla que s’ho va creure això i va eixir-se’n del guió. Todos al suelo...

A l’UCD estava també Rodolfo Martín Villa, amb unes quantes morts a les seues esquenes, per les que ara ha hagut de respondre davant d’una jutgessa argentina amb la seguretat que no haurà mai de fer-ho davant un jutge espanyol. Ací a casa nostra estava Fernando Abril Martorell, cunero que se’n va recordar que era valencià per vindre de paracaigudista, Manuel Broseta, de qui es podrien dir moltes coses i poques bones sobre com va trair el valencianisme, i Emilio Attard, el que va tindre l’ocurrència del nom Comunitat Valenciana, que fins i tot ell mateix sabia que era despersonalitzador i feble. Eixa és la mala sort dels valencians i les valencianes. Quan per fi assolim un estatut d’autonomia perdem el nom pel camí… Després hi havia personatges com aquell Rafael Orellano que recorda l’article, els foscos enllaços amb el braç armat feixista.  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

Haurem de tornar a escola

Esta és la setmana en la qual els xiquets i les xiquetes del País Valencià estan tornant a l’escola. Molt s’ha parlat -i és de veres- de com d’important és la formació presencial, en tots els nivells -la setmana que ve tornarem a classe a la Universitat- però més encara si cap en l’ensenyament primari i secundari: com a factor anivellador de les diferències socials, com a element socialitzador, com a construcció d’una xicoteta comunitat d’aprenentatge i formació. Per tant, cal tornar a escola. No podem estar més temps amb una formació telemàtica solitària que a més reforça les diferències de classe.

 

És evident també que la pandèmia encara no ha acabat, i que cal extremar les precaucions i desenvolupar els protocols adients. Per començar, una boníssima notícia és el descens de les ràtios. Abans s’havia d’haver fet i sense pandèmia. Esperem que quan tot açò passe el número d’estudiants per aula no torne als nivells anteriors.

 

També una boníssima notícia és que el País Valencià està a l’avantguarda de la gestió i de la planificació. Això cal agrair-lo -és clar- al conseller Marzà, però també als equips directius de les escoles i instituts de l’ensenyament públic, als professors i les professores, per la seua implicació, pel seu treball, que ho ha fet possible, que ho està fent possible. La tasca no va a ser fàcil. Hi haurà períodes tranquils i moments crítics. Però l’equip humà està, i els objectius estan clars i també com fer-los possibles. Cal, per tant, confiar en els nostres professors i les nostres professores.

 

Per això crec que cal fer una crida a la tranquil·litat. He vist massa alarmisme en les xarxes socials, i irresponsables peticions de docència telemàtica generalitzada. En aquest món virtualitzat qualsevol es considera legitimat per emetre dictàmens taxatius sense cap més prova que la seua contundència amparada a sovint per un nom fals, sense cap més argument que l’asertivitat sintètica i buida.

Aquesta tendència a més s’agreuja degut al madridcentrisme asfixiant dels mitjans de comunicació estatals. Isabel Díaz Ayuso és probablement   (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

Altra vegada la banalitat del mal

Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’unes treballadores a una residència de gent gran a Terrassa. Una d’elles parlava de manera terriblement despectiva a una anciana, que no es veia en l’enquadrament però que evidentment es trobava en una situació molt vulnerable, alzhèimer, per exemple. L’altra, mentres, es reia a les carcallades.

Ja se n’ha parlat molt del vídeo aquest i poc cal afegir sobre el que es veu. Les residències no haurien de ser una mena de camp de concentració, de magatzems impersonals on persones majors esperen la mort sense empatía ni respecte, sense ser tractades com a éssers humans. Però, personalment, el que més em va colpir de tot és que el vídeo aquest no es tracta d’una gravació amb càmera oculta feta amb propòsit de denúncia, sinó que va ser gravat per una de les dues treballadores, que es veu a més que és -o es considera- una influencer, i el va pujar com a una story del seu instagram. És a dir, que ni ella, ni la companya, que ho sap i fins i tot li parla a la càmera, consideraren que eixes imatges d’abús sobre una persona vulnerable, sobre una persona major amb molta més vida que elles a l’esquena, les comprometeren, les posaren en mal lloc, sinó que les van trobar divertides, i pensaven que serien celebrades pels seus seguidors.

 

Les xarxes socials han fet que qualsevol persona es puga sentir com al front d’un mitjà de comunicació que porta el seu nom, per això hi ha molta gent -i no només gent jove- que viu en una permanent confusió d’allò públic i allò privat, per als quals la vida és una mena de recerca d’imatges per a projectar al que abans es deia el ciberespai. En els darrers temps, l’avanç en les telecomunicacions ha fet que es generalitzen els vídeos, amb la qual cosa cada vida privada es retrasmet en directe, cadascú es pot sentir el corresponsal de la seua vida privada, en protagonista d’un reality show dirigit, produit i protagonitzat per ell mateix. Hi ha gent que gestiona millor aquesta exposició constant i construeix una mena de personatge, una versió telemàtica del seu semblant. Hi ha altra que provoca vergonya aliena amb el seu narcissisme o amb el que projecta d’ella mateixa que preferiríem no saber.

 

En veure aquelles xicones rient-se mentre humiliaven i maltractaven una persona en situació de feblesa i que consideraven que aquell abús afavoria el seu personatge d’influencer, va ser impossible no pensar en com aquesta ficcionalització constant de la pròpia vida resulta alienadora i els altres poden arribar a ser considerats més com a figurants dels propis gags... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací