Al jardinet de l'estació d'Atocha que no li falte de res

Text de la meua columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el 29 de gener de 2019. L`àudio punxant ací

La setmana passada es va obrir el pas subterrani a l'estació de Xeraco. A partir d'ara, els veïns i les veïnes de Xeraco i dels altres municipis que de fet la tenen com a estació, podran pujar al tren sense haver de creuar les vies. M'alegre moltíssim. Ja era hora.

Llig la notícia i em commou un detall. Sembla que els tècnics d'ADIF han decidit posar en funcionament el pas sense esperar la seua inauguració oficial "per raons de seguretat". I jo que me n'alegre. Veig totalment justificades les presses en obrir-lo: no van a tindre a la gent creuant per les vies amb la infraestructura acabada. Només que em fan molta gràcia eixes presses dels tècnics d'ADIF, perquè sembla que arriben amb vint anys de retard, els anys que fa que Xeraco porta reclamant el seu pas subterrani. També m'agradaria conéixer l'opinió dels mateixos tècnics sobre l'estació de Tavernes, que encara no en té.

I també m'agradaria conéixer, ja posats, la opinió dels tècnics sobre el caos de les rodalies a l'Estació de València Nord, i sobre que siga absolutament impossible predir a quina hora eixirà el tren de Gandia. També sobre que mai es done cap explicació als passatgers i passatgeres que esperen nerviosos o resignats a l'andana o a l'interior de trens immòbils. No sé què diran els tècnics. Tampoc crec que siga culpa seua. Però que ho diguen molt fort a veure si les seues raons tècniques arriben a les oficines madrilenyes d'ADIF, de RENFE, al Ministeri de Foment, i poden més que les raons dels drets que tenim el valencians i les valencianes que són sistemàticament ignorades.

El tema de les rodalies valencianes en general i de la línia de Gandia en particular -encara que els viatgers i viatgeres d'altres línies també podrien contar coses divertides- és senzillament vergonyós. Com ho és l'estació d'AVE eternament provisional i el parc central sense les vies soterrades. Això sí, al jardinet tropical de l'estació d'Atotxa que no li falte de res. Si algú té algun dubte sobre el tractament quasi colonial que patim els valencians i les valencianes que es pegue una volteta per Atotxa, que agafe un d'eixos supersònics AVEs radials entre estacions desèrtiques, i després que torne a agafar el tren de Gandia. O millor encara, el d'Alcoi. O el de Gandia a Dènia. Ah, no. Que eixe ni tan sols existeix.

Després posarem la tele i sentirem no sé quina cosa dels trens d'Extremadura que fan molta pena. Breaking News: Teruel existe, que deia aquell, i estic d'acord. I també existeix el nostre oblidat, menystingut, expoliat -i de vegades amb tan poca autoestima- País Valencià.

La foto de l'hivernacle d'Atotxa prové de www.esmadrid.com

La taronja no funciona

Text de la meua columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el 22 de gener de 2019

L'any 1904 Teodor Llorente li va dedicar un curiós poema a les empaperadores de taronges. Per començar,  animava a les dones a unir-se al mercat laboral: "Fadrines no naixcudes per a monges. / si voleu de la boda guanyar l'or, / vingau, vingau a empaperar taronges, / y tot empaperant canteu en cor". I per continuar perquè imaginava el destí d'eixes taronges embolicades "en lo paper subtil" per tot arreu d'Europa després del seu viatge en "caixes aromàtiques" dins de "la extrangera nau": "A la terra plujosa y emboyrada -diu- / hont engarlanda'l bosch randa de gel, / porta un glop d'ambrosia, abrillantada / per la gojosa llum de nostre cel". El resultat era per a València un "riu, que's desborda, d'esterlines d'or".

Realment és impossible entendre la modernització del País Valencià sense l'agricultura d'exportació, és a dir, sense la taronja. Els valencians i les valencianes fórem capdavanters i pioners, encara que malhauradament no sempre els beneficis d'aquest dinàmic comerç es quedaren per ací. Ho recorda el ninot indultat del 1959 a la ciutat de València, obra de Julián Puche, que mostra un llaurador ben enfadat perquè el suc de la taronja acaba en la Cibel.les. Els capitals d'aquell comerç, el fruit de la Panderola, que vola que vola, eren part d'eixes noves glòries que els valencians i les valencianes hem estat a sovint massa disposats a ofrenar a Espanya sense contraprestació i moltes vegades ni tan sols respecte com a tornada. Però vaja, sempre ens quedava l'orgull de veure les taronges valencianes en supermercats de tot arreu del món. A l'estat d'Indiana, als Estats Units, les vaig trobar jo la remota primavera del 2001.

Hui, com va quedar clar amb la signatura de l'acord comercial entre la Unió Europea i Sudàfrica, i com podem comprovar anant als supermercats d'ací mateix, les taronges valencianes no només pateixen la cobdícia dels intermediaris, sinó que ni tan sols tenen garantit el mercat espanyol. Als eurodiputats i eurodiputades de partits d'obediència madrilenya que van votar a favor d'eixe acord se'ls hauria de caure la cara de vergonya.

Tot açò ho vinc a dir perquè he llegit que els pobles de la Safor, Oliva, Xeresa, Xeraco, Tavernes, Benifairó, Simat, Bellreguard, Potries i Almisserà, s'han unit a les accions reivindicatives en defensa de la taronja. Em sembla molt necessari. Defensar la taronja és no només defensar la nostra economia, sinó la nostra història, la nostra cultura, la nostra identitat i el nostre teixit social:  la viabilitat dels nostres pobles, del nostre medi rural i de la nostra relació amb la terra. Aquesta causa mereix la nostra solidaritat: recolçant-la i a més assegurant-se que cada taronja i cada mandarina que comprem són de proximitat, és a dir, valencianes. I dolces.

Les fotos de les etiquetes històriques son de la Biblioteca Valenciana Digital (Bivaldi.gva.es)

La foto del ninot indultat del 1959 és del Museu Faller de València (https://www.facebook.com/museufallerVLC/)

El batec de la festa

Text de la meua columna Va con Va emesa a Ràdio Gandia el 15 de gener de 2019

    El divendres passat vaig anar amb molta il.lusió a la presentació del Foc i Flama del 2019. No era per a menys perquè enguany tinc la sort de que al seu monogràfic, titulat "El batec de la festa", uns poemes meus dialoguen amb les fotografies de Salva Gregori i Rafa Andrés. Realment em sent molt honorat per compartir publicació amb ells i amb el seu talent no només per a fer fotos magnífiques, sinó per a iluminar xicotets aspectes, detallets entranyables que expliquen de manera emotiva el que són les falles per a les nostres comunitats. També m'impressiona agafar el testimoni d'escriptors molts importants per a la ciutat de Gandia i completar la trilogia encetada per Vicent Lloret i José Manuel Prieto. Gandia em tracta molt bé. Em sent valorat i estimat i ací tinc ocasió de fer realitat somnis com ara veure les meues paraules editades amb tant de gust i en un context tan espectacular. (Ací trobareu el Foc i Flama 2019. El monogràfic "El batec de la festa" a les pàgines 88-165)

A més, hi ha moltes altres coses que m'agraden del Foc i Flama de les falles de Gandia. Per exemple, destaca el protagonisme que tenen els xics que acompanyen a les falleres de la Cort d'Honor de les Falleres Majors, que apareixen representats en pla d'igualtat. Les falles de Gandia han donat una primera resposta, dinàmica i oportuna, a un problema que per exemple a la ciutat de València sembla irresoluble. M'agrada també el protagonisme que tenen els monuments fallers, i per tant els seus artistes, amb els esbossos de l'any en curs i les fotografies de cada falla de l'any anterior. M'agrada que és un enorme anuari, però al mateix temps un llibre orgànic i coherent, gràcies a la posició central del monogràfic. Poden estar molt contentes Laura i Júlia i la resta de falleres majors de Gandia que han gaudit del seu Foc i flama.

A més em va impressionar l'expectació que desperta. La seua presentació va ser un acte social magnífic, aglutinador de la comunitat. Una vegada més les falles de Gandia posen en un lloc d'honor la cultura, li donen la importància que es mereix. Ja voldria la Junta Central Fallera de València  que la presentació del seu Llibre Oficial Faller fos tan reeixida, tan brillant i tan important per als fallers i les falleres del Cap i Casal. Realment les falles de Gandia teniu molts motius per estar orgulloses de la vostra festa. Jo ho estic de que em deixeu un raconet per formar-ne part.

Sabeu de què tinc ganes ara? D'escoltar el pregó de les falles 2019, amb la veu de la gran Puri Naya i les paraules de Vicenta Llorca i Rosa Roig. I és que és passar Nadal i, malgrat el fred, sentim que ja estem en falles. El nostre hivern ja vol la primavera.

Declaració d'intencions

Aquest poema va ser publicat al Llibret 2018 de la falla l'Alquerieta i Museu Faller de Gandia

Podria escriure els versos més tristos esta nit,
escriure, per exemple,
s'alcen les flames de les falles a la meua ciutat
i el meu cor és llum i espurna, 
i és caliu i claror
i cendra.

Podria escriure eixos versos i també d'altres.
Podria cantar el goig sorollós dels coets
la seua llum plena i fugaç,
fer alegories sobre nosaltres mateixos
passant, com llums al cel,
com el so de la festa en el record,
com la cendra que fumeja.

Podria invocar tota la història de la poesia occidental
i dir que colguen les gents amb alegria festes,
o que en tant que de rosa i assutzena
o que la primavera de València té
vives i ràpides les cames.
Tan ràpides i vives
que quan penses que encara arriba
ja és passada.

Però esta nit romandré en silenci.
Provisionalment, cautelosament.
En silenci humil.
I miraré el foc, i la llum, 
i sentiré la gatzara al voltant
i el meu silenci alegre
serà part d'eixa gatzara.

I deixaré l'instant plé ser,
sense mirar-lo culturalistament,
ser, efímer i complet,
i etern a la seua manera.

Com ho és la primavera que arriba.

El futur era açò

Text de la meua columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 8 de gener de 2018

Jo soc d'eixa generació de xiquets i xiquetes per a la qual l'any 2000 era un futur remot. Recorde alguna redacció escolar en la que imaginàvem com hi seria el món. Per algun motiu, com en la película Regreso al futuro II, l'imaginàvem ple d'aparells voladors: la gent, en lloc de cotxes aniria volant, hauriem colonitzat l'espai i coses així. Molts anys més tard vaig trobar un poema a la revista Pensat i Fet del 1952 signat per Francesc Manuel Llorens que portava per títol simplement "En l'any 2000" i que ja incloïa eixe motiu. La seua primera estrofa deia així: "Sortiran helicòpters de l'urb valentina / en recerca de terres de celatges grisencs; / portaran llauradores -amb bellesa pristina- / de ses flors i ses festes els rebrots primerencs". Eixes futuristes i heteropatriarcals llauradores en helicòpter tindrien la missió de convidar els europeus a la festa de les falles i ho farien això sí amb paraules correctes de la llengua nostrada".

Fa una setmana hem començat l'any 2019. Estem a punt de tancar la segona dècada del segle XXI. I jo no puc evitar una certa sensació de vertígen. Molts i moltes de vosaltres, de la meua generació, o de la generació anterior, sabeu a què em referisc. L'any 2000 solia ser el futur i ara és ja passat remot. Recordeu per exemple que aquell llunyà 1 de gener les torres bessones del World Trade Center encara marcaven l'skyline de la ciutat de Nova York. Passaren, com els infants d'Aragó aquells que recordava Jorge Manrique. Tempus fugit, deien els clàssics, i no els faltava raó. En açò, en aquesta quotidianitat que xafem, en aquest present històric que ens carrega d'inquietuds, consistia el futur, l'inimaginable segle XXI.

No tots tenim un avionet particular, ni tan sols un patinet volador per anar a treballar, encara que en bona mesura els nostres telèfons mòbils superen amb escreix els límits de la nostra imaginació de xiquets del anys setanta o vuitanta. La guerra freda és un conflicte antic, però no només els problemes estructurals estan lluny d'haver-se solucionat, sinó que vells fantasmes retornen rejuvenits i amb força. Afortunadament, moltes dones, valentes, fortes i subjecte del discurs, se saben molt més que portadores de bellesa pristina i rebrots de pimavera. Però malhauradament el patriarcat i els seus esquemes continuen ben vius. De fet, el feixisme sembla haver arribat amb millor salut que les utopies que somniaven societats més justes i ara retorna en un revival com a aliat del neoliberalisme, és a dir, de la versió més inhumana i injusta del capitalisme.

L'any 2000 no era el final de cap història i de fet el camí fa pujada. Així que haurem de recordar allò que deia Salvador Allende, que la història la fan els pobles, i no deixar de caminar. Ni de construir espais de llibertat on dir "nosaltres". Bon any 2019.

La foto del WTC l'he treta de www.history.com