miércoles, 27 de abril de 2022

Perifèria sorollosa

 

Foto Luís Fernández

Normalment no m’agrada escriure dues columnes seguides al voltant del mateix tema, encara que de vegades no queda més remei. La setmana passava vaig escriure sobre futbol i sobre aficions deslocalitzades i volàtils dels clubs més grans que un club que paguen amb desafecció i distància el pecat de la supèrbia i acaben per desarrelar-se, per convertir-se en marques globals sense ànima, i, per molt que ho diga la llei i els seus estatuts, en menys que un club, és a dir, en una empresa de màrqueting. Deia que, malgrat la propietat singapurenca el València CF precisament aquest problema no el té i la final de la copa de dissabte em va tornar a donar la raó.

Va ser emocionant comprovar la identificació de la gent amb l’equip, i això malgrat els tripijocs que va tornar a fer la propietat, aquesta vegada amb les entrades. Van ser emocionants les imatges que m’arribaven de valencians i valencianes llançant traques als carrers de Sevilla. Els meus amics de la Colla Blanc-i-Negra que estaven allà em van mantindre ben informat al moment. I després, van ser emocionants les llàgrimes de Gayà que ens parlen de futbol d’altres temps. I encara més... 

L'article complet a La Veu es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari per a Instagram, ací:



miércoles, 20 de abril de 2022

El Barça, l’Eintracht i el futbol modern

 


L'altre dia vaig veure per televisió el partit entre el Barça i l'Eintracht de Frankfurt. Ja he dit alguna vegada que ara per ara veure futbol és una de les activitats que sent com a oci real, com a desconnexió total, encara que de vegades acabe servint-me també per escriure columnes com aquesta. I clar, veient aquest partit ja vos podeu imaginar el que em va sobtar: hi havia més seguidors de l'Eintracht que del Barça, però molts més i més sorollosos. I a mi, que ni soc del Barça ni ho he sigut mai, em va impressionar.

(Bé, açò no és del tot exacte, perquè per casa tinc una foto en què aparec jo amb menys de huit anys vestit amb una samarreta culé. Però, vaja, eren els temps de Johan Cruyff i he de dir que per a la Copa del 79 jo ja era del València, fet que he d'agrair-li al meu company de classe Ismael Garcia Montilla. Això és una altra història que vos contaré millor un altre dia perquè té aspectes molt interessants. Peccata minuta en qualsevol cas. Mai, però mai mai, he tingut gens de simpatia per al Real Madrid, cosa que algun il·lustre cantant valencià que ara va donant lliçons de no se sap molt bé què, no pot dir).

Però, vaja, eixe no és el tema. El que volia dir és que malgrat que considere que ser valencià i del Barça és una altra manifestació d'autoodi, sí que he entés que no era el mateix el Barça que el Reial Madrid. Ja se sap, el Barça és -era- no ja més que un club sinó també -Manuel Vázquez Montabán dixit- l'exèrcit d'un país desarmat. Ja em va caure prou el mite amb el seguidisme de la directiva actual amb la «Superliga» de Florentino Pérez, però, malgrat tot, l'espectacle del Barça jugant de visitant en el seu propi estadi em va sobtar.

D'alguna manera es veia vindre.... (L'article complet es pot llegir ACÍ)

I el vídeo amb comentaris que faig per a Instagram, ací:



jueves, 14 de abril de 2022

La rància noblesa fent coses ràncies

 


De tant en tant cedisc a la temptació de comentar l’actualitat de Madrid. És difícil no fer-ho, quan vivim bombardejats per cada xicoteta cosa que passa a la capital de l’estat. Si es tanca un bar castís, si plou, si neva, si no plou, si no neva, si se’n van de pont, si tornen del pont..., és motiu de prolixes i detallades cròniques per a consum intern i perquè els altres sentim que el forat negre devorador és quelcom nostre. Madrid és Espanya, que diria la seua presidenta.

També hi ha una altra raó. I és que a eixa ciutat viuen els que manen de debò, els senyors dels nostres destins, els compiyoguis del rei i la reina, els nobles i els cortesans. Crec que ara que amb Putin ha tornat a posar-se d’actualitat el terme «oligarques», puc fer servir amb modernor una de les meues paraules favorites per parlar de la societat espanyola. Així doncs, Madrid és no només la gran capital de l’oligarquia espanyola, sinó el cim de les xarxes clientelars, com va demostrar àmpliament tot l’entramat de la Gürtel. Per això, algunes de les notícies que tenen per seu a Madrid o bé ens afecten de veres o bé són excel·lents mostres de com funciona la societat espanyola.

Per exemple, m’assabente que Luis Medina Abascal ha actuat com a comissionista i es va embutxacar un milió d’euros per fer d’intermediari en la compra d’unes mascaretes de baixa qualitat, amb un considerable sobrepreu, durant el pitjor de la pandèmia. I aquesta història ho té tot...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari es pot veure ací: 



jueves, 7 de abril de 2022

La falla dels temps

 


Hi ha una comissió fallera a la ciutat de València que el passat setembre va decidir de manera unilateral no cremar la seua falla. I no qualsevol falla, sinó una de les catalogades com a «guais». Jo havia sigut crític amb la decisió de celebrar unes falles de cinc dies en setembre, però el que tenia clar és que les falles de 2020 havien de cremar-se. Calia tancar aquell cicle escapçat no només perquè les falles pugueren recuperar el ritme del seu cicle ritual sinó, fins i tot, per recuperar la continuitat de la cronologia. La suspensió de les falles del 2020 era com un rellotge aturat. El temps de la natura continuava però el temps simbòlic havia quedat detingut, suspés en un dia de març etern que mai acabava de passar. Per això calia cremar les falles de 2020, en setembre del 21 o quan fora, perquè el mes de març tornara a ser el mes de març, i, en arribar, València tornara a ser la capital de la primavera com vol el poema de Vicent Andrés Estellés que sempre cite.

Doncs bé: una comissió fallera va decidir que malgrat l’acord de les falles, ella no cremaria la seua falla del 2020 en setembre del 2021. Perquè sí, perquè ells s’ho valen. I, amb una notable imaginació digna de millor causa, van conventir la retirada del monument faller en una mena de performance, amb notes de premsa imaginatives i simpàtiques, tot amanit amb un toc de hipterisme i altre de pocavergonyes simpàtics...

L'article complet es pot trobar ACÍ

I el comentari en vídeo publicat a Instagram ací: