jueves, 27 de diciembre de 2018

Indignació lèxica




Aquest relat va ser publicat originalment al Llibret de la Falla La Malva d'Alzira, el seu Tro d'Avís del 2018



"El que no es pot tolerar és que continueu catalanitzant la falla d'esta manera", va dir amb vehemència, però tractant que la seua indignació no impedira que la queixa sonara amb claredat. "Si mon pare alçara el cap es tornaria a morir de la vergonya, que gasteu unes paraules que això no ho ha dit mai ningú. Ací parlem el valencià del poble!". En dir això gesticulava amb la mà dreta i el dit índex estés. "El valencià del poble!". Una remor recorria les taules, entre les corfes de cacaus i tramussos. Alguns assentien amb molta gravetat. Altres -els més joves- no sabien ben bé què passava, encara que podia distingir-se també algun somriure burleta.

El president em mirava sense acabar d'entendre. "Què has fet esta vegada? Ja me l'has tornat a liar!" vaig llegir en els seus llavis. A mi m'havia sorprés aquell discurs abrandat i llegia una i altra vegada el tríptic de la setmana cultural que acabàvem de repartir buscant la paraula precisa que havia desencadenat aquella catilinària, però no podia trobar-la, de manera que simplement vaig aixecar els muscles.

"Però a que et refereixes, Amparito? Què és el que no s'enten?", va preguntar per fi el president quan una pausa per prendre aire li ho va permetre. La resposta va ser contundent: "Quina barra teniu! i encara ho preguntes! Què possa ací, eh? Què posa?", cridà mentre amb una mà agafava el tríptic i amb l'altra l'assenyalava, o millor el colpejava. "Cloenda i paelles en la plaça! Cloenda!! Què és cloenda! Això és català! En esta falla no hi ha cloendes. En valencià tota la vida del senyor s'ha dit "concurs!".

La foto l'he treta de www.elseisdoble.com

viernes, 21 de diciembre de 2018

27 de marzo de 2007. Un poema por encargo

Algunas de las experiencias más bonitas que he tenido como profesor han sido en el programa de la University of Virginia en Valencia. Hoy he encontrado en mi ordenador un archivo olvidado, un poema que escribí en marzo de 2007 hilando versos de los poemas que los y las estudiantes habían debido escribir como tarea de la clase Survey of Latin American Literature II. Me impresiona mucho pensar que han pasado casi doce años desde aquella clase. Qué habrá sido de ellos y ellas, que tendrán más de treinta años. Quién sabe si recordarán aquella primavera o cómo...

Lo subo hoy al blog y se lo dedico a aquellos estudiantes del programa de primavera de 2007 y a todos los estudiantes y a todas las estudiantes del programa de UVA que he tenido a lo largo de un poco más de veinte años.





La lluvia nos ha tomado desprevenidos.
El argumento esperado era de sol,
De cielos azules subrayados por pequeñas nubes blancas,
De mares azules, y de montañas verdes.
Y sin embargo ahora sigue lloviendo suavemente
Sin violencia, pero inexorable,
Como en los primeros días de un diluvio definitivo.

Adentro, Bob se convierte en Roberto,
Y un narrador implacable le da la bienvenida
Al mundo gris de los días iguales a sí mismos,
De las pequeñas rendiciones y de la resignación.
Y de pronto, hay un instante
En que me veo a mí mismo hablándoles de la vida.
Ellos son jóvenes, y yo no.
Ellos son un grupo en una serie interminable.
Y sin embargo, de pronto,
Este día 27 de marzo del 2007
Se vuelve sobre mí mismo,
Escribe sus cifras en la lluvia sobre la acera,
En los poemas coloquialistas de los estudiantes,
Y yo, me siento de manera levemente absurda
Como un narrador omnisciente que habita el mismo mundo
Que los personajes de una novela de formación.
O mejor, como el narrador omnisciente de una larga novela experimental
Con tantos narradores como personajes.

Beatrice, por ejemplo, se siente afortunada,
Mientras Stacey se enreda en una maraña apenas empezada de complicaciones.
Keelyn, simplemente espera escuchando canciones de Shakira,
Y Stephen comprende a través de la distancia,
O tal vez gracias a ella
Que las voces humanas unidas son más poderosas que la nieve,
Y que la nieve no es fría cuando es entrañable.
Ese instante sorprende a Dani precisamente esperando
Una ola de calor absurdamente postergada.
“Es el cambio climático”, observa entonces Kayleigh.
Es que en este mundo de hoy ya no vemos a la naturaleza.
Es la ciudad, precisa Kathleen,
Son estas avenidas repletas de desconocidos,
De pantallas de ordenador que son más reales que nuestra vida.
Bryan está de acuerdo porque siente que el mundo
Está lleno de seres humanos que tienen en común
Muchas cosas, como el dolor y el frío, como la vida,
pero entre todas ellas también el gesto de ignorarse.
Michelle asiente porque ha soñado que vende billetes y abonos de diez viajes
En una taquilla de la línea 3 del metro de Valencia,
Al que de pronto sube Naza que llega tarde a su cita en San Patricio,
Y que cierra sus puertas justo mientras David bajaba corriendo la escalera,
Sólo para verlo marchar desde el andén.

La lluvia es suave pero no cesa.
La lluvia es suave e implacable como lo es el tiempo.
El tiempo de una vida soñada desde un porche, que diría Suzie,
El tiempo de todas las mujeres al que se lo robó el Tío Sam,
Añadiría Christine con convicción y rotundidad.

Esta lluvia que es la primavera,
Parece sin embargo disolver el mundo,
Desgastarlo, conducirlo en pedacitos hacia las alcantarillas.
Mientras tanto Bob recibe una vez más la bienvenida
Al mundo de la sordidez.
Y por eso me sorprende desde este lado de la mesa,
Que Pamela recuerde pequeño al matón que tiranizó la infancia,
En el preciso instante en que los ojos absortos de Lindsay
Miran a una niña que da patadas a un balón
Y aunque se esfuerza, no puede reconocerse en ella del todo
Porque la mira ya desde la otra orilla de algún río,
De algún océano pequeño,
Igual que hace Nicole mirando a los niños que juegan en el parque.
En qué lugar, entonces, parecen decirse una a la otra,
Comenzó la pérdida.
Cuál era el momento original en que lo tuvieron todo,
Y quién era en realidad el matón insensible
Que acabó con la infancia.


El día 27 de marzo se ha hecho denso, se le siente en el aire de esta aula
Diciéndose a si mismo, escribiendo su nombre en la pizarra.
Y yo, que estoy disertando apasionadamente
sobre los límites del realismo en la obra de Onetti,
Desde algún lugar contemplo tanta juventud en silencio,
Reverencialmente
Maldiciendo a los dos, a Onetti y a la lluvia, por perturbarla,
Y de pronto, como una antigua revelación casi olvidada,
Me sorprendo pensando
En cómo era de joven la primera vez que les di clase,
porque los estudiantes tienen siempre veinte años
Y somos nosotros los que vamos descendiendo la pendiente
Como el agua de esta lluvia obstinada que parece de otoño.

miércoles, 19 de diciembre de 2018

Jo també soc Joan


-->
Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 18 de desembre de 2018
L'àudio sencer es pot escoltar ací


La setmana passada em va impressionar molt la notícia que Joan Cogollos, un home ben conegut a Gandia, un bon tio, una persona amb sensibilitat social, un lluitador pels drets de tots i de totes, va haver de presentar-se davant del jutjat acusat ni més ni menys que d'atemptat contra l'autoritat. Segons l'acusació sembla que ell, als seus 72 anys i malgrat el seu tarannà pacífic, "abalanzó al agente contra la pared, produciéndole daños en su hombro y uniformidad". Això faria riure si no fos tan greu.

Joan Cogollos aquell dia estava protestant pacificament amb els seus companys i companyes de la PAH contra el desnonament de dues famílies que havien demanat una pròrroga mentre trobaven una alternativa habitacional social. És a dir, estava lluitant perquè dues famílies amb quatre fills no es quedaren en el carrer. A la pàgina web de Ràdio Gandia es pot escoltar la seua veu explicant aquell dia el que havia passat i queixant-se amargament de la força emprada per la policia. Hui és ell l'acusat d'emprar la violència.

Es tracta d'un episodi més que demostra la criminalització de la protesta pacífica, de qualsevol disidència, que estem patint. Sembla que molesta la societat civil amb nervi, les persones amb les idees clares, consciència de classe i coneiximent de les eines de l'organització popular i la resistència pacífica com Joan.

Açò a més, és una nova demostració de les implicacions perverses de l'anomenada llei Mordassa, la indefensió en que la ciutadania es troba davant possibles abusos de les forces de seguretat. Que ningú vigile el vigilant és propi de les dictadures, així de senzill. I el govern socialista hauria d'haver-la derogat només guanyar la moció de censura. Em sembla que està comportant-se com un aprenent de bruix, gaudint des del poder l'entramat legal de caire autoritari que va teixir el govern de Rajoy.

Em va impressionar també comprovar a les xarxes socials com els missatges de recolzament a Joan rebien els insults d'algun troll feixista autoproclamat simpatitzant de VOX. M'impressionava la crueltat contra Joan, i de retruc contra les persones desnonades que ell va defensar, m'impressionava l'odi de classe del desclassat, la identificació amb el poder contra el feble i m'impressionava el sentiment d'impunitat amb que aquestes persones escampen els seus missatges d'odi.

La resistència pacífica no és un delicte. Ben al contrari, l'existència de persones com Joan ens fa lliures a tots i a totes. Per això jo també soc Joan i dic alt i clar que ja n'hi ha prou de llei mordassa.

La foto de Joan l'he treta de www.levante-emv.com/safor

miércoles, 12 de diciembre de 2018

Sobre la innocència dels votants de VOX

Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia l'11 de desembre de 2018
L'àudio sencer es pot escoltar ací




La setmana passada vaig parlar en aquesta columna sobre política i vaig evitar dir la paraula aquesta de tres lletres que era el nom del diccionari de llatí -i altres llengues- per a generacions d'estudiants. Va ser una decisió conscient. Però esta setmana he decidit dir la meua després d'algunes converses gandianes d'aquest cap de setmana.

Em preocupa particularment l'insistència de diversos analistes polítics i fins i tot de gent de l'esquerra en considerar els votants d'eixe partit amb nom de diccionari una mena de pobres persones confoses i enganyades. Fins i tot he llegit en els darrers dies consideracions alambicades i pedants que tractaven de convencer-nos de que en realitat no són feixistes. Em preocupa perquè crec que redueix la contundència de la única resposta que es pot donar a eixe fenòmen: el rebuig total, sense matiços.

A banda, el seu programa resumit en les famoses "cent mesures urgents" és nítidament feixista: ho són les seues afirmacions nacionalistes espanyoles, la seua xenofòbia, la proposta de fer deportacions en massa, l'homofòbia, el masclisme... Algú em pot dir que el neoliberalisme econòmic, la proposta de reduir o fins i tot de suprimir els impostos no és exactament feixista, històricament parlant. Això és de veres, però només si oblidem que aquesta combinació de liberalisme econòmic, nacionalisme i autoritarisme ja estava present en règims com els de Pinochet o Videla, i que el mateix desarrollisme franquista tenia ja alguna cosa d'això. Doctrina del shock i mà dura... No em sembla precisament una cosa nova.

Però també em preocupa perquè no sé com es pensa que eixos presumptes "enganyats" van a eixir del seu error... No sé amb quin acostament al seu llenguatge i a la seua visió del món es pot fer sense caure en concesions ni que siga per reconéixer l'agenda ultra i començar a parlar del "problema de la immigració", per exemple, o començar a cantar allò d'"aporellosoé" encara que amb matiços.

Crec que igual seria més lúcid considerar que eixos votants voten al partit amb nom de diccionari perquè els agrada el que diu, perquè són xenòfobs, i masclistes, i perquè senten que algú diu sense complexos eixes coses que a ells els agraden. Voten fatxa, perquè voten en consciència, perquè són fatxes i sempre ho han sigut, amb valors fatxes i visió del món excloent. El seu és un vot identitari. Per això cal fer política contra ells. No per seduir-los, sinó contra ells. I si algú cau del guindo i veu la llum, millor, però l'objectiu no pot ser seduir-los, perquè no els seduirem i pel camí perdrem la nostra raó de ser. Perquè no tot és el mateix. Perquè són enemics de la democràcia. Perquè la tolerància amb la intolerància ens fa febles i ens allunya dels principis. I ells saben el que volen, i no pararan fins a aconseguir-ho. I en aquest país ja sabem massa bé del que són capaços.

La foto l'he treta de www.diariosur.es

miércoles, 5 de diciembre de 2018

Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica


-->
Text de la columna Va com va emesa a Ràdio Gandia el 4 de desembre de 2018
L'àudio sencer es pot escoltar ací


Últimament visc en estat de preocupació constant. La setmana passada vaig fer un resum d'algunes de les coses que me la provoquen: bàsicament l'auge de l'ultradreta, l'acostament a eixa part de l'espectre ideològic de les altres forces de dreta, i el clima d'impunitat que gaudeixen, en mig d'un nacionalisme espanyol asfixiant.

Davant aquesta cojuntura, em semblen especialment importants les el.leccions autonòmiques i municipals del 2019. Perquè, quan encara no hem aconseguit un finançament just per al País Valencià, venen vents recentralitzadors i homogeneïtzadors; perquè, quan encara no estem recuperats i recuperades del saqueig patit durant tants anys, el partit que el va perpetrar sembla molt lluny d'haver-se sanejat; perquè el retrocés en les llibertats públiques és evident, especialment de la llibertat d'expressió, i perquè en mig de tot això se normalitzen plantejaments d'extrema dreta que són de manera pura i dura feixisme.

Per això em preocupen les actituds de competència electoral que observe no ja tan sols entre partits companys de governs de progrés, sinó també fins i tot entre partits que van compartir candidatures que feien de la suma la seua raó de ser. Tàctica i estratègia. Deia Josep Vicent Marqués que "Quan l'esquerra no té més estratègia que la tàctica, ni té tàctica ni se sap on són els principis", i ara més que mai és un moment de principis, de mirada ampla i perspectiva. Perquè el que és dolent per al partit company és dolent per a tota l'esquerra. I el que és dolent per a l'esquerra és bo per a la dreta, creixentment convertida en ultradreta. Preocupats per qui és el cap del ratolí, el lleó pot tornar a menjar-s'ho tot.

I per si l'espectacle de les darreres setmanes d'una tediosa partida d'escacs entre partits (i qui sap si també dins dels partits), no fos prou, m'arriba un article signat pel convidat de pedra, el líder d'un partit que, per cert, que no ha mostrat excessiva preocupació per la nostra llengua i cultura, dedicat únicament i exclussiva a donar-li canya als companys i companyes d'espectre polític amb l'objectiu de fer-se un lloc a colzades en el consistori. Igual és que jo he llegit malament, o determinades subtileses se m'escapen, però no he trobat en eixe article el més mínim gest conciliador o confluent. Que es lleven els altres d'esquerra per a posar-me jo, perquè sí que es pot i perquè tenim software guai com a missatge engrescador. La dreta estarà tremolant, que és la manera irònica de dir que estaran farts de riure.

Doncs això, que va com va. I entre els feixistes i els estrategues no guanyem per a patiments.

La foto de les peces d'escacs prové de www.semana.com