El dijous passat em vaig acostar a la Plaça de Sant Agustí de la Ciutat de València a la concentració en defensa de la llibertat d’expressió. Per això puc dir que no havia passat res, que la manifestació era absolutament tranquil·la, fins que començaren les càrregues policials. De fet, en el moment quan els antiavalots començaren a prendre posicions encerclant els manifestants ja amb cascos posats i escuts i porres a les mans jo estava xarrant amb un vell conegut que m’havia trobat. Ho vaig contar eixa mateixa nit encara colpit a un fil de twitter. Jo venia de la facultat i portava a la meua motxilla l’ordinador portàtil i vaig aconseguir que em deixaren eixir posant la meua millor cara de boludo, com diuen els argentins, i dient-los que havia d’agafar el tren. A unes xiquetes que ho intentaren quasi a la vegada que jo no les deixaren eixir. “No se puede pasar”, va ser la tallant resposta. El criteri va ser únicament l’edat. Supose que pensaren que jo no era un manifestant. Després se m’acudiren coses que hauria pogut dir per tractar de tirar una mà a aquelles xiquetes. Crec que vaig ser covard i vaig aprofitar l’oportunitat que tenia d’eixir del cordó policial. Després em va donar vergonya. Només puc que desitjar amb totes les meues forces que aquelles xiquetes estiguen bé.
El que vull dir és que era evident que els antiavalots estaven prenint posicions per carregar. De fet, pocs minuts més tard encara vaig haver de córrer quan la multitud que fugia de les càrregues arribà al cantó on jo estava. Hi ha vídeos que ho demostren, però vull insistir perquè ho vaig veure. No havia passat res, era una concentració tranquil·la i pacífica, fins que els antiavalots van prendre posicions, van encerclar i van carregar.
Per això... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)