miércoles, 25 de septiembre de 2019

L'home que pogué governar




Text complet de la columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el dia 24 de setembre de 2019


El dia 30 d'abril, en la columna que vaig dedicar als resultats de les eleccionsgenerals vaig dir, entre altres coses que s'havia "tornat a demostrar queel PSOE només guanya eleccions quan se'n recorda que és d'esquerres". Aquell dia estava molt content. Crec que molta gent ho estava. Ara, cinc mesos després, torne a llegir aquelles línies eufòriques i em fan una mica de vergonya. Donava aquell dia per descomptat que s'arribaria a un pacte entre els partits d'esquerres, com al nostre govern autonòmic, com als ajuntaments de Gandia o València. I pensava -això encara ho pense- que la recuperació del PSOE tenia a veure amb que molts votants l'havien cregut d'esquerres, i l'havien vist com una manera sòlida per evitar que l'anomenat trifachito s'acostara al poder. Pedro Sánchez haguera pogut liderar un govern d'esquerres, acometre reformes socials i donar una eixida valent al conflicte català. Fer sentir incloses i escoltades a moltes persones decebudes d'aquesta democràcia monàrquica. Ha preferit no fer-ho. Li han faltat principis, ideologia, valor i grandesa.

No sé què passarà el 10 de novembre. El que sí sé és que em costa molt creure Pedro Sánchez. Tinc la sensació -ell mateix ho va reconéixer en dir allò de que no podria dormir si hagués pactat amb Podemos- que mai va voler pactar amb la seua esquerra, i que tots els esforços del seu partit van estar més tendents a que semblara que la culpa era dels demés que no a tractar de tancar un acord de govern. Ara tornarem a votar. I qui sap què passarà. El que sí sé és que a mi ningú em va a tornar a convéncer que Pedro Sánchez, o Carmen Calvo, o José Luis Ábalos, o Adriana Lastra, són persones d'esquerra. I em sembla que això que em passa a mi li passa a més gent.

Però en realitat el problema és encara més greu. Perquè sembla que a Espanya, al seu govern central, no pot arribar a governar l'esquerra del PSOE en cap proporció. Sempre passa alguna cosa que ho impedeix. I això és molt preocupant. Sembla clar que la jugada de Pedro Sánchez és repetir les eleccions per acabar pactant amb Ciudadanos, eixos que eren -o són- una pata del trifatxito, amb un discurs neoliberal i nacionalista espanyol que fa feredat...

Però què passa si se repeteixen les eleccions i PSOE i Ciudadanos no sumen. Què passa aleshores? Perquè amb la seua esquerra està clar que no vol pactar... Arribarà per fi la Gran Coalició? Què tal dormiria Pedro Sánchez pactant amb el PP? I si sumen directament les forces de dreta? Dormiria aleshores tranquil? I si tot es queda igual? Què va a passar aleshores? Com s'ix d'esta situació en que té igual el que vote la gent si no s'acomoda a determinat límits que no sé exactament qui imposa? Continuem votant fins a l'infinit? Fins a que isca el que volen que isca? I si no ix? Quina és l'alternativa? Què algú m'ho explique, perquè encara que la història tendisca a repetir-se com a farsa, açò té molt mala pinta i em té molt preocupat.

L'odi va perdre les eleccions, deia jo en abril. Però de vegades sembla que a Espanya l'odi -i els que l'atien- sempre troben la manera d'acabar guanyant.

La foto és de l'agència EFE

viernes, 20 de septiembre de 2019

Perdone, señorito, que no me Levante

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 17 de setembre de 2019

La darrera setmana els valencians i les valencianes hem tornat a patir una terrible cadena de temporals, el que ara s'anomena DANA, abans s'anomenava gota freda i encara abans  ploure moltíssim, que ja se sap que al nostre país la pluja no sap ploure.

Realment ha sigut terrible, i les imatges que hem pogut veure, especialment de la comarca de la Vega Baixa del Segura, han estat esgarrifants, amb la pèrdua fins i tot de vides humanes.

Per això mateix llegia l'altre dia a les xarxes socials una discusió sobre si davant de la magnitud de la tragèdia era o no una frivolitat detindre's a mostrar el nostre malestar per la manera com una vegada i altra els mitjans s'han referit al País Valencià ja ni tan sols amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, sino com a Levante. Fins i tot la casa reial espanyola tan sensible com sempre amb els sentiments dels seus súbdits feia servir l'expressió en el seu tuit de condol.

En efecte, no es pot comparar res que afecte a les vides de les persones amb una qüestió de noms. Cada cosa té la seua importància i el seu moment. Però no estic en absolut d'acord amb que siga una banalitat. I és que com a filòleg sé molt bé que el nom crea la cosa. O l'esborra o la invisibilitza com és el cas.

Per això, ara que sembla que pel moment s'han aturat les pluges, i mentre arriba la tardor amb les seues embranzides, volia assenyalar que parlar de Levante és negar-nos la nostra condició de poble, la nostra identitat col.lectiva, i definir-nos només per la nostra posició geogràfica respecte a eixe centre on està el poder, des d'on parla la casa reial, i des d'on se'ns nega un finançament just.

Levante és la perifèria. Dir Levante és reduir-nos a una alteritat amorfa. No és casual que el franquisme tinguera predilecció per esta denominació. El Levante feliz, fèrtil i satisfet, la imatge del qual legitimava l'expoli, eixe que mai s'ha aturat, que sentim cada vegada que agafem un tren de rodalies o el tren d'Alcoi, cada que hem de pagar un peatge en l'AP7, cada vegada que llegim que estem a la cua en la ratio de treballadors públics per habitant.

Els que ens diuen Levante són els "fartons de vida llarga" de que parlava Al Tall, els que ens aparten el plat amb elegància com si no tinguérem fam. Són, en resum, els hereus dels lladres que entraren per Almansa. Per tot això, que ens diguen Levante és un insult i un despreci. Que ens diguen Levante és recordar-nos amb prepotència la nostra subalternitat. Per això, malgrat la pluja, cal protestar sempre. Si ens acostumem a que ens ignoren com a poble, s'oblidarem de que ho som i ho deixarem de ser.


La foto de la portada de "La horda en el Levante feliz" prové de todocoleccion.net

domingo, 15 de septiembre de 2019

La pàtria dels mots


 
Aquest poema va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Plaça Dos de Maig de Paterna del 2019

"...Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria."
Gabriel Ferrater

"...i siga el vostre cor com llàntia encesa.
A son caliu fervent, voreu la Pàtria
com s'aixeca potent, com és eterna".
Eduard Buil (1934)


Cada més de març les flames
ens imposen un nou començament.
Hem bastit il.lusions a poc a poc,
hem forjat un somni col.lectiu,
l'hem alçat a la plaça,
hem sigut poble al seu voltant
i després tot ens ha esdevingut cendra.

I tanmateix no ens resignem.
Alçarem nous somnis a la plaça
i el poble serà
més enllà de nosaltres
en la plaça en festa.
Però no ens resignem nosaltres
a la cendra
i al silenci.

De les falles del passat,
de les rialles antigues
ens queden les paraules.
Són com remors d'altres vides,
com ecos del poble en el poble,
com empremtes en la sorra
que són si les mirem
com presències vives d'altres temps
que encara ens parlen.

No hi ha evolució. No és aixó.
No és evolució la paraula.
No és ascens tampoc, no s'albira
destí, ni cim, ni definitiva glòria.
Hi ha només un llarg camí que supera
les nostres forces, una llarga filera
de petjades negres en espais blancs.
Paraules precedeixen les nostres
i les nostres les busquen i les repeteixen
i en elles ressonen.

Constantí Llombart i Eduard
Buil, Francesc Almela i Vives,
Ricard Sanmartín, Josep Maria
Esteve i Victòria,
Maria Beneyto, Carles Salvador
i Vicent Andrés
Estellés veren les mateixes
flames que nosaltres
en nits que anunciaven primaveres
i en la mateixa llengua
que nosaltres
les cantaren.
I viuen si versos nous canten
noves flames.
Són ecos, són remors.
En la pàtria dels mots viuen.
Però viuen encara.

I som poble amb ells
a través del temps
i de la història. Som poble amb ells i amb elles
i en la mateixa
entranyable,
pàtria
viurem


miércoles, 11 de septiembre de 2019

Mestres de l'alegria col.lectiva

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 10 de setembre de 2019


Hi ha un tòpic que diu que el País Valencià és una terra de músics. I, de vegades, com aquesta, passa que els tòpics són la pura veritat. Pense en les nostres bandes, clar, però també en els i les cantants i els i les instrumentistes que toquen en les orquestres i conjunts que animen les revetles de les festes dels nostres pobles. Literalment les animen, els donen l`ànima.

De tant en tant passa que algun d'aquestos cantants, per atzar, perquè encaixen en els gustos d'un determinat moment o perquè s'ho treballen amb especial tenacitat, són descoberts per la gran indústria. I, aleshores, es mengen el món. I porten noms com ara Nino Bravo. O Bruno Lomas. O passen de cantar a un conjunt anomenat Los Dayson a esdevindre Camilo Sesto.

Pensava en això el diumenge, en parlar de totes estes coses amb el pare de la meua parella, que no és altre que el gran Manuel Montecristo, el cantant de Gandia que, entre altres moltes coses, va fer de Camilo Sesto al programa Lluvia de estrellas. Atiats els records pel referent desaparegut van anar eixint noms mítics com ara l'Orquestra Montecristo, abans anomenada Thais, o La Patrulla. I parlàrem de les que sostenen hui la flama, com ara la Montecarlo.

I vaig pensar aleshores en orquestres gandianes que conec bé, en els meus amics Raquel Bover i Daniel Kavanagh i l'orquestra Crash esdevinguda Seven Crashers. Fins i tot vaig pensar en el meu estimat company Toni Colomina qui em va fer ballar en una nit mítica del barri del Carme quan encara no ens coneixiem. I vaig pensar així en cada placeta de cada poble del meu país bullint en festes gràcies al talent i a l'esforç de tots els treballadors de la música i de totes les treballadores de la música, artistes, mestres de l'alegria col.lectiva, oberta i popular.

I aleshores, mentre sentia Manuel Montecristo parlant de Camilo Sesto, eixe alter ego prestigiós sentit com una figura quasi de la família, vaig veure clar que era impecablement normal perquè Camilo Sesto, tan alt com va arribar, era un dels seus, una veu mediterrània, un cantant nascut i format a les comarques del País Valencià, un treballador de la música.

I per això vaig decidir dedicar-los aquest Va com va. Perquè ells i elles són el context, l'ambient i el medi que ha fet possible Nino Bravo, Bruno Lomas, Camilo Sesto; perquè Camilo Sesto se'm presenta hui com a símbol i xifra, representant i embaixador: perquè tots els treballadors i les treballadores de la música fan possible l'alegria de viure, de fer la festa i de ser poble. I que, al meu país, qualsevol nit puga eixir el sol.



miércoles, 4 de septiembre de 2019

A l'ombra del Torreón del Pino




Text complet de la columna Va com va
emesa per Ràdio Gandia el 3 de setembre de 2019

Retornem al setembre amb renovades forces i amb l'alegria d'estar una nova temporada amb els oients de Gandia i la Safor. I sembla que aquest curs va a estar plé de coses de les que parlar.

De fet, també l'agost ens hauria donat per a fer aquesta secció. En algun moment fins i tot vaig estar a punt de demanar fer alguna edició d'extraordinària de les ganes que tenia de comentar-vos coses.

Per exemple, tenia ganes de dir-vos que em va agradar molt la campanya de l'Ajuntament de Gandia per fer que els i les visitants aprengueren si més no una miqueta de valencià. Evidentment no es van a traure la capacitació amb aquesta campanya, eixe no és l'objectiu, però n'hi ha prou -i és molt important- amb que visibilitzen que estan passant dies d'estiu a una ciutat -i una comarca- que té la seua pròpia llengua i la seua pròpia cultura. I és més important si cap en estos moment en que es fa tan present el despreci quan no l'odi indissimulat que molts espanyols castellanoparlants de Comunitats Autònomes monolingües senten per les altres llengües espanyoles.

És a dir, no només es tracta de que els turistes coneguen la cultura gandiana i valenciana sinó que molts d'ells i d'elles coneguen com és en realitat Espanya més enllà de les circumval.lacions de Madrid (que per cert paguem entre tots), és a dir, com és de diversa, de plural i de rica culturalment. I cal que ho tinguen clar, perquè no hi ha Espanya possible si no cabem tots i totes parlem la llengua que parlem. I cal que ho tinguen clar abans que siga massa tard si és que no ho és ja.

O siga, que per eixa banda, la meua felicitació a l'Ajuntament de Gandia. I bé està, perquè he de dir que començaren l'estiu donant-me un disgust amb la nova cartelleria de les rutes turístiques. Estava passejant tranquil.lament un dia quan em vaig trobar un cartell que anunciava des de lluny el Torreón del Pino, com a número 3 de la "Ruta Centro Histórico". Només si t'acostaves podies llegir "Torrassa del Pi" i l'explicació en valencià, encara que amb el mateix tamany de lletra que els textos en anglés i en francés, alienant per tant la nostra llengua. A més, estos dos últims parlaven de "The Torreón del Pino" i de "Le Torreón del Pino" amb el nom en castellà entre cometes donant a entendre que eixe, el castellà, i no el valencià, és el seu nom original.


Anem en compte amb aquestes incoherències, perquè si no potser que el que per una banda visibilitzem per l'altra el tornem a invisibilitzar. I aleshores haurem fet literal el lapsus eixe de donar un gir de 360 graus: perquè s'haurem quedat exactament on estàvemn, o pitjor, a l'ombra del Torreón del Pino.