En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.
Qualsevol persona que conega una mica la història europea dels anys 30 sap que els feixismes tractaren de disputar llenguatge i simbologia a l’esquerra. Era evident que els primers partits polítics de masses havien sigut d’esquerres, havien tractat de desbordar el sistema i les seues desigualtats des de l’esquerra: primer el radicalisme i el republicanisme burgés i després els moviments obrers.
Com bastir un moviment de masses que defensara els privilegis, la desigualtat social, que blindara les jerarquies socials? Com articular moviments reaccionaris que pogueren seduir una part de les classes populars i detingueren la possibilitat d’una revolució social? A l’estat espanyol el primer intent exitós va ser el clericalisme, i el País Valencià no hi va ser una excepció. Ramir Reig ho va contar en el seu imprescindible Blasquistes i clericals.
Però calia alguna cosa més: calien moviments seductors i que participaren estèticament de la mateixa modernitat que els seus rivals. Eixa és una manera d’explicar l’emergència dels feixismes:(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
Pepe Reina és un porter de futbol del qual l'actuació més destacada que es recorda no és cap aturada èpica sinó un seguit d'acudits que començaven amb allò de "camarerooooo!". Últimament s'ha convertit en un dels tuiters de referència de VOX i té a bé celebrar amb entusiasme el suposat èxit de les convocatòries feixistes a l'Estat Espanyol. L'altre dia, però, va donar tota una lliçò de cinisme i condició esmunyedissa en fer una piulada de recolçament a la campanya #blacklivesmatter.
Això és una prova de l'extraordinari cinisme d'aquest personatge, que pocs dies després, en una altra piulada, proclamava provocativament que no és cap intel·lectual. I tant que no, això no cal ni dir-ho. De fet ostenta el típic antiintel·lectualisme de l'extrema dreta. Però no és només això: ens recorda que hi ha gent al voltant nostre que pot perfectament penjar un quadradet negre en solidaritat amb George Floyd mentre continua criminalitzant els menors extrangers no acompanyats, demanant que els immigrats no tinguen accés a la sanitat o deportacions massives. La solidaritat amb causes de moda percebudes com a remotes no obliga a res ni té cap conseqüència en la vida quotidiana.
Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 5 de febrer de 2019. Es pot sentir ací
La setmana passada el
President de la Generalitat, junt a la consellera de justícia i l'alcaldessa i
l'Ajuntament de Gandia van retre homenatge als gandians que visqueren l'horror
absolut dels camps de concentració nazis: Enrique Calabuig, Francisco Escribà,
José Ferrer, Jaime Ferrer, Francisco Prefasi i Valentín Garcia. Quatre d'ells,
com diria Primo Levi, van viure l'experiència completa del camp i van trobar en
ell la mort.
Aquestes accions de
memòria són més importants i més necessàries que mai. Entre d'altres coses
perquè aquestes persones mai han acabat de rebre a casa nostra el reconeiximent
que es mereixen, pel seu patiment i per haver sigut lluitadors per la llibertat
de tots i totes, per la democràcia i per la justícia social. Ja n'hi ha prou de
tebiesa i d'equidistància.
A més, la memòria ha de
ser una memòria recontextualitzadora. És a dir, a aquells sis gandians el que
els passà no va ser un accident atmosfèric, ni una fatalitat. Ni ta sols es pot
dir que van ser víctimes llunyanes d'una monstruositat que ens és aliena. Van
anar a parar als camps d'extermini per ser lluitadors republicans i
antifeixistes, davant la complaença quan no la col.laboració activa del règim
de Francisco Franco, calorós i convençut aliat de Hitler. Enrique, Francisco,
José, Jaime, Francisco i Valentín van ser víctimes de la violència política
feixista. És elpagament que reberen per
lluitar per la República. Això i el llarg oblit.
Realment m'alegre molt
que tots tinguem clar i que els mitjans així ho publiquen que els nazis eren
els dolents. Però em preocupa molt la tebiesa amb que es jutja encara hui el
seu aliat espanyol, el seu company d'ideologia, i els seus camps de
concentració, com el d'Albatera, i els seus paredons, i els seus fossars
comuns. Jo soc de Paterna i sé bé del que parle. Em preocupa i em repugna la
impunitat amb la qual se senten apologies del franquisme en els mitjans, o
banalitzacions inconcebibles com convertir el sinistre Serrano Suñer en el
protagonista d'una telenovel.la rosa.
Per si això no fos prou,
s'estem acostumant a que siguen els ultradretans els que empren la paraula
"feixista", o "nazi" per atacar els demés. Parafrasejant el
vell gag aquell que es va fer viral, en efecte, "feixista" hi ha que
dir-ho més. Sense por i sense complexos, però als feixistes de debò, als
partits racistes, revisionistes del franquisme, i als altres partits que no
tenen cap inconvenient en pactar governs amb ells i en coincidir en ideologia,
en llenguatge i en to, i fins i tot en la seua mirada cap al franquisme. Cal en
efecte la memòria històrica, entre d'altres coses, per reconèixer d'on venen
els conflictes de hui i qui són els hereus de qui enviaren a sis dels nostres a
Mauthausen o a Dachau.
La foto de les escales del camp de Mauthausen l'he treta de www.lavanguardia.com
