Classistes i desclassats

El dia que hauria d’haver sigut el de la plantà vaig tindre una xicoteta picabaralla a Twitter amb alguns antifallers. Va ser poca cosa en realitat, les he tingudes de molt pitjors. Només es va saldar amb tres bloquejos. I és que jo m’havia trobar algunes piulades disperses celebrant que no hi hagueren falles, i en la meua vaig reiterar, amb el to sintètic requerit per eixa xarxa social, que els qui diuen eixes coses són uns desarrelats, uns senyorets o uns desclassats. És de veres que aquesta formulació podria matisar-se, però continue pensant que és bàsicament correcta. No parle, és clar, dels qui simplement no els agraden les falles, sinó dels qui les menyspreen o les odien obertament, dels qui quasi fan un element identitari de la seua condició antifallera.

 

Uns dies després, encara en eixa setmana fallera sense falles, em va escriure un professor meu de la Facultat de Filologia, hui ja jubilat, un home molt savi, una de les persones que més admire i respecte intel·lectualment. Com que em coneix, em va preguntar si havia vist una vinyeta a la Cartelera Turia ... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

El cel d’un març sense falles

Entre les referències a les falles que apareixen a l’obra de Max Aub recorde ara una molt concreta. Apareix a Campo de sangre, la segona novel·la del cicle que acabarà per anomenar El laberinto mágico. Un dels personatges habituals, Paulino Cuartero, s’ha vist sorprés a la ciutat de Barcelona pel terrible bombardeig feixista del 18 de març de 1938 i es refugia a una estació del metro. Amb els ulls tancats, mentre sent la remor sorda de les explosions fora i la seua vibració, “se revé niño”. És justament aleshores quan sent, entre la multitud refugiada junt a ell, un valencià que pregunta amb ironia i amargura: “¿dónde están los buñuelos?” Aleshores, el narrador omniscient, com fa moltes vegades, trasllada la seua focalització a aquell anònim company de bombardeig que per un moment presta els seus records i el seu imaginari a aquell enorme fresc coral de la guerra civil. Els lectors i lectores valencians sospitem que alguna cosa hi ha també dels records i de l’imaginari del mateix Max Aub.

Aquell valencià d’una estació de metro de Barcelona en un 18 de març sense falles "en un solo cerrar de ojos vuelve a ver los buñuelos, hinchados, cuscurrosos, redondos, lucientes”. I, a partir d’aquesta paraula que convoca una sensació...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Un príncep blau per al València C. F.

Reconec -i no és cap broma- que en sentir que un personatge anomenat el Príncep de Johor estava interessat a comprar el València C.F., o almenys les accions suficients per esdevenir gestor, vaig pensar que era una notícia fake. Després, en veure que era de veres i conéixer que eixe Johor és un dels estat que formen Malàisia amb la seua pròpia família reial me’l vaig imaginar com una mena de personatge de Xavi Castillo, com el capità moro eixe que diu constantment que “açò ho pague jo”. I aviat vaig descobrir que no era l´únic. I per les xarxes socials també que hi havia qui ho pensava seriosament.

I és que sobtadament van aparèixer experts en Johor i en la Lliga de futbol de Malàisia. I ens contaren que el príncep aquest havia convertit un equip decadent en un campió, i que, per si faltara alguna cosa... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

La primavera de València

«La primavera de València té / vives i ràpides les cames…» Són uns versos de Vicent Andrés Estellés que sempre pense amb la veu de Joan Monleón en aquell tall, «Primavera popular», del Borumballes falleres, el disc dels Pavesos. I sempre venen a mi en aquestes dates, perquè arriba març a València «i sempre que arriba març / tots sentim com un glop en el cor / l’alegria de ser valencians». I és que «la primavera corre per València amb l’alegria de les traques. Opulenta, en el cel s’obri de nit i obri els jardins de les carcasses. I es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames». O, com diu Maria Beneyto en un altre poema que sempre recorde en aquestes dates, la primavera li donarà a València-mare «ocells de foc i espurna».

En aquesta arribada de la primavera, en aquest març, ens faltaran l’alegria de les traques i la selva de flames i ens faltaran ocells de foc i espurna. A diferència de l’any passat, enguany no tenim ni tan sols la imminència. Crec que des que em vaig apuntar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, fa ja més de vint anys, mai havia estat tant de temps sense creuar el llindar del seu casal.

I és que no és només que arriba març i no tenim crida ni estoreta a la plaça de l’Arbre, sent això tan trist com és, són les setmanes anteriors, els mesos... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: