La soledat d'Alberto Rodríguez

Estos dies he estat seguint amb atenció, no exempta d’estupor, les conseqüències en diferents episodis de la sentència contra el ja exdiputat de Podemos Alberto Rodríguez. Si el fet que la paraula d’un únic policia servisca per condemnar un activista social és molt preocupant i molt il·lustratiu sobre la qualitat de la democràcia espanyola, en realitat no és res nou. Estos dies s’ha recordat molt la sentència contra els xicots d’Altsasu, i els encausats per les diverses protestes a Catalunya poden contar històries ben interessants. El fet que el condemnat haja sigut un diputat que, a més, no té res a veure amb Catalunya o el País Basc és el que el convertia en especial, encara que em tem que cada vegada menys.

De tota manera, el que m’ha preocupat encara més, m’ha semblat més greu i ha tornat a renovar la meua capacitat d’escàndol ha sigut la doble traïció que ha rebut el jove polític canari des de l’”esquerra”. Per començar, Meritxell Batet, en llevar-li la seua condició de diputat contra el criteri dels serveis jurídics del congrés, després d’un llefiscós intercanvi de cartes amb el jutge Marchena. Si encara teníem dubtes sobre l’escassa qualitat de la democràcia espanyola, és molt clarificador comprovar com de poc s’estima la presidenta del congrés l’autonomia del poder legislatiu, el respecte a la sobirania popular i, de pas, la dignitat mateixa. Sense dubte, Meritxell Batet ha demostrat ser d’eixes polítiques que obliden que ocupar un càrrec institucional és molt més que un honor i un privilegi, i que té les seues responsabilitats i també els seus riscos en la seua defensa davant una agressió o una ingerència com esta d’una altra institució poderosa i desfermada. La seua petitesa fa més gran, per exemple, Carme Forcadell.

L'article complet el podeu trobar ací

I ací el comentari en vídeo: 

Vergonya i misèria a la Segona Restauració Borbònica

La setmana passada ens va sobtar el nomenament d’Antonio Miguel Carmona, prominent membre del PSOE, candidat a l’alcaldia de Madrid a les eleccions de 2015, com a vicepresident d’Iberdrola. I això quan les companyies elèctriques estan fent l’agost mes rere mes com a conseqüència d’uns inescrutables algoritmes fets a la mesura de la seua cobdícia i després que l’inventor de l’inigualable lema electoral «pim pam propuesta» -no sé per què tinc tan bona memòria per a coses tan inútils- es destacara en la defensa aferrissada de les elèctriques en els programes als quals impartia la seua poc contrastada saviesa. Aquestes martingales resulten molt castisses, en general. L’IBEX-35 actualitza la vella societat oligàrquica i les prebendes clientelars als prohoms. Un poc més i el fan marqués.

També sabérem en un altre prodigiós raonament judicial ad hoc que la fiscalia de l’estat havia conclòs que no hi ha cap motiu per imputar judicialment el rei emèrit més campetxano de la història. A banda d’altres raonaments alambicats, m’impressiona la naturalitat amb la qual s’assumeix que la inimputabilitat del rei, que té ja tela marinera com a concepte en un estat on se’ls ompli la boca dient allò que tots som iguals davant la llei, cobreix qualsevol cosa que haja pogut fer. És a dir, no només coses que tinguen a veure amb l’exercici del seu càrrec, sinó qualsevol delicte que haja pogut cometre. Podria haver-se menjat un nadó cru davant de les pantalles i seria inimputable. Podria haver llançant una actriu pel balcó amb resultat de mort, per posar un exemple, i seria inimputable. Si això no és ancien regime en estat pur, no sé jo ja.  

L'article complet es pot trobar ací.

La dissolució de la "Curva Nord" és una bona notícia

El passat divendres em vaig sorprendre positivament amb el comunicat amb el qual la Curva Nord anunciava la seua dissolució i per dos motius, a més. L’un, perquè es va fer públic en versió bilingüe i el seu valencià era absolutament correcte. De fet, va motivar la resposta a Twitter d’algun ultradretà astorat que no ho podia concebre. L’altre, clar, pel fet mateix de la seua dissolució: sense dubte una molt bona notícia.

Que la penya que ocupava i es feia notar en la grada jove de Mestalla desaparega no hauria de ser un motiu de satisfacció en condicions normals, però és que aquesta no era una penya normal. Va nàixer en 2011 de la fusió de la penya Gol Gran amb la penya Yomus (dues penyes molt diferents en tarannà i ideologia) i haguera pogut ser un fet molt positiu, però ja el nom escollit, Curva Nord, malgrat estar al Gol Sud, no semblava precisament un indici positiu: era evidentment un gest de complicitat amb la penya del mateix nom de l’Inter de Milà, ben coneguda per la seua ideologia ultradretana i per la seua participació en aldarulls.  

I en efecte, aviat va resultar evident que la ultradreta, que ja havia hegemonitzat els Yomus poc després de la seua fundació als anys 80, ara havia hegemonitzat la nova penya...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: 

L'apoteosi del caos al Rodalia

 

El passat dijous vaig arribar a l’estació del Nord de València a les 20.00 h aproximadament. Sabia que hi havia vaga de maquinistes, clar, i havia llegit als serveis mínims que tenia un tren a les 20.41 h (i un altre a les 21.41, i encara un altre a les 22.41), però vaig fer per arribar amb temps en previsió d’aglomeracions a les andanes. En realitat, era una previsió inútil perquè quasi de manera immediata em van informar que ja no eixiria cap tren més. Evidentment jo no era l’única persona bloquejada a l’estació. Eren molts els treballadors i les treballadores que no podien tornar a les seues cases. Al remat, vaig haver d’agafar un taxi que no em va costar barat. El divendres i esta setmana estic anant al treball en cotxe. No em fa gens de gràcia, perquè mentrestant es van esgotant els dies del meu abonament mensual que tampoc el regalen precisament. Però soc conscient també que el meu cas no és el pitjor. Em vaig poder permetre agafar un taxi fins a Sollana i tinc cotxe a la meua disposició. No és evidentment el cas de tot el món.

He llegit després a les xarxes socials a més d’un que va per la vida de teòric de la lluita obrera, i que possiblement, el més prop que ha estat d’un rodalia és mirant-lo des de la finestreta del seu cotxe recriminant-nos als qui ens queixaven de l’eliminació sobtada dels serveis mínims. I és per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

El vídeo amb reflexions al voltant del tema de l'article ací: