Maquiavelisme, misèria i poder a La Safor

Text per a la meua secció Va com Va de Ràdio Gandia per al 26 de novembre de 2019

Jo no crec que tots els polítics siguen iguals. Conec a molts i a moltes que estan en política per defensar les seues idees, per posar-les en pràctica si tenen ocasió i per treballar pel bé comú. El poder aleshores és un mitjà i no un fi en ell mateix. I a l'àmbit local això es fa especialment evident.

Per això em va semblar tan lamentable i tan trista la notícia del que va passar la setmana passada al plé de l'Ajuntament de Palma de Gandia. De fet és una notícia que va més enllà de la política i fa dubtar sobre la mateixa condició humana.

Que s'haja de tornar a triar alcalde o alcaldessa no per cap crisi política, no per cap escàndol ni per cap dimissió sinó per la mort tan injusta i tan prematura de l'alcaldessa anterior, i el tercer partit en número de regidors, el PSOE, aprofite per fer una maniobra i llevar-li l'alcaldia al partit més votat, al partit de la de l'enyorada Inma Escrivà, em sembla per dir-ho clar i ras, miserable.

No conec la nova alcaldessa, Trini Miñana, però he seguit amb estupor la notícia i vaig sentir unes declaracions seues a Ràdio Gandia que no em van agradar gens: pel que deien, però especialment pel seu to. Quina fredor. Quina manca de compassió transmetia. La mort de l'anterior alcaldessa -va arribar a dir- és un assumpte que queda tancat el passat dia 29 d'octubre (el mateix dia de la mort!) i ara cal pensar en el futur. El futur en el seu cas particular es veu que passava per pactar -per activa o per passiva- amb el Partit Popular per tal d'aconseguir el poder.

Prendre la mort dissortada d'un rival polític com una avinentesa més per bastir estratègies maquiavèliques queda bé en Joc de Trons. Resulta emocionant i entretingut de veure. Dur eixa mena de pràctiques a la vida real, utilitzant en el propi benefici desgràcies concretes de gent concreta i coneguda, em sembla directament inhumà.

El poder a qualsevol preu no paga la pena. No ha de pagar la pena. De fet jo crec que no val res: el gaudi d'exercir-lo no compensa ni l'erosió moral ni el descrèdit ocasionat pels mitjans pels que s'ha obtingut. I quan un o una ha mostrat de manera tan clara motivacions, estil i valors, això ja té mala marxa enrere.

(La foto de Trini Miñana, per cert, l'he treta d'aquesta bona notícia de hui: https://www.eldiario.es/cv/PSPV-Palma-Gandia-irrevocable-insostenible_0_967653463.html)

La ciclofòbia del PP

Text per al Va com va de Ràdio Gandia del 19 de novembre de 2019

L'altre dia em vaig topetar amb una notícia a la web de Ràdio Gandia que quasi em provoca una carcallada. Llig, textualment: "El PP de Gandia teme que el nuevo carril bici en el Grau provoque un 'caos circulatorio'". Vaja, ara que estan començant a deixar tranquil a Giuseppe Grezzi els populars de Gandia prenen el relleu. Contra el carril bici, origen de tots els mals.

Però de veres, què tenen els polítics del Partit Popular contra les bicis? És que no veien Verano azul en la infantesa? I de veres pensen que cap votant del partit popular es desplaça amb bicicleta? Comence a imaginar-me'ls protestant contra l'existència de la Volta Ciclista. Que tallen carreteres per a que passen bicicletes els hauria de semblar bolivariano, marxista, separatista, i noséquantes coses més.

Això de que els carrils bicis provoquen caos circulatori és un disbarat des de la seua mateixa formulació com a frase. Bàsicament perquè els carrils bici fomenten l'ús de mitjans de transport alternatius com, (oh, radicalisme esquerrà!) la bicicleta, però també d'altres, com el patinet. I mentre no es demostre el contrari una bicicleta o un patinet ocupen menys espai que un cotxe, especialment si aquest va ocupat per una sola persona. Per tant els carrils bici no només no generen caos, sinó tot el contrari, perquè redueixen la quantitat de cotxes en circulació i fan possibles i abellidores alternatives netes i saludables.

Perquè en les declaracions que he sentit, com sempre, i malgrat l'evidència, es torna a mostrar que la dreta valenciana troba impensable que puga haver gent que vaja a treballar o a l'institut en bicicleta. Plantegen el carril com si fos una espècie de cos estrany que només val per molestar, i per pertorbar els drets sacrosants dels cotxes, la manera espanyola de desplaçar-nos cremant gasolina que ens hem donat entre tots, els reis de la circulació. Que cal garantir que els vehicles d'emergència puguen arribar a tots els llocs? Clar. Però de veres que em costa creure que un carril bici ho puga fer impossible, i que l'ajuntament no ho haja tingut en compte.

Un nou carril bici sempre és una bona notícia. I estic segur que molts gandians i gandianes ho reben també així. Què li hem de fer, polítics del PP, Perico Delgado vive, la lucha sigue.

La foto del carril bici del Grau prové d'aquesta notícia: 
https://cadenaser.com/emisora/2019/11/14/radio_gandia/1573736284_772421.html

La foto de Pedro Delgado de pedrodelgado.com

Seure quan caldria córrer

Text de la columna Va com va del 12 de novembre de 2019

Comença el partit entre la Unió Esportiva Tavernes i el Dénia. Tan aviat l'àrbitre xiula l'inici, els jugadors locals cedeixen la pilota al contrari i s’assenten en la gespa. Els del Dénia no aprofiten la superioritat i es passen la pilota uns a altres durant el minut que els jugadors de la Unió Esportiva permaneixen asseguts. Estan protestant perquè el ple del consistori no ha aprovat la renovació de la gespa de l'estadi. És un gest simbòlic, però fa que ara n'estiguem parlant. Els contraris ho respecten. Tant de valor té el seu gest de no atacar aprofitant la passivitat del rival com el gest col.lectiu de l'equip valler. Una nota inarmònica crida l'atenció de l'audiència ensopida per la rutina. En l'offbeat, com en el jazz, està el geni popular. I el que ens fa rabiosament humans. Reclamen el que consideren just. I creen un subjecte comunitari en la reivindicació. I l'altre equip ho respecta. Solidaritat horitzontal. Lliçò i exemple.

El mateix cap de setmana se celebra a Gandia la festa Estellés. Tornen a sonar els versos del poeta en una litúrgia civil que celebra la vida de la llengua i la persistència. Sempre recorde el poema "Ací" del llibre de meravelles en que el poeta visita Beniarjó i després Gandia seguint les passes d'Ausiàs March, des de les plaques que recorden la seua casa i la seua tomba a la ciutat de València als llocs impregnats de la presència del poeta a la Safor. Ressona la seua veu en el "migdia de llum exasperada", en la flor llençada a l'aire. Un poeta llig a un altre poeta en el paisatge nadiu. El poble hui llig al poeta "a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanch".

La poesia i la llengua tracen continuitats. I el més important aleshores és ser poble, poble encara, en gestos col.lectius, en seure quan caldria córrer darrere una pilota, en entossudir-se a dir la paraula precisa i densa, en ser la veu quan caldria callar. Un trencament del ritme, una veu que desafia el silenci -perquè quan es ve del silenci no es vol retornar a ell-, poden ser -si bé se'ls escolta-, testimonis humils i poderosos del batec de la comarca, de la força del poble.

La foto prové d'aquesta notícia:

https://cadenaser.com/emisora/2019/11/11/radio_gandia/1573469912_583002.html

El millor centre comercial és el centre

Text de la columna Va com va del 5 de novembre de 2019

He vist passejant pel Carrer Major i ho he confirmat sentint Ràdio Gandia que aviat un nou espai comercial obrirà les seues portes en el que va ser Deportes Cucart. Siga la que siga la tenda que s'òbriga, em sembla una molt bona notícia. No només perquè -com subratlla molt bé la informació- es comença a desfer el camí de la crisi que va tancar molts comerços al centre històric de Gandia, sinó també perquè indica que ja han passat les èpoques en que semblava que els centres de les ciutats estaven en decadència i que el futur anaven a ser els centres comercials de les rodalies, autèntics no-llocs del capitalisme neoliberal, malls a l'estil nord-americà, en els quals perds fins i tot la noció d'en quina ciutat del món estàs. Sembla que s'està invertint la tendència, i fins i tot potents multinacionals que s'havien especialitzat precisament en eixir de les ciutats estan obrint tendes en els centres, en les zones comercials tradicionals. I no fa molt vaig descobrir unapàgina web molt impressionant que fotografiava centres comercials d'eixos de carretera i pàrking abandonats, inquietants imatges postapocalíptiques.

És una molt bona notícia, perquè si mor el centre de les ciutats moren les ciutats o si més no perden completament la seua identitat. Ara ja només cal desitjar que el que resisitisca i revife siga el comerç tradicional i no només els seus espais. Perquè anar a qualsevol ciutat i trobar sempre les mateixes tendes és una mica avorrit i dóna compte de la decadència d'una classe mitjana fonamental en les nostres societats, els botiguers i botigueres de tota la vida. I això és preocupant i fa molta pena. Jo, per exemple, encara no he sigut capaç d'entrar en el restaurant d'una cadena de menjar ràpid que hi ha en el que va ser el Tano de l'avinguda.

La foto prové d'aquesta notícia:

 https://cadenaser.com/emisora/2019/10/31/radio_gandia/1572514517_479795.html