De preparat a Catifeta

Reconec que no m’ho veia vindre. Per una banda, Pablo Casado llançant hate contra el president de la CEOE i contra els bisbes; per l'altra, el president dels empresaris espanyols rebent assetjament a les xarxes per haver dit que benviguts siguen els indults si redueixen la tensió; i, encara per una altra, i això sí que és la bomba, la ultradreta espanyola, els de V.E.R.D.E i totes eixes ximpleries, fotent-li canya al Preparat i fins i tot posant-li un malnom graciós: Felpudo VI.

I com que no m’ho veia vindre, ja no sé ni què dir no siga cosa que esta columna faça el ridícul en un parell de mesos. Les coses semblen passar a velocitat de vertígen i el mercat de les fílies i les fòbies és més volàtil que mai.

De tota manera, m’atrevisc a fer alguns xicotets apunts conjecturals: crec que la dreta espanyola està en plena desorientació, per no dir descomposició. El seu discurs bel·ligerant, les seues crides a sotmetre a sang i foc Catalunya van massa lluny fins i tot per a gent tan poc sospitosa d’esquerranisme o dèries independentistes com alguns empresaris i els bisbes. Els uns volen estabilitat per poder vendre coses i continuar explotant el personal de manera ordenada; els altres tenen també bisbes catalans que saben que entre la mainada indepe hi ha molts feligresos i gent de comunió setmanal i cumbaià en diverses tonalitats. I més encara...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

El racisme a Espanya mata

Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara

Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.

Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Ledesma Ramos no és reivindicable (si no ets feixista)

 

Qualsevol persona que conega una mica la història europea dels anys 30 sap que els feixismes tractaren de disputar llenguatge i simbologia a l’esquerra. Era evident que els primers partits polítics de masses havien sigut d’esquerres, havien tractat de desbordar el sistema i les seues desigualtats des de l’esquerra: primer el radicalisme i el republicanisme burgés i després els moviments obrers.

Com bastir un moviment de masses que defensara els privilegis, la desigualtat social, que blindara les jerarquies socials? Com articular moviments reaccionaris que pogueren seduir una part de les classes populars i detingueren la possibilitat d’una revolució social? A l’estat espanyol el primer intent exitós va ser el clericalisme, i el País Valencià no hi va ser una excepció. Ramir Reig ho va contar en el seu imprescindible Blasquistes i clericals.

Però calia alguna cosa més: calien moviments seductors i que participaren estèticament de la mateixa modernitat que els seus rivals. Eixa és una manera d’explicar l’emergència dels feixismes: (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Trolls de proximitat

Recorde que fa ja uns quants anys em va demanar amistat a Facebook un company de classe del BUP al col·legi La Salle de Paterna, un xicot de família bé amb cognoms compostos. Un dia parlaré de la imatge que tinc hui de la composició social d’aquell col·legi, La Salle de baix, en aquells temps que encara no estava concertat. Tinc la sensació que una part era una mena de segona fila de l’elit de València ciutat, elit aspiracional, dels qui no els donava per anar als col·legis fins del cap i casal: Maristes, el Pilar, Escolapis i això. Aquesta colla, però, pel fet de ser de la capital, exercien molt d’elit col·legi endins. I si damunt tenien cognoms compostos ja ni vos conte. Per descomptat, eren els preferits dels professors —i germans de La Salle— franquistes.

Bé, el cas és que el dia aquell, perquè em va agafar fluix o perquè encara pesava de manera inconscient en mi la lluentor dels «guais» de secundària, li vaig acceptar l’amistat. Errada total... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: