sábado, 24 de diciembre de 2016

Una palabra tuya


"El que me ama aleja a mis dobles"
Alejandra Pizarnik


Intento encontrar
la palabra exacta.
Devolverte cada una de las tuyas.
Y mostrarte el punto preciso
donde quedan,
ese hueco que a veces
intenté nombrar
y que inadvertidamente
tú colmas.

No digo que pueda
pero voy a intentarlo:
nombrar ese efecto,
decir la luz,
decir la ligereza inexplicable,
nombrar el cielo azul
-como de marzo-
que de pronto es todo el cielo.

Nombrar ese acontecimiento
súbito.
La sensación de que algo se ha marchado,
algo que no era, que era huella,
que era hendidura,
que era mancha que ahora se deslíe,
que se disuelve como en hilos oscuros,
que parece ser fluida, ella
que parecía formar parte
de mí.
Y ser todo yo completo,
ser todo yo sin ella.

Decir eso que estaba
exactamente ahí,
en el estómago.
Y que de pronto no está.

Y es tan extraña la sensación del vacío
que a veces se confunde
con la vieja presencia,
con el viejo aguijón que llegaba
no sabes de dónde
y era parte de mí
y era presencia extraña.

Intento encontrar la palabra exacta
para nombrar a ese que soy cuando me invocas.
Para nombrar a ese que miran tus ojos
cuando parecen mirarme
y que me sé yo mismo
esperándote para ser descubierto,
como un archipiélago remoto al que faltaba una isla
y esa isla descubre la forma inesperada,
y le da un nombre entre los archipiélagos
y el mar.

Intento responder
a tu conjuro.
A tu palabra mágica,
a esa voz perfecta con que la dices
toda entera.
Y puedo apenas balbucear,
tentarme el hueco dejado por el hueco,
asomarme a la luz y al cielo inesperado
y rodear la palabra,
rodearla hasta darle forma y amasarla,
hasta darle la forma exacta
hasta pulirla como una piedra junto al mar
de la infancia.

Me contento por ahora con mirarte
y tantear torpemente en el lenguaje
y rebuscar en el lenguaje desgastado
por el uso inadvertido o imprudente,
y glosar aquello que no puede ser glosado,
y rodear aquello que rodear no basta,
hasta dar al fin con la respuesta
precisa a tu palabra precisa,
hasta nombrar esto que tú y yo construimos
y es sólo nuestro.

¿Cómo decirte que siento que al nombrarme
me completas,
que cancelas la espera y la intemperie?
¿Cómo decir esto que es ligero y sin embargo
tiene la consistencia
de lo sólido,
que me anuda y me devuelve,
hijo pródigo yo mismo de mí?

Intento encontrar
la palabra exacta
para devolver las tuyas.
Y me contento por ahora con mostrarte
el lugar donde estaba la herida,
el hueco,
la punzada repentina en el estómago,
ofrecerme completo y vulnerable
y pedirte con los ojos,
con mis palabras circulares
y con mis manos
y mis labios
que vuelvas
a besar
la cicatriz.




domingo, 28 de agosto de 2016

Almudaina


Ha arribat l'hora del teu cant a Almudaina, que diria el mestre. Però no temia el moment. Ha arribat, decantat i urgent, fins ser de manera inequívoca esta nit d'agost.

Vaig arribar a Almudaina un poc per casualitat. Anàvem per la carretera que du de Muro fins a Planes i calia averiguar quin era aquell poble que es veia trepant a la serra. La primera vegada que arribí recorde a tres xiquets idèntics donant voltes al poble en bicicleta a gran velocitat. Recorde també la llum, el verd i el blau. I el roig dels carrers pavimentats. I recorde també la impressió que ja no m'abandonaria d'assomar-me al cor del meu país, amb el Benicadell al front i la serra de Mariola a l'Oest. I a l'est les valls que porten entre cirerers fins a la mar.

No hi havia a València un altre poblet con aquest. Això em va resultar evident. I en ell des de poc després tinc una casa, vella, de pedra, xicoteta, amb problemes d'humitats i amb les canyeries, però veient passar el temps ara amb mi al seu interior, als meus fills fent-se grans pujant i baixant la seua escala, eixint per la seua porta a gaudir la llibertat del poble, i dels amics, a buscar a David, a Natxo, a Adri, a Joan, als "Trillizos" (els tres xiquets idèntics de les bicicletes del dia original, que ja no són xiquets). A buscar a Lliris.

Almudaina era -és- també eixe lloc on fan la paella com la feia la meua àvia, on saben què és el raïmet de pastor i que es menja, on fan sang amb ceba. Dinars i sabors de la seua infantesa importats a València -i a Paterna- per aquella filla de la Marina, que va ser Rosa Ferrer i Devesa. De la Marina al Comtat: de la Serra Bèrnia per Aitana i la Serrella fins la Serra d'Almudaina. Per metonimia, per entranyable veïnat, Almudaina em relligava a una part dels origens familiars. A Almudaina li diuen "el poble" els meus fills quan parlen amb els seus amics del cap i casal. És un lloc on viuen en valencià, on van i venen pels seus carrers amb completa llibertat, en bicicleta o corrent. És un lloc on la seua infantesa se sembla a les nostres. On fins i tot Martí s'oblida del mòbil.


       I així, a poc a poc, com qui no vol la cosa, Almudaina s'anà instal.lant a la meua vida. Estos dies he tingut ocasió de comprovar fins a quin punt mostrar Almudaina és mostrar-me a mi mateix, alguna cosa íntima i delicada de mí mateix. Estos murs amb humitats, esta panoràmica a la vall, el Benicadell i la Mariola, i Planes, i Muro, i Beniarrés, i Catamarruc, i Benialfaquí endevinat, diuen alguna cosa important sobre mí. Són l'últim refugi, el quartell d'hivern i també la part més íntima i més meua de la meua vida.

       
L'altre dia se'm va fer evident. Havia passat un dies netejant la casa, i posant-ne ordre, i fent viatges al contenidor del fem -de brossa, diuen ací-. Vaig cridar un fontaner i aconseguir el contacte d'un obrer recomanat pel meu veí. I una vegada fet tot açò vaig tornar a donar el meu passeig preferit, un cercle que va a Benialfaquí i torna per una drecera diferent. Una hora de camí, o més si em pare, si faig fotos, si alentisc el pas al ritme de les meues ensonyacions o dels meus pensaments. I de repent, en girar una corba, estava Almudaina, un poc més alt, front a mí. I de colp, vaig sentir com si la veiés per primera vegada. La vaig recuperar com és, hermosa, xicoteta i sòlida com la seua torre, encaixada a la serra que porta el seu nom, i la vaig sentir així, encaixada al centre de la meua vida. I la vaig estimar, i vaig ser conscient de com l'estime: tendrament i des de molt endins, com sé a aquestes altures que és el vertader amor, com estime al meu país i a la meua terra. I també vaig pensar que encara que em parla de manera oblícua de la meua àvia, que he fet moltes vegades el mateix passeig i mirat des de moments diferents les flors dels cirerers, i les mores, i les ametles verdes i el cim de la Mariola, Almudaina no és només memòria, no és només passat: és present, i és futur. Els seus camins són sempre camins per fer. I travessa, impassible i amable, la meua vida. Perquè torne a ella. Perquè prenga forces.


Almudaina és -i serà- el cantó del ring. Eixe lloc en el marge de les lluites on tornar, o des d'on mirar. El quartell general per compartir amb els meus amb el mateix gest amb que es comparteix la vida. A Almudaina he arrelat. I les arrels serveixen per créixer, per fer-nos forts, per tindre identitat i renovar projectes.



Hui han celebrat la festa gran, la del Crist del Socors. Amb la gent del poble he pujat a l'ermita i estat xarrant una mica. Per un impuls m'he posat en la cua i he besat la imatge del Crist. No sóc religiós, ja ho he escrit moltes voltes. Però estar en eixa cua i participar del ritual era ser part de la comunitat, i el que tinc molt clar és que no s'és res ni no s'és poble.  Després, en baixar, uns joves tenien posada a tota veu La Gossa Sorda mentre paraven la taula al carrer. I he pensat que ací vaig per lliure, que descanse de la meua vida social: llig, passege, no exercisc de president de l'Adef, ni de professor ni de res. Simplement estic. Però em sent part. D'una manera tàcita i tranquil.la. Em passa cada vegada que dic bona nit o bon dia a qui em creue a la plaça, que em pregunten pels fills o com estic. Em sent part. I sent que ells són també la meua gent. Que ací estic a casa, a esta casa velleta i de pedra que ve de lluny i que va lluny i que té memòria i que tindrà memòria de mi i dels meus. I hui ho he sentit de manera molt intensa. I crec que eixe ha sigut el moment en que ha estat clar que havia arribat l'hora del meu cant a Almudaina: un cant que vol ser una declaració d'amor i d'identitat per a aquest poble fermament arrelat en mi, íntima part de qui sóc de veres, signe del passat i de la memòria, però sobre tot peça cabdal del meu present, dipòsit d'energia, de projectes i d'esperances: refugi intim on renovar i enfortir les il.lusions.


viernes, 8 de julio de 2016

Contra la melancolía

 Contra la melancolía
(Segundo asalto)


"Siempre se puede renacer".
Max Aub



Vas a volver de nuevo a permitirte
la autocompasión:
a sentir vergüenza retrospectiva
y mucha pena.

Vas a tener miedo
de haberte perdido
y de que nadie venga a buscarte.
Vas a recordar tus versiones peores,
a recrear cada detalle,
cada punzada y cada abismo
y vas a abandonarte hasta el fondo,
hasta no poder más de dolor,
hasta aburrirte de ser tan desgraciado.

Vas a mitificar las faltas.
Vas a enumerarlas una a una
y así
vas a mitificarte a ti mismo
caminando lentamente y pensando
en todo
lo que salió mal,
en todo lo que podía haber sido
y al final no fue.

Vas a recordar cada noche:
cada esperanza vana,
cada despedida.

Y luego
vas a convocar una vez más a todos
tus fantasmas.
Vas a pasar lista
en orden alfabético
o cronológico.
Vas a convocar una asamblea de fantasmas.
Y a presidirla.

Y vas a mirarlos en el centro de su nada,
a sus ojos vacíos.
Vas a apurar su abismo y tu nostalgia.
Y vas a decirles que bueno,
que ya estuvo bien,
que te hicieron mucha compañía
pero que ya puedes caminar solo,
que no los necesitas,
que te quiten sus garras
de sombra
de la garganta,
que pueden marcharse ordenadamente
y no volver más.

Y eso vale para todos ellos.
Para todos sin excepción ninguna.
Hasta para tu madre muerta vale.

Y ya después
-solo por fin de tantas soledades; vacío
de ese hueco inmenso que ocupaban-
será el momento de decirte,
que por fin lo has entendido
y vas a empezar de nuevo.

O mejor todavía:
que vas simplemente a empezar
de una vez.

Porque ya va siendo hora.


sábado, 4 de junio de 2016

Conjuros

Esto es lo que (me) sale si cruzo un poema de Gloria Fuertes, tan sencillo y tan calculada y delicadamente ambiguo, y una canción de Los Planetas...

____________________________________

Conjuros


"...y no llevo encima nada más que tu nombre"
Gloria Fuertes

"...y siempre voy al Amador por si apareces."
Los Planetas





Yo tengo una lista pequeña de conjuros.

A veces, por ejemplo,
recorro algunas calles en determinado orden.
O miro alguna esquina desde un ángulo concreto.

do tu nombre lo único que tengo.-
uerdan cosas este.
s que me han acompañado durante todos estos años: por ejemplo, puedo, me g
A veces me encuentro diciendo tu nombre bajito,
o me pongo las canciones que escuchaba entonces
o la que me enviaste en un enlace inesperado.
Hay días, de hecho,
en que pongo todas las canciones
que me recuerdan a ti.

Me voy a hacer una playlist completa
y la voy a titular con tu nombre.
Porque cualquier excusa es buena
para decir tu nombre.

A veces nombro a gente que se llama como tú
en conversaciones casuales
solo para creer que hablo de ti
con mis amigos
que les digo quién eres y que te llamas así.

Tengo una lista pequeña de conjuros
y los repito a menudo
y les cambio el orden.
Pero ninguno funciona.

Y yo sigo recorriendo calles
imaginando que te encuentro de repente
y me visto igual que aquel día por si acaso.
Y cruzo aquella plaza por aquel lugar preciso.
Y digo tu nombre e imagino que me oyes.
Y digo tu nombre como quien le habla a dios
con la luz apagada.
Y digo tu nombre y me creo que te llamo
y que vas a contestarme de un momento a otro.

Repito los conjuros y les cambio el orden.
Incluso invento nuevos y te escribo poemas como este.

Pero ninguno me funciona nunca.
Y sigue siendo tu nombre todo lo que tengo.



La foto procede de https://www.flickr.com/photos/fotos_de_pablo_arias

domingo, 15 de mayo de 2016

Joc d'enterro

Aquest poema va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Sagrada Família - Corea de Gandia de l'any 2016, a la página 74.


Joc d'enterro



“Esperando como nosotros la resurrección”
                       ERNESTO CARDENAL 



Estos dies estic fent-me
un petit inventari de fracassos,
eixa perfecta xifra del que som,
eixa suma implacable
de desviaments,
d'improvisacions fallides,
de trencaments del guió,
de discontinuitats inesperades.

Recorde, per exemple, els tres gols
que ens clavà el Madrid
a la final de la Champions;
també aquell suspens en matemàtiques,
o quan ja a la Universitat
el meu professor favorit d'aquell temps
m'humilià a la revisió de l'examen.

Hi ha també -és clar i dolorós-
fracassos íntims escrits
a cartes oficials,
diagnòstics adversos
i mesos de novembre.

I hi ha també d'altres
fracassos que calle
per vergonya i sobre tot
perquè em seguiu creient interessant:
estacions de metro, dies de de pluja,
i molts dies assolellats
en què imaginàvem pluja.

I malgrat tot
de tots, el més amarg
va ser l'inesperada conseqüència d'un joc
una vesprada d'infantesa.

Jugava a soterrar uns ninotets
que havien patit un accident amb l'avioneta.
Els vaig soterrar al jardí de la casa
de camp dels pares. L'endemà
vaig intentar desenterrar-los,
amb seguretat primer, amb ànsies després,
fent clotets a cada pas
al voltant de la porta d'entrada
i també més lluny.
Però va ser tot en va.

Ara jauen sota el ciment
al jardí d'una casa que no és nostra.

Eren dos, un xic i una xica
de plàstic. I l'avioneta
era verda i amb les ales blanques.

Dos clicks de Famòbil esperant
            -com nosaltres-

                                   la resurrecció.