25 anys de l'Associació d'Estudis Fallers
El passat dia 25 de juny, celebràrem al Palau de Pineda el 25 aniversari de l'Associació d'Estudis Fallers, amb la presentació d'un número especial de la Revista d'Estudis Fallers coordinat per Víctor Valero. Aquell dia vaig pronunciar unes parauletes com a president. Alguns amics m'havien demanat que se les enviara, però mai ho vaig fer. En part perquè volia editar-les i en part perquè vaig afegir algunes frases manuscrites i no trobava el paperet. Aquest matí l'he trobat... I, com més val tard que mai, ací estan les coses que vaig dir en una data tan assenyalada, és a dir, algunes de les coses de què me'n recorde... És impressionat quantes coses ens han passat des d'aleshores. Per exemple, que Pepe Martínez Tormo, adefesi de pro i en aquell moment director de la Revista d'Estudis Fallers hui el Secretari General de Junta Central Fallera... El que són les coses. El temps s'ha fet dens... 25 años no es nada... I de vegades sis mesos són molts...
_________________________________
Un
25 aniversari és un moment perfecte per imitar George Perec i dir allò de "Je
me souviens", jo me'n recorde i deixar que fluisquen els records. Perquè encara
que el tango ens ensenya que 25 anys no són res, molts xicotets gestos, i
moltes caminades nits de primavera de València en caben.
Per exemple.
Jo me'n recorde de mi mateix amb 19 anys
llegint els fasciculs de la història de les falles de Levante-emv volent
retindre cada data.
Jo me'n recorde de mi mateix llegint
Falles i Franquisme a València de Gil Manuel Hernàndez abans de conéixer
personalment Gil Manuel Hernàndez.
Jo me'n recorde de mi mateix el dia que
vaig conéixer Gil Manuel Hernàndez i no sabia com explicar-li quant m'havia
agradat el seu llibre i la il.lusió que em feia conéixer-lo.
Jo me'n recorde de la primera vegada que
vaig anar a una reunió de l'adef, a la Plaça Los Navarros, racó faller, per
proposar-los un cicle de conferències sobre falles per als meus estudiants
americans. La meua emoció en sentir-los parlar de falles. Eixa sensació d'haver
arribat a un insospitat lloc del món ple de gent com jo, que parlava el meu
idioma, que li semblaven importants les mateixes coses que a mi. La meua enveja
i el somni de formar-ne part d'aquell grup meravellós. Perquè una cosa que em
quedà clara en aquelles primeres reunions és que l'Adef és un col.lectiu
vertaderament assambleari, abans d'el 15M. Sense dubte el col.lectiu més
generós, més alié a la dèria de protagonisme individual en el qual he estat
mai.
Jo me'n recorde del dia que em comunicaren
que formava part oficialment de l'associació, també a la plaça los Navarros. La
sensació d'haver arribat a casa.
Jo me'n recorde de la inauguració de
l'exposició "40 anys transitant per la frontera". Tota una metàfora de moltes
fronteres que l'A def ha anat trencant aquestos anys.
Jo me'n recorde de les gominoles de cada
reunió, i dels pastissos d'Alejandro. I me'n recorde de la saviesa tècnica de
Tono, de l'erudició sense pedanteria de Javi Mozas, del trellat de Pepe
Martínez, de l'excentricititat entranyable i generosa de Rubén, de la passió
col.leccionista d'Iván, del seny de Joan Castelló, i del seu saber fer, de
l'hospitalitat de Fet d'Encàrrec, del sentit comú incontestable de Marisa, dels jocs de paraules
de Paco, de la sensibilitat senzilla i pop i amb tant de talent de Toni Colomina, de l'experiència desenganyada, i entusiasta alhora i afectuosa, de Víctor Valero, de les fideuades a la marjal i les fires de llibrets amb Pasqual, el prohom de Gandia, el nostre home a la Safor. Jo me'n recorde que si Josep Lluís està, aleshores tot està sota
control. Jo me'n recorde que Gil Manuel, el mestre, és el meu company i que jo
sóc ara el president, succeint-lo a ell, i me'n recorde que ni en somnis ho
hagués entrevist mai. Jo me'n recorde de la il.lusió que li fa al meu fill
Martí vindre a les reunions, cadell d'adefesi... Els adefesis de segona
generació, que ens acompanyen a les reunions.
Jo me'n recorde d'una ciutat en que les
falles i la universitat vivien d'esquenes. Jo me'n recorde d'una ciutat plena de
fronteres, d'escisions i de línies roges, i blaves, que ens separaven. Jo me'n
recorde de la supèrbia dels uns i de la desconfiança dels altres. I això si que
em sembla lluny. Però vull recordar-me perquè és guai no perdre mai la
perspectiva de quant s'ha avançat.
Jo me'n recorde d'una ciutat on veies
somriures quan deies que estimaves les falles, i més encara si les estudiaves,
on veies gestos d'escepticisme o de recel quan deies en altres llocs que eres
filòleg. Jo me'n recorde de presidents de Junta Central Fallera que ens reberen
i ens recolçaren, i de vicepresidents que es deien Jordi, i me'n recorde d'un
president de Junta Central Fallera que no ens volia veure ni en pintura. I me'n
recorde de qui és hui el regidor de festes, i me'n recorde que qui és hui el regidor de festes lluitant en altres temps per transitar camins de concòrdia i em dic que ens queden camins
per caminar junts, i que igual va a ser de veres que veiem entre tots una festa
feta pels i per als fallers, del poble i per al poble. I nosaltres per
documentar-la, per estudiar-la, per pensar el procés que ens ha dut fins ací,
per damunt de les piràmides jeràrquiques i els balcons de les èlits.
Jo me'n recorde de totes les institucion amb les quals hem col.laborat. Universitats, Museus, Falles. I me'n recorde de
repent de manera intensa dels meus amics de la falla la Malva, d'Alzira, perquè
me'n recorde d'un primer jurat del premi de poesia satírica, i que vaig ser
allí representant de l'adef per primera vegada. Me'n recorde dels pobles on hem
dut la nostra exposició sobre la història del llibret. Me'n recorde dels
números de la revista que tinc en ma casa, mudança rere mudança i les
prestageries on les he guardat i l'orgull de veure el meu nom en ella.
Jo me'n recorde de tantes coses que hem
fet, i de les que ens queden per fer. Perquè les falles són cultura valenciana
i en valencià, art popular, que deia el clàssic, i societat civil. Dignes
d'estudi i de difusió. De posada en valor, i de gaudir-les, i d'estar-ne orgullós.
I vos mire, i dic que bé que vaig anar un
dia a un taller a la plaça los Navarros a proposar un cicle de conferències. I
vos mire i em dic quants amics, i quants som, i què distints, i que units per
una mateixa estima a la nostra festa, pel record dels xiquets que forem i que
miraven enlluernats les falles al carrer després de la nit màgica de la plantà,
que sentien relliscar el temps per sobre els caps per sobre les flames de les
nits -de la nit- de Sant Josep. Què be ser valencians, i sentir-lo així. I què be que tots els anys tinguen mes de març. I viure-los junts. Tan diferents. I
junts. I fer cultura, identitat, memòria sentimental. I fer falla, senyors i
senyores. Fer falla, rodar la falla, estudiar la falla. Quina joia, valencians.
I vos mire i em dic: jo me'n recordaré del
dia de hui. Quan ferem 25 anys, i erem molts i estavem junts i veiem el que
haviem fet en 25 anys de tendir ponts, i esborrar fronteres. Tan diferents i
tan junts. I tan iguals. I tot el que haviem fet. I el que ens quedava per fer,
i tot era possible, perquè vosaltres acompanyant-nos, ho feu possible. I li
doneu sentit.
L'Adef i les falles. Els estudis fallers,
I la festa. Ara que tenim 25 anys. Ara que encara -que ja- tenim força. 25 anys. I els que ens queden.