Pablo Casado va a misa

Reconec que quan vaig veure un tuit que deia que Pablo Casado havia anat a una missa en sufragi per Franco pensava que era una fake news. No perquè no li pegue, perquè encaixa perfectament en la història del seu partit i perquè ells memòria històrica en tenen molta. No s'obliden que la guerra la van guanyar els seus i faran el que siga per garantir impunitats i herències rebudes. A més, crec que per a una part del seu electorat seria un gest de valor i coherència.

Però, vaja, pensava que no podria ser tan borinot, perquè eixes coses a la resta d'Europa no estan massa ben vistes i perquè després és una mica complicat parlar de centre liberal i eixes coses que diuen buidant de contingut qualsevol paraula que se'ls pose a tret. I sí, ho ha sigut. Ha anat a una missa en sufragi a Franco, i s'ha fet una foto amb un xicot a l'eixida per immortalitzar el moment. El que ja m'ha acabat de fascinar ha sigut la justificació que ha donat el partit. Diu que no ho sabia, que va anar precisament a eixa missa per casualitat.

Supose que la borinotada passarà desapercebuda...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo comentari ací:

Avatars inesperats de la socialdemocràcia constitucionalista

 

És ben sabut en aquests moments la complaença amb la qual la policia -suposadament sota les ordres de la delegada del govern, Gloria Calero- tracta les manifestacions feixistes o d'ultradreta en general. El darrer exemple el tinguérem dissabte, quan una colla d'energúmens membres de la patronal del transport pogueren acostar-se sense problemes a les cinc polítiques destacades que anaven a participar en un acte al Teatre Olympia. Però això no és nou. Els qui estiguérem a la manifestació per la llibertat d'expressió després de l'empresonament de Pablo Hasél (que per cert continua a la garjola i sembla que ens hem acostumat al que hauria de ser un escàndol) sabem com es va mostrar la policia, és a dir, com va repartir generosament llenya sense que hi hagués hagut cap aldarull previ. I és encara més mític el cas de la manifestació nazi a Benimaclet del 12 d'octubre de 2020 que va acabar amb detinguts i processats... entre els antifeixistes que els feren front.

No sé si aquestes coses les fa la policia per ordre de Gloria Calero o les fa pel seu compte. Però en qualsevol cas la diferència resulta irrellevant quan la il·lustre delegada de govern acostuma a validar aquestes actuacions fins i tot en declaracions públiques. Realment en la línia que uneix Paula Sánchez de León, de Juan Carlos Moragues i Gloria Calero sense oblidar Ricardo Peralta, resulta molt difícil distingir els membres del PSPV dels del PP.

Per una altra banda, el passat 30 d'octubre ens assabentàrem que la penya Yomus... 

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo està ací

L'apocalipsi i els càmping-gas

 L'altre dia comentava amb estudiants una notícia que em va fer certa gràcia. Segons publicava un diari valencià, sembla que comença a haver-hi desabastiment de càmping-gas perquè la gent s'està preparant per la gran apagada. Em pregunte quants d'eixos foguers portàtils cal comprar per provocar que s'esgoten en una tenda. Sospite que pocs. No crec que en un any normal se'n venguen molts i menys en tardor. Sense dubte la notícia acabarà per provocar el fet que narra. I que rode la roda. I el tràfic a internet.

Té gràcia que el col·lapse del capitalisme i els seus senyals es convertisca en una font de notícies clicbait. Supose que haver patit el confinament que patírem i una pandèmia mundial ens ha instal·lat en un cert estat d'ànim apocalíptic. Si això va passar, una gran apagada pot passar també en qualsevol moment i cal tindre un càmping-gas a mà, no sé si per pegar-li volta i volta a dos trossos de carn embolicats en plàstic comprats a un gran supermercat.

Tinc l'edat suficient per recordar que ma mare sempre tenia a casa una bona provisió d'espelmes i ciris per quan se n'anava la llum....

L'article complet pot llegir-se ACÍ

I ací el comentari en vídeo de la setmana:

Les falles, els fusters i la unió dels valencians

 Allà pels volts de març de 1964, Joan Fuster estava al centre mateix de l'huracà. No feia molt de temps que l'havien cremat en efígie en concloure la cavalcada del ninot. La raó, uns paràgrafs crítics i desmitificadors descontextualitzats del seu llibre El País Valenciano de la sèrie que l'editorial Destino estava dedicant a diferents regions. A partir d'ahí, amb una campanya interessada, de traïdor cap amunt, mal valencià i el que es convertiria en el repertori habitual. Hi havia sense dubte per darrere zels i també algun candidat desairat a haver escrit el llibre i a l'abellidor contracte que implicava. Xicotetes misèries d'aquell camp cultural que al remat portaren a una mena d'assaig general del qual seria anys a venir, poc més de deu, l'anomenada batalla de València.

Eixe any l'editorial de la revista fallera Pensat i Fet portava per títol «Les falles, els fusters i la unió dels valencians», amb un joc de paraules dels que li agradaven al seu director, Ricard Sanmartín....

L'article complet ACÍ

I ací un comentari en vídeo: