En veure l’altre dia l’actitud de Rocio Monasterio...
miércoles, 28 de abril de 2021
Ací en sobra un
En veure l’altre dia l’actitud de Rocio Monasterio...
martes, 20 de abril de 2021
De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’altre temps
L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor fa publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a Es més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.
Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. Només arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era -clar- la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals -clar- encara crec profundament.
Vos conte això perquè no vull pensar quant m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no hagués estudiat filologia. Vull pensar que al remat...
miércoles, 14 de abril de 2021
Aquesta no és una altra columna sobre Madrid
Ho reconec. Jo també he caigut i li he dedicat alguna columna a Isabel Díaz Ayuso. Generalment per retreure-li el seu menysteniment de les «províncies», la seua reivindicació del dret a no prendre mesures per contindre la pandèmia i que després els madrilenys puguen estendre els contagis a plaer a la resta d’Espanya; la seua afició per tractar de provincians els qui no li agraden o no li riuen les gràcies i, en general, la seua prepotència, que té la virtut de mostrar a les clares el centralisme feroç d’aquest suposat estat més descentralitzat d’Europa: altre d’eixos mantres desgastats, buits de contingut i que pretenen cobrir mancances, com això de la monarquia més barata o la democràcia plena consolidada. Francament, crec que això és tot el que hauríem de parlar els valencians i les valencianes sobre Ayuso, el que té d’amenaça als nostres drets, al nostre futur econòmic i social.
Ara -com evidentment tots sabem- s’acosten unes eleccions autonòmiques madrilenyes i sembla que no hi ha cap altre tema en el món. Tot gira al voltant de l’últim incident, per minúscul que siga, de la darrera picabaralla, de les últimes declaracions de qualsevol candidat o candidata. Fins i tot sabem -i ja és saber- que el candidat de Ciudadanos es diu Edmundo.
No és estrany, en un país com Espanya en què tot gira al voltant de Madrid, en què la seu de tots els mitjans de comunicació està a Madrid, en què...
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
domingo, 11 de abril de 2021
De quan el Va com va eixia per la ràdio: Ni oblit ni perdó. Ni impunitat
Hi havia un temps en que Va com va era una columna setmanal a Radio Gandia. Quan més temps passa més estime aquell temps en que vaig aprofitar aquell raconet de lliure opinió que em va cedir Puri Naya ni més ni menys que a la Cadena SER. Després, algú (i alguna) es donà compte que a una emissora local de la cadena on, entre altres coses, Miguel Àngel Aguilar rota les seues columnes etíliques no es podien dir les coses que deia jo.
Passa el temps i cada dimarts amb el Va com va a Nosaltres la Veu i amb altres coses a Radio Gandia, amb la perspectiva m'augmenta l'orgull.
Hui, aniversari de l'assassinat feixista de Guillem Agulló vull recuperar aquesta columna que vaig llegir en l'antena de Radio Gandia el 24 d'abril de 2018 i que no vaig pujar al blog. En aquella època algunes columnes apareixien publicades al desaparegut diari Micro. La primavera de Gandia podriem dir-li a aquella època
Hui com aleshores, com cada abril des del 1993, Guillem Agulló: ni oblit ni perdó.
_____________________________________
El dissabte es va inaugurar el Passeig Guillem Agulló als Jardins de Vivers a la Ciutat de València. Al dia següent la placa havia sigut arrencada i pintada de roig.
El passat 11 d'abril es van complir 25 anys des que un nazi el va assassinar a Montanejos. Eren vacances de pasqua. Jo em vaig enterar en tornar a les classes. M'ho contà un company. Ho recorde com si fos ahir. Un nazi li havia llançat una ganivetada mortal a un xicot de Burjassot que estimava la terra, la nostra llengua, i que escoltava els mateixos grups de música que escoltàvem nosaltres.
Recorde també molt bé el tractament que determinada premsa donà al fet i també l'actitud d'una part de l'opinió pública. Aleshores i després, durant el judici als seus assassins. Crec que aquells dies molts perdérem la innocència. Se n'adonàrem que aquelles idees que ens havien ensenyat en les classes d'ètica, aquelles definicions de democràcia, en la qual totes les idees podien ser defensades, xocaven amb la realitat freda dels fets. Si un xicot nacionalista valencià, independentista, era assassinat per un feixista, la culpa havia d'haver sigut seua. Aquells dies amargs mostraren la complicitat, o com a mínim, la comprensió que la ultradreta trobava en un país encara malalt d'auto-odi després de l'anomenada batalla de València. Més tard, els càntics a camps de futbol i a nous d'octubre proclamant l'orgull dels assassins i l'humiliació de les víctimes. I les tèbies condemnes, i les reincidències i les absolucions.
Aquest cap de setmana veia policies requisant samarretes grogues a l'entrada d'un partit de futbol. A València, llegia que l'ultradreta se reorganitza, i prepara una nova plataforma política. L'altre dia sentia que un conegut columnista ultradretà profetitzava bombes a cafeteries bàvares. Pensava en tanta impunitat, en tanta naturalitat. I pensava en els rapers que es preparen per entrar en la presó, que va omplint-se poc a poc de presos que se semblen molt a presos polítics. Estos dies a més llegia novel·les de Rafael Chirbes, i tancava els ulls i podia veure els Guerrilleros de Cristo Rey apallissant estudiants mentre policies de gris es reien distrets. I aleshores he imaginat la placa del passeig de Guillem Agulló en terra i tacada de roig. I per un moment m'ha envait l'amargura. I el desànim. I la por. Tant de temps ha passat, i tantes coses. I encara estem en estes. I les imatges es confonen, 1974, 1993, 2018, i és el passat que retorna i que ens diu que mai se n'havia anat del tot.
Tot està encara per fer, i aleshores cal pensar que tot és possible. Cal seguir indignant-se, com el primer dia. Cal alçar la placa tantes vegades com la tomben. Cal desacostumar-se a la impunitat dels feixistes i a les dobles vares de mesurar. Ni oblit ni perdó, Guillem. La lluita per una societat lliure i democràtica continua.
martes, 6 de abril de 2021
La lliga espanyola de futbol i el racisme
El diumenge passat un altre partit jugat pel meu equip, el València CF, em va deixar mal sabor de boca, i no va ser pel joc ni pel resultat sinó per l’insult racista a Mouktar Diakhabi per part del jugador del Cadis Juan Cala, pel seguit de fets que es desencadenaren i per les seues implicacions.
A aquestes altures no fa falta tornar a fer una narració del que va passar perquè és sobradament conegut i comentat. Crec que els jugadors del València van estar molt bé en eixir del camp davant de l’insult i de la manca de reacció arbitral que, fins i tot, havia tret tarjeta groga a la víctima de l’agressió verbal racista. En eixe moment jo em vaig sentir molt orgullós d’ells i, malgrat tot el que va passar després, no podem oblidar que va ser la primera vegada que un equip de la lliga espanyola abandonava un partit com a reacció a un insult racista.
És de veres que haguera preferit que no tornaren a eixir. Eixe gest de fermesa i dignitat els haguera posat a ells a l’avantguarda de la lluita contra el racisme en el futbol i a la Lliga de Futbol Profesional en una posició molt difícil fins i tot en l’àmbit internacional, on hi ha molts països i moltes lligues molt menys tebis amb aquestos temes. En eixe sentit, el València CF va perdre una oportunitat històrica. Però crec que no cal llevar mèrit al que feren... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
jueves, 1 de abril de 2021
Vacunes i prioritats
Vaig a aprofitar la columna d’aquesta setmana per comunicar als meus amics i a les meues amigues que s’han interessat en el tema que no, que no m’he posat la vacuna contra el covid19, ni la d’Astrazeneca ni cap altra. I vull a més fer constar, en aquestos temps que proliferen els antivacunes i els qui s’escaquegen de vacunar-se si poden amb motius entre el cunyadisme, l’arbitrarietat i l’egoisme, que si no m’he vacunat no ha sigut per manca de ganes, sinó perquè la Generalitat Valenciana no considera els professors i les professores universitaris personal docent a aquestos efectes. Així, encara que la premsa parlava de la vacunació del personal docent en general, això no ens incloïa als professors d’universitat, ves a saber perquè.
Sobre aquest fet m’agradaria fer alguns comentaris. Evidentment... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)