Paraules per a Sandra
Llopis Juan
Fallera Major de la Falla
de la Plaça d'Espanya, de Cullera
Ja està. Hui fa una
setmana que començarem l'any 2017, eixe any que t'has acostumat a trobar al
costat del teu nom i de les paraules "Fallera Major". Sandra Llopis
Juan, Fallera Major 2017. I ací estic jo, una vegada més fent-te un discurs.
Cada vegada que travesses un moment important de la teua vida aparec jo amb un
paperet i comence a parlar. Bo, no sé si cada vegada, però sí que algunes
vegades. Per exemple, l'any 2011 aconseguires convertir-te en Llicenciada en
Filologia Hispànica, i allí estava jo fent un discurs com a representant dels
professors de literatura espanyola de la nostra facultat. Aleshores, vaig dir
coses com aquestes, en castellà, perquè el discurs aquell era en castellà, però
que podrien ser dites exactament igual ara, encara que parlant-te en singular:
" Ahora disfrutad de este instante denso. Porque lo
habéis creado con vuestra voluntad de hacerlo denso. Y lo es. Tan denso, por
ejemplo, como el momento en que un reserito llamado Fabio se cruza con un
gaucho, llamado Don Segundo Sombra; como cuando Tadeo Isidoro Cruz se encuentra
de pronto a sí mismo luchando contra su reflejo. Tan denso, como los
interminables segundos en que el Coronel Aureliano Buendía esperó la descarga
final ante el pelotón de fusilamiento recordando el hielo, como un abrazo en un
puente en Budapest, como mirar entre los escalones de un sótano y encontrar un
aleph, como una obra de teatro experimental que en realidad representa un
sueño".
Després, l'any 2013 la
teua germana Helga va estar ahí on estàs tu ara. Era la Fallera Major de la
vostra falla i ara fa quasi exactament quatre anys jo estava en aquesta posició
diguent coses com aquesta:
“Com la gavina de la mar blavosa, /
com l’estupor, com el Castell, com riu, / com riu i riu i riu altra vegada, /
com venciment d’una garba d’arròs, / l’acabament gratíssim de l’estany, / pedra
central, fonamental indici, / el riu, la mar, l’hort, el tarongerar, / com
camps d’arròs, com terrasses invictes”, diu de Cullera Vicent Andrés Estellés
al seu Mural del País Valencià. I ahí està tot, com una pindoleta de bellesa i
d’estima: la mar i el riu, les gavines i l’arròs, el castell i els tarongerars,
l’estany i la llum. L’estupor. L’estupor davant la bellesa perfecta d’un poble
als peus d’una muntanya amable, entre la mar i el horts, entre la vida i la
vida".
No és casualitat que
una de les coses que tenen en comú ambdós discursos siga, clar, la presència de
la literatura. Perquè què seria de les nostres vides -de la teua i de la meua-
si no fos per la literatura? Perquè una cosa que no sé si sabeu és que els
filòlegs ens dividim en dos grans grups: els de llengua i els de literatura.
Tots som bona gent, però som un poc diferents. Als de llengua els hauria
agradat ser científics de veres, de les ciències positives, i per això fan
esquemes i teories molt complicades. Solen ser gent molt ordenada i competent,
molt preocupats pel que és "parlar bé", "defensor[es]
acérrimo[s] de la corrección académica", com diria Rubén Darío. Els de
literatura també, clar. El que passa és que per a ells parlar bé és una altra
cosa. Parlar bé és parlar no amb la paraula correcta, sinó amb la paraula
precisa, que encaixe no només sintàcticament, sinó també rítmicament. I sobre
tot, tocant alguna cosa preciosa del nostre interior. Així ens agradaria
escriure. I així són les coses que ens agrada llegir. Com diria Julio Cortàzar,
els de llengua són famas i els de literatura cronopios. Els de llengua volen
entendre com funciona la llengua; els de literatura volen entendre com funciona
la textura verbal de que estan formats els nostres somnis, les nostres
il.lusions, la nostra memòria sentimental individual i col.lectiva. Els de
literatura volen entendre, però entendre no és reduir a esquemes i a fletxetes
i a fórmules matemàtiques. Entendre és saber com funciona, saber quins resorts
al nostre interior toca el ritme, el "himno gigante y extraño" que
diria Gustavo Adolfo Bécquer, o la paraula, la "tahona estuosa" enunciada d'una vegada per totes pel gran César
Vallejo.
I de vegades això que
s'enten és difícil d'expressar amb altres paraules. O fins i tot impossible. I
el que poden fer aleshores -i és ben important- és tractar d'ensenyar a
reconéixer això, a entendre-ho també, llegint i subratllant i puntuant. I
citant als mestres. Ahí hi ha temblor. Ahí està la paraula precisa. En fi,
això, ja ho he dit abans, que els de llengua són famas i els de literatura
cronopios. Doncs bé, evidentment tant la vostra fallera major 2017 com jo som
de literatura. I és una sort. Perquè és la literatura, el llenguatge, qui ens
dóna paraules per travessar estos moments, per fixar-los millor encara que
qualsevol fotografia. Una imatge val més que mil paraules. Pot ser, no dic que
no. Però no sempre. Depen de la imatge. I de les paraules.
Una imatge que val per
moltes paraules és esta. La teua ahí, al teu lloc de reina de la comissió, amb
les teues amigues envoltant-te, amb Leire, amb Miguel Ángel i Jose que
t'acompanyen i t'acompanyaran ara, quan s'alce la falla a la plaça i quan les
flames culminen el cicle, amb els pares, Liberto i Pepita tots pagats perquè per fi ets la fallera major de la vostra falla, i la teua germana Helga, orgullosa
i al mateix temps revivint moments emotius de fa quatre anys, i la
"cotiua" Helga, que fa quatre anys no estava i es feia esperar, però
que ja està ací i converteix en crònica la felicitat. Els records estaran fets
d'imatges, però també de paraules. El record serà entre altres coses un relat i
serà com literatura. Però ja m'estic desviant del tema. I no volem això. Que
com ja saps per les meues classes tinc una certa tendència a perdre'm en digressions.
Estàvem en que som de
literatura. I que ens agrada la literatura. I hi ha una altra cosa que ens
agrada als dos, i que, com la literatura, forma part de la nostra identitat i
del teixit dels nostres records. Clar, les falles, que en el meu cas tenen la
forma de la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon del barri del Carme de la
ciutat de València, i en el teu de esta entranyable comissió de la falla de la
Plaça Espanya de Cullera -del Carrer del Riu-, al teu poble entre la ribera del Xúquer i la nostra
mar Mediterrània. I és molt clar que hi ha molta relació entre les falles i la
literatura. I vos ho vaig a dir en termes ben actuals. Les falles i la
literatura se semblen en que ambdós són patrimoni immaterial. De la humanitat,
clar. Però també -i sobre tot- nostre. De vosaltres i meu, dels valencians des del
Baix Maestrat a la Marina, fins a l'Alacantí si incloem la festa germana que va
ser festa filla nascuda el 1928 de les Fogueres de Sant Joan. Les falles són
com la literatura i com la llengua patrimoni i identitat, element transversal de
nord a sud del nostre estimat País Valencià, hermós, asoleiat, alegre i
combatiu, i festiu i amb cels blaus i focs.
Les falles són Patrimoni Immaterial. Nosaltres ja ho sabiem,
però ara ho diu fins i tot la UNESCO. Patrimoni Immaterial de la Humanitat. És
clar. Són una manifestació concreta i local d'allò universal, d'allò que ens fa
humans als éssers humans, la cultura viscuda i en acció donant sentit a les
nostres vides, fent relat -com la literatura- i marcant els moments de trànsit,
el moviment de retorn dels cicles i el nostre desplaçament a través d'ells.
En estos mesos passats
m'han preguntat algunes vegades que era exactament el que havia sigut declarat
Patrimoni Immaterial de la Humanitat, si tota la festa, o si alguns elements i
perquè. La resposta és en realitat senzilla: La festa de les falles és
Patrimoni Immaterial de la humanitat per aquells elements que la fan única, els
elements que venen dels nostres avantpasats, que arriben a nosaltres com a
cultura viva i que nosaltres hem de fer arribar també viva als nostres
descendents, a la Cotiua i als fills i als nets de la Cotiua, memòria en acció
de nosaltres, del poble valencià, de Cullera, d'aquesta xicoteta i meravellosa
comunitat que sou, que enguany compleix 75 anys i que complirà molts més quan
fins i tot ningú recorde els nostres noms concrets.
I quins són estos
elements? El central, és clar, la falla, el monument faller i les tècniques
dels nostres artistes i artesans, algunes d'elles en efectiu perill de
desaparició, i altres sabers populars relacionats com per exemple la plantà al
tombe, acte col.lectiu en el qual tots som un per alçar i per construir, en una
mena de versió fallera d'altre patrimoni immaterial de la humanitat ben nostre:
la Moixeranga, d'Algemesí, de la Ribera i de tots els valencians.
Però també és destacat
per la UNESCO la pirotècnia, els usos específics de la pirotècnia als rituals
fallers, el que per cert ens dóna una bona ocasió per tal de garantir la
supervivència del tro de bac. I la música, la música al carrer com la que ens
ha acompanyat fins ací, amb el nostre repertori específic faller i valencià. I
la literatura fallera, -les falles i la literatura altra vegada- els llibrets i
els apropòsits, la condició de generadores de cultura escrita que tenen les
falles, i l'impressionant fons documental i testimonial del seu trajecte
històric que han produit i produeixen, ell patrimoni ben material que ha de ser
custodiat i conservat per a memòria. I la indumentària, la manera com hem fet
viure antigues tècniques de teixit, antics dissenys, antic vestuari, que no és
per a nosaltres peça de museu, ni element arqueològic sinó que el fem viure
cada any en el carrer, que viu ara i ací, en els vostres magnífics tratges que
amb tanta elegància porteu, i té sentit present i poderós per a nosaltres,
bellesa i identitat.
I també és vertader
patrimoni immaterial tota la sociabilitat fallera i el cicle ritual amb el qual
anem marcant el pas de l'exercici i de la vida. És Patrimoni Immaterial de la
humanitat un moment com aquest, però també la vida en el casal, les rialles i
les partides de cartes, el gest de qui obre el casal cada setmana, i de qui el
tanca, la consciència íntima i tan natural per a tots nosaltres de que el casal
de la nostra falla és una extensió de la nostra casa: casa comuna de la
comunitat que som i la comunitat una extensió de la nostra família. I això és
patrimoni immaterial precisament perquè és íntim, nostre i vostre, de la meua
falla i de la vostra, i de totes les altres falles del cap i casal i de les
comarques, del nostre país. Perquè som una xarxa d'associacions, de comunitats,
de consciències de no ser res si no s'és poble. Eixa sociabilitat popular que fa
més habitables i més rics de la vertadera riquesa i més vertebrats els nostres pobles
i les nostres ciutats per grans que es facen hauria de ser un motiu d'orgull
per a tots els valencians.
Per estes coses, i per
altres, les falles són patrimoni immaterial. De falles, de memòria de les
falles, es pasten les nostres biografies. Amb moments com aquest, íntims i
profundament humans, és basteix el nostre patrimoni cultural, valencià i
universal. I nosaltres, els fallers i les falleres, ho sabem. I som feliços.
Doncs això. No vull
allargar-me més. Parlar de Sandra és parlar de falles i de literatura. I això
és el que volia fer hui, parlar del seu íntim lligam, de la seua capacitat de
fer dens el temps, de fixar-lo en la memòria i de traçar el relat de les
nostres vides.
I al relat de les
falles 2017 li falta el milllor, la gojosa culminació. Com vos vaig dir fa
quatre anys, nosaltres els fallers sabem fins i tot en el més cru del cru
hivern que arribarà la primavera. Arribarà març, i el cel serà blau, i ens
llevarem les jaquetes en arribar migdia, i en cada cantó una falla, i prendrem
el carrer festívolament, amb l'alegria de ser valencians, amb música, i coets,
i els nostres millors tratges. I quan tot això s'esdevinga, tu, Sandra Llopis,
regnaràs. I sabràs que estes falles són les teues. I que estaran per a sempre a
la teua memòria, al racó dels moments especials i feliços, part de la teua identitat,
de la teua biografia, vertader patrimoni immaterial.
La foto del castell de Cullera prové de www.turisbox.com
Les fotos de la presentació de Lucía Segura i Lucía Sosa
Les fotos de la presentació de Lucía Segura i Lucía Sosa
