La Ribera Baixa antifeixista

 

El passat dissabte Verònica i jo anàrem a Sueca a la presentació de l'Assemblea Antifeixista de la Ribera Baixa. Va ser una experiència molt gratificant, entre altres coses perquè la immensa majoria dels assistents a l'esdeveniment eren gent molt jove i, això, unit a l'estètica d'alguns dels xicons i xicones i al to del debat que s'encetà al final de les intervencions, em va rejovenir una mica. Per un moment semblava tornat als anys 90.

Però al mateix temps sentíem que estaven assistint a la darrera encarnació de la Ribera Baixa lluitadora i revolucionària, que aquells jovenets eren també els darrers descendents dels llauradors i llauradores que somniaren una societat més justa i s'atreviren a plantar cara als senyorets. Vaig pensar en Juan Andrés Córdoba -en realitat pense molt en ell, no puc deixar d'imaginar-lo-, que va viure al mateix barri de Sollana on vivim nosaltres, va empunyar el fusell per «dignitat antifeixista», com diu la cançó, i va morir a Mauthausen molts anys abans que nosaltres arribàrem al poble. «En les fosses de Mauthausen un de Sollana ha fet la pell...» La seua lluita, la seua causa, és la nostra.

Em va agradar estar en companyia d'aquells i aquelles joves que tenen clar que ser antifeixista és un imperatiu ètic per fer la nostra societat més habitable, i no dubten a posar el cos i la veu per alçar la bandera de la llibertat. Em va agradar sentir-los teoritzar, i reflexionar, i voler entendre el món i fer dens el discurs i desenvolupar els objectius de la lluita. En un món d'identitats de guarda-roba com les anomena Zygmunt Bauman, aquells xicots volen arrelar i fonamentar discursivament les pròpies conviccions.

El text complet es pot llegir ACÍ

I el comentari en vídeo ací:

És el moment de deixar de dir que no és el moment

 

La setmana passada ja li vaig dedicar la columna a Yolanda Díaz i al Yolandisme rampant i no m’agrada dedicar dues columnes seguides al mateix tema. Però el cert és que mentre l’escrivia s’estava emetent el Salvados on deia que no és el moment d’un referèndum per triar entre monarquia i república i que Felip VI no té explicacions a donar. El pare està fugit després d’una vida sencera d’estar per damunt de la llei, el fill, cap de l’estat per dret successori, abandonà la neutralitat institucional, costa pensar que no tenia res a veure amb els negocis bruts del pare i ni ha de donar explicacions ni cal plantejar el model d’estat. Ambició per il·lusionar els votants, clar que sí. Que quede clar que les coses no poden canviar, que quan governa la dreta pot fer el que li vinga en gana i quan governa l’esquerra ha de fer-ho amb por, perquè qui mana de veritat no done per acabada la festa, com en 1823, com en 1874, com en 1936, en aquesta història desesperantment circular en la qual, al remat, els senyorets són els mateixos amb cícliques incorporacions de nous efectius i renovació d’adhesions, això sí.

Ara fa un segle, després del «desastre» d’Annual, les morts de soldadets provinent de les classes populars en una guerra colonial absurda al servei de les nostàlgies imperials tronades de governs oligàrquics, i la corrupció estructural que es feia evident, tenien enfront sindicats potents, i tenien el vell republicanisme rearmant-se, llepant-se les ferides de la desfeta de la Primera República. Hi havia una opinió pública insòlitament potent si pensem en el grau d’alfabetització. Sabem on va acabar eixe republicanisme, en els fossars de Paterna, en les cunetes, en el barranc de Víznar, en l’exili, en el cementeri de Cotlliure. Sabem on va acabar, i sabem també que el país que xafem es va construir sobre la seua derrota, sobre les seues morts, i pràcticament res queda d’aquella tradició anterior a la guerra, com va comprovar Max Aub en el seu trist viatge de 1969. Parafrasejant la darrera frase de Cien años de soledad, els pobles condemnats a cent anys de soledat no tenen una segona oportunitat sobre la terra.

Tot això ho sé. Ho sé massa bé. Però... (L'article complet pot llegir-se ACÍ)

I el vídeo fet per a Instagram al voltant de l'article, ací:

Conquerir els cels era açò o llarga vida al règim del 78

 

Doncs al remat m’he decidit a escriure al voltant de la reforma laboral. No soc un expert en dret, evidentment, i em resulta difícil valorar un text legal i les seues conseqüències. Tampoc fa falta això, és de veres, per adonarse que la indemnització per l’acomiadament, per exemple, no varia amb la reforma; o que fer un ERO continua sent molt senzill, amb la qual cosa acomiadar treballadors i treballadores continua eixint barat. Però no és ja només això sent com és important, és la successió dels fets, els exercicis de prestidigitació amb les paraules, el relat, que es diu ara.

Un govern del PP fa una reforma laboral molt canyera de manera unilateral. És clar que pot fer-ho, té no només el vent a favor sinó també -i sobretot- els poders reals, eixos que no són triats en les eleccions. Després arriba al poder un govern d’esquerres que es presenta a ell mateix com «el govern més social de la història». Per haver, n’hi han fins i tot comunistes. Espectacular. I arriben al poder dient que derogaran la darrera reforma laboral del PP (i la llei Mordassa també, tot siga dit), i va passant el temps i res de res. Aleshores van modulant-se les posicions. El PSOE, en un dels seus coneguts exercicis de contorsionisme, diu que no cal derogar, que qui ha dit derogar, que en uns retocs ja va bé. Podemos, o qui siga en nom de qui parla Yolanda Díaz, diu que ni pensar-ho, que cal derogar-la perquè s’ha promés. I escenifica el pols amb Nadia Calviño.

Ves per on que un bon dia és la mateixa Yolanda Díaz la que diu...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I comentari en vídeo ací:

Tres tanxugueiras a Bénidorm

 

No començaré la columna amb la típica captatio benevolentiae que he vist repetida estos dies en gent que es disposava a parlar d’Eurovisió i del Festival de Benidorm. No és que siga un eurofan d’eixos, però al llarg del temps he passat nit molt divertides veient i comentant diverses edicions del festival. I, enguany, la veritat és que estava d’allò més motivat seguint les diferents candidatures. Les meues preferides eren, evidentment, Tanxugueiras per moltes raons. També a última hora li vaig trobar el punt a la proposta de Varry Brava, de manera que el pla clar per al dissabte a la nit era seguir els avatars del festival i comentar en casa i en twitter les diferents actuacions i el resultat.

No era per a menys. A més, a les xarxes hi havia una gran divisió entre els partidaris de Tanxugueiras i els de Rigoberta Bandini, que era un poc entre perifèrics i hipsters urbanites, però que a més tenien el tret comú de tindre sensibilitat feminista i la cosa havia estat d’allò més divertida. Crec que els responsables de RTVE podien estar contents. Havien aconseguit que els dies previs no es parlara d’una altra cosa.

I ves per on, que al remat ni Tanxugueiras ni Rigoberta ni cap versió del feminisme en cap to, sinó un producte en sèrie amb una dona amb nom de perfum car que balla molt bé i perreja de manera contundent mentre proclama als quatre vents que «si tengo un problema, no es monetary / yo vuelvo loquitos a todos los daddies». I clar, tota l’expectació que havien aconseguit crear es va tornar decepció i indignació....

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el meu comentari en vídeo al voltant del tema ací: