Aquell pati és sa casa

He estat llegint aquest matí l’article sobre la sentència aquesta que blinda els concerts educatius que signa Moisés Pérez a El Temps i he descobert que els iniciadors del procediment judicial van ser el col.legi El Pilar de València i La Salle, de Paterna, encara que sembla que són les escoles professionals, “La Salle dels pobres”, com deien en l’altre, el del barri del Campament a Paterna, al qual jo vaig fer l’ensenyament secundari.

Del col·legi del Pilar no sabia molt. Que el porten els marianistes i que va ser en algún moment un dels col·legis més exclusius de la ciutat. També que té un enorme cartell que sempre m’ha cridat l’atenció: dóna al seu pati però està pintat amb la clara intenció que es veja des de fora. “Este patio es mi casa”, en una emfàtica declaració de propietat privada. Sempre em va fascinar des que el van pintar i mostra el agut concepte patrimonial que tenen els cadells de les classes dominants o els qui se’n senten part per portar els xiquets a una escola concertada d’eixes fines. El curiós és... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

En la mort d'Espanyeta

 

 

És curiós com funciona la memòria. Recorde amb nitidesa el lloc, però no la seua funció. Era una sala d’espera d’algun despatx de coses de majors al qual acompanyava els pares quan jo era un xiquet. Tenia butaques i una taula central de fusta i vidre amb revistes. Si tanque els ulls quasi ho poc veure, però no recorde si era un metge, o un gestor, o un advocat. Sé que els pares hi anaven, i que jo, com a molts llocs, sovint els acompanyava. Abans els xiquets anàvem acompanyant a coses de majors amb molta naturalitat, crec. Jo ho feia. Però a diferència d’altres llocs avorridíssims, a mí m’agradava anar a aquell, perquè la sala d’espera guardava tresors de valor incalculable per a mi: estava la revista del València C. F., així que per mi la gestió podia durar tot el temps que necessitaren perquè jo estava entretingut, més encara, absort. Un parell de vegades em donaren algun exemplar i els vaig llegir una i altra vegada, i els vaig guardar amb cura i de fet encara els conserve en una caixa de relíquies futbolístiques.

Ho vinc a dir perquè vaig recordar aquell despatx i aquelles vesprades l’altre dia en conéixer la notícia de la mort de Bernardo España, és a dir, “Espanyeta”, que ja era personatge secundari però habitual en aquelles revistes mítiques per als meus ulls d’infant...

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

12 d'octubre: l'imperi contraataca

Ahir va ser la “festa nacional espanyola”. Realment, si ens parem a pensar-ho és impressionant l’elecció de la data i ens parla dels pressupostos des d’on es pensa i se celebra la suposada i problemàtica identitat nacional espanyola. Vull dir, si es pensara des de criteris de nacionalisme burgés liberal del XIX, com altres festes nacionals d’estats veïns, un podria pensar com a lògica la data fallera del 19 de Març, aniversari de l’aprovació de la constitució liberal de 1812 per les Corts de Cadis. O la del 18 de setembre, aniversari de la Gloriosa, la primera revolució burgesa d’ampli espectre i ambició. O la de l’11 de febrer, aniversari de la proclamació de la Primera República Espanyola. La del 14 d’abril seria meravellosa, és clar. Fins i tot un podria pensar que des del relat mitificador de la transició que s’hem hagut d’empassar durant tants anys la data del 6 de desembre tindria certa lògica des del relat de la Cultura de la Transició.

I és que el dia de l’anomenada festa nacional no és qualsevol cosa: a més de ser una mena de declaració de principis i d’identitat és el dia en que es trau a passejar l’exèrcit amb les seues millors gales, exhibició d’armament i paracaigudistes que s’estavellen contra faroles. Al servei de què està l’exèrcit i fins i tot la cabra de la legió? 

 L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

L'habitació del fill

El divendres no vaig ser capaç de veure La mort de Guillem. M’ho havia apuntat des que vaig conéixer de l’emissió simultània per al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, un fet històric, sense cap dubte. Però finalment no vaig poder, no em vaig fer l’ànim. Recorde perfectament el dia que em contaren la mort de Guillem en tornar d’unes vacances de pasqua, recorde qui m’ho va contar i on, en el hall de la facultat que aleshores compartíem Filologia i Geografia i Història. Recorde també el que va passar després, la bruta campanya de Las Provincias, la sensació d’impunitat dels nazis, les vergonyoses complicitats i la por. Recorde els rostres del pare i de la mare de Guillem, la seua fermesa, la seua dignitat, el seu dolor immens d’haver perdut un fill, el dolor inexplicable, aberrant, contra natura d’un pare, d’una mare, que han perdut un fill de divuit anys, de colp un dia, sense comiat, perquè la mà d’un feixista ho ha fet, ho ha volgut.

No vaig poder veure-la perquè ara jo tinc un fill de dèsset anys, i puc entendre molt millor eixe dolor, la qualitat brutal inimaginable d’eixe horror, més enllà de les paraules, molt millor que aleshores, el 1993, quan la meua edat estava més propera a la del mateix Guillem que a la dels pares. Però sobretot no vaig poder veure-la eixe dia, el dia 2 d’octubre de 2020, perquè precisament eixe dia havia mort un amic meu, un xicot de trenta-dos anys que havia sigut estudiant meu, que es deia Tony Garcia del Río... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: