“Mig moros”, mig "hispanics" i els límits de la blancor

A ma casa recorde que de vegades deiem que mon pare i jo érem “mig moros”. Ho déiem simplement perquè teníem la pell més bruna i el nostre bronzejat en arribar l’estiu era més ràpid. Mig moros. No vaig a posar-me a discutir ara sobre si això era micro-racisme o no. De fet, estic segur que no, perquè es deia de veres. Mon pare, de família de llauradors de Paterna, és normal que fos “mig moro”. Això formava part de la nostra cultura popular, de la nostra identitat popular, com l’arrop i tallaetes, els socarrats i les manises, els catxaps (els pastissos de Paterna), l’arnadí, les séquies i la paella al mig de la taula. Les novel·les de Blasco Ibáñez estan plenes de referències a la “sangre moruna” dels llauradors valencians, i, en el seu cas, per a què ens anem a enganyar, el matís racista sí hi és. I classista, tot barrejat, com acostuma a ser el racisme.

Ho vinc a dir perquè de broma, com no donant-li massa importància, assolíem que no érem exactament blancs. Potser per això quan molts anys després vaig anar als Estats Units

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Bana Lekbir

Últimament pense sovint en Paterna, el meu poble, el poble de mon pare i de generacions dels Peris. Seran coses de l’edat, o que vindre a viure a Sollana m’ha fet recordar que soc de poble, perquè la Paterna de mon pare era plenament un poble. Que sí, que ma mare era del Barri del Carme i que jo n’estic molt unit emocionalment, però al remat jo vaig nàixer a Paterna, i tant que cite Max Aub deient que un és d’on estudia el Batxillerat, doncs seguint aquest criteri també soc de Paterna. 

 

Ho vinc a dir perquè en sentir que recomença la guerra entre Marroc i el Front Polisari jo he pensat en les campanyes que cada any portaven xiquets del Sahara a Paterna, he pensat en Rodri i en Conxa, i especialment en Bana Lekbir, un xiquet que venia cada estiu i que acabà quedant-se i que anys més tard trobaria la mort en un accident absurde d’eixos que de vegades passen i ens recorden que continuar vius és entre d’altres coses una qüestió d’atzar. Fer-se gran és també això, revisar records i adonar-se de quants dels seus protagonistes estan morts: que les terres de la mort estan molt més poblades que les de la vida és una cosa que obscurament saps però que és el temps qui definitivament t’ho ensenya.

Per això potser he tingut l’impuls d’escriure el nom de Bana i recordar-lo xiquet i entremaliat en els estius lluminosos de la meua juventut, recordar-lo a ell viu i a nosaltres joves. Però també per mostrar que el conflicte del Sahara amb el Marroc no ens pot agafar lluny...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Austeritat, espolis i un sil·logisme

Llig en una crònica de Paola Ovelleiro a eldiario.es que la família Franco està buidant el Pazo de Meirás abans de lliurar-lo. I no és una mudança qualsevol: estem parlant de cinquanta camions carregats d’obres d’art, moltes d’elles d’un valor patrimonial incalculable, perquè literalment no es pot mesurar en diners, entre elles ni més ni menys que dues figures d’apòstols que estaven originalment al Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago. És curiós com la propaganda oficial del franquisme sempre representava Franco com un home sobri, un dur militar de costums quasi espartanes, mentres ell i la seua estimada esposa es dedicaven al saqueig desfermat per just dret de conquesta, que haguera dit Felip V. La història de com el Pazo de Meirás va acabar en les seues mans és exemplar, amb la seua barreja d’adulació, coacció i por. Hui els descendents del dictador genocida no només no s’avergonyeixen del seu cognom sinó que continuen gaudint dels productes de l’espoli. I no són els únics, és ben sabut: moltes fortunes actuals de gent elegantíssima i benpensant tenen el seu origen en espolis de postguerra, com entre tantes altres coses ens va contar tan bé Rafael Chirbes.

 Llig també estos dies que el Campetxano anava repartint targetes black amb la família...

 (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací:

Adelante Andalucia, les perifèries i el jacobinisme de l’esquerra espanyola

 

Des del País Valencià -i supose que també des d’altres llocs de l’Estat Espanyol- la relació imaginària amb Andalusia i la cultura andalusa ha sigut si més no complexa. La meua experiència com a professor de cultura espanyola a estudiants dels Estats Units consistia en part a tractar que distingiren la pluralitat de les cultures d’Espanya de la cultura andalusa. Quan jo vaig donar classe a un college del Midwest el meu gust pel flamenc i les sevillanes se’m suposava, amb la qual cosa em passava la vida desmarcant-me de la cultura andalusa percebuda com una cultura imposada i per tant despersonalitzadora.

Com en moltes altres coses va ser la literatura i mestres més enllà del temps com Max Aub o Miguel Hernández qui m’oferiren una visió més complexa de les coses. I bàsicament m’ensenyaren a distingir el poble andalús, que no pot ser mai el nostre enemic ni tan sols el nostre rival, dels senyorets 

(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

I la versió en àudio la trobareu ací: