Davall de la platja capitalista està la platja

Text de la columna Va com va que va ser emesa per Ràdio Gandia el 25 de juny de 2019
Es pot escoltat l'àudio fent clic ací

L'altre dia vaig sentirque havia aparegut a les costes de Gandia una balena morta. Les fotos i el relat em van sobtar. Realment sé molt poc sobre balenes. Fa uns anys vaig anar a veure la que hi ha a l’Oceanogràfic de València i recorde que em va impressionar: vaig descobrir que les balenes tenen cara i que poden expressives i tot. Supose que és perquè són mamífers, perquè no tenen eixe aire indiferent, entre reflexiu i mineral, dels peixos. També em va fer una mica de pena. Per molt gran que siga i per molts litres d'aigua que tinga l'Oceanogràfic no deixa de ser una gran peixera. I no tan gran, a més, pensant en el tamany de l'animal i en de la mar. Tot plegat em va fer pensar en l'axolotl, el conte de Julio Cortázar i que encara sembla més fàcil transmigrar a la consciència d'una balena que al xicotet i llatinomericà peixet abissal tancat al Jardin des Plantes de Paris.

Vinc a dir açò perquè no sé per què va morir aquella balena, i si l'ésser humà ha tingut a veure. En qualsevol cas l'aparició d'aquesta balena ens ha recordat de manera molt gràfica que el mar no és una atracció d'un parc temàtic, un lloc de vacances per a la gent de la ciutat, sinó que és natura. Els humans tendim a creure'ns el centre de l'univers i a pensar que tot existeix perquè nosaltres li donem una utilitat i li'n posem un preu. Aquesta balena viatjava absolutament aliena a l'operació eixida i al calendari festiu madrileny. El mar no era per a ella un lloc per pegar-se un banyet i fer-se unes cervesetes pensant en el bufet de l'hotel i anar després a ballar reggaeton a la disco.

Fa molts anys vaig sentir a un biòleg que recordava als estudiants que la platja no és un solàrium sinó un ecosistema. Em sembla una frase brillant. Ni és un solàrium ni és un resort amb un balneari d'aigua marina. A Gandia malgrat la depredació immobiliària que va patir una part de la seua costa encara conserva la màgia de l'Auir. També el Parc de Sant Pere, per cert. Ambdues coses van ser el resultat de la mobilització veïnal i de l'acció de la societat civil. El poble salva el poble, ja sabeu. I el poble salva la natura quan estima la terra.

Totes eixes coses he pensat en sentir la troballa de la balena varada a la costa de Gandia. Potser no siga una víctima del plàstic, de la contaminació, dels vessaments incontrol.lats. Potser siga només una balena que va morir perquè la natura és cruel i la mar expulsa les seues deixalles. Però en qualsevol cas ens recorda que la natura ens envolta i que no és ja que davall de les llambordes del carrer està la platja, com deien els revoltats de maig del 68, sinó que davall de la nostra platja capitalista està la platja. I la mar. Cuidem la natura. Respectem-la i deixem-la ser. Perquè també nosaltres en som part. Si acabem amb ella acabarem també amb nosaltres. 

La foto prové de cadenaser.com

Per a escampar ses fulles grana i or: la revista Pensat i Fet contra la censura

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la Falla Selgas Tovar de Xàtiva.
Es pot llegir fent clic ací

La revista Pensat i fet  va nàixer l'any 1912, fundada en el context del creiximent de la festa, i també de la seua re-evaluació intel.lectual, percebuda ara com un element central de la vida de la ciutat de València i en vies de convertir-se en la seua festa major: un fet cultural de primer ordre, amb una gran potència social i identitària. Els promotors van ser un grup d'entusiastes escriptors i dibuixants valencianistes encapçalats per Ricard Sanmartín, Josep Maria Esteve i Victòria i Ramil. Es tractava d'una publicació anual que incloia com a element central els esbossos dels monuments fallers que anaven a plantar-se en les properes festes. Junt a ells, però, apareixien articles d'opinió, poemes satírics, articles de costums, il.lustracions... tots ells relacionats amb la festa de les falles. És a dir, convivien en les seues pàgines les representacions gràfiques dels monuments, textos erudits o cultes, i textos satírics, o en general marcats com a populars. O, el que ve a ser el mateix, autors (i creixentment autores) pertanyents a diferents àmbits de la cultura valenciana (o fins i tot d'altres llocs del nostre domini lingüístic), alta i popular, que en moltes ocasions per cert eren els mateixos, encara que signant els seus textos popularitzants amb pseudònim. Tots els textos estaven escrits sempre en valencià, amb el propòsit afegit de contribuir al creixement i la normalització del seu ús en la societat valenciana. La revista, al llarg dels seus seixanta anys d'existència, adaptaria estos gestos als diferents moments històrics, des d'un autonomisme creixent fins a la resistència cultural, però sempre amb una marcada voluntat de consolidar, divulgar i estendre un espai cultural i literari valencià i en valencià.

Els anys de la Segona República seran en certa mesura els anys daurats d'aquesta revista, tant pel que fa a les col.laboracions literàries, com per la consolidació del format, i per la modernitat en la maquetació, en el disseny gràfic, en les portades, i en els continguts. La pluralitat política i la politització serien característiques d'eixos anys vertiginosos.

La Guerra Civil, i especialment la victòria feixista, com en tants aspectes de la nostra cultura, va ser un moment de trencament absolut i un enorme pas enrere: per la destrucció del teixit social, pel desballestament del camp cultural valencià, per la repressió i persecució envers la nostra llengua i, en el cas de la revista, a més, per la mort d'Esteve Victòria a mans d'un escamot anarquista el 1936.

Malgrat tot, aprofitant el caràcter folkloritzant que les autoritats franquistes atorgaven exclusivament a la festa de les falles, la revista es va constituir com un vertader baluard de resistència cultural: continuà publicant-se íntegrament en valencià, en tots els nivells de llengua (satíric i popular, però també culte) i donant cabuda a textos que anaven fins i tot més enllà del que es podia dir en l'època i aconseguien burlar la censura. Per si de cas, en algun cas recordaven de pas la seua existència, perquè el lector tinguera clar que el que estava llegint publicat havia sigut convenientment filtrat, a la falla, al llibret i a la revista: "La substància de la falla / s’encontra en allò que calla", escriu Ricard Sanmartín en 1950. I l'any següent, Carles Salvador, encara que sota el pseudònim de El Fill del Fuster, insistia: "És el Llibret de la Falla / -pel que diu i pel que calla- / una clara relació, / és a dir, una contalla /de la falla del cantó".

Repassaré breument alguns exemples d'esta escriptura en el límit, com ara el famós número de l'any 1945 que esdevingué mític. Eixe any només havien aconseguit autorització per publicar en valencià els textos en vers, considerats merament folklòrics i inofensius per les autoritats franquistes i estaven obligats a publicar en castellà els textos en prosa, com una manera de naturalitzar encara més la diglòssia de la societat valenciana. La solució? Publicar íntegrament la revista en vers, començant per l'editorial. que habitualment era un article de fons. En esta ocasió va ser un poema que podem llegir com una autèntica declaració d'orgull i d'estima per la nostra cultura:

En la festa i Per la festa

més bellamEnt popular

on l'ingeNI es manifesta

tan glorioSament preclar,

torna com en Anys hui a alçar

el seu criT, patri ressó,

d'optimisme I tradició,

oferint amb Fe este dia

una novElla il.lusió,

com bocineT d'alegria.

El preu va ser que l'any següent la revista va ser prohibida. Quan tornà a aparèixer a l'any 1947, ja amb contes i assajos en prosa, s'iniciava amb una altra emotiva declaració de principis. Emocionen el seu valor, la seua fermesa i la seua dignitat:

Hui com ahir, Pensat i Fet pren vida

reviscolat per Març que tot ho mou

i travessant l'espai com forta eixida

ofrena sa alegria de bell nou.

I ahir com hui, exempt de tot desmai,

com coet volador intermitent,

ruixim de foc enfila per l'espai

i quan sembla que es perd, ix novament.

I s'obri en l'horitzó com gaia flor

per a escampar ses fulles grana i or

Però no és només això. A la revista sovintegen referències diguem-ne incòmodes per al govern, com ara el poema anònim, "La falla i la pau" publicat el 1942 on es demana a la falla valenciana que "Fes eixa drecera / i a ser, puix, dels pobles /salvadora nau, / i siguen tes flames / la llum de la pau", o aquestos versos publicats l'any 1943, tambè sense signar, en els quals és impossible no veure un record per als exiliats, entre els quals hi havia bons amics dels editors i antics col.laboradors de la revista, com ara Eduard Buil: "Si llarg és, sempre, el camí / que de València ens separa; / qui a Sant Josép no està ací / el troba més llarg encara... /¡Tan llarg que no li veu fi!”.

També podem llegir en les seues pàgines sàtires molt punyents a l'estraperlo: "Tots critiquen l'estraperlo / perquè en públic dóna to, / però en petit comité / cada ú fa lo que pot (quarteta anònima de 1943) o l'auca "Una, que en l’orgull de ser / secrets negocis baralla / i en descobrir-se l’afer / me la planten en la falla" (signada per Ric -Ricard Sanmartín- i Antón el 1942); o bromes a propòsit del racionament: “Com l’amic millor un llibre / diuen que és –la culta gent- / jo d’ells crec que la cartilla... però del racionament” (quarteta anònima del 1947); o sàtires no menys agudes contra la gent que abandonava el valencià: "No parles en valencià / per si no el pronuncies bé / i al cine lliges bé els noms / de tot artista extranger" (quarteta anònima del 1948), o "Per què si te diuen xurra / et poses tota enfadà? / El remei el tens molt fàcil: / parla sempre en valencià" (quarteta també anònima del 1949) o "L'estranger que al valencià / diu que no parla en cristià / i ens crida i escampa el poll / està foll" (Àngel Climent, 1951); i defenses aferrissades del seu ús: "Ha d'estar en valencià / perquè escrit en castellà / perd sabor i perd tipisme, / i no és cosa, clar està, /de fer més confusionisme", deia amb contundència "El fill del fuster" en 1951 parlant de llibrets; o sàtires contra la incipient especulació urbanística al Barri del Carme arran de la riuada del 57: "Perquè la gent no s'alarme / per si és d'un negoci el blanc, / Senyor, al barri del Carme / lliura dels corbs i del fang", (Ricard Sanmartín sota el pseudònim de Roc, 1958).

També publicaran on puguen advertències sobre la necessitat de potenciar els sentiments identitaris valencians, per exemple parlant de futbol: així ho fa Flix en un article publicat el 1941, en el qual es mostra molt d'acord amb la conveniència de "la tornada al regionalisme esportiu". "Així -conclou- quan es parle del València, podrem qualificar amb exactitud als seus titulars de valencians, i llur joc de fútbol valencià".

També faran gestos més subtils però no menys significatius. Després que Miquel Domínguez  fora cessat com a director del diari Las Provincias pel seu famós discurs del 1958 com a mantenidor de la Fallera Major de València, "Cuando enmudecen los hombres... hablan las piedras", al qual denunciava l'arraconament oficial que patia la ciutat de València, l'any 1960 va ser ell qui escriguera l'editorial de la revista. En ell feia, per cert, un elogi del "pensat i fet" com a actitud valenciana. és a dir, en la seua interessant lectura, de fer després de pensar. O l'any 1964, l'immediatament posterior a que Joan Fuster fos cremat en efígie en la cabalcada del ninot, podem llegir el críptic i a l'hora transparent editorial titulat "Les falles, els fusters i la unió dels valencians", on es diuen coses com: "No fora mal que […] cada moment de la nostra vida estigués presidit per aquell potencial comunitari, precís a tota obra duradora: agermanant els nostres esforços, ajuntant-nos tots els qui tenim el denominador comú de valencians, acoblant-nos entusiàsticament en l'obra del retrobament de la nostra espiritualitat, ben calafatats perquè no es produesca cap fissura, embeguts de la seriosa responsabilitat del moment i llençant al foc de les falles tot allò que ens separa, tot allò que és motiu de disconformitat i tota discussió pueril sobre coses intranscendents (qüestions de noms, moltes vegades) que ens puga conduir a la dissociació, a la fracció entre els valencians"...

En resum, el fet que la revista Pensat i Fet i els seus promotors no siguen més recordats hui a la nostra societat és una altra prova del nostre menifotisme quan no directament de la nostra ingratitut i del nostre auto-odi. Ells foren vertaderament herois en els temps foscos, i saberen, des del món faller, sostindre la flama de la llengua i de la identitat.

Sobre la dreta valenciana i els "virus"

Text complet de la columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 18 de juny de 2019
L'àudio complet es pot sentir fent clic ací

Aquest cap de setmana s'han constituit els ajuntaments per a la nova legislatura, i vist el vist tenim motius per estar contents, pel tarannà dels equips de govern, per la coherència i també per la normalitat democràtica amb la qual han accedit als càrrecs.

Per això em van cridar l'atenció unes declaracions que vaig sentir de Víctor Soler. Sembla que li dóna"autèntica por" -i cite literalment- en concret que siga gestionada perCompromís més Gandia Unida la regidoria de "cultura, per a continuarpropagant el virus del pancatalanisme en Gandia". També li preocupa que esvaja a gestionar urbanisme, i això després de referir-se tot escandalitzat al'"esquerra radical catalanista". Em van cridar l'atenció, em van sorprendre i em preocupen. No he tractat personalment mai Víctor Soler, però em sembla una persona que parla molt bé, que té un molt bon domini de les estratègies retòriques, i això sempre m'ha paregut un senyal d'inteligència. Per això no crec que haja sigut una errada o un lapsus.

Ja vaig dir que qualificar Pep Alandete (o el seu equip) de perillosos radicals fa riure directament. La seua bonhomia desarma immediatament l'adjectiu. I clar, no em sorpren que al candidat del PP li preocupe que l'urbanisme siga gestionat per partits amb clara sensibilitat ecologista coneguent com coneguem el model urbanístic del seu, però el que a mí més em va preocupar d'aquestes declaracions, i em va sorprendre i em va causar pena va ser allò del virus. Del virus d'eixe fantasma tronat farcit d'auto-odi que és la matraca del pantacalanisme. I parlant de cultura. I expressant-lo en perfecte valencià.

Aquesta metàfora del virus té una llarga i perillosa tradició política. La ideologia de l'altre -la cultura de l'altre, que a tot açò en aquest cas ni tan sols és la de l'altre- és un virus, és una malaltia, que cal extirpar, cal desinfectar i tota aquesta retòrica antisèptica. En general qui han utilitzat aquesta figura han estat molt disposats a eliminar físicament els portadors d'aquesta malaltia. Se'm venen a la ment exemples, per exemple de Ramiro de Maeztu en la seua etapa feixista. I, clar, eixe rotllo de l'extirpació dels virus era la retòrica dels nazis. Perquè clar als virus cal eliminar-los. Una vegada deshumanitzat l'adversari esdevingut enemic el corolari és clar. Ara que està tan de moda banalitzar el nazisme, cal recordar exactament quins eren els gestos preferits de la seua propaganda.

Realment crec que Víctor Soler no necesita caure en una competició per superar Toni Cantó en burrera i sobreactuació. No és digne d'ell. Faria bé en fer una oposició constructiva i democràtica. Tots i totes guanyariem. També -estic segur- una part important dels seus electors. Em negue a pensar que hi haja molta gent a Gandia que pense que la nostra llengua i la nostra cultura siga un virus que haja de ser extirpat.

Una altra victòria de la llum

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia l'11 de juny de 2019
L'àudio es pot escoltar fent clic ací

Aquest cap de setmana submergit entre exàmens he tingut temps per llegir un article de l'intel.lectual italià Enzo Traverso sobre la relació epistolar que mantingueren Theodor Adorno i Walter Benjamin, amb tantes coses en comú i tan diferents.

Benjamin és un autor que m'atrau des de fa molt de temps, des que un entranyable professor meu, Juan Miguel Company, un dels homes més savis que he conegut, me'l descubrira en els anys de la facultat. M'interessa la seua lucidesa però també el seu apassionament, el component mític que arrabassa els seus escrits, les potents imatges que ens expliquen i ens diuen, com ara eixe àngel de la història que avança d'esquenes i no pot veure més que runes. I em commou també el seu final a Portbou buscant la llibertat, una mort paralel.la a la d'Antònio Machado a Cotlliure uns mesos abans. Les dos escriuen la mtijanit del segle, per emprar una afortunada imatge molt benjaminiana de Traverso.

D'eixe article extrac una frase: "El desvanecimiento de la memoria en las sociedades modernas seguía de manera coherente a un proceso desplegado bajo el signo de la dominación". És un bon resum: l'oblit ens lliura inermes a les submissions, ens fa conformistes amb les injustícies, perquè es perceben com si foren accidents naturals, i no conseqüència de sistemes creats per l'ésser humà per garantir i legitimar la injustícia,.

L'oblit ens fa creure que els nostres drets són concesions gracioses del poder i no van ser arrencats pels nostres avantpassats. L'oblit ens fa febles, sense identitat. L'oblit naturalitza la versió de la història dels poderosos, i ens carrega de culpes, a nosaltres. I se'ns obliden les cendres de Xàtiva, i el "derecho de conquista", la Nueva Planta que va legitimar el bandejament dels nostres furs i de la nostra llengua, els maulets penjats dels arbres del vell regne.

L'oblit ens fa oblidar el bombardeig d'Alacant un dia de mercat del 38, el port d'Alacant el març del 39, el camp dels ametlers a Albatera, el fosc paredón de Paterna, l'ofici permanent a la memòria de Peset Aleixandre per Vicent Andrés Estellés, sen tell i sent els afussellats i afussellades de la repressió, també dels 62 afusellats al cementeri de Gandia i que estos dies una associació necessària vol recordar i reintegrar a la nostra genealogia.

L'oblit ens fa desconéixer la fúria dels vencedors contra els qui somniaren una societat més lliure i més justa i va ser un fossar comú tot el que trobaren. L'oblit ens fa ignorar d'on prové la legitimitat del nostre cap de l'estat hereditari. L'oblit acaba l'obra dels botxins i ens priva de la memòria dels somnis derrotats, que ha de ser llavor de futur.

"Cada línea que aconseguim publicar hui -va escriure també Walter Benjamin- és una victòria arrencada als poders de les tenebres". M'agrada pensar que la memòria d'eixes xicotetes victòries és hui una altra victòria de la llum.

Fills del patriarcat i del neoliberalisme

Text de la meua columna Va com va emesa per Ràdio Gandia el 4 de juny de 2019
L'àudio es pot sentir fent clic ací

Esta setmana s'ha parlat molt del suïcidi d'una treballadora d'Iveco després de la difusió d'un vídeo privat i l'assetjament posterior. Realment em sembla esgarrifant fins on pot arribar una certa companyonia masclista, d'homes que poden humiliar una dona fins a fer-li la vida insuportable. Aquesta és la mena de comportaments que els homes amb una certa sensibilitat no podem ni consentir ni deixar passar sense mostrar el nostre rebuig. Ací és on tenim el nostre espai el nostre deure en la lluita feminista.

I eixa és precisament una de les coses que m'impressionen d'aquest fet. Sembla que un home difon un vídeo traint la confiança que en el passat una dona va dipositar en ell i la intimitat que van compartir. I l'entorn no només no penalitza a qui ho envia, sinó que es fa còmplice divertit i cruel i estigmatitza la víctima. És masclista i és repugnant. I ja després apareix un personatge com ara Fran Rivera, mostrant una vegada més l'abast i la profunditat de la cultura de la tauromàquia d'aquest país i el seu biaix ideològic i naturalitza aquest comportament considerant-lo masculí: sí, masculí, de la masculinitat tòxica que cal combatre. Còmplice és qui el difon i còmplice qui el naturalitza. I còmplice cadascun dels malalts que han buscat el vídeo en internet, que sembla, segons he llegit, que han sigut molts.

A més, també em fa molta pena que aquestos fets han esdevingut a l'àmbit del treball. Els qui li feren la vida impossible a aquesta xicona eren companys seus de treball. Sembla que l'únic companyerisme que coneixen és el dels matons, el de la manada, i desconeixen la solidaritat entre companys i companyes, la solidaritat de classe. Són fills del patriarcat, aquesta gentola, però també del neoliberalisme, d'aquesta selva de tots contra tots, d'aquesta competència sense treva entre iguals, en la qual no hi ha companys sinó rivals, i per tant enemics a batre per qualsevol mitjà.

I també m'impressiona la frivolitat amb la qual es parla d'un tema com el del suïcidi. Fa uns anys vaig rebre la notícia de que un antic estudiant meu, dels americans sanots que venen a València a estudiar castellà, s'havia suicidat. Em vaig quedar glaçat. Des d'aleshores parle amb una cura exquisita de les biografies dels escriptors suicides que tinc en el programa (Alfonsina Storni, Horacio Quiroga, Leopoldo Lugones o Alejandra Pizarnik). Mai saps qui t'està escoltant, per quins processos interiors està passant, mai saps si t'escolta algun a punt de trencar-se. I al cap i a la fi, la meua audiència en les classes és limitada. Banalitzar sobre aquest tema en els mitjans de comunicació em sembla d'una irresponsabilitat gairebé criminal

La foto, de Fernando Villar, l'he treta de www.elperiodico,com

Falles i futbol a la revista Pensat i Fet

-->

Aquest article va ser publicat originalment al Llibret de la Falla Tio Pep de València del 2019: El lleó de Mestalla

Com bé demostra la falla del Tio Pep d'enguany les falles començaren a tractar el tema del futbol des de ben aviat. No podia ser d'altra manera: les falles i el futbol eren, allà pels anys vint del segle XX, dos fenòmens culturals urbans i massius i estaven condemnats a trobar-se. L'un era un esport percebut com a modern, encara amb un toc cosmopolita, però ja molt arrelat en capes creixents de la societat. Les falles, consolidant-se com a festa major de la ciutat, estaven estenent-se a tots els barris de la ciutat i completant la seua institucionalització. Eren un fenòmen nítidament urbà, i tradicional en el sentit modern que tenen les tradicions, és a dir, etern retorn imaginari compensador de la rapidesa dels temps als quals tot el que és sòlid s'esvaeix en l'àire, com ja havia diagnosticat Karl Marx. I per això mateix, pel seu caràcter modern, estaven creixent en importància i en presència en la vida social de la ciutat, absolutament compassades al ritme de la seua època. A més, les falles i el futbol compartien un altre tret fonamental: el seu caràcter identitari. La revista Pensat i Fet, per suposat, la dinàmica revista de Josep Sanmartin, Josep Maria Esteve i Victòria i Ramil, anava a ser testimoni de la seua trobada.

No sempre, és clar, va ser amable, precisament pel caràcter importat del futbol. Encara en els versos que acompanyaven l'esbós de la falla Gràcia i En Sanç de l'any 1931 podia llegir-se "Fútbol, boxe, pedestrisme... / Be fa falta un Don Quixot / que acabe en tant d'exotisme". De fet, Francesc Vidal i Roig trobava alguns motius l'any 1924 per cremar-lo: "Un pare fart de gastarse / en botes lo que no vol, / diu qu'eixe joc del futbol / també devia cremarse".

Però la mateixa revista, sempre atenta al pols de la societat valenciana, el mateix any, en la repassada que venia fent a les opinions de diversos representants de la societat valenciana sobre la festa de les falles, inclou l'article: "Lo que diuen de les falles els capitans del futbol". Molina, del Gimnàstic explicita en ell el que les falles i el futbol tenen en comú: "Els artistes, fent art en les falles, aspiren a enaltir el nom de València. Els juadors de futbol, ¡tots!, al vestir els respectius jerseys, no volen més sino que la gloria que alcansar puguen siga tota per a Valencia. I es perque, al fi al cap, falleros i futbolistes portem sanc germana en les venes". Antològica és la contribució de Cubells, el capità del València F. C., en versos molt fallers:

L'any anterior, en el repàs als "Pepes" de diferents àmbits socials, li havia tocat el torn a "els pepes futbolistes". L'article ens ofereix una perspectiva costumista molt interessant del que era en aquell moment el futbol a la ciutat. A la revisió confeccionada per Alarcón es parla de Pepe Llorca, periodista esportiu i jugadors com ara Pepe Dasí i Pepe Pérez, Pereta, del Levante, s'assenyala que el Gimnàstic no té cap Pepe entre les seues files i acaba detenint-se en el València F.C. és a dir "el equip 'Campió'": "el que més pronte mos vé a la memoria es el tio Pepe, el conegut conserje del camp del Valencia, el home fiera per els giquets i pelma pera els socis que volen entrenarse sinse rebut. Gracies a les ganancies que li ha proporcionat la venta de 'sanwiches' i llimonaes s'ha fet sinyoret, despreciant el cárrec de vigilant, i ha fundat un galliner capás d'aplacar la fam de tota una ciutat rusa". Pel que fa als jugadors, esmenta Pepe Llago, "el benjamín del reserva", "la més falaguera esperansa del futbol valencià" i, especialment "la bomba final, la canterella que en sí du la presentació d'eixe Pepet prodigiós, de joc alegre, bonico, de recursos sinse fí, que se diu Marinet", que era en aquell moment "u dels ídolos del públic, que s'entusiasma al vore en ell lo paradògic que resulta sa poca estatura en la altesa infinita de son joc primorós".

A banda d'estes referències es possible trobar altres proves de la unió de les falles i el futbol en aquells anys que ens demostren la seua percepció com a fenòmens contigus fins i tot per les institucions. Per exemple, Antoni Arroyo i Ample, en contar al Pensat i Fet de 1928 la història de la génesi del "Tren fallero", una de les primeres iniciatives ambicioses per potenciar la festa de les falles com a destí turístic, recorda com "per aquells dies, i pagada per lo nostre Ajuntament s'enviá a Murcia i Albacete molta propaganda en motiu del partit de futbol Murcia-Valencia, que va contribuir en gran manera a portar gent a Valencia". Ja als anys 30, un partir de futbol formarà part del programa de Festejos de la recent creada com a tal Setmana Fallera. Per exemple, per al 19 de març de 1933 s'anunciava "A les tres i mitja, en lo camp de Mestalla, partit de futbol entre'l Valencia i el Donostia".

I quan arriben els temps foscos, quan en acabar la Guerra Civil s'impose per tot arreu un nacionalisme espanyol homogenitzador i opressor de la nostra identitat com a poble, les falles i el futbol seran percebuts com a espais potencials de resistència identitària. És curiós i emocionant assenyalar que fins a dos articles demanen durant la dècada dels quaranta que els equips valencians estiguen composats fonamentalment per valencians. Així ho fa Fix a "Parlem de futbol. Orientacions", qui en 1941 es mostra molt d'acord amb "un tema d'actualitat": "aquell que parla de la tornada al regionalisme esportiu […] per a mitigar en el possible algunes conseqüències de l'organització professional". "Així -conclou- quan es parle del València, podrem qualificar amb exactitud als seus titulars de valencians, i llur joc de fútbol valencià". I així ho fa també Donyet en "Aportació esportiva a les falles" en 1943, qui encara afegeix: "conformes en què el jugador siga de producció autòctona, però el tècnic també".

En conclusió, repassar les pàgines de la revista Pensat i Fet ens mostra clarament com per als seus lectors les falles i el futbol eren dos elements molt importants per a la vida urbana de la ciutat de València, dos elements a més que la caracteritzaven com a moderna. Queda clar també que els equips de la ciutat, particularment l'equip campeó, el Lleó de Mestalla, eren sentits com dipositaris de la identitat col.lectiva. Aquest sentiment acompanyà la consolidació del "regionalisme" autonomista fins els anys de la Segona República, i es va replegar com a defensa simbòlica en els anys del nacionalisme espanyol franquista.

Queda demostrat així que "en el camp de l'Algirós / ja començaren a demostrar / que era una bona manera / per a València representar". I que en Mestalla continuaren.