Reconec que soc de les persones que escolten amb atenció el discurs del rei la nit de Nadal. És un vici que tinc. No crec que siguem molts els que ho fem. Supose que alguns -pocs- monàrquics viscerals, dels qui pensen que realment el personatge aquest no és una persona com les altres i, per tant, està molt justificat que tinga privilegis per dret de naixement (jo tinc un amic així, vos ho jure, desconec amb quant de sinceritat i amb quant de posat), i després alguns -potser uns pocs més- republicans als quals ens encanta apurar fins al final el got de verí de sang blava.
Per això que puc dir amb coneixement de causa que no crec que siga exactament un discurs buit. Significa el que significa i això ho fa amb intensitat. D'una banda, totes eixes referències que mai manquen...
Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.
D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.
El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén....
Llig en un tuit que la Guàrdia Civil continua anomenant «bandolers» els guerrillers antifeixistes i es vanta de les caceres humanes que llançava contra ells. He escrit moltes vegades que cal no perdre la capacitat d'indignació. Si ho fem, arribarem a una mena d’anestèsia i aleshores tot ens tindrà igual perquè tot ho haurem deixat per impossible.
És evident que transitar de la llei a la llei no implica cap trencament, i la contigüitat dels poders genera complicitats i identificacions retrospectives. Per això, u pot ser condemnat per fer acudits sobre Carrero Blanco. Per això, els resistents contra el feixisme són bandolers en lloc d’herois. La continuïtat del lèxic és continuïtat de perspectiva. Per això és tan insultant i fa tanta ràbia i tanta pena que vagen amb la bandera rojigualda per davant a fer homenatges a Mauthausen. Els que allí van caure, els que lluitaven als maquis, els i les qui els ajudaren des dels pobles són homes i dones valentes, soldats d’una pàtria que ja no existeix. No ens enganyem. La democràcia borbònica no es va construir sobre cap herència republicana. Cap. La democràcia borbònica és en massa coses una continuació del franquisme per altres mitjans. La guàrdia civil del cas Almeria, de Tejero i de la caserna d’Intxaurrondo n'és una. I en aquest moment de la història ni tan sols s’amaguen.
Es comenta que potser en qualsevol moment el rei emèrit torne a Espanya...
Les cues de gent per vacunar-se en l'últim moment i poder aconseguir el seu certificat Covid m'han semblat un espectacle lamentable de difícil qualificació. Sembla que tractar de fer la societat més resistent al virus mitjançant la vacunació massiva no va ser un motiu suficient per vacunar-se, però la possibilitat de no poder anar al bar o perdre's el sopar d'empresa ha fet que totes les seues teories conspiranoiques i altres raonaments alambinats i retorçuts per no vacunar-se han caigut d'un sol colp. O els microxips eixos que diuen que ens han injectat amb les vacunes no eren per a tant, o en realitat la seua convicció en els seus propis deliris eren tan fràgil com el seu trellat.
En general l'existència mateixa dels antivacunes és un fet que em resulta difícil d'entendre i més encara de prendre amb paciència...
Els atacs i menyspreus cap a la nostra llengua han sigut constants durant la darrera setmana, des d’allò més anecdòtic a situacions vertaderament greus. Així, sense esforçar-me massa, recorde el tuit que es va fer viral del periodista Emilio Doménech mostrant una vegada més com hi ha un tipus de valencià que quan passa per Madrid se sent obligat a sobreactuar perquè no el prenguen per un separatista perillós i abans que cante el gall nega la seua llengua i la seua identitat tres vegades i les que facen falta. Recorde també uns suposats humoristes a Ràdio Nacional d’Espanya partint-se de riure de pensar que els títols de populars sèries de Netflix pugueren traduir-se a qualsevol llengua que no siga el castellà. Excepte que pensen que El juego del calamar és una série espanyola i que aquest és el seu títol original, les seues rialles només es poden entendre com una naturalització de la minorització i de la diglòssia. Les altres llengues de l’estat són coses de paletos que fan riure quan s’atreveixen a nomenar les coses serioses i del gran món. Recorde el Tribunal Suprem carregant-se amb cura la llei que crea l’Oficina de Drets Lingüístic situant una vegada més les togues per damunt dels vots a l’hora de legislar i impedint que es puguen defensar els drets dels valencianoparlants. Recorde Pablo Casado que, després de la seua missa de la setmana passada, ha trobat temps per parlar del mític i fictici metge, de Lleó en aquest cas, que vol treballar a Catalunya però no pot perquè no parla català mentre que a l’inrevés sí.
Són coses tan reiterades que donen ganes de no comentar-les, però si no les comentem d’alguna manera les normalitzem. No cal perdre la nostra capacitat d’escàndol.
Per començar em sorprén eixa mena de convicció sobreactuada que el valencià és una llengua absolutament incomprensible per a qualsevol parlant d’una altra llengua romanç en contacte amb ella com és el castellà. És com una mena de reivindicació del dret a la ignorància...
