martes, 29 de septiembre de 2020

La llibertat il·lumina totes les coses amb la seua llum (sobre la universitat en els temps del neoliberalisme)




Per un moment he estat a punt de tornar a parlar esta setmana sobre Isabel Díaz Ayuso o sobre el Preparat, que els dos ens han donat ocasió, però crec que haguera sonat reiteratiu, perquè haguera sigut glossar noves aventuretes per arribar a les mateixes conclusions: que la presidenta de Madrid és una oligarca furibundament neoliberal amb molta consciència de classe i que al Preparat li agrada, com a molts dels seus precedessors, borbonejar.

 

Així que he decidit parlar d’altra cosa de la qual porte un parell de setmanes amb ganes: de la tornada a les classes a la Universitat i alguna reflexió relacionada. I és que igual que crec que mai oblidaré el dia que vaig anar a la facultat a replegar uns llibres demanant el pertinent permís allà pel mes de maig, el silenci post-apocalíptic dels corredors, crec que mai oblidaré l’alegria que em va donar veure altra vegada, ni que siga amb mascareta i amb docència híbrida, estudiants a la porta de la facultat i estudiants a les aules. A més, vaig tindre ocasió de participar en la rebuda als estudiants de primer del Grau d’Estudis Hispànics i va ser molt emocionant veure’ls, tan jovenets i jovenetes, amb mascaretes i distància de seguretat omplint de manera saltejada l’espai de l’enorme saló d’actes, amb doble estupor, el que sempre se sent el primer dia a la universitat més l’afegit d’enguany entre protocols COVID-19 i incerteses. Vaig pensar que era una llàstima per ells i elles que fos així, però també, quasi de manera simultània, que era una alegria que encara que fos així ens poguérem trobar.

 

Les classes híbrides produeixen una sensació estranya, però almenys estàs a la classe, i parles a una part del grup de la classe. (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


I la versió en àudio la trobareu ací:





martes, 22 de septiembre de 2020

Díaz Ayuso i la perspectiva oligàrquica



Fa molts anys vaig ser a Caracas en una estada a la Universitat Simón Bolívar mentres era Becari d’Investigació. En concret va ser a juliol de 1998. Ho vinc a dir perquè aleshores encara no governava Hugo Chávez. Estava com a president Rafael Caldera i Chávez liderava el MVR (Movimiento V República) i tot feia presagiar la seua victòria, que en efecte acabaria per produir-se només cinc mesos després.

 

Però no vos volia parlar hui d’això, encara que és un tema molt interessant. Igual un dia li dedique una columna. Només faré un apunt. Mai oblidaré les imatges tan brutals de diferències socials que vaig poder veure. I soc conscient que les realitats més extremes evidentment no les vaig veure, o les vaig veure de lluny, perquè Caracas, eixa gran ciutat encaixada en una vall, no pot amagar la seua perifèria. Així que podia veure per la nit les llumenetes de les casetes penjades dels cerros. Els rics veneçolans eren molt rics aleshores en aquell país exportador de petroli. I els pobres eren molt pobres.

 

En algun moment vaig tindre ocasió de sentir parlar gent de la classe alta sobre els pobres i sobre els marginats. I el que em va cridar més l’atenció no va ser el despreci de classe, sinó l’estranyesa amb la qual parlaven. Assenyalaven els seus costums com si estigueren parlant d’una ètnia diferent amb hàbits, tendències i costums grotescos, aliens i indescifrables. Els pobres eren l’alteritat absoluta, llunyana i temuda.

 

Doncs bé, l’altre dia en sentir Isabel Díaz Ayuso vaig recordar aquelles converses... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


martes, 15 de septiembre de 2020

El centre del feixisme valencià



Llig a un article de Lucas Marco a eldiario.es que Emilio Attard tenia entre els seus papers una còpia de l’acta de constitució del GAV. Evidentment no és cap sorpresa la vinculació de l’UCD amb el naixement i l’agitació del blaverisme, però sempre és interessant tindre proves documentals. I en estos temps a més en que estem revisant els mites de la transició, igual va sent hora de posar en el seu lloc l’autoproclamat ‘centrisme’ de l’UCD, el partit que va servir de pont perquè el darrer president nomenat directament pel successor de Franco es convertira en el primer escollit democràticament. Si ho pensem així sembla un truc de prestigitació, però eixa és la pedra angular de l’exemplar transició espanyola. I ja sabem el que li passà inclús a eixe president quan sembla que s’ho va creure això i va eixir-se’n del guió. Todos al suelo...


A l’UCD estava també Rodolfo Martín Villa, amb unes quantes morts a les seues esquenes, per les que ara ha hagut de respondre davant d’una jutgessa argentina amb la seguretat que no haurà mai de fer-ho davant un jutge espanyol. Ací a casa nostra estava Fernando Abril Martorell, cunero que se’n va recordar que era valencià per vindre de paracaigudista, Manuel Broseta, de qui es podrien dir moltes coses i poques bones sobre com va trair el valencianisme, i Emilio Attard, el que va tindre l’ocurrència del nom Comunitat Valenciana, que fins i tot ell mateix sabia que era despersonalitzador i feble. Eixa és la mala sort dels valencians i les valencianes. Quan per fi assolim un estatut d’autonomia perdem el nom pel camí… Després hi havia personatges com aquell Rafael Orellano que recorda l’article, els foscos enllaços amb el braç armat feixista.  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)


martes, 8 de septiembre de 2020

Haurem de tornar a escola



Esta és la setmana en la qual els xiquets i les xiquetes del País Valencià estan tornant a l’escola. Molt s’ha parlat -i és de veres- de com d’important és la formació presencial, en tots els nivells -la setmana que ve tornarem a classe a la Universitat- però més encara si cap en l’ensenyament primari i secundari: com a factor anivellador de les diferències socials, com a element socialitzador, com a construcció d’una xicoteta comunitat d’aprenentatge i formació. Per tant, cal tornar a escola. No podem estar més temps amb una formació telemàtica solitària que a més reforça les diferències de classe.

 

És evident també que la pandèmia encara no ha acabat, i que cal extremar les precaucions i desenvolupar els protocols adients. Per començar, una boníssima notícia és el descens de les ràtios. Abans s’havia d’haver fet i sense pandèmia. Esperem que quan tot açò passe el número d’estudiants per aula no torne als nivells anteriors.

 

També una boníssima notícia és que el País Valencià està a l’avantguarda de la gestió i de la planificació. Això cal agrair-lo -és clar- al conseller Marzà, però també als equips directius de les escoles i instituts de l’ensenyament públic, als professors i les professores, per la seua implicació, pel seu treball, que ho ha fet possible, que ho està fent possible. La tasca no va a ser fàcil. Hi haurà períodes tranquils i moments crítics. Però l’equip humà està, i els objectius estan clars i també com fer-los possibles. Cal, per tant, confiar en els nostres professors i les nostres professores.

 

Per això crec que cal fer una crida a la tranquil·litat. He vist massa alarmisme en les xarxes socials, i irresponsables peticions de docència telemàtica generalitzada. En aquest món virtualitzat qualsevol es considera legitimat per emetre dictàmens taxatius sense cap més prova que la seua contundència amparada a sovint per un nom fals, sense cap més argument que l’asertivitat sintètica i buida.


Aquesta tendència a més s’agreuja degut al madridcentrisme asfixiant dels mitjans de comunicació estatals. Isabel Díaz Ayuso és probablement   (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

martes, 1 de septiembre de 2020

Altra vegada la banalitat del mal



Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’unes treballadores a una residència de gent gran a Terrassa. Una d’elles parlava de manera terriblement despectiva a una anciana, que no es veia en l’enquadrament però que evidentment es trobava en una situació molt vulnerable, alzhèimer, per exemple. L’altra, mentres, es reia a les carcallades.


Ja se n’ha parlat molt del vídeo aquest i poc cal afegir sobre el que es veu. Les residències no haurien de ser una mena de camp de concentració, de magatzems impersonals on persones majors esperen la mort sense empatía ni respecte, sense ser tractades com a éssers humans. Però, personalment, el que més em va colpir de tot és que el vídeo aquest no es tracta d’una gravació amb càmera oculta feta amb propòsit de denúncia, sinó que va ser gravat per una de les dues treballadores, que es veu a més que és -o es considera- una influencer, i el va pujar com a una story del seu instagram. És a dir, que ni ella, ni la companya, que ho sap i fins i tot li parla a la càmera, consideraren que eixes imatges d’abús sobre una persona vulnerable, sobre una persona major amb molta més vida que elles a l’esquena, les comprometeren, les posaren en mal lloc, sinó que les van trobar divertides, i pensaven que serien celebrades pels seus seguidors.

 

Les xarxes socials han fet que qualsevol persona es puga sentir com al front d’un mitjà de comunicació que porta el seu nom, per això hi ha molta gent -i no només gent jove- que viu en una permanent confusió d’allò públic i allò privat, per als quals la vida és una mena de recerca d’imatges per a projectar al que abans es deia el ciberespai. En els darrers temps, l’avanç en les telecomunicacions ha fet que es generalitzen els vídeos, amb la qual cosa cada vida privada es retrasmet en directe, cadascú es pot sentir el corresponsal de la seua vida privada, en protagonista d’un reality show dirigit, produit i protagonitzat per ell mateix. Hi ha gent que gestiona millor aquesta exposició constant i construeix una mena de personatge, una versió telemàtica del seu semblant. Hi ha altra que provoca vergonya aliena amb el seu narcissisme o amb el que projecta d’ella mateixa que preferiríem no saber.

 

En veure aquelles xicones rient-se mentre humiliaven i maltractaven una persona en situació de feblesa i que consideraven que aquell abús afavoria el seu personatge d’influencer, va ser impossible no pensar en com aquesta ficcionalització constant de la pròpia vida resulta alienadora i els altres poden arribar a ser considerats més com a figurants dels propis gags... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)