Ho reconec. Jo també he caigut i li he dedicat alguna columna a Isabel Díaz Ayuso. Generalment per retreure-li el seu menysteniment de les «províncies», la seua reivindicació del dret a no prendre mesures per contindre la pandèmia i que després els madrilenys puguen estendre els contagis a plaer a la resta d’Espanya; la seua afició per tractar de provincians els qui no li agraden o no li riuen les gràcies i, en general, la seua prepotència, que té la virtut de mostrar a les clares el centralisme feroç d’aquest suposat estat més descentralitzat d’Europa: altre d’eixos mantres desgastats, buits de contingut i que pretenen cobrir mancances, com això de la monarquia més barata o la democràcia plena consolidada. Francament, crec que això és tot el que hauríem de parlar els valencians i les valencianes sobre Ayuso, el que té d’amenaça als nostres drets, al nostre futur econòmic i social.
Ara -com evidentment tots sabem- s’acosten unes eleccions autonòmiques madrilenyes i sembla que no hi ha cap altre tema en el món. Tot gira al voltant de l’últim incident, per minúscul que siga, de la darrera picabaralla, de les últimes declaracions de qualsevol candidat o candidata. Fins i tot sabem -i ja és saber- que el candidat de Ciudadanos es diu Edmundo.
No és estrany, en un país com Espanya en què tot gira al voltant de Madrid, en què la seu de tots els mitjans de comunicació està a Madrid, en què...
(L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)
