La rància noblesa fent coses ràncies

 

De tant en tant cedisc a la temptació de comentar l’actualitat de Madrid. És difícil no fer-ho, quan vivim bombardejats per cada xicoteta cosa que passa a la capital de l’estat. Si es tanca un bar castís, si plou, si neva, si no plou, si no neva, si se’n van de pont, si tornen del pont..., és motiu de prolixes i detallades cròniques per a consum intern i perquè els altres sentim que el forat negre devorador és quelcom nostre. Madrid és Espanya, que diria la seua presidenta.

També hi ha una altra raó. I és que a eixa ciutat viuen els que manen de debò, els senyors dels nostres destins, els compiyoguis del rei i la reina, els nobles i els cortesans. Crec que ara que amb Putin ha tornat a posar-se d’actualitat el terme «oligarques», puc fer servir amb modernor una de les meues paraules favorites per parlar de la societat espanyola. Així doncs, Madrid és no només la gran capital de l’oligarquia espanyola, sinó el cim de les xarxes clientelars, com va demostrar àmpliament tot l’entramat de la Gürtel. Per això, algunes de les notícies que tenen per seu a Madrid o bé ens afecten de veres o bé són excel·lents mostres de com funciona la societat espanyola.

Per exemple, m’assabente que Luis Medina Abascal ha actuat com a comissionista i es va embutxacar un milió d’euros per fer d’intermediari en la compra d’unes mascaretes de baixa qualitat, amb un considerable sobrepreu, durant el pitjor de la pandèmia. I aquesta història ho té tot...

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el vídeo amb comentari es pot veure ací: 

Tres tanxugueiras a Bénidorm

 

No començaré la columna amb la típica captatio benevolentiae que he vist repetida estos dies en gent que es disposava a parlar d’Eurovisió i del Festival de Benidorm. No és que siga un eurofan d’eixos, però al llarg del temps he passat nit molt divertides veient i comentant diverses edicions del festival. I, enguany, la veritat és que estava d’allò més motivat seguint les diferents candidatures. Les meues preferides eren, evidentment, Tanxugueiras per moltes raons. També a última hora li vaig trobar el punt a la proposta de Varry Brava, de manera que el pla clar per al dissabte a la nit era seguir els avatars del festival i comentar en casa i en twitter les diferents actuacions i el resultat.

No era per a menys. A més, a les xarxes hi havia una gran divisió entre els partidaris de Tanxugueiras i els de Rigoberta Bandini, que era un poc entre perifèrics i hipsters urbanites, però que a més tenien el tret comú de tindre sensibilitat feminista i la cosa havia estat d’allò més divertida. Crec que els responsables de RTVE podien estar contents. Havien aconseguit que els dies previs no es parlara d’una altra cosa.

I ves per on, que al remat ni Tanxugueiras ni Rigoberta ni cap versió del feminisme en cap to, sinó un producte en sèrie amb una dona amb nom de perfum car que balla molt bé i perreja de manera contundent mentre proclama als quatre vents que «si tengo un problema, no es monetary / yo vuelvo loquitos a todos los daddies». I clar, tota l’expectació que havien aconseguit crear es va tornar decepció i indignació....

L'article complet es pot llegir ACÍ

I el meu comentari en vídeo al voltant del tema ací:

La soledat d'Alberto Rodríguez

Estos dies he estat seguint amb atenció, no exempta d’estupor, les conseqüències en diferents episodis de la sentència contra el ja exdiputat de Podemos Alberto Rodríguez. Si el fet que la paraula d’un únic policia servisca per condemnar un activista social és molt preocupant i molt il·lustratiu sobre la qualitat de la democràcia espanyola, en realitat no és res nou. Estos dies s’ha recordat molt la sentència contra els xicots d’Altsasu, i els encausats per les diverses protestes a Catalunya poden contar històries ben interessants. El fet que el condemnat haja sigut un diputat que, a més, no té res a veure amb Catalunya o el País Basc és el que el convertia en especial, encara que em tem que cada vegada menys.

De tota manera, el que m’ha preocupat encara més, m’ha semblat més greu i ha tornat a renovar la meua capacitat d’escàndol ha sigut la doble traïció que ha rebut el jove polític canari des de l’”esquerra”. Per començar, Meritxell Batet, en llevar-li la seua condició de diputat contra el criteri dels serveis jurídics del congrés, després d’un llefiscós intercanvi de cartes amb el jutge Marchena. Si encara teníem dubtes sobre l’escassa qualitat de la democràcia espanyola, és molt clarificador comprovar com de poc s’estima la presidenta del congrés l’autonomia del poder legislatiu, el respecte a la sobirania popular i, de pas, la dignitat mateixa. Sense dubte, Meritxell Batet ha demostrat ser d’eixes polítiques que obliden que ocupar un càrrec institucional és molt més que un honor i un privilegi, i que té les seues responsabilitats i també els seus riscos en la seua defensa davant una agressió o una ingerència com esta d’una altra institució poderosa i desfermada. La seua petitesa fa més gran, per exemple, Carme Forcadell.

L'article complet el podeu trobar ací

I ací el comentari en vídeo: 

Vergonya i misèria a la Segona Restauració Borbònica

La setmana passada ens va sobtar el nomenament d’Antonio Miguel Carmona, prominent membre del PSOE, candidat a l’alcaldia de Madrid a les eleccions de 2015, com a vicepresident d’Iberdrola. I això quan les companyies elèctriques estan fent l’agost mes rere mes com a conseqüència d’uns inescrutables algoritmes fets a la mesura de la seua cobdícia i després que l’inventor de l’inigualable lema electoral «pim pam propuesta» -no sé per què tinc tan bona memòria per a coses tan inútils- es destacara en la defensa aferrissada de les elèctriques en els programes als quals impartia la seua poc contrastada saviesa. Aquestes martingales resulten molt castisses, en general. L’IBEX-35 actualitza la vella societat oligàrquica i les prebendes clientelars als prohoms. Un poc més i el fan marqués.

També sabérem en un altre prodigiós raonament judicial ad hoc que la fiscalia de l’estat havia conclòs que no hi ha cap motiu per imputar judicialment el rei emèrit més campetxano de la història. A banda d’altres raonaments alambicats, m’impressiona la naturalitat amb la qual s’assumeix que la inimputabilitat del rei, que té ja tela marinera com a concepte en un estat on se’ls ompli la boca dient allò que tots som iguals davant la llei, cobreix qualsevol cosa que haja pogut fer. És a dir, no només coses que tinguen a veure amb l’exercici del seu càrrec, sinó qualsevol delicte que haja pogut cometre. Podria haver-se menjat un nadó cru davant de les pantalles i seria inimputable. Podria haver llançant una actriu pel balcó amb resultat de mort, per posar un exemple, i seria inimputable. Si això no és ancien regime en estat pur, no sé jo ja.  

L'article complet es pot trobar ací.

La meritocràcia de Willy Bárcenas

Una notícia que em va colpir aquesta setmana van ser les amargues queixes de Willy Bárcenas perquè, segons ell, havia sigut vetat del programa de TVE Máster Chef Celebrity. Sembla, crec recordar, que el xicot deia que la gent del programa havia contactat amb ell per les dots culinàries que mostrava en Instagram i que quan ja estava esperant a veure quan començava a gravar i a delectar el personal des dels fogons va arribar l'intolerable vet de Televisió Espanyola...

Ja hi havia molts detalls en la notícia sorprenents: la primera, que Willy cuine. Jo ho pose molt en dubte donat que la seua mare va evitar entrar a presó perquè havia de cuidar del seu xiquet, pobret, o siga que jo me l'imaginava incapaç de fer un ou fregit i alimentat per sa mare en persona amb un pitet i fent-li l'avionet amb la cullera. Però després la cosa encara es va posar més divertida quan la productora va dir que simplement no havia passat el càsting, i que a més va ser el seu representant qui va mostrar inicialment el seu interés en que el xiquet de sa mare (i de son pare) entrara en el programa.

Coneixerà Willy el significat de la paraula càsting? Haurà fet alguna vegada un càsting de veres, una entrevista de treball o un concurs de mèrits? Potser la criatura donava per descomptat que... (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

La foto l'he treta d'aquest article, per altra banda molt delirant:

https://elpais.com/elpais/2018/11/29/icon/1543484286_416910.html

Senyorets de la segona Restauració

Hui vaig a comentar dues notícies xicotetes que s'han fet un poc velles, perquè tot envelleix ara molt ràpidament, però a les quals crec que encara se les pot pegar una volteta.

La primera va ser el vídeo de la vicealcaldessa d'Alacant dient a sa casa durant el confinament que s'avorreix molt. I ho feia amb cançoneta i tot, mostrant en efecte un desfici de grans dimensions. La segona, la notícia de la detenció -i posterior- dimissió de l'alcalde de Badalona per botar-se el confinament i anar conduint amb una considerable bufa...  (L'article complet el trobareu a nosaltreslaveu.com fent clic ací)

L'àudio complet el trobareu a SoundCloud fent clic ací

L'home que pogué governar

Text complet de la columna Va com Va emesa per Ràdio Gandia el dia 24 de setembre de 2019

El dia 30 d'abril, en la columna que vaig dedicar als resultats de les eleccionsgenerals vaig dir, entre altres coses que s'havia "tornat a demostrar queel PSOE només guanya eleccions quan se'n recorda que és d'esquerres". Aquell dia estava molt content. Crec que molta gent ho estava. Ara, cinc mesos després, torne a llegir aquelles línies eufòriques i em fan una mica de vergonya. Donava aquell dia per descomptat que s'arribaria a un pacte entre els partits d'esquerres, com al nostre govern autonòmic, com als ajuntaments de Gandia o València. I pensava -això encara ho pense- que la recuperació del PSOE tenia a veure amb que molts votants l'havien cregut d'esquerres, i l'havien vist com una manera sòlida per evitar que l'anomenat trifachito s'acostara al poder. Pedro Sánchez haguera pogut liderar un govern d'esquerres, acometre reformes socials i donar una eixida valent al conflicte català. Fer sentir incloses i escoltades a moltes persones decebudes d'aquesta democràcia monàrquica. Ha preferit no fer-ho. Li han faltat principis, ideologia, valor i grandesa.

No sé què passarà el 10 de novembre. El que sí sé és que em costa molt creure Pedro Sánchez. Tinc la sensació -ell mateix ho va reconéixer en dir allò de que no podria dormir si hagués pactat amb Podemos- que mai va voler pactar amb la seua esquerra, i que tots els esforços del seu partit van estar més tendents a que semblara que la culpa era dels demés que no a tractar de tancar un acord de govern. Ara tornarem a votar. I qui sap què passarà. El que sí sé és que a mi ningú em va a tornar a convéncer que Pedro Sánchez, o Carmen Calvo, o José Luis Ábalos, o Adriana Lastra, són persones d'esquerra. I em sembla que això que em passa a mi li passa a més gent.

Però en realitat el problema és encara més greu. Perquè sembla que a Espanya, al seu govern central, no pot arribar a governar l'esquerra del PSOE en cap proporció. Sempre passa alguna cosa que ho impedeix. I això és molt preocupant. Sembla clar que la jugada de Pedro Sánchez és repetir les eleccions per acabar pactant amb Ciudadanos, eixos que eren -o són- una pata del trifatxito, amb un discurs neoliberal i nacionalista espanyol que fa feredat...

Però què passa si se repeteixen les eleccions i PSOE i Ciudadanos no sumen. Què passa aleshores? Perquè amb la seua esquerra està clar que no vol pactar... Arribarà per fi la Gran Coalició? Què tal dormiria Pedro Sánchez pactant amb el PP? I si sumen directament les forces de dreta? Dormiria aleshores tranquil? I si tot es queda igual? Què va a passar aleshores? Com s'ix d'esta situació en que té igual el que vote la gent si no s'acomoda a determinat límits que no sé exactament qui imposa? Continuem votant fins a l'infinit? Fins a que isca el que volen que isca? I si no ix? Quina és l'alternativa? Què algú m'ho explique, perquè encara que la història tendisca a repetir-se com a farsa, açò té molt mala pinta i em té molt preocupat.

L'odi va perdre les eleccions, deia jo en abril. Però de vegades sembla que a Espanya l'odi -i els que l'atien- sempre troben la manera d'acabar guanyant.

La foto és de l'agència EFE