La memòria i el futur. Les falles, patrimoni i identitat

El meu admirat Ricard Sanmartin ho va entendre tot

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Abu Masaifa, de Xàtiva, #Ituquèvols?)

L'Associació d'Estudis Fallers, l'ADEF, va nàixer l'any 1990. Així com qui no fa la cosa estem a punt d'arribar als 30 anys d'existència ininterrompuda. Tota una fita. I tot eixe temps dedicats a la recerca sobre la festa i a la divulgació. Moltes coses han canviat des d'una data ja tan llunyana, i ens agrada pensar que la nostra associació ha col.laborat encara que siga d'una manera xicoteta i humil en aquest canvi.

Fa 30 anys no sovintejaven els estudis rigorosos sobre la festa de les falles. Els investigadors i investigadores no semblaven adonar-se de l'interés que un fet cultural com la festa de les falles presentava. Els episodis de la encara recent "batalla de València", quan la festa va convertir-se en braç armat de les forces més reaccionàries de la ciutat tampoc havien ajudat massa, encara que aquesta utilització populista és en ella mateixa un objecte d'estudi gens menyspreable: com la dreta, la reacció, l'espanyolisme més barroer havien reeixit a hegemonitzar la festa per excel.lència de les classes populars valencianes. I com l'esquerra -i els intel.lectuals- ho havien permés, barrejant derrotisme amb una mena de cosmopolitisme sobreactuat que de vegades semblava el classisme dels desclassats.

Però si des de la universitat rara vegada es mirava cap a les falles, a l'inrevés tampoc es pot dir que es prodigaren massa els contactes. El blaverisme, com a bon moviment populista, tenia un component anti-intel.lectual molt important, molt potent. I només el fet de parlar valencià amb correcció, de voler conrear la llengua en tots els seus registres i àmbits possibles d'ús, era motiu de l'expulsió d'aquesta comunitat imaginada, recolzada en l'auto-odi i que reduia el valencianisme a una successiò de gestos folklòrics superficials, però amb una interioritzada diglòssia que s'estenia també a allò cultural. Tot el que venia de la universitat era "catalanista", suprema paraula per convertir en alié el propi, per sabotejar qualsevol intent de vertader redreçament nacional.

Per això era tan necessària l'Associació d'Estudis Fallers. Perquè calia d'una banda pensar les falles amb rigor, mostrar el que tenien d'objecte de recerca i reflexió, no ja digne sinó profund, rellevant i oportú. I calia fer aquest acostament des d'un plantejament pluridisciplinar: des de la història, la filologia, els estudis culturals, la sociologia...

Però d'altra banda calia no tancar els resultats d'aquestes investigacions en les quatre parets de l'acadèmia, en publicacions de circulació restringida. Calia enfrontar els prejudicis i la incomunicació i fer tasca constant de divulgació: en forma d'exposicions, de xarrades, de col.laboracions amb comissions falleres com aquesta que el lector té entre les mans. Perquè no només s'anaven a trencar així prejudicis i prevencions, sinó que el poble valencià, els fallers i falleres, podien retrobar l'auto-estima i dotar l'orgull de contingut. Hui en dia tenim clar que les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat: ho ha dit la UNESCO i sembla que tots i totes -o si més no la gran majoria- ho tenim clar. Però per arribar ahí alguns valencians i algunes valencianes s'ho hagueren de creure primer: que les falles eren un patrimoni cultural digne de la salvaguarda global: original, valuós i entranyable. I puc dir que l'ADEF va estar en aquell camí des del principi.

Retrobar els motius per a l'orgull, retrobar la genealogia d'aquesta festa de les classes populars que esdevingué festa major per voluntat del poble, que es reconeixia en ella, que s'expressava en ella. Però també mirar a la cara els anti-fallers, els senyorets desubicats i sense pàtria, els botiflers insospitats, per dir-los: açò és la nostra cultura popular, la nostra cultura nacional-popular, com diria Gramsci, que de vegades sembla que la busqueu i sou incapaços de reconéixer-la tenint-la davant del nas. I mostrar-los també que d'aquesta matèria està feta la nostra identitat, els nostres somnis i els nostres anhels. I això, que és una de les coses que ens fa ser nosaltres, és patrimoni preciós, herència i llegat, d'un poble lliure i sorneguer. Alegre i combatiu.

Des d'aleshores, s'ha fet molt de camí. Hui les falles són objecte de cursos de postgrau i de cursos universitaris online. Hui les falles són percebudes com cultura viva, com sociabilitat popular, com camp cultural, com instal.lació artística popular i arrelada. Van superant-se estereotipus, velles percepcions limitadores. Però encara queda molta tasca per fer. I moltes reflexions necessàries que fer-se: respecte a la igualtat entre els géneres, respecte a la sostenibilitat. Perquè de vegades allò massiu pot ser el contrari d'allò popular.

I per reflexionar, per tirar endavant, cal tindre perspectiva, conéixer d'on venim, conéixer on anàvem i no va poder ser. I recuperar gestos, i potser dimensions. I que la festa de barri siga festa de barri. Conéixer bé la festa, el seu procés històric que ens ha portat fins ací és la condició de possibilitat de fer-la evolucionar de manera coherent, que canvie si ha de canviar, però sent més ella mateixa, sent fidel al seu origen.

Per això és tan important conéixer la història, l'arxiu, el patrimoni cultural acumulat per les dècades i les generacions: perquè, com passa moltes voltes, també ací la memòria és el que fa possible el futur.