Netejar les falles vol dir millorar-les

(Aquest article es va publicar originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt, Brutícia?)

Parlar de la brutícia i de la neteja en termes metafòrics sempre té un risc, donat que aquestes metàfores s'han farcit de connotacions indesitjables al llarg dels segles. L'objectiu de la neteja pot ser entés com llevar alguna cosa afegida: la brutícia sempre és una capa adherida a la netedat que hi ha davall, per això netejar és llevar, és portar les coses a un estat anterior al procés d'embrutament, i aquest estat anterior pot ser entés com puresa, i això sempre resulta perillós, perqué normalment és la utopia d'alguna mena d'essencialisme. I parlant de falles, molt. Ves a saber el que és això, i en tot cas, un retorn a un passat idealitzat ens revelaria alguns elements inesperats que possiblement no ens agradarien. Per exemple, les falles del segle XIX eren populars i expressió d'una intuitiva consciència de classe, eren sostenibles (cartró, palla, cera i fusta), i vertaderament satíriques, i, això, és clar, ens agrada molt. Però... eren exclusiva o molt majoritàriament masculines, i això ja ens agrada menys.

El que vull dir és que crec que més que de netejar es tractaria de modificar aquelles coses de les falles que no ens agraden, potser de descartar alguna altra, i potser també d'incorporar alguna novetat. Perquè al cap i a la fi molts dels elements que hui ens semblen absolutament tradicionals foren en algun moment novetats. I per cert que molt possiblement aleshores tenien un significat diferent a l'actual en un context social també molt diferent.

Per exemple: l'aparició històrica de les reines falleres, aviat convertides en falleres majors, va suposar un avanç en aquell moment històric, perquè incorporava les dones a la festa i els donava un protagonisme en l'espai públic. Si veiem les fotos de les falleres majors dels anys trenta veurem dones empoderades i valentes, com les mítiques Amparito Albors i Vicentita Montoro, per cert fallera de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, del Barri del Carme.

Cal dir, a més, que no era l'única via de participació de les dones en la festa: coneixem casos de comissions íntegrament femenines en eixa mateixa dècada. Però l'època del franquisme tan rígidament heteronormativa, amb un repartiment tan rígid dels rols reservats als homes i les dones, i a més a més amb el seu conservadurisme extrem associat a un acusat classisme va fer que a partir dels anys 40 eixa fos la única possibilitat de participació alhora que la mateixa figura es redefinia en termes d'ostentació vertical del poder de les classes dirigents.

Hui en dia la societat ha canviat bastant i en alguns aspectes per a millor. Les dones són membres de ple dret de les comissions que fa dècades que eliminaren dels seus estatuts allò de les "seccions femenines". Ho són de dret i ho són de fet: comparteixen tasques i també preses de decisió. Les dones ocupen càrrecs en les juntes directives, coordinen llibrets, duen els comptes de la falla i fins i tot podem dir que ja no estranya a ningú que una dona siga la presidenta de la seua falla, fins i tot s'han produit adaptacions protocolàries per fer-ho possible i armònic.

Aleshores... com es redefineix la funció de la figura de la fallera major en el nou context? Si és una figura representativa honorífica que acompanya a la figura executiva que és el president o presidenta... és normal que el càrrec representatiu tinga restricció de gènere mentre l'executiu ja no en té? Aquesta asimetria no pot ésser percebuda com una fossilització de rituals socials corresponents a un altre moment del procés històric de la societat valenciana?

Jo personalment crec que sí, per la qual cosa és una qüestió de temps que aquest càrrec representatiu i honorífic esdevinga també no marcat genèricament, i ja hem vist de fet alguns gestos tímids que van en esta direcció: alguna falla ja té presidenta infantil, i alguna altra ja ha eliminat el requisit de gènere dels seus estatuts. Tindria sentit parlar de Faller Major? Jo particularment pense que sí, que sense cap problema, donat que altres festes tenen aquestes figures equivalents sense cap problema: els clavaris majors, per exemple i sense anar més lluny. Algunes veus parlen de canviar radicalment el nom i parlar de coses com embaixadors o embaixadores de la festa o de la comissió. També podria ser, encara que pot ésser percebut com més dur en termes de trencament i això podria ocasionar més resistències. Ho veurem.

En qualsevol cas aquestos canvis que és molt probable que es produisquen, seran això, canvis, representacions en el ritual faller de canvis previs que s'han produit en la societat. I sense dubte seran canvis per a millor. I sí, podem pensar-los com un pas endavant per netejar les falles de masclisme carrincló i anacrònic.

Però clar no és l´únic. La igualtat es consegueix en una suma de xicotets gestos constants. A més, encara que les comissions falleres, com a xarxa de sociabilitat -i solidaritat- popular, ja fa molt de temps que són en general espais segurs per a les dones, cal que encara ho siguen més i cal que la festa sencera ho siga. I especialment en aquestos temps en que corren el risc d'esdevindre una festa massiva despersonalitzada i ja sabem malauradament que les festes massives són espais propicis a l'assetjament i a les agressions sexuals. I això, que les falles siguen espais segurs, és una tasca quotidiana de tots i de totes i va més enllà dels elements simbòlics sent com són importants. Netegem les falles de violència masclista a qualsevol nivell i en qualsevol grau, perquè això sí que és literal brutícia repugnant. És urgent. I molt necessari. Farem així entre tots i entre totes unes falles encara millors.

La foto de la proclamació del Faller Major de la Falla Blanqueries de València prové de 

https://www.eldiario.es/cv/Guillermo-fallero-Blanquerias-gustaria-hombres_0_784622517.html

Dones falleres i directives: tres voltes rebels

Presa de posessió de Mamen Dobón Rovira com a presidenta de la falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon el 28 de març de 2014. Foto de Cristina Blasco.

"A l’atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria Mercé Marçal

Hi hagué una època no massa llunyana en que semblava quasi impossible que una dona fos presidenta d'una comissió de falla. I no perquè mancaren referents. Tenim notícia de l'existència fins i tot de comissions formades íntegrament per dones als anys 30. Però la fossilització dels rituals, i la imposició de determinats protocols heteropatriarcals -per exemple que fos una parella home-dona el tàndem president-fallera major- ho dificultaven molt. Per això quan començaren a aparèixer les primeres presidentes hagueren d'enfrontar-se obertament a aquestos prejudicis i, en algun cas, a les irades protestes dels ultramontans. Hui, però, a ningú sorpren que les dones ocupen aquest càrrec. I encara que haurien de ser moltes més perquè poguérem parlar de normalitat, ja no és notícia que una dona assumisca la presidència de la seua falla.

I és que de fet les dones fa molt de temps que estan molt implicades a la gestió de les comissions. I crec que és erroni pensar que només han ocupat càrrecs relacionats amb els xiquets o les cures, marcats com a "femenins" per la societat heteropatriarcal. Podria citar fàcilment dones secretàries, tresoreres, vice-presidentes o editores de llibrets en comissions que conec. Les falles fa anys que en general són espais comunitaris on les veus dels homes i les dones es fan sentir per igual. No seria tampoc convenient pensar que es tracta d'una situació ideal, ni molt menys, però a les falles fa molts anys que les dones conqueriren l'espai públic i els seus problemes -que existeixen- no són diferents als de la resta de la societat.

Una amiga meua artista fallera, Marisa Falcó, porta anys reivindicant el treball que les dones feien als tallers dels artistes fallers: un treball decisiu en molts casos però que no tenia habitualment ni visibilitat ni reconeixent. Abans de sentenciar que els tallers dels artistes fallers eren un espai masculí cal acostar-se a la seua realitat, perquè sinó es corre el risc de reiterar el silenciament de les dones. Cal que les seues condicions de treball milloren, i s'equiparen als homes, però cal també visibilitzar tota aquesta tasca amagada.

Crec sincerament que el món de les falles es mirat encara amb massa prejudicis per altres sectors de la societat i que determinants estudis externs han anat més a confirmar estereotips que a fer una tasca profunda amb empatia i comprensió. La igualtat real és una tasca de totes i de tots, i un objectiu que no es pot quedar en les paraules. Però crec honestament que les falles ja no són la bambolla d'endarreriment i de carrincloneria que alguns i algunes s'obstinen a perpetuar.

(Aquest article va ser publicat per primera vegada al Llibret 2020 de la falla Beniopa, de Gandia)

Tòtems i tabús en la festa de les falles

Aquest article va aparéixer originalment al Llibret de la Falla El Mosquit de Gandia de 2019

Les falles hui es prenen massan seriosament a elles mateixes. Això no és nou d'ara: recordem polèmiques sonades, com el dossier sobre les falles d'Ajoblanco del 1976 o La fallera mecànica, la películ.la de quan Lluís Fernàndez era iconoclasta que va ser sorollosament ressenyada per Amadeu Fabregat. Les falles es pensen elles mateixes moltes vegades com una mena de tòtem absolut de la valencianitat. Per això reben malament la crítica i també la sàtira contra elles. Una festa que va nàixer com a carnavalesca i irreverent és absolutament incapaç d'encaixar la crítica. No estic parlant de crítiques malintencionades, destructives, classistes o madridcèntriques, que eixes sí que no fa falta encaixar-les, sinó de qualsevol crítica, per constructiva que aquesta siga, per des de dins que siga emesa. Crec que les coses estan millorant, però qualsevol crítica pot ser entesa com una mena d'atac al més profund de la identitat valenciana, com un prova irrefutable de que qui la fa té la condició irreversible d'antivalencià.

I no fa falta ni tan sols que siga una crítica. Recordem la que es va liar a la Ciutat de València perquè l'Ajuntament va pretendre fer una enquesta sociològica per conéixer el perfil dels fallers i de les falleres. Una pràctica habitual de recerca que en qualsevol àmbit no és ni notícia es va convertir en un escàndol enorme convenientment atiat pels fabricants d'escàndols. L'intent de diagnosi és ja considerat una profanació del tabú, i els autoproclamats defensors del tòtem eixen com a feres a la defensa davant de l'atac imaginari.

I si una crítica qüestiona la manera com els rituals fallers fossilitzen la divisió jeràrquica dels rols de gènere, aleshores ja s'activen totes les alarmes possibles. Perquè el tabú dels tabús és la fallera major. Amb això sí que no s'admeten ni crítiques ni bromes. Excepte que qui les faça tinga el carnet de peinetero, perquè en eixe cas, tot val. Un episodi molt revelador va tindre lloc quan acabaven de conéixer-se les components de la cort d'honor del 2017 a la Ciutat de València. Una d'elles va cometre un clar lapsus quan un periodista especialitzat en festes i tradicions li va preguntar per seu nivell d'anglés. La xicona, en lloc de dir "rasito" va dir "rasuradito". El periodista no va desaprofitar l'ocasió de fer un acudit i va reproduir el lapsus entre cometes com a literal. Quan l'entrevista es va fer viral, el periodista fa alegar inocència angelical i que ni tan sols se li havia passat pel cap l'acudit.

Crec que eixe va ser un dels moments en que el peineterisme matxirulo va mostrar la profunda misogínia que amaga. Fer acudits "picants" i casposos i convertir a una xica en la rialla de la ciutat -i inclús de tot l'Estat Espanyol- és el revers de la infantilització a la qual es sotmet a les falleres majors i a les components de la Cort d'Honor en la majoria de les entrevistes. Aquest mateix any, en setembre, un conspicu peinetero clamava escandalitzat en les xarxes socials perquè segons ell la cort d'honor  no complia els "mínims estètics". El peineterisme objectualitza a la dona des d'una actitud paternalista quasi sempre camuflada d'una veneració que de fet li nega la paraula i la seua capacitat d'acció. Però en ocasions revela per darrere del somriure complaent i condescendent la seua vertadera cara. Paradoxalment, quan altres plantegem els nostres dubtes sobre aquesta figura i el seu tractament som condemnats per no respectar la fallera major. Ells directament no respecten les dones.

No és estrany que una festa que ha tingut tants anys atrofiada la capacitat d'autocrítica tinga de fet problemes per exercir la crítica, especialment al poder. Com als còmics Pantomima Full tan disposats a reivindicar el seu dret a fer acudits de gitanos, li és moltes vegades més fàcil criticar de dalt cap a baix que de baix cap a dalt. La crítica "apolítica" és també ideològica i moltes vegades es limita a confirmar l'ordre establert i les posicions respectives en la jerarquia social.

Crec que el panorama general ha millorat molt els darreres anys. Però encara cal millorar més. Les falles, festa popular i irreverent en origen, han de ser capaces de trencar eixos motlles en que als poders els ve molt bé tindre-les encabides. Les falles són molt importants com a expressió artística, com a xarxa associativa i com a element identitari, però és fonamental que resistim la temptació de prendre'ns massa seriosament, perquè aleshores ens farem rutinaris i avorrits. No cal oblidar que el caràcter crític forma una part essencial d'això que fa que les falles siguen importants. I,  tampoc que repensar-se, estar disposades a l'autocrítica, les farà contemporànies al seu temps i vives de nou cada any i cada dècada, a la mesura de la societat plural, diversa i igualitària que les celebra.

La foto l'he treta d'aquesta notícia

 https://www.elmundo.es/f5/2016/10/07/57f7aed0ca474100438b45f3.html

La crida i la veu del poble

Aquest article va ser publicat originalment al llibret de la falla Santa Anna, de Sagunt.
El llibret sencer es pot llegir ací

La Crida no és dels actes del programa faller que més m'agraden. I no ho és perquè històricament no deixa de ser un dels intents del poder per control.lar la festa, o si més no per deixar clar que la festa és perquè ell atorga el permís amb un gest de condescendència paternalista. No es tracta d'un pregó carnavalesc, sinó d'un acte solemne, seriós, una exhibició dels oripells del poder municipal davant de la multitud fallera i popular que ha anat confluint a les portes de la ciutat des de cada barri classificada pels seus estendards.

Per això precisament, perquè la gent tenia clar qui era el protagonista de l'acte encara als anys del tardofranquisme es convertí en un moment en que el poble interpel.laba directament a eixe poder munífic. I ho feia per demanar que es parlara en valencià. Després vingueren els anys de la batalla de València, i Ricard Pérez Casado va patir el bram de l'ultradreta i dels que estaven una mica confosos sobre qui era l'enemic i quina la llengua pròpia. Més endavant es convertí en banys de masses d'una alcaldessa que coneixia bé el pols i el sentiment d'aquella massa apilotada als peus de les Torres de Serrans abans que un excés de confiança i un no donar-se compte que els temps estaven canviant i la indulgència plenària de la gent cap a la corrupció dels nous cacics s'estava acabant la fera socarrar-se en el seu propi "caloret".

Joan Ribó va tindre clar que no podia ocupar eixe lloc de protagonisme, que seria contraproduent per a ell. I va reduir al mínim la seua intervenció per cedir la paraula abans a les dues Falleres Majors, també a la infantil. Cal dir que eixe és exactament el sentit del ritual. L'alcalde de la ciutat cedeix les claus de la ciutat a les falleres majors, esdevingudes plenament representants dels i de les falleres que inicien la celebració. En tant que tal proclamen arribat el temps de la festa. Elles fan la crida després que l'alcalde les haja cedit la paraula i la veu i el poder simbòlic. La Fallera Major és això, la fallera major, element simbòlic, però en eixe moment és també sinècdoque, una de les nostres que parla pel tot el col.lectiu.

Així m'agrada més, clar. M'agrada que les Falleres Majors prenguen la paraula i sonen les seues veus en la nit valenciana. M'agrada que la Fallera Major no siga només un símbol silenciós, un receptable mut de significats i signes, una encarnadura d'abstraccións, i siga dona concreta, i parle, i cride en la crida i diga que ja estem en falles. Que ja estem en falles. Nosaltres. Tots i totes. El poble.

Perquè el subjecte de la festa de les falles és el poble. Ha de ser el poble. No és una concessió graciosa d'una autoritat indulgent i comprensiva. És el nostre dret. És la nostra condició d'existència, perquè ja sabeu que no som res si no som poble. I si no hi ha poble no hi ha alcalde ni alcaldessa. Així de senzill.

Jo sóc de l'opinió que que caldria tornar al pregó faller dels primers temps i deixar-se d'escenificacions del poder. Però, vaja, si l'esdeveniment ha de ser, doncs molt millor que el paper del poder se reduisca al mínim, que se reduisca més encara, del tot inclús, i siga el poble en la boca de les seues representants qui enuncie la bona nova de l'inici de la festa. Simbolitzar així que tot dimana del poble, també la legitimitat del poder. Que és el poble, el mateix que fa la festa de la primavera, qui li la concedeix.

Un altre tema seria si les Falleres Majors són el subjecte idoni per ostentar eixa veu. Jo personalment considere a hores d'ara que sense dubte que sí, més encara mentre el president de Junta Central Fallera a la ciutat de València continue sent un regidor, és a dir, mentre l'organisme que agrupa a totes les comissions depenga òrganicament de l'Ajuntament. La Fallera Major és una fallera i com a tal és en eixe moment la representació del poble faller.

Per suposat, crec que caldria anar avançant cap a models que ja s'han mostrat com efectius en ciutats com Gandia, i les falles puguen per fi esdevindre un subjecte social de dret i interlocutor davant l'Ajuntament amb la seua pròpia veu, i amb el seu propi cap visible escollit entre ells i elles. I crec també que caldria repensar de pas que els representants honorífics de la festa només puguen ser dones. No s'enganyem: la figura de la Fallera Major no deixa de ser una herència dels temps en que les dones només podien arribar en l'esfera pública a esta mena de càrrecs amb tot el poder simbòlic i cap poder executiu, quan la seua exaltació, quan la lloa de la seua bellesa i la seua elegància silenciosa eren el revers de la seua subalternitat. Encara hui, encara que ha guanyat sobre tot dret a tindre veu, la figura de la fallera major pateix comportaments i tractes infantilitzadors o objectualitzadors, que ens recorden l'origen de la figura. Crec que la pròpia evolució de la festa acabarà per fer inevitable que el requisit de génere desaparega en els càrrecs honorífics, és a dir, que homes i dones puguen exercir en igualtat de condicions i d'oportunitats càrrecs executius i càrrecs honorífics.

En qualsevol cas, siga com siga, és eixe càrrec honorífic, eixa pura representació dels fallers i les falleres, un o una entre tats i tantes, el destinat a proclamar als quatre vents de les nostres ciutats que ha arribat el temps de les falles, una festa feta pel poble i per cada barri per al poble i per a cada barri, on es retroba el gaudi col.lectiu de l'espai públic, el goig de ser valencians i valencianes, i de reconèixer-nos com a tals en la celebració compartida de rebre joiosament una altra nova primavera.

La foto de la crida del 2019 l'he treta de https://www.levante-emv.com