Hi havia una vegada una entitat a la ciutat de València que des de lluny semblava una falla. Vull dir, plantava falles. De fet eren falles molt grans i molt cares. Tan grans i tan cares eren que no cabien en cap plaça ni en cap encreuament i les plantaven en un solar molt gran que era propietat d'un promotor molt famós que estava urbanitzant el barri. També semblaven una falla perquè tenien un casal, i fins i tot un president, i un gestor que anava a les tertúlies falleres a parlar i a opinar del present esplendorós de la festa, i del futur encara més brillant i de que ells havien trobat la clau del que havien de ser les falles: empreses, gestores d'espònsors, per plantar les falles més cares i més grans, i tindre cambrers amb esmòking portant les safates amb canapés i xampany al casal emmoquetat.
També semblava una falla perquè la premsa deia que ho era. Hi havia un periodista molt llegit que estava d'acord amb el gestor i deia que era un exemple del que havien de ser les falles en el futur. I en les seues cròniques parlava de la quantitat de camions que eren necessaris per transportar les peces d'aquelles falles tan grans. I parlava de mesures i de pesos. En aquell moment ningú se'n recordava de la sociabilitat fallera, això eren coses de l'antigor, poc fines per eixir al món global. I ningú parlava de patrimoni immaterial. Per a patrimoni el del constructor aquell. Les falles grans i molt materials. En tot cas el que hi havia immaterial era la bufa, la vanitat, el prestigi social.
També el poder polític deia que era una falla. En aquella ciutat en aquell moment hi havia una alcaldessa molt popular que somniava amb posar la ciutat en el mapa a colp de grans esdeveniments. I si aquells grans esdeveniments deixaven diners en bitllets de cinc-cents per al partit doncs millor que millor. I les falles anaven a ser un altre gran esdeveniment, macro-esdeveniment global, espectacle de masses.
Aquella entitat semblava una falla i fins i tot va semblar La Falla, emissària del futur, prototipus d'una nova espècie millor i més evolucionada de falles. I si t'acostaves -i pagaves entrada, és clar- estava allí, com una falla, amb ninots i més ninots i remats i molts contra-remats, gran, enorme, real, una falla. I després cremava i les flames es veien des de molts metres de distància, des de molts kilòmetres també perquè una televisió que havia aleshores la retransmetia diguent com era de gran, la més gran de la història i fins a on pujaven les flames i entrevistant el constructor i el gestor i la fallera major, conegudíssima i lluidora.
Però un dia, inesperadament, es va punxar una bambolla que ella sí que era molt gran molt gran i tenia a dins a tota la gent i a tota la ciutat, i en punxar-se, això que semblava una falla es va anar esvaint a poc a poc. Al principi encara va projectar una mena d'arquitectura amb tubets que es venien a terra, però aviat desaparegué del tot. Fins i tot el solar on es plantava va desaparèixer. I el gestor va deixar de gestionar, i el constructor va deixar de pagar. I el casal va deixar de ser casal. I res va continuar sent visible. Tot, al remat, havia resultat ser un miratge.
La televisió que retransmetia les cremades va desaparèixer també. I el periodista que deia que eixes falles del miratge eren les noves falles, les falles del futur, mai va rectificar. Simplement deia altres coses diferents amb la mateixa convicció i moltes cròniques sobre falleres majors, amb jocs de paraules picantets i tot, perquè ningú s'adonara que la seua condició de periodista era també un miratge.
La bufa era un miratge, el prestigi social servint-se de la festa era també un miratge. I de repent algú es va donar compte que allò que encara permaneixia eren les falles de barri, les falles dels pobles, les falles del poble. Això és el que era sòlid i real i contemplava rient el pas de la història. I aleshores decidiren que les falles podien ser patrimoni immaterial de la humanitat, i ho aconseguiren, i sobre la realitat més sòlida es construiren nous miratges.
I al remat s'oblidaren d'aquella alucinació col.lectiva. I ja ningú va parlar mai més d'aquella entitat que de lluny semblava una falla molt gran molt gran però era tans sols un efecte òptic produit per la llum del sol de març sobre la bambolla immobiliària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario